Ja sé que molts francesos han votat que sí, i que molts que han votat no, per no dir la immensa majoria, ho han fet per motius que jo no comparteixo. Però el fet és que avui seré demagògic i vull felicitar França, tot França, per l'alegria immensa que ens han proporcionat amb la victòria del no al tractat europeu. Estic content perquè, com vaig dir, la nova Europa que neixia d'aquest tractat era una Europa en la qual els catalans no estàvem representats. Era una Europa sense nosaltres. Llavors, ara, amb l'ensulsiada d'ahir a França, el tractat segurament s'haurà de tornar a fer. S'obre una nova oportunitat perquè Europa obri les portes al meu país. Tant de bo sigui així. Si dimecres els Països Baixos també voten no, llavors la marxa enrere serà ineludible.
(I no escric més perquè haig de penjar aquests textos a internet amb un mòdem de l'any de la picor i fent servir el telèfon, continuo sense adsl i no estic per a gaires alegries.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 30 de maig del 2005
dijous, 19 de maig del 2005
La reforma de les titulacions universitàries (esquema)
La tàctica és coneguda.
Fase 1: Es parla de la necessitat de fer una reforma, normalment amb l’excusa d’un bé superior o d’un mandat extern. En aquest cas, el papu al qual cal retre un sacrifici és la declaració de Bolonya i la “imprescindible convergència” de tots els estudis europeus.
Fase 2: Es crea una comissió de treball per fer “propostes” de reforma.
Fase 3: La comissió que es crea té molt clars els objectius finals: servir en safata les raons “científiques i acadèmiques” que convenen al govern que l’ha constituïda. En el cas que ens ocupa, el govern (espanyol) pretén uns quants objectius lloables i del tot lògics –que en alguns casos no són sinó la rectificació necessària d’un mal pas decidit en un altre moment en què al govern de torn li convenia fer el contrari: és el cas de la multiplicació d’enginyeries–, i alhora aprofitar l’avinentesa per passar comptes pendents i retallar, modificar o reorientar alguna cosa que no li fa el pes. Per exemple, les carreres d’història de l’art o d'humanitats, ja que els artistes i els humanistes, en general, són díscols; per tant, cal fermar-los curt i oxigenar els seus estudis, que no es capfiquin gaire en l’art i les lletres o, si volen fer-ho, que facin belles arts o humanitats en una escola o universitat privada. O per exemple, oi que els catalanistes i els basquistes cada cop emprenyen més?, doncs eliminem la filologia catalana i l’èuscara, que són un cau de futurs terroristes desvagats, i la raó que donarem és que són carreres amb pocs estudiants (3.000 entre totes dues), tot i que proporcionalment tinguin més alumnes que la filologia hispànica (13.600), però aquesta no es pot suprimir ni diluir en altres perquè és una qüestió de “identidad nacional”.
Fase 4: Per tal d’aconseguir els objectius, la comissió presenta un programa de màxims.
Fase 5: La gent s’exclama. (És la fase actual.)
Fase 6: Es fa veure que es negocia, es retallen coses secundàries del programa i els de la comissió fan veure que cedeixen també en algun punt important “fent un gran sacrifici que la gent ha de visualitzar”. Quan en aquest context es diu “la gent”, volen dir normalment els partits polítics, ja que, com tothom sap, els partits són l’expressió màxima de la representativitat ciutadana, i tant és que es discuteixi sobre titulacions universitàries que sobre els diversos companatges que pots posar al damunt del pa amb tomaca: ho han de pactar els partits.
Fase 7: En canvi del sacrifici de la comissió, doncs, es demana a “la gent” que siguin comprensius i que cedeixin, com ells han cedit. És a dir, ja han convertit el programa de màxims en una donzella que necessàriament cal lliurar al drac, peti qui peti.
Fase 8: Mentre no vingui sant Jordi, això –tot plegat– fa molt mala pinta. I sant Jordi, en aquest cas i en altres, pareix com si estigués adormit de fa dies.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Fase 1: Es parla de la necessitat de fer una reforma, normalment amb l’excusa d’un bé superior o d’un mandat extern. En aquest cas, el papu al qual cal retre un sacrifici és la declaració de Bolonya i la “imprescindible convergència” de tots els estudis europeus.
Fase 2: Es crea una comissió de treball per fer “propostes” de reforma.
Fase 3: La comissió que es crea té molt clars els objectius finals: servir en safata les raons “científiques i acadèmiques” que convenen al govern que l’ha constituïda. En el cas que ens ocupa, el govern (espanyol) pretén uns quants objectius lloables i del tot lògics –que en alguns casos no són sinó la rectificació necessària d’un mal pas decidit en un altre moment en què al govern de torn li convenia fer el contrari: és el cas de la multiplicació d’enginyeries–, i alhora aprofitar l’avinentesa per passar comptes pendents i retallar, modificar o reorientar alguna cosa que no li fa el pes. Per exemple, les carreres d’història de l’art o d'humanitats, ja que els artistes i els humanistes, en general, són díscols; per tant, cal fermar-los curt i oxigenar els seus estudis, que no es capfiquin gaire en l’art i les lletres o, si volen fer-ho, que facin belles arts o humanitats en una escola o universitat privada. O per exemple, oi que els catalanistes i els basquistes cada cop emprenyen més?, doncs eliminem la filologia catalana i l’èuscara, que són un cau de futurs terroristes desvagats, i la raó que donarem és que són carreres amb pocs estudiants (3.000 entre totes dues), tot i que proporcionalment tinguin més alumnes que la filologia hispànica (13.600), però aquesta no es pot suprimir ni diluir en altres perquè és una qüestió de “identidad nacional”.
Fase 4: Per tal d’aconseguir els objectius, la comissió presenta un programa de màxims.
Fase 5: La gent s’exclama. (És la fase actual.)
Fase 6: Es fa veure que es negocia, es retallen coses secundàries del programa i els de la comissió fan veure que cedeixen també en algun punt important “fent un gran sacrifici que la gent ha de visualitzar”. Quan en aquest context es diu “la gent”, volen dir normalment els partits polítics, ja que, com tothom sap, els partits són l’expressió màxima de la representativitat ciutadana, i tant és que es discuteixi sobre titulacions universitàries que sobre els diversos companatges que pots posar al damunt del pa amb tomaca: ho han de pactar els partits.
Fase 7: En canvi del sacrifici de la comissió, doncs, es demana a “la gent” que siguin comprensius i que cedeixin, com ells han cedit. És a dir, ja han convertit el programa de màxims en una donzella que necessàriament cal lliurar al drac, peti qui peti.
Fase 8: Mentre no vingui sant Jordi, això –tot plegat– fa molt mala pinta. I sant Jordi, en aquest cas i en altres, pareix com si estigués adormit de fa dies.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 17 de maig del 2005
Noves aventures de l'adsl
La cosa passa de taca d'oli, perquè aviat farà quatre setmanes que la CEPB i Ya.com van decidir posar-nos a prova i encara estem conills d'adsl. O sigui, grans dificultats de comunicació, grans obstacles per fer la feina amb normalitat, el despatx a mig gas i unes ganes enormes d'enviar-ho tot a fer punyetes. Les adreces electròniques, segons sembla, perdudes per sempre (ens han dit sis mesos, però sis mesos en una feina com aquesta és sempre, perquè evidentment ja fa dies que no esperem que ens tornin les adreces, sinó que en fem servir d'altres, per mirar de continuar treballant encara que sigui a ritme de llimac, i òbviament no farem el procés invers d'aquí a sis mesos). Les pàgines web que administrem o actualitzem periòdicament des del despatx, o bé han quedat sense actualitzar, o bé hem perdut (de moment, temporalment) el client que ens les havia encarregat o bé les hem hagut de gestionar desplaçant-nos físicament a d'altres indrets, amb tot l'enrenou que això implica. Pel que fa a les traduccions, correccions i transcripcions en línia, hem perdut dotzenes i dotzenes d'hores, hem perdut moltes feines puntuals i també hem perdut uns quants clients (de moment, temporalment), i ja no parlem dels passavolants que de tant en tant ens encarregaven feines a través de les adreces que durant els dos últims anys hem fet servir; aquests els hem perdut potser per sempre. I com es comptabilitza el fet de tenir uns lectors habituals que deixen d'entrar a la teva web perquè veuen que no es renova? Ara, aquests dies, ens connectem a internet a través d'un mòdem, utilitzant la línia telefònica, la qual cosa vol dir que mentre parlem per telèfon no podem connectar-nos a internet i quan estem connectats a la xarxa no podem trucar ni rebre trucades telefòniques. (Qualsevol altra solució com demanar una nova alta de servei telefònic o adsl en una altra empresa implica esperar els mateixos dies que ja ens esperem, perquè la xarxa telefònica bàsica continua depenent de Telefónica i els terminis per establir connexions són els que són, o sigui que tot ho tenen lligat i ben lligat.) Qui ens compensarà pels danys soferts? Com es pot calcular el mal que ens han fet? Hem d'escriure al senyor Fornesa, com a responsable últim de l'empresa que va prendre la decisió unilateral de rebutjar un rebut, per dir-li com ha anat tot i comunicar-li que això seu no té nom? Què en traurem? Que gràcies a nosaltres la CEPB millori els seus serveis i a partir d'ara a ningú més li passi el que ens ha passat a nosaltres? No ens ho creiem, perquè tot és una gran martingala. Només en traurem una lletra aparentment amable i òbviament cínica, que ja deuen tenir impresa, en la qual ens diran que els sap molt de greu el que ha passat i que no dubtem a posar-nos en contacte amb el seu servei d'atenció als clients. Algú creu de debò que pot anar d'una altra manera? Algú creu que els de la CEPB ens cridarien i ens dirien: a veure, senyors, calculin el que han perdut, passin-nos la factura i els l'abonarem? Ha, ha, ha. Jo no, nosaltres no ens ho creiem. La CEPB, per principi, no ens "pot" compensar pel mal que ens ha fet, perquè les lleis els emparen. No. Quina diferència hi ha, doncs, entre la prepotència i la impunitat amb què actuen determinades empreses i corporacions que esclafen els ciutadans, i les dictadures polítiques? Hi ha algú que ens sàpiga dir alguna cosa que pugui servir de vaselina per entomar aquesta impotència nostra?
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 3 de maig del 2005
Aventura adsl
Aquest és un conte real ofert per gentilesa de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (des d’ara CEPB, em nego a fer-los de franc la propaganda de la marca comercial) i Ya.com, una operadora de telefonia. I em penso que em sortirà tot a raig perquè estic molt emprenyat i escriure seguit seguit em sembla que és una bona manera de desfogar-se. Al despatx on treballo tenim un parell de comptes corrents a la CEPB. En un dels comptes sempre hi ha moooolts diners; en l’altre, que fem servir exclusivament per al pagament de rebuts domiciliats, n’hi ha els justos i una mica més per a imprevistos. La CEPB té instruccions d’avisar-nos per fer passar diners del principal al secundari quan els fons del segon s’apropen a un límit mínim. Fins ara, i el compte té prop de 20 anys, no hi havia hagut mai cap problema. Fins ara. Resulta que un mal dia el compte destinat al pagament de rebuts, sense arribar a 0, es va quedar amb molt poquets euros de saldo. Resulta que justament aquells dies Ya.com va passar no un rebut de la connexió adsl que tenim al despatx, sinó que en va passar dos alhora. Resulta que al compte secundari no hi havia prou diners per pagar els dos rebuts alhora. Resulta –ja us ho podeu imaginar– que sembla que van fallar tots els protocols de control de la CEPB, la qual no sols no va fer el que s’havia compromès a fer i sempre havia fet –avisar-nos i passar diners d’un compte a l’altre–, sinó que ni tan sols ens va dir que “hi ha un problema”, que és el que fan tots els bancs i caixes quan veuen que un client ha tingut un descuit –i insisteixo que no era el cas: que el descuit era d’ells–, i no sols això, sinó que a més a més va retornar els rebuts a Ya.com amb la indicació de “rebutjats”. Resulta –també us ho podeu imaginar– que sembla que a Ya.com van fallar tots els mecanismes de control, “perquè nosaltres sempre avisem amb temps el client”, i van decidir tallar la línia adsl del nostre despatx. Resulta que la primera notícia del desastre la vam rebre perquè tot d’un plegat les adreces electròniques associades a la connexió de Ya.com van deixar de funcionar, i quan truquem a l’empresa ens diuen que ens han tallat la línia per haver rebutjat dos rebuts consecutius. Tots els detalls sobre les causes de la desfeta que he explicat fins ara els hem anat esbrinant després. Els de Ya.com diuen que si volem tornar a tenir línia cal tornar a fer una alta, que no hi ha possibilitat de fer marxa enrere i que les adreces miraran de conservar-nos-les, però no ens garanteixen que puguin fer-ho. Després, quan s’ha anat sabent la veritat, tot han estat excuses, però els de la CEPB, davant la nostra insistència que arreglessin el desastre produït per la seva incompetència, no es van estar de dir-nos que ells “no tenien cap obligació” d’estar pendents del saldo d’un compte. Per nosaltres, la falta de connexió adsl al despatx significa la pèrdua immediata de feina –treballem en línia amb tots els nostres clients– i, en pocs dies, la mort professional del despatx. I qualsevol alta d’adsl triga un mínim de 15 dies a ser operativa. 15 dies? Sí, 15 dies –pel cap baix. Perquè en aquest estat nostre democràtic-i-de-dret-i-de-les-autonomies-i-nacionalitats-que-el-componen continua havent-hi de facto un monopoli –el mateix monopoli creat en època del general Miguel Primo de Rivera, i mira que ha plogut des de llavors– pel que fa a la infraestructura de les línies telefòniques. I això vol dir que qualsevol operador ha d’adaptar el seu afany de servei –de reparació, en aquest cas, perquè els de Ya.com també han reconegut que els van fallar els protocols d’avís– al ritme que marca l’amo únic de la infraestructura, que ja deveu imaginar qui és, comença per “t” i acaba per “a” i al mig hi ha les lletres “elefonic”.
En resum: donar-te d’alta d’una línia d’adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d’allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades “correctes” i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d’una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust –amb la inestimable cooperació de la CEPB– també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d’alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d’operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L’única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et compensarà pel cap alt amb la xocolata del lloro. I en aquest cas segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res. Bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En resum: donar-te d’alta d’una línia d’adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d’allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades “correctes” i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d’una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust –amb la inestimable cooperació de la CEPB– també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d’alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d’operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L’única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et compensarà pel cap alt amb la xocolata del lloro. I en aquest cas segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res. Bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)