Ja feia dies que volia clavar queixalada al tema perquè em semblava que alguna cosa havia de dir, però no em venia la idea clara al cap. Ara l’he tinguda. La idea és molt clara i molt concreta: tothom sap que les escoles concertades cobren més que el que marca el concert, tothom sap que l’escola concertada diu que no pot sobreviure si no és que tira de veta per una altra banda –les famoses fundacions suposadament voluntàries– i alhora tothom acusa l’escola concertada de ser un negoci... perquè cobra suplements.
Escolteu, polítics –la majoria dels quals porteu els fills a la concertada– i sindicats i mitjans de comunicació i gestors d’escoles. M’és igual l’ideari d’aquests centres educatius, tant si són públics, com si són privats, com si són concertats –sempre dintre d’un ordre…, que no necessàriament ha de ser l’ordre “constitucional”, pot ser un ordre més ampli, democràtic i alhora lliure, i fins i tot netament català i, per tant, segurament “inconstitucional”–, però deixeu de dir mentides, no?, tots plegats… O bé es dóna a les escoles concertades –o als pares, millor– el que costa cada plaça escolar, o bé se suprimeixen els concerts i passem a tenir escola pública de franc –i tot de franc– i escola privada de pagament. Però ja n’hi ha prou d’amagar l’ou –passeu-me el rodolí– i de fer veure el que no és. Jo no sóc ni dels uns ni dels altres, tot i que em miro de més bon ull la pública i me’n dono vergonya cada cop que diuen els governants que no hi ha prou diners per substituir els barracots, per millorar la ràtio mestres/alumnes, per acollir els immigrants i els discapacitats i els desafavorits… Però és que tot plegat passa de taca d’oli! Tothom menteix! I la culpa és dels polítics, que tenint a la mà la possibilitat de resoldre l’assumpte no són capaços ni de dir la veritat. Sí, la veritat és que per la seva totxesa, i malgrat la seva demagògia i les seves mentides de cada dia l’escola no és de franc, ni la pública ni la concertada.
I pel que fa a la religió a les escoles, les últimes dades a Catalunya són: la religió catòlica és sol•licitada en primària pel 50,9% dels alumnes, i el 0,5% opten per altres religions. A secundària trien religió catòlica el 40,4% i el 0,4% altres religions (dades del Departament d’Educació, curs 2004-2005; cf. El País 28 novembre 2005). No sé com s’ha de gestionar això, no sé quina fórmula hi ha d’haver, però em sembla vergonyós que es regali a un partit parafeixista i colpista –recordeu les mentides de l'11-M per conservar el poder– una reivindicació que aplega entre el 40 i el 50 per cent dels pares de família d’aquest país. I al damunt, n’hi ha que barregen els diners de la concertada amb els diners de l’IRPF i els diners de la Cope… Sisplau, que deixin de mentir.
Mireu, hi ha moltes coses que no m’agraden de com està organitzada l’escola d’aquest país nostre, però si volem discutir dels temes, abans convé posar damunt la taula les dades. Si no, tot és una immensa martingala i tot és demagògia.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 29 de novembre del 2005
dimarts, 22 de novembre del 2005
Una injecció d’autoestima... i de realisme
Sentir a parlar Vicent Partal, director de Vilaweb, a la Generalitat de Catalunya, l’altre dia (16 de novembre), en els primers “Espais terminològics” del Termcat, va ser tota una experiència de catarsi personal, no sé si col·lectiva. Partal no fa teories: ell, valencià de Bétera (el Camp de Túria), ha creat i desenvolupat el que és ara el primer mitjà de comunicació en català, i sens dubte el més sòlid, estès i fiable. I no es cansa d’explicar que el català té una presència no gens menyspreable entre el conjunt de llengües del món en l’únic àmbit en què no depèn d’estats, de subvencions ni de padrinatges econòmics, sinó sols de la iniciativa de la gent: internet. El català és segurament la llengua proporcionalment amb més extensió dins la xarxa. I en xifres absolutes, sempre es troba en els llocs capdavanters, entre les posicions 10 a 20 de gairebé tots els paràmetres: Google, Dmoz, Wikipedia, nombre de pàgines web, nombre de blocs… És per això que l’ICANN, l’organisme internacional que gestiona els dominis d’internet, no va dubtar gaire a l’hora d’atorgar-nos el primer domini per a una llengua, el “.cat”, ara fa dos mesos.
Partal insisteix molt que “el català és una llengua global”, que funciona perfectament com a vehicle de comunicació arreu del món, que és molt potent i àgil en el seu desplegament extern i desenvolupament intern i que cal no tenir complexos a l’hora d’anar-se situant en paral·lel a les altres llengües potents del món. S’ha acabat allò de pensar que per anar pel món el català no serveix. Partal demostra cada dia que sí que serveix.
Els catalans necessitem sempre més autoestima i més convenciment sobre les nostres possibilitats. Ens han educat per ser mesells, i ja és l’hora que ens espolsem aquests traumes infantils. S’ha acabat. Prou. El català és una llengua global, és clar que sí. I espereu-vos, que acabem de començar.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Partal insisteix molt que “el català és una llengua global”, que funciona perfectament com a vehicle de comunicació arreu del món, que és molt potent i àgil en el seu desplegament extern i desenvolupament intern i que cal no tenir complexos a l’hora d’anar-se situant en paral·lel a les altres llengües potents del món. S’ha acabat allò de pensar que per anar pel món el català no serveix. Partal demostra cada dia que sí que serveix.
Els catalans necessitem sempre més autoestima i més convenciment sobre les nostres possibilitats. Ens han educat per ser mesells, i ja és l’hora que ens espolsem aquests traumes infantils. S’ha acabat. Prou. El català és una llengua global, és clar que sí. I espereu-vos, que acabem de començar.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 11 de novembre del 2005
La història es repeteix, i no avancem
Escriu l’historiador Joan B. Culla a El País:
«“Creo que ningún Gobierno ha contraído jamás en España una tan grave responsabilidad como la que contraería el que coadyuvara a la aprobación de ese Estatuto que, tal como se ha presentado a las Cortes, significa la desmembración de la Patria.” Les paraules que acabo de transcriure procedeixen –no és difícil d’endevinar-ho– del diari Abc, i van ser firmades pel seu director. Però no han estat extretes d’una edició d’aquesta setmana, ni de l’altra, ni de l’anterior. Corresponen al número datat el 4 de maig de 1932, i les subscriu don Juan Ignacio Luca de Tena. O sigui, que el Govern al qual es refereixen no és el de José Luis Rodríguez Zapatero, sinó el de Manuel Azaña; i l’Estatut contra el qual s’abraonen no és el projecte actual, sinó el republicà, versió molt rebaixada del de Núria, que després de quatre mesos d’intens debat acabaria sent promulgat aquell setembre.
»Durant tot el període comprès entre l’estiu del 1931 i el del 1932, el diari monàrquic madrileny va multiplicar els missatges segons els quals els catalans no sols se separaven d’Espanya, sinó que pretenien imposar-li la forma d’Estat que més interessava els seus fins particulars. No existia, segons l’Abc, cap fet nacional sobirà de Catalunya; els aspectes econòmics i financers de l’Estatut eren “incompatibles con los intereses generales del país” i, en definitiva, l’esmentat Estatut –una “ofensa a España”– no mereixia ni tan sols ser pres en consideració. Els sona?
»Però l’Abc no anava sol en l’actitud, ni de bon tros. També el maig de 1932, El Debate, un diari catòlic molt proper a la jerarquia episcopal, descrivia l’Estatut com “un insulto a la Constitución, a las Cortes y a todo el pueblo español, una pieza de separatismo camuflado”, i al·ludia lúgubrement a “la España balcánica” a punt d’arribar. Els diaris esmentats, i encara amb més ferocitat El Imparcial, explicaven la “sumisión” del president Azaña davant les demandes de “la Esquerra” en raó del “precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas” al canvi de règim d’abril del 1931. Els continua sonant? Paral·lelament, diverses capçaleres de la premsa dretana castellana (La Gaceta Regional de Salamanca, El Adelantado de Segovia, El Correo de Zamora, El Defensor de Cuenca, etcètera) propugnaven obertament el boicot als viatjants i als productes catalans. Ja al Congrés, Antonio Royo Villanova –l’exponent més paranoic de l’anticatalanisme espanyol en la primera meitat del segle XX– sentenciava, el 10 de juny de 1932: “Aquí no hay más nación que España.”
»Quan totes les idees i reaccions que acabo d’esmentar o resumir es van formular –ara fa 73 anys, tres generacions–, Espanya tenia la meitat d’habitants que ara, i era, considerat en conjunt, un dels països més pobres i subdesenvolupats de l’Occident europeu, amb zones d’una misèria negra, d’un primitivisme ancestral (Las Hurdes, Casas Viejas...), amb taxes d’analfabetisme colossals, amb una hemorràgia emigratòria de centenars de milers de persones cada dècada. En aquella Espanya, la ràdio, el telèfon o l’educació secundària eren luxes burgesos, no diguem res de l’accés a la universitat, i milions d’homes i dones naixien, vivien i es morien sense conèixer altres horitzons que els del seu poble, a tot estirar la comarca d’origen.
»El canvi, en tres quarts de segle, ha sigut gegantí, formidable: creixement demogràfic, inversió dels fluxos migratoris, augment astronòmic dels nivells de renda, de consum, de mobilitat humana, universalització de l’ensenyament mitjà i massificació de la superior, accés general i instantani a la informació i al coneixement. I això, per no parlar dels progressos globals de la ciència i la tecnologia, de la medicina i la biologia; o de la revolució en els costums, els valors, la sexualitat... I no obstant tot plegat, en aquest país i en aquesta societat que s’assemblen tan poc a la del 1932, hi ha quelcom, una sola cosa, es podria dir, que roman incòlume, immutable, granítica: el recel, la fòbia, el rebuig davant les aspiracions catalanes a obtenir l’autogovern o a incrementar-lo. Hi ha –tal com he mirat de il·lustrar-ho– el mateix fonamentalisme, els mateixos adjectius desqualificadors, les mateixes amenaces de boicot, les mateixes interpretacions conspiratives i paranoiques, els mateixos prejudicis; exactament, literalment, paraula per paraula... Com pot ser?» (El País 11 novembre 2005)
Doncs bé, això que constata Culla és la mare dels ous i el resum de tot plegat. No hi ha res més a dir. És per això que vull que Catalunya sigui independent. Perquè ja han passat prou generacions per poder constatar el fracàs de la idea de “les Espanyes” i perquè tothom estigui ben convençut que Catalunya i els catalans no cabem dins la mentalitat de l’Espanya castellana, centralista, autoritària i ploramiques. Mentre depenguem de Madrid mai no serem un país normal. I jo l’únic que vull és viure en un país normal, en el qual per parlar i que et parlin en el teu idioma matern no hagis de fer cada vegada un sobreesforç ni pagar un suplement o una penalització.
El problema, és clar, és que van passant els anys i les generacions, la gent no té memòria històrica, som pacífics i pactistes i ens anem deixant entabanar per les martingales que s'empesquen a Madrid per fer-nos creure que avancem. I encabat, patapam! Cal recordar què va passar després d’allò que recorda Culla, quant de temps va durar aquell altre Estatut de pa sucat amb oli? Quant durarà aquest altre, també aigualit, si és que finalment surt?
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«“Creo que ningún Gobierno ha contraído jamás en España una tan grave responsabilidad como la que contraería el que coadyuvara a la aprobación de ese Estatuto que, tal como se ha presentado a las Cortes, significa la desmembración de la Patria.” Les paraules que acabo de transcriure procedeixen –no és difícil d’endevinar-ho– del diari Abc, i van ser firmades pel seu director. Però no han estat extretes d’una edició d’aquesta setmana, ni de l’altra, ni de l’anterior. Corresponen al número datat el 4 de maig de 1932, i les subscriu don Juan Ignacio Luca de Tena. O sigui, que el Govern al qual es refereixen no és el de José Luis Rodríguez Zapatero, sinó el de Manuel Azaña; i l’Estatut contra el qual s’abraonen no és el projecte actual, sinó el republicà, versió molt rebaixada del de Núria, que després de quatre mesos d’intens debat acabaria sent promulgat aquell setembre.
»Durant tot el període comprès entre l’estiu del 1931 i el del 1932, el diari monàrquic madrileny va multiplicar els missatges segons els quals els catalans no sols se separaven d’Espanya, sinó que pretenien imposar-li la forma d’Estat que més interessava els seus fins particulars. No existia, segons l’Abc, cap fet nacional sobirà de Catalunya; els aspectes econòmics i financers de l’Estatut eren “incompatibles con los intereses generales del país” i, en definitiva, l’esmentat Estatut –una “ofensa a España”– no mereixia ni tan sols ser pres en consideració. Els sona?
»Però l’Abc no anava sol en l’actitud, ni de bon tros. També el maig de 1932, El Debate, un diari catòlic molt proper a la jerarquia episcopal, descrivia l’Estatut com “un insulto a la Constitución, a las Cortes y a todo el pueblo español, una pieza de separatismo camuflado”, i al·ludia lúgubrement a “la España balcánica” a punt d’arribar. Els diaris esmentats, i encara amb més ferocitat El Imparcial, explicaven la “sumisión” del president Azaña davant les demandes de “la Esquerra” en raó del “precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas” al canvi de règim d’abril del 1931. Els continua sonant? Paral·lelament, diverses capçaleres de la premsa dretana castellana (La Gaceta Regional de Salamanca, El Adelantado de Segovia, El Correo de Zamora, El Defensor de Cuenca, etcètera) propugnaven obertament el boicot als viatjants i als productes catalans. Ja al Congrés, Antonio Royo Villanova –l’exponent més paranoic de l’anticatalanisme espanyol en la primera meitat del segle XX– sentenciava, el 10 de juny de 1932: “Aquí no hay más nación que España.”
»Quan totes les idees i reaccions que acabo d’esmentar o resumir es van formular –ara fa 73 anys, tres generacions–, Espanya tenia la meitat d’habitants que ara, i era, considerat en conjunt, un dels països més pobres i subdesenvolupats de l’Occident europeu, amb zones d’una misèria negra, d’un primitivisme ancestral (Las Hurdes, Casas Viejas...), amb taxes d’analfabetisme colossals, amb una hemorràgia emigratòria de centenars de milers de persones cada dècada. En aquella Espanya, la ràdio, el telèfon o l’educació secundària eren luxes burgesos, no diguem res de l’accés a la universitat, i milions d’homes i dones naixien, vivien i es morien sense conèixer altres horitzons que els del seu poble, a tot estirar la comarca d’origen.
»El canvi, en tres quarts de segle, ha sigut gegantí, formidable: creixement demogràfic, inversió dels fluxos migratoris, augment astronòmic dels nivells de renda, de consum, de mobilitat humana, universalització de l’ensenyament mitjà i massificació de la superior, accés general i instantani a la informació i al coneixement. I això, per no parlar dels progressos globals de la ciència i la tecnologia, de la medicina i la biologia; o de la revolució en els costums, els valors, la sexualitat... I no obstant tot plegat, en aquest país i en aquesta societat que s’assemblen tan poc a la del 1932, hi ha quelcom, una sola cosa, es podria dir, que roman incòlume, immutable, granítica: el recel, la fòbia, el rebuig davant les aspiracions catalanes a obtenir l’autogovern o a incrementar-lo. Hi ha –tal com he mirat de il·lustrar-ho– el mateix fonamentalisme, els mateixos adjectius desqualificadors, les mateixes amenaces de boicot, les mateixes interpretacions conspiratives i paranoiques, els mateixos prejudicis; exactament, literalment, paraula per paraula... Com pot ser?» (El País 11 novembre 2005)
Doncs bé, això que constata Culla és la mare dels ous i el resum de tot plegat. No hi ha res més a dir. És per això que vull que Catalunya sigui independent. Perquè ja han passat prou generacions per poder constatar el fracàs de la idea de “les Espanyes” i perquè tothom estigui ben convençut que Catalunya i els catalans no cabem dins la mentalitat de l’Espanya castellana, centralista, autoritària i ploramiques. Mentre depenguem de Madrid mai no serem un país normal. I jo l’únic que vull és viure en un país normal, en el qual per parlar i que et parlin en el teu idioma matern no hagis de fer cada vegada un sobreesforç ni pagar un suplement o una penalització.
El problema, és clar, és que van passant els anys i les generacions, la gent no té memòria històrica, som pacífics i pactistes i ens anem deixant entabanar per les martingales que s'empesquen a Madrid per fer-nos creure que avancem. I encabat, patapam! Cal recordar què va passar després d’allò que recorda Culla, quant de temps va durar aquell altre Estatut de pa sucat amb oli? Quant durarà aquest altre, també aigualit, si és que finalment surt?
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 7 de novembre del 2005
Sobre una emissora de Madrid
He rebut set correus demanant-me l’opinió sobre una emissora de ràdio de Madrid que diu que critica tant l’Estatut, i els polítics catalans, i Catalunya i tot plegat.
No escolto aquesta emissora i no penso escoltar-la per “escandalitzar-me'n”. Ja fa molts anys que no llegeixo ni escolto ni miro determinats mitjans de comunicació de Madrid –ni tampoc alguns de més a la vora–, perquè sé que no m’aniria gens bé per a la salut, i els metges sempre m’han dit que per poc que pugui miri d’evitar disgustos innecessaris, que la vida de cada dia ja ens en dóna prou. La veritat és que no entenc l’actitud contrària. Quines ganes de posar-se pedres al fetge i de fer-se mala sang, no? Hi ha gent que diu: “Cal conèixer l’enemic, per poder rebatre-li els arguments.” Doncs, no, jo no. Jo no em penso barallar amb una gent de Madrid que no conec de res, i si un no vol, dos no es barallen. Jo sóc pacifista molt convençut, què voleu que us digui. Ja s’ho faran.
Dos dels missatges rebuts, que es veu que em coneixen més, diuen si “les barbaritats” que fa aquesta emissora m’han fet canviar les meves conviccions religioses. I la resposta torna a ser que no. Primer, hi torno, perquè no escolto aquesta emissora, i encara que no em fes mal a la salut no formaria part de les meves prioritats. Altra feina tinc. Però a més, escolteu, les meves opinions personals creieu que trontollaran perquè un papa, un bisbe, un capellà o un borinot radiofònic faci o digui això o allò? No, home, no, si us plau. Doncs encara menys si és un de Madrid, no? M’és ben igual el que diguin les ràdios, i encara més les de Madrid. D’altra banda, sempre he defensat que els bisbes poden fer i dir el que vulguin, com tothom. Jo no els penjo cap obligació pública suplementària que no exigeixi a altres ciutadans. Si no són coherents amb el que la gent espera d’ells, ja s’ho trobaran, amb protestes, blasfèmies, creus no marcades a la declaració de la renda i apostasies, que diu que cada cop n’hi ha més. Jo no els penso jutjar, ni als bisbes, ni als blasfems, ni als apòstates. Suposo que tothom deu tenir les seves raons. Però no m’agradaria estar a la pell d’algú, sigui religiós o sigui laic, que digui que ha actuat de determinada manera o de tal altra perquè l’exemple de no sé qui el va escandalitzar. Això, que ho digui una criatura, bé, però una persona adulta?
De vegades he explicat tot això amb un exemple que fins ara tothom ha entès: si jo estimo Catalunya, creieu que aquesta estimació patirà un daltabaix cada cop que els governants oficials de Catalunya facin una pallassada? I mira que en fan, eh? Doncs, no, és clar que no. Si un representant del meu país fa coses en nom del meu país que no m’agraden, jo haig de renegar del meu país i de la meva llengua? No seria senyal que en realitat potser no tenia unes conviccions prou sòlides? Bé, doncs encara més, perquè aquí i ara ni tan sols no parlem de Ràdio Estel, sinó d’una emissora de Madrid. Que hi ha gent d’aquí que hi tenen accions o interessos? Doncs, escolteu, ja s’ho faran i ja s’ho trobaran. No és el meu problema o, si més no, estic decidit a impedir que una emissora de Madrid sigui el meu problema.
En fi, que hi hagi pau. I si algú no vol pau, que sàpiga que a mi no em trobarà al pati dels duels. M’estimo més passar per petaner.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No escolto aquesta emissora i no penso escoltar-la per “escandalitzar-me'n”. Ja fa molts anys que no llegeixo ni escolto ni miro determinats mitjans de comunicació de Madrid –ni tampoc alguns de més a la vora–, perquè sé que no m’aniria gens bé per a la salut, i els metges sempre m’han dit que per poc que pugui miri d’evitar disgustos innecessaris, que la vida de cada dia ja ens en dóna prou. La veritat és que no entenc l’actitud contrària. Quines ganes de posar-se pedres al fetge i de fer-se mala sang, no? Hi ha gent que diu: “Cal conèixer l’enemic, per poder rebatre-li els arguments.” Doncs, no, jo no. Jo no em penso barallar amb una gent de Madrid que no conec de res, i si un no vol, dos no es barallen. Jo sóc pacifista molt convençut, què voleu que us digui. Ja s’ho faran.
Dos dels missatges rebuts, que es veu que em coneixen més, diuen si “les barbaritats” que fa aquesta emissora m’han fet canviar les meves conviccions religioses. I la resposta torna a ser que no. Primer, hi torno, perquè no escolto aquesta emissora, i encara que no em fes mal a la salut no formaria part de les meves prioritats. Altra feina tinc. Però a més, escolteu, les meves opinions personals creieu que trontollaran perquè un papa, un bisbe, un capellà o un borinot radiofònic faci o digui això o allò? No, home, no, si us plau. Doncs encara menys si és un de Madrid, no? M’és ben igual el que diguin les ràdios, i encara més les de Madrid. D’altra banda, sempre he defensat que els bisbes poden fer i dir el que vulguin, com tothom. Jo no els penjo cap obligació pública suplementària que no exigeixi a altres ciutadans. Si no són coherents amb el que la gent espera d’ells, ja s’ho trobaran, amb protestes, blasfèmies, creus no marcades a la declaració de la renda i apostasies, que diu que cada cop n’hi ha més. Jo no els penso jutjar, ni als bisbes, ni als blasfems, ni als apòstates. Suposo que tothom deu tenir les seves raons. Però no m’agradaria estar a la pell d’algú, sigui religiós o sigui laic, que digui que ha actuat de determinada manera o de tal altra perquè l’exemple de no sé qui el va escandalitzar. Això, que ho digui una criatura, bé, però una persona adulta?
De vegades he explicat tot això amb un exemple que fins ara tothom ha entès: si jo estimo Catalunya, creieu que aquesta estimació patirà un daltabaix cada cop que els governants oficials de Catalunya facin una pallassada? I mira que en fan, eh? Doncs, no, és clar que no. Si un representant del meu país fa coses en nom del meu país que no m’agraden, jo haig de renegar del meu país i de la meva llengua? No seria senyal que en realitat potser no tenia unes conviccions prou sòlides? Bé, doncs encara més, perquè aquí i ara ni tan sols no parlem de Ràdio Estel, sinó d’una emissora de Madrid. Que hi ha gent d’aquí que hi tenen accions o interessos? Doncs, escolteu, ja s’ho faran i ja s’ho trobaran. No és el meu problema o, si més no, estic decidit a impedir que una emissora de Madrid sigui el meu problema.
En fi, que hi hagi pau. I si algú no vol pau, que sàpiga que a mi no em trobarà al pati dels duels. M’estimo més passar per petaner.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)