Mireu que ben dit:
«El Govern potser recorre en ocasions a una retòrica nacionalista, però per portar a terme una política -la del PSC- estrictament autonomista. És la proposta socialista per a l'Estatut: Catalunya és una nació que es constitueix en comunitat autònoma. Segons la meva impressió, en la política del tripartit el nacionalisme hi posa la retòrica, algunes paraules, però les aliances, les polítiques, els plans comunicatius, fins i tot part dels gestos s'inscriuen en un horitzó postnacionalista, que és el del president Maragall. Cert, Maragall no és un antinacionalista. Però tampoc és un nacionalista. Jo diria que [...] el debat nacionalista l'avorreix. És un postnacionalista.» (Vicenç Villatoro, El Periódico, 22 juny 2005)
Mira que força sovint no estic d'acord amb Villatoro, però en aquest cas no sols la clava sinó que a més, d'alguna manera reconeix que la concepció de la política -catalana, en aquest cas- com una pura estratègia i no com un servei als ciutadans ja ve de lluny. Diu: «Ja fa temps que en el debat polític està molt buscat el paper de víctima. El perseguit, el perjudicat, es considera convencionalment dipositari automàtic de la raó. Certament, el nacionalisme català també ha jugat de vegades aquesta carta. I la discussió [...] ha acabat sent una competició sobre qui es mereix més el títol de víctima oficial. Els memorials de greuges comparats acaben sent els mèrits en una carrera a veure qui és més víctima.»
Ja va bé, ja, que els convergents facin una mica d'autocrítica. Si no, a vegades sembla que encara no sàpiguen per què no governen. I si han de tornar a governar (en cas que no desapareguin com la UCD, que és el que passarà si Trias, l'última esperança que els queda, no aconsegueix ser alcalde de Barcelona d'aquí a dos anys), va bé que prenguin nota, des de fora, de com no s'han de fer les coses. De moment, el govern actual i l'anterior fan si fa no fa el mateix: molta xerrameca, molt soroll de boixets, una mica de peix al cove a Madrid... i para de comptar.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 22 de juny del 2005
divendres, 17 de juny del 2005
Qüestions pendents
Tinc moltes qüestions pendents. Aviam si me’n trec alguna del damunt.
Tema manifest dels 199 intel·lectuals (diu que eren 200 però la Cristina Peri Rossi, de moment ella, ja se n’ha desmarcat). Déu me’n guard de menystenir-los o de minusvalorar-los, però em fa l’efecte que parlar-ne tant són ganes d’inflar el gos. Ja els coneixem, són la gent de sempre... deu anys més grans que quan eren al Foro Babel i vint anys més grans que quan eren 2.300. Van de baixa. El seu gran èxit és que cada deu anys els que queden de la tongada anterior fan un nou manifest i la premsa els riu la gràcia com si fos una novetat. Ja s’ho faran. De moment, no es poden queixar: tenen molta opinió publicada a favor seu: El País, El Periódico, La Vanguardia... (i parlo només de la de casa nostra). Com aquell que diu, encara militen al seu bàndol els portaavions. I sento una veu que diu: ataca’ls, home, que no veus que això mateix dels diaris que tenen a favor seu ja és un argument molt poderós contra la seva argumentació bàsica? I contesto: ells no volen arguments, ells només volen passejar l’Ego per l’opinió pública, fer formar la guàrdia dels portaavions i remenar la cua.
Tema matrimoni de gais. Ja ho he dit un altre dia: primer, els bisbes tenen tot el dret a dir el que els peti, a sortir al carrer i a cantar la canya als polítics, tant si ho volen fer amb tots els polítics com si ho volen fer només amb alguns, tant si ho fan cada dia com si només ho fan de tant en tant, tant si semblen coherents com si no. Pel que fa a la meva posició personal, també l’he explicada: potser no tinc les idees del tot clares sobre la qüestió, però de moment les argumentacions que m’han convençut més són les de Lionel Jospin i, a casa nostra, les de la socialista Mercè (o Mercedes) Aroz, la senadora més votada de l’Estat espanyol a les darreres eleccions. Per arreglar aquesta qüestió no calia aigualir o espatllar, com s’ha decidit fer, la institució del matrimoni, que per ser-ho (matri-moni) necessita una mare. Les parelles de lesbianes potser sí, però els gais, impossible, encara que un d’ells s’operés: no poden ser mares. Els polítics ho potinegen tot, per fer-se els simpàtics. Ara, quan parlarem a la canalla de matrimoni, què els haurem d’explicar? Que són dues persones que viuen juntes? Llavors ens diran: ah, com l’àvia i la tieta Conxita? Doncs, no, mira, aquestes dues no. Han de viure juntes i més coses. Més coses com què? Ja t’ho explicaré quan siguis gran, que ara tinc molta feina.
Tema adsl. Ja ens l’han tornat a posar. En total, els quinze dies s’han convertit en un mes i mig. Vigileu que no us tallin l’adsl o el telèfon per cap motiu, encara que no sigui per culpa vostra. És un drama que no ha acabat en tragèdia per miracle.
(Post scriptum. Encara un afegitó sobre el tema dels matrimonis gais. Resulta que amb aquesta operació es deixa definitivament fora de l'àmbit normatiu civil una institució jurídica secular la definició de la qual a tothom li ve al cap de manera intuïtiva quan es parla de matrimoni: "un amb una i per sempre". És a dir, ara a l'Estat espanyol si algú vol fer un contracte d'aquesta mena, "un amb una i per sempre", ha d'anar a l'Església catòlica. Perquè l'altra cosa és un poti-poti que, per voler englobar-ho tot, ja no se sap ben bé per a què serveix ni per quins set sous ha de tenir una protecció institucional... que no tenen l'àvia i la tieta Conxita, per cert, quina discriminació. En resum, el que vull fer veure és que s'ha deixat en mans privades, per dir-ho així, el referent institucional del matrimoni tal com l'han entès els nostres avantpassats de totes les èpoques i països. Ja s'hi ha pensat, en aquesta conseqüència?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tema manifest dels 199 intel·lectuals (diu que eren 200 però la Cristina Peri Rossi, de moment ella, ja se n’ha desmarcat). Déu me’n guard de menystenir-los o de minusvalorar-los, però em fa l’efecte que parlar-ne tant són ganes d’inflar el gos. Ja els coneixem, són la gent de sempre... deu anys més grans que quan eren al Foro Babel i vint anys més grans que quan eren 2.300. Van de baixa. El seu gran èxit és que cada deu anys els que queden de la tongada anterior fan un nou manifest i la premsa els riu la gràcia com si fos una novetat. Ja s’ho faran. De moment, no es poden queixar: tenen molta opinió publicada a favor seu: El País, El Periódico, La Vanguardia... (i parlo només de la de casa nostra). Com aquell que diu, encara militen al seu bàndol els portaavions. I sento una veu que diu: ataca’ls, home, que no veus que això mateix dels diaris que tenen a favor seu ja és un argument molt poderós contra la seva argumentació bàsica? I contesto: ells no volen arguments, ells només volen passejar l’Ego per l’opinió pública, fer formar la guàrdia dels portaavions i remenar la cua.
Tema matrimoni de gais. Ja ho he dit un altre dia: primer, els bisbes tenen tot el dret a dir el que els peti, a sortir al carrer i a cantar la canya als polítics, tant si ho volen fer amb tots els polítics com si ho volen fer només amb alguns, tant si ho fan cada dia com si només ho fan de tant en tant, tant si semblen coherents com si no. Pel que fa a la meva posició personal, també l’he explicada: potser no tinc les idees del tot clares sobre la qüestió, però de moment les argumentacions que m’han convençut més són les de Lionel Jospin i, a casa nostra, les de la socialista Mercè (o Mercedes) Aroz, la senadora més votada de l’Estat espanyol a les darreres eleccions. Per arreglar aquesta qüestió no calia aigualir o espatllar, com s’ha decidit fer, la institució del matrimoni, que per ser-ho (matri-moni) necessita una mare. Les parelles de lesbianes potser sí, però els gais, impossible, encara que un d’ells s’operés: no poden ser mares. Els polítics ho potinegen tot, per fer-se els simpàtics. Ara, quan parlarem a la canalla de matrimoni, què els haurem d’explicar? Que són dues persones que viuen juntes? Llavors ens diran: ah, com l’àvia i la tieta Conxita? Doncs, no, mira, aquestes dues no. Han de viure juntes i més coses. Més coses com què? Ja t’ho explicaré quan siguis gran, que ara tinc molta feina.
Tema adsl. Ja ens l’han tornat a posar. En total, els quinze dies s’han convertit en un mes i mig. Vigileu que no us tallin l’adsl o el telèfon per cap motiu, encara que no sigui per culpa vostra. És un drama que no ha acabat en tragèdia per miracle.
(Post scriptum. Encara un afegitó sobre el tema dels matrimonis gais. Resulta que amb aquesta operació es deixa definitivament fora de l'àmbit normatiu civil una institució jurídica secular la definició de la qual a tothom li ve al cap de manera intuïtiva quan es parla de matrimoni: "un amb una i per sempre". És a dir, ara a l'Estat espanyol si algú vol fer un contracte d'aquesta mena, "un amb una i per sempre", ha d'anar a l'Església catòlica. Perquè l'altra cosa és un poti-poti que, per voler englobar-ho tot, ja no se sap ben bé per a què serveix ni per quins set sous ha de tenir una protecció institucional... que no tenen l'àvia i la tieta Conxita, per cert, quina discriminació. En resum, el que vull fer veure és que s'ha deixat en mans privades, per dir-ho així, el referent institucional del matrimoni tal com l'han entès els nostres avantpassats de totes les èpoques i països. Ja s'hi ha pensat, en aquesta conseqüència?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 6 de juny del 2005
Han guanyat i, per tant... han de plegar
L'altre dia ja dèiem que les conseqüències del no de França i els Països Baixos al tractat europeu eren imprevisibles, perquè amb els polítics no se sap mai. Doncs bé, encara espero que algú m'expliqui el següent fet. Resulta que un partit polític francès, el PSF, estava molt dividit pel que fa a la posició corporativa que havien de prendre sobre el referèndum. Resulta que alguns dels màxims dirigents del partit (Hollande, Bartolone, Jospin) van apostar pel sí. Resulta que uns altres (Fabius, Emmanuelli, Mélenchon) van apostar pel no. Resulta que al partit va guanyar el sí. Resulta que al referèndum popular va guanyar el no. Doncs, agafeu-vos, Fabius, Emmanuelli i Mélenchon han hagut de plegar. Per a aquest partit -i no és una excepció a Europa- és més important la disciplina interna que el fet de demostrar que sintonitzes amb el poble en una qüestió controvertida. No és un cas aïllat a Europa, perquè molts diaris europeus han castigat Fabius, com a element més visible dels dissidents -era fins ara el número dos del partit- amb presons de paper, semàfors vermells i condemnes simbòliques pel fet d'haver apostat... pel que volia la majoria de la població.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 2 de juny del 2005
Gràcies, Països Baixos
Esperem que el cop de porta dels neerlandesos se senti amb prou claredat. Els motius pels quals han votat no, en bona part, no són els meus ni els de molts catalans que vam votar no, però això m'és ben igual. Penso que els catalans hem d'estar força contents, perquè ens estimem Europa i no volíem un tractat que ens menystenia. Amb aquest no francès i neerlandès no hem avançat, certament, perquè ara falta saber què passarà. Cal esperar que els polítics responsables d'un tractat com el que ara s'ha rebutjat faran marxa enrere i presentaran una altra proposta. Però és clar, això seria així si la política fos una disciplina seriosa, que ara com ara no ho és. En qualsevol cas, hem aturat el cop: no es començarà a construir una Europa sense nosaltres. Aconseguirem que "la pròxima Europa" sigui més respectuosa amb els nostres drets històrics i actuals?
(I ja que hi som, un recordatori: Holanda és només una part dels Països Baixos; els súbdits d'aquell país s'anomenen neerlandesos; els holandesos són només els habitants d'Holanda, uns territoris del nord-oest dels Països Baixos.)
((Afegitó posterior: em diu una amiga holandesa que es pot dir "Holanda" com a sinònim de "Països Baixos", sense cap problema, que així es fa en tots els idiomes. Diu que és com anomenar "castellà" l'idioma "espanyol", o a l'inrevés: són sinònims. Qui té boca s'equivoca.))
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(I ja que hi som, un recordatori: Holanda és només una part dels Països Baixos; els súbdits d'aquell país s'anomenen neerlandesos; els holandesos són només els habitants d'Holanda, uns territoris del nord-oest dels Països Baixos.)
((Afegitó posterior: em diu una amiga holandesa que es pot dir "Holanda" com a sinònim de "Països Baixos", sense cap problema, que així es fa en tots els idiomes. Diu que és com anomenar "castellà" l'idioma "espanyol", o a l'inrevés: són sinònims. Qui té boca s'equivoca.))
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)