Fa un parell de dies que volia haver comentat això, i no he trobat el moment de fer-ho, fins ara, que tinc una estona abans d'entrar al xuclador laboral de la jornada. Ahir vam acabar la feina a quarts de dotze de la nit, i abans-d'ahir a quarts d'onze. O sigui, que vaig ben servit. I avui, aviam com anirà.
El que volia comentar és el fenomen comú que acompanya dues informacions recents: la fallida de l'Avui i la davallada imparable de CiU elecció rere elecció. Hi ha un denominador comú -anecdòtic, ho reconec- en aquests dos fets que s'han produït simultàniament, per bé que tots dos s'esperaven des de fa temps. És que tots dos s'han caracteritzat per tenir un amic d'aquells que maten. En el cas de l'Avui, un col·laborador que escriu en una plana atípica del diari i que es riu cada dia del mort i de qui el vetlla. Un personatge impresentable, un bufó sense gràcia, perquè no és capaç de riure's d'ell mateix i dels amos que li passen la setmanada, que era la gràcia dels bufons, sinó que només fa befa dels altres, i molts cops de gent que no es pot defensar. I doncs, aquest mateix bufó resulta que ha estat un dels màxims cridaners de propaganda de CiU, la coalició que ha governat 23 anys aquest país i que ara s'enfonsa com el Titànic.
Jo ja fa temps que no faig cas del bufó. Me'n vaig donar de baixa amb una carta que van publicar en un altre dels mitjans de comunicació on escrivia també el bufó.
Els bufons sense gràcia que només es rifen del proïsme comporten desgràcies... als qui pretenen servir-se'n. Primer, com que fan riure a la parròquia pròpia, la cosa va bé. Però creen enemics pertot arreu on arriba la veu desagradable i manefla del bufó, i aquestes enemistats, cada cop més nombroses, acaben generant mal rotllo a la clientela de la mateixa botiga. No pas per obscurs contubernis externs -els enemics que pot generar un pallasso són en general prou llestos per deixar que passi el temps, que saben que corre a favor seu-, sinó per la llavor d'autodestrucció que tenen dins ells mateixos aquests bufons.
Bé, és només una coincidència anecdòtica, i sort que ni els de CiU ni els de l'Avui deuen ser supersticiosos, perquè si no ben aviat farien una sessió de vodú amb la figureta del bufó.
(Afegitó del mes de juny del 2007: com deia fa tres anys, no segueixo la pista del bufó, però ara em comenten que a les darreres eleccions municipals de Barcelona, fetes el 27 de maig proppassat, el bufó va donar suport públicament al candidat socialista, Jordi Hereu. Doncs bé, els socialistes han tret el pitjor resultat de la història a Barcelona i el senyor Hereu haurà de governar, també per primer cop a la història, en minoria. El bufó no falla, ja els ho deia.)
dijous, 17 de juny del 2004
Un vaixell que navega sol
Un vaixell o un barco, què carai. Això sembla una travessa en solitari per l'oceà. L'Atlàntic, que més lluny no goso anar-me'n. O potser encara no he sortit del meu Mediterrani, per bé que enmig del mar, envoltat d'aigua fins a la ratlla de l'horitzó per tota la rosa dels vents, no se sap, si no ets mariner, en quin mar t'has perdut.
Ningú no m'acompanya. O hi ha àngels que en silenci em miren?
Sí, millor que estiguin en silenci. No patiu, si hi sou, que no em fa res el silenci. Ben al contrari...
Ningú no m'acompanya. O hi ha àngels que en silenci em miren?
Sí, millor que estiguin en silenci. No patiu, si hi sou, que no em fa res el silenci. Ben al contrari...
dilluns, 7 de juny del 2004
Una gent de Madrid
Acabo de viure una experiència interessant. Com que el meu partit (Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents) no es presenta a les eleccions europees, feia un temps que estava amoïnat pensant qui votaria, perquè no em convenç ningú i l'opció de no votar fa temps que la vaig desestimar per inútil.
Dimecres (2 de juny) vaig descobrir que hi havia una candidatura amb el nom Por un mundo más justo i em va cridar l'atenció. La vaig buscar a internet i vaig veure que eren una gent anònima, com nosaltres. Volen aconseguir, en aquestes eleccions, que tots els països europeus i la Unió Europea com a conjunt incloguin en els seus compromisos constitucionals el de destinar almenys el 0,7% del pressupost a l'ajuda al desenvolupament.
La llàstima és que tot el web era exclusivament en castellà. És un moviment que ha nascut tot just fa uns mesos a Madrid. Els vaig escriure, suggerint-los que incloguessin també el català i oferint-me a ajudar-los si els calia, em van contestar que s'hi posarien així que poguessin i avui, dilluns, entro en aquest web i em trobo que ja hi han posat una pàgina d'inici en català, i anuncien que aviat hi incorporaran l'euskera i el gallec. No m'hi havia trobat mai, amb una gent de Madrid tan sensible. Només per això, s'han guanyat la meva simpatia.
La del 0,7% em sembla una meta petita, si tenim en compte el deute històric que el món occidental té amb els països del tercer món, però alhora és un objectiu lloable, just i sobretot possible -possibilista, podríem dir-, i a més a més perfectament compatible amb la lluita dels meus Escons insubmisos. Per tant, els votaré. I demano des d'aquí als que no tingueu clar qui votar -vull remarcar la condició prèvia-, que feu un cop d'ull en aquest web que us deia.
Les meves raons per no votar els partits catalans normals les teniu, els que encara no em coneixeu prou, al web Escons insubmisos. Ja m'han decebut prou els altres, tots plegats. Quan toquen una mica de poder -municipal, nacional, estatal o continental- s'obliden dels ciutadans. I pacten els uns amb els altres per assegurar en primer lloc que la pròpia cadira estigui ben retribuïda. I que ràpid les idees més valentes i nobles esdevenen paper mullat, quan els utopistes comencen a tenir un bon sou...
Dimecres (2 de juny) vaig descobrir que hi havia una candidatura amb el nom Por un mundo más justo i em va cridar l'atenció. La vaig buscar a internet i vaig veure que eren una gent anònima, com nosaltres. Volen aconseguir, en aquestes eleccions, que tots els països europeus i la Unió Europea com a conjunt incloguin en els seus compromisos constitucionals el de destinar almenys el 0,7% del pressupost a l'ajuda al desenvolupament.
La llàstima és que tot el web era exclusivament en castellà. És un moviment que ha nascut tot just fa uns mesos a Madrid. Els vaig escriure, suggerint-los que incloguessin també el català i oferint-me a ajudar-los si els calia, em van contestar que s'hi posarien així que poguessin i avui, dilluns, entro en aquest web i em trobo que ja hi han posat una pàgina d'inici en català, i anuncien que aviat hi incorporaran l'euskera i el gallec. No m'hi havia trobat mai, amb una gent de Madrid tan sensible. Només per això, s'han guanyat la meva simpatia.
La del 0,7% em sembla una meta petita, si tenim en compte el deute històric que el món occidental té amb els països del tercer món, però alhora és un objectiu lloable, just i sobretot possible -possibilista, podríem dir-, i a més a més perfectament compatible amb la lluita dels meus Escons insubmisos. Per tant, els votaré. I demano des d'aquí als que no tingueu clar qui votar -vull remarcar la condició prèvia-, que feu un cop d'ull en aquest web que us deia.
Les meves raons per no votar els partits catalans normals les teniu, els que encara no em coneixeu prou, al web Escons insubmisos. Ja m'han decebut prou els altres, tots plegats. Quan toquen una mica de poder -municipal, nacional, estatal o continental- s'obliden dels ciutadans. I pacten els uns amb els altres per assegurar en primer lloc que la pròpia cadira estigui ben retribuïda. I que ràpid les idees més valentes i nobles esdevenen paper mullat, quan els utopistes comencen a tenir un bon sou...
divendres, 4 de juny del 2004
Ara és l'hora, catalans
Ara és el moment, sí. És una oportunitat que potser trigarà a repetir-se. La majoria de la societat catalana hi està d’acord, que cal un nou Estatut. Fem-lo, doncs, sense complexos i sense pensar en cap Constitució espanyola. Fem-lo com si fos la nostra Constitució, sense càlculs, sense més matisos ni prevencions que els que comporta la pluralitat de la societat catalana. Fem-lo tenint en compte que l’important és que hi hagi consens aquí, un mínim acord entre nosaltres, encara que de vegades hi hagi un partit o dos que votin en solitari o quedant-se en minoria contra algun o uns quants dels articles del nou Estatut. Si hi ha majoria, endavant.
Fem el nou Estatut, sobretot, abans que a Espanya facin una nova Constitució o arreglin o adaptin l’actual. Fem-lo com una declaració de principis, de manera que els espanyols, quan arreglin la seva Constitució, es trobin que hi ha un territori dels que ells consideren seu que s’ha autodotat d’una llei suprema amb la qual la suposada Constitució comuna no encaixa. Fem-ho així, tornem al temps d’abans de 1714. Tenim ara a Catalunya les eines tècniques i una cronologia favorable per fer-ho. Que vegin els espanyols que si toquen la seva Constitució, com que serà després que el nostre Estatut estigui enllestit i aprovat aquí, o bé hauran d’adaptar-se al que nosaltres haurem pactat de manera sobirana, o bé ens hauran de passar pel damunt, anul·lant el nostre Estatut i imposant-nos per força les condicions de la seva Constitució, però ho hauran de fer a la vista de tot el món. I en ple segle XXI.
I segurament ho faran, no s’estaran de fer-ho, però el món sabrà que un Estat pretesament democràtic, en ple segle XXI, ha anorreat un poble i un Estatut sobirà aprovat per la majoria d’aquest poble. I el govern espanyol ja no podrà parlar de la transició, del consens i de la legitimitat històrica que en aquests 25 anys han invocat com a excusa per impedir-nos els nostres drets.
L’Estatut actual, del 1979, es va fer després de la Constitució espanyola del 1978 i, per tant, s’hi havia d’adaptar. Ara tenim l’oportunitat de fer un nou Estatut, nou de debò, sense condicionants. I aprovar-lo aquí, al nostre Parlament. I que siguin els espanyols els que es trobin davant el problema. I llavors, tant si ens aproven el nou Estatut com si no, haurem guanyat la batalla del nostre crèdit davant el món. El món sabrà que hi ha un poble sobirà i democràtic l’Estatut suprem del qual haurà estat anul·lat per un Estat imperialista. I l’Estat espanyol, per aquesta acció repressiva, passarà a ser jutjat per molts altres pobles del món com un Estat democràticament sospitós en el concert mundial.
En canvi, si es fa l'Estatut mirant només que sigui "acceptable" a Madrid, tot continuarà igual com sempre. Ara hi ha una oportunitat de fer un plantejament diferent i agosarat de la situació. I per mi, aquest plantejament és l'última oportunitat que concedeixo als polítics professionals dels partits. No creuré cap més promesa.
Fem el nou Estatut, sobretot, abans que a Espanya facin una nova Constitució o arreglin o adaptin l’actual. Fem-lo com una declaració de principis, de manera que els espanyols, quan arreglin la seva Constitució, es trobin que hi ha un territori dels que ells consideren seu que s’ha autodotat d’una llei suprema amb la qual la suposada Constitució comuna no encaixa. Fem-ho així, tornem al temps d’abans de 1714. Tenim ara a Catalunya les eines tècniques i una cronologia favorable per fer-ho. Que vegin els espanyols que si toquen la seva Constitució, com que serà després que el nostre Estatut estigui enllestit i aprovat aquí, o bé hauran d’adaptar-se al que nosaltres haurem pactat de manera sobirana, o bé ens hauran de passar pel damunt, anul·lant el nostre Estatut i imposant-nos per força les condicions de la seva Constitució, però ho hauran de fer a la vista de tot el món. I en ple segle XXI.
I segurament ho faran, no s’estaran de fer-ho, però el món sabrà que un Estat pretesament democràtic, en ple segle XXI, ha anorreat un poble i un Estatut sobirà aprovat per la majoria d’aquest poble. I el govern espanyol ja no podrà parlar de la transició, del consens i de la legitimitat històrica que en aquests 25 anys han invocat com a excusa per impedir-nos els nostres drets.
L’Estatut actual, del 1979, es va fer després de la Constitució espanyola del 1978 i, per tant, s’hi havia d’adaptar. Ara tenim l’oportunitat de fer un nou Estatut, nou de debò, sense condicionants. I aprovar-lo aquí, al nostre Parlament. I que siguin els espanyols els que es trobin davant el problema. I llavors, tant si ens aproven el nou Estatut com si no, haurem guanyat la batalla del nostre crèdit davant el món. El món sabrà que hi ha un poble sobirà i democràtic l’Estatut suprem del qual haurà estat anul·lat per un Estat imperialista. I l’Estat espanyol, per aquesta acció repressiva, passarà a ser jutjat per molts altres pobles del món com un Estat democràticament sospitós en el concert mundial.
En canvi, si es fa l'Estatut mirant només que sigui "acceptable" a Madrid, tot continuarà igual com sempre. Ara hi ha una oportunitat de fer un plantejament diferent i agosarat de la situació. I per mi, aquest plantejament és l'última oportunitat que concedeixo als polítics professionals dels partits. No creuré cap més promesa.