Valencians, odieu-nos!

Ens podeu odiar, sí, els pocs o molts valencians que creieu ingènuament que compartiu res amb els catalans. Ens podeu odiar ben de grat, perquè ací dalt tothom passa de vosaltres, i en realitat ni tan sols ens molesta el que feu amb la nostra/vostra llengua comuna. Només ens interessa el cas de vegades, si hi ha diners o quota de poder polític pel mig o possibilitats de sortir prou eixerits als diaris. Als catalans no ens fa res que un jutge cridi com a imputada una filòloga valenciana, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè una suposada actuació seva permeti interpretar un acord de l’Acadèmia en sentit favorable a la unitat de la llengua. (Ella, per cert, nega aquesta manipulació –és a dir, que el que va decidir l’AVL és el que es va traslladar a l’acta de la reunió, sense tocar ni una coma–, i jo me la crec, però ara no parlem d’això, sinó del fet terrible que un jutge pugui imputar una persona en una causa penal perquè un senyor, feixista confés, ho demana.) Però aquí dalt no ens fa ni fred ni calor el fet que ella hagi comès o no un delicte, com diu un jutge. I no és perquè diguem: “Escolteu, heu creat una Acadèmia en contra del nostre criteri, doncs ara ja us ho fareu sols, em sap greu, nena.” No, no. No és pas una posició de venjança, que implicaria un xic d’interès ni que fos reactiu. La dels catalans, és una actitud de menfotisme absolut. O de càlcul. En aquest cas, ens preguntem, hi ha res a guanyar? Puc almenys “posicionar-me” com a partit o com a entitat i treure el cap als mitjans de comunicació? Potser sí, però... em convé un posicionament que impliqui una crítica a la justícia espanyola i que pot provocar que a partir d’ara els jutges em mirin de mal ull? No em convé? Doncs, m’és ben igual, ni tan sols en vull saber res. La dona aquesta de l’Acadèmia, que la bombin. Per mi, com si la condemnen a sis anys de presó o la passen per les armes. Si no me’n puc beneficiar gens, a què trauria cap que jo –partit polític, institució cultural, entitat ciutadana, sindicat, govern, òrgan de representació pública…– perdi el temps amb aquestes bajanades? Mireu, la vida és molt complexa i tenim molta feina. Au, bon dia tingui.

Només així s’explica que una filòloga dels que fins ara uns quants ingenus en dèiem Països Catalans –quin cinisme– passi aquests dies per l’angúnia de poder ser condemnada a presó per un presumpte “delicte de llengua”, i que cap diari de Catalunya, cap ni un, no hagi dit ni ase ni bèstia. Hi ha hagut unanimitat en la indiferència, tret d’una sola web, el Racó Català, que compta amb usuaris de tots aquests països nostres, i dues llistes de professionals de la llengua que també tenen membres d’arreu dels territoris catalanoparlants: Zèfir i Migjorn.

I no canviarà la diagnosi el fet que els propers dies es publiqui o no alguna cosa, ben extractada, polida, maquillada i agençada, a la secció de cartes al director d’un o un altre diari; no canviarà res, perquè aquestes seccions no formen part, com si diguéssim, del contingut informatiu dels mitjans, sinó que són el peixet que els diaris ens donen als lectors perquè no sigui dit. És clar que també podria ser que no donin ni el peixet, no fos cas que algú, llegint una carta, s’estranyi que el seu diari de tota la vida no hagi dit res sobre el tema a la secció que correspon.

Els valencians, pocs o molts, que poden sentir-se representats per aquestes angúnies de Marisol González tindrien tota la raó del món si ens odiessin i decidissin de manera irrevocable, a partir d’ara, fer rotllo a part.

(Si algú vol saber més sobre el cas pot llegir açò.)

Petita rectificació o precisió posterior: valencians, no odieu tots els catalans, que molts sabrien reaccionar si coneguessin aquesta història. Hem d'odiar tots, valencians i catalans, els mitjans de comunicació que amaguen els fets i ens impedeixen estar degudament informats de les coses que passen.

Frustrat

I també desenganyat, i desmoralitzat, i decebut, i enfonsat. Resulta que a una coneguda meua filòloga, l’acusen d’haver manipulat l’acta d’una institució per una cosa tan xicoteta com la suposada omissió d’un article definit (concretament un “la”); resulta que ella nega categòricament els fets i tothom la creu perquè l’altre no pot demostrar l’acusació; però resulta que ella serà qui haurà de defensar la seua innocència, perquè l’acusador ha aconseguit que el jutge del penal admete a tràmit la denúncia –una querella criminal!– per “indicis de falsedat en document oficial”; resulta que el jutge ha cridat a declarar la meua amiga com a imputada; resulta que ella ha hagut de buscar-se advocats i pagar-los perquè l’orientin i la defensin; resulta que uns quants companys de feina de la querellada han callat com putes o a última hora han fet manifestacions buides de “solidaritat en aquests moments difícils”; resulta que si el jutge tira endavant la querella poden condemnar la meua amiga amb una pena de tres a sis anys de presó; resulta que el querellant és un feixista reconegut que ha plantejat la querella amb el propòsit confessat d'aprofundir la secessió lingüística valenciana; resulta que uns quants amics i coneguts de l’afectada no hem aconseguit fins ara que la notícia haja sortit a la premsa, tret de en uns quants webs alternatius i en dos diaris de València que ho van explicar de la seua manera; resulta que alhora que han passat aquests fets hi ha milers de delinqüents de coll blanc que roben, extorsionen, abusen, manipulen, subornen, falsifiquen i enganyen i els jutges no actuen; resulta que la meua amiga és la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i una de les persones d'aquesta entitat que creu més fermament en la unitat de l’idioma propi que compartim valencians i catalans amb balears, andorrans, rossellonesos i alguerencs; resulta que el jutge del cas, el que té la meua amiga amb l’ai al cor, es diu Víctor Gómez Saval i és dels presumptament progressistes (Jueces para la Democracia), o sigui dels que ara remenen les cireres…

Resulta que ara comence a entendre que van mal dades, que tenim mala peça al teler i que l’enemic, fort i ben aparellat amb Estat i poder i lleis de la seua banda, no s’estarà de res per fer-nos ballar com una baldufa, de primer, i després anorrear-nos, que vol dir, ras i curt, fer-nos desaparèixer. I que ningú no dirà res perquè estem molt enfeinats amb el debat sobre la constitució europea i la festassa final del Fòrum de les Cultures...

Per tant, desenganyat, desmoralitzat, decebut, enfonsat… i també espantat i temorós. Qui serà el pròxim?

(Si més no, em quedarà el consol que almenys en la meva memòria i també en aquesta mena de diari, que els motors de cerca de Google tenen controlat i visiten periòdicament, quedarà lligat per sempre (?) el nom de don Víctor Gómez Saval a la ignomínia d’haver acusat una dona innocent de l’horrible crim, que pot merèixer fins a sis anys de presó, de suprimir un article determinat en un document oficial sobre la llengua, supressió que, segons l’acusació, permet interpretar que la llengua valenciana i catalana són una sola i única llengua amb diverses denominacions.)

Vegeu ací a sota, ara que hi som, la notícia sobre el cas, tal com la vaig (intentar) difondre pertot arreu la setmana passada:


Demanen presó per a una filòloga unitarista de València per l’omissió de l’article ‘la’

València, 22 setembre 2004. El jutge d’instrucció número 18 de València, Víctor Gómez Saval, ha admès a tràmit una querella contra la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la filòloga Marisol González, defensora constant de la unitat del català, per la suposada omissió de l’article femení “la” en la transcripció d’un acord de l’Acadèmia. González serà cridada a declarar com a imputada per un presumpte delicte de falsedat en document públic, delicte per al qual l’article 390 del Codi Penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

L’admissió a tràmit de la querella, presentada pel líder de l’anomenada Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu, implica que el jutge ha vist en el cas “indicis de la possible comissió d’un delicte de falsedat documental”. La querella s’estendria també de manera secundària a la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres, depenent del desenvolupament de la instrucció.

El motiu de la querella és la suposada omissió de l’article “la” en una declaració oficial de l’AVL feta pública el 19 de desembre del 2003 sobre el nom de la llengua. La versió oficial d’eixe document diu que “la denominació de valencià és tradicional, històrica, legal i estatutària”, i, segons el denunciant García Sentandreu, el text acordat per l’AVL fou: “la denominación de valencià és la tradicional, histórica, legal i estatutària”.

Per a García Sentandreu, eixe article “singulariza el nombre de valenciano”, mentre que l’eliminació deixa oberta la porta a d’altres denominacions com “català”. El líder blaver també ha qualificat de “inadmissible” que la Generalitat Valenciana pague als 21 acadèmics de l’AVL “diez millones de pesetas al año por vulnerar el Estatuto de autonomía de la Comunidad Valenciana y por cuestionar la identidad del idioma valenciano”. Sentandreu considera que l’AVL “está dirigida por el Institut d´Estudis Catalans” i anuncia que “desde mi partido lucharé por la paralización del proceso de catalanización que se está llevando en la Comunidad Valenciana”.

La decisió del jutge, que ha sorprès enormement tots els afectats, i especialment la filòloga Marisol González, es va fer pública ahir. De moment, el jutge l’ha cridada a declarar com a imputada el dia 15 d’octubre.

Des de l’AVL han explicat que la querella no té gaire importància, que les persones implicades tenen la consciència tranquil•la i que sempre han actuat d’acord amb la legalitat. Confien que un cop feta la instrucció s’arxivarà el cas.

Passe el que passe, de tota manera ja és molt greu, gravíssim, el que ha passat fins ara: que un jutge haja decidit instruir un cas com el present i citar Marisol González, víctima des de fa molts anys de tota mena de manipulacions blaveres, com a imputada.

Els que es llueixen i els que treballen

Hi ha d’haver Déu, o almenys hi ha d’haver una altra vida on es posi cada cosa en el seu lloc. No pot ser que romanguin les coses per sempre més com sembla que queden en aquest món, que els uns es posen les medalles dels altres i, de vegades, perquè els altres no reivindiquin ni protestin, els silencien de mala manera, de vegades fins i tot… matant-los, en sentit figurat o també real.

Això ve a tomb… de molts fets de cada dia, i de moltes vides observades i de moltes organitzacions laborals i negocis i empreses, també familiars, i institucions acadèmiques i muntatges i serveis oficials i no oficials i corporacions i entitats de molts tipus i organitzacions no governamentals.

Però ve a tomb, més específicament, per un article que acabo de llegir d’Àlvar Sánchez, del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona. Us en copio un extracte llarg, que val la pena:

Tesla, Edison i la batalla dels corrents

El 1880, l’americà Thomas Alva Edison descobreix la bombeta incandescent, amb la qual cosa la il·luminació moderna arriba a les llars. No obstant això, ¿com es pot aconseguir l’electricitat necessària per al seu funcionament? El mateix Edison va dissenyar generadors d’electricitat basats en corrent continu, és a dir, aquell que flueix constantment en una direcció. No obstant, la seva eficàcia era molt limitada i va decidir contractar joves brillants per ajudar-lo a trobar un generador d’electricitat definitiu. Un d’aquests joves era un serbi de 28 anys que acabava d’arribar a Amèrica, Nikola Tesla. Edison va oferir 5.000 dòlars a Tesla si perfeccionava el seu generador, i Tesla ho va aconseguir en uns mesos. Al reclamar en va els seus diners, Edison li va explicar al serbi que tot havia estat una broma i si no era capaç d’entendre un “acudit americà”.

Tesla va abandonar el laboratori d’Edison i després d’una intensa activitat va inventar cap al 1887 el motor d’inducció, basat no en corrent continu sinó en altern, és a dir, corrent que varia en funció del temps –avui dia les companyies elèctriques subministren a les nostres cases corrents d’aquest tipus que canvien de direcció 50 vegades per segon. Aquest motor va permetre per primera vegada la generació de grans voltatges, i va ser el giny que va impulsar la revolució industrial de finals del segle XIX. Tesla es va adonar de seguida que el seu descobriment era incomparablement millor que el d’Edison. Alguns capitalistes, com el també inventor George Westinghouse, li van donar suport.

No obstant, un grup d’inventors i inversors, capitanejats per Edison, no estaven disposats a cedir davant la nova tecnologia i van defensar el corrent continu com l’opció del futur, en contra de l’evidència científica. Edison va contractar un científic anomenat Harold Brown que va començar a fer demostracions en públic dels perills del corrent altern electrocutant gossos i cavalls davant d’aterrides audiències. Però la cosa no va quedar aquí. Aprofitant la imminent execució a Nova York el 1890 d’un condemnat a mort, William Kenner, Brown va comprar un generador de corrent altern a Westinghouse i va aconseguir que fos utilitzat per a l’execució. Kenner va morir “en un espectacle terrible, molt pitjor que penjat”, segons el testimoni de l’època.

Quan la batalla dels corrents semblava perduda, la companyia Westinghouse va aconseguir el 1893 la concessió per il·luminar la Fira Mundial de Chicago, dedicada al quart centenari del descobriment d’Amèrica. A la inauguració, el president dels Estats Units, George Cleveland, prement un botó va encendre els centenars de milers de bombetes alimentades pel corrent altern obtingut pels generadors de Tesla. Els 27 milions d’espectadors de la Fira van poder comprovar les meravelles creades pel físic. Uns anys més tard, es va inaugurar la primera central hidroelèctrica del món a les cascades del Niàgara, també basada en els descobriments en corrent altern de Tesla. Això va iniciar un procés imparable de consolidació del corrent altern. Avui en dia l’electricitat es genera, transmet i converteix a tot el món gràcies a les invencions de Nikola Tesla.

A la resta de la seva prolífica vida, Tesla encara va tenir temps de fer importants descobriments en control remot, robòtica, disseny de turbines i sobretot en les telecomunicacions. Molts consideren Tesla el pare real de la ràdio i les telecomunicacions modernes, com a precursor de gent més famosa com Marconi. Va proposar a més el 1908 un sistema de transmissió de dades, imatges i música a tot el món a partir d’ones electromagnètiques... 80 anys abans del naixement d’Internet.

Tesla va obtenir el 1917 el seu únic premi important, la medalla… Edison. En el seu discurs, el vicepresident de l’Institut d’Enginyeria Elèctrica va expressar: “Si eliminéssim del nostre món industrial els resultats del treball de Tesla, les rodes de la indústria pararien de rodar, les nostres ciutats estarien a les fosques i les nostres màquines estarien aturades i mortes”.

No obstant, explotat per capitalistes sense escrúpols que van comprar les seves patents a preus de saldo i després el van abandonar, i marginat sovint per la comunitat de científics pels seus mètodes i procediments singulars, Nikola Tesla va ser progressivament oblidat per tots i va morir sol i pobre el 1943. […]» (Avui, 25 setembre 2004)

Digueu-me ignorant, però tot el que jo sabia fins ara és que l’electricitat l’havia “inventada” o descoberta i desenvolupada Thomas A. Edison i no havia sentit a parlar mai de Nikola Tesla. La meva ignorància no és per les pel·lícules de Hollywood, que les enciclopèdies d’aquí també posen totes les medalles a Edison i amb prou feines esmenten Tesla, les que l’esmenten.

Tesla és un cas més d’allò que diem quan ens molesta una falsedat: “Així s’escriu la història”. I, si voleu, una prova de la necessitat de l’existència de Déu o, si més no, d’una altra vida on cada cosa, animal i persona ocupin el lloc que justament es mereixen.