Com que això del bloc suposo que és utilis ad omnia, que deia un clàssic, també pot fer servei com a suport publicitari. Es tracta d’uns amics meus que entre adults i nens, sumen tots plegats vuit persones. Han de deixar el pis de lloguer on vivien fins ara, perquè els canvia el preu que en pagaven. Per sort, tenen uns estalvis, però no volen destinar-los a lloguer, si pot ser, perquè els sembla que amb l’entrada que podrien pagar i una hipoteca assequible podrien tenir una casa de propietat per gairebé el mateix preu que un lloguer normal. Però tampoc no diuen que no al lloguer, és clar, si n'apareix cap que sigui realment assequible. Cerquen, doncs, una casa o un pis gran, si pot ser situat prop d’alguna de les estacions de la línia dels Ferrocates, ja que ell treballa a Sant Cugat i ella a Barcelona prop de la plaça de Catalunya. La condició és que ha de ser una casa més barata que el preu de mercat, és clar, perquè una cosa és que tinguin estalvis i una altra que nedin en l’abundància. Per via d’immobiliàries gairebé ja han esgotat la paciència, i a més saben, com sap tothom, que aquesta gent s’emporta un pessic tan considerable de cada operació que ja no és un pessic sinó un grapat, i els preus estan molt més enllà dels núvols. Tot això que dic dels preus i de les immobiliàries i dels grapats és una generalitat i un lloc comú que no té gaire sentit que l'expliqui perquè tothom s'ho sap i ho pateix, però el que volia dir és que si a algú li arriba alguna notícia d’una casa amb aquestes condicions (gran i a un preu per sota del que solen demanar les immobiliàries) que m’ho faci saber, si us plau, en aquesta adreça –si és que no vol aprofitar la ganga per a ell(a) mateix(a), és clar...
Em diuen (12 de febrer del 2007) que ja han trobat el pis que buscaven. Finalment, de lloguer, però més o menys assequible.
dilluns, 30 de gener del 2006
dijous, 26 de gener del 2006
Ostres, potser algú es planta, tant de bo
Sembla clar que si al final algú es planta i demana el no a l’Estatut, és perquè deuen haver vist l’enorme desencís que ha provocat en molts catalans l’Estatut del PSOE després de les segones i sembla que darreres rebaixes de gener a Madrid, finalment acceptades per CiU, i mira que ja hi va arribar esbravat. Doncs, tant de bo, perquè llavors hi haurà un referent prou sòlid del no, i aleshores potser m’hi repensaré i votaré no, per coherència amb el que penso. Ja em veia votant sí per no votar com els del PP...
Per a ERC això serà, si ho manté fins al final, l'última oportunitat de mantenir un perfil propi després de tot el que ha passat. I la gent potser oblidarà els pecats comesos i s’apuntarà a donar suport a la cabra, que després de tant de temps de vida urbana ja tenia ganes de fer una volteta per la muntanya. De tota manera, ERC no ha dit encara que trenca la baralla, només diu que no "al pacte" PSOE-CiU. O sigui, deixa una porta oberta a sumar-s’hi...
Tant de bo, tant de bo no hi hagi a última hora una reunió nocturna a La Moncloa, amb fotos de matinada de Carod amb el mag Zapatero, que totes les encanta... (A veure, no és que no vulgui que ERC doni suport a un Estatut ambiciós, eh?, què més voldria que Zapatero digués que sí a tot el que li demana ERC a hores d’ara..., que jo no sóc dels que diuen “com més malament anem, millor”, ni molt menys, això vull que quedi clar. El que dic és que em sembla bé que un partit com ERC digui per fi que aquest Estatut és una presa de pèl i decideixi votar-hi en contra.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Per a ERC això serà, si ho manté fins al final, l'última oportunitat de mantenir un perfil propi després de tot el que ha passat. I la gent potser oblidarà els pecats comesos i s’apuntarà a donar suport a la cabra, que després de tant de temps de vida urbana ja tenia ganes de fer una volteta per la muntanya. De tota manera, ERC no ha dit encara que trenca la baralla, només diu que no "al pacte" PSOE-CiU. O sigui, deixa una porta oberta a sumar-s’hi...
Tant de bo, tant de bo no hi hagi a última hora una reunió nocturna a La Moncloa, amb fotos de matinada de Carod amb el mag Zapatero, que totes les encanta... (A veure, no és que no vulgui que ERC doni suport a un Estatut ambiciós, eh?, què més voldria que Zapatero digués que sí a tot el que li demana ERC a hores d’ara..., que jo no sóc dels que diuen “com més malament anem, millor”, ni molt menys, això vull que quedi clar. El que dic és que em sembla bé que un partit com ERC digui per fi que aquest Estatut és una presa de pèl i decideixi votar-hi en contra.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 23 de gener del 2006
“No s’hi assembla gens...”
Rodríguez Ibarra: “No se parece en nada a lo que vino.” I “lo que vino”, tots sabem que no era per llançar coets. Ja està tot dit. Ara Esquerra marranejarà uns dies com un nen rebec, hi haurà una altra nit de suposada crisi irresoluble, els comediants faran veure que el nen també s'ha guanyat un caramel, escenificaran l'assumpte amb una nova concessió graciosa, es faran plegats la foto i au, tots a creure. Ja tenim “el millor Estatut que es podia aconseguir en les actuals circumstàncies”. Visca, brindem amb cava extremeny.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 20 de gener del 2006
Benvinguts als comptes sense comissions
Fa un any i mig en vaig parlar aquí soletes, que diuen els valencians, era una veu que predicava al desert. Mig any més tard, ara fa onze mesos, en van començar a parlar els diaris, i uns mesos després ja va ser un clamor. Des de llavors, alguns bancs s'han anat inventant comptes especials sense comissions. I ahir, un banc dels grossos va decidir suprimir-les per a 2,2 milions de clients, tots els que hi tinguin collada la hipoteca –collada, sí, i recollada–, els que hi ingressin la nòmina o la pensió i els que hi tinguin contractat un pla de pensions. Des d’ara, tota aquesta gent tindrà de franc el manteniment i l’administració dels comptes, l’emissió o renovació de les targetes, les transferències dins l’Estat o l’extensió de xecs.
Aquesta iniciativa tindrà un cost per al banc del qual estem parlant –no el citem perquè aquí procurem no dir paraules malsonants, si no és estrictament imprescindible, i els noms dels grans bancs són paraules que fan de mal dir– de 82,5 milions d’euros. Però un dels responsables del mateix banc ha explicat –se li ha escapat?– que un client actiu “genera per a l’entitat uns mil euros anuals” i que “l’eliminació de comissions no és un cost, és una inversió en els clients”. Quina barra. Quan jo ho deia a la gent de la banca se’m tiraven al damunt i em responien que no sabia de què parlava. Aquest argument me l’he sentit a dir molts cops: “No saps de què parles.” M’ho ha dit molta gent des de diferents àmbits, amb cara mig de circunspecció mig de commiseració. Jo llavors em faig fonedís, no dic res i penso: “Potser tenen raó, en saben tant…” Però resulta que avui un dels periodistes d'economia més prestigiosos del país, Joaquín Romero, escriu a El Periódico: “El banc X va ingressar 3.759 milions d'euros els tres primers trimestres de l'any passat per aquest concepte [comissions], una quantitat superior al benefici net del període. Una cosa semblant va passar a la caixa Z –908 milions davant de 1.185 de beneficis– i a la resta del sector. Les comissions s'han convertit en la taula de salvació...” Caram, si sembla que hagi copiat al peu de la lletra el que jo deia i que em van criticar tant, però ara ja tinc raó... perquè tothom ho diu.
Em sembla prou clar que ara els altres bancs seguiran de seguida l’exemple d’aquest. Les caixes no sé què faran, tot i que de moment dues caixes valencianes han anunciat avui mateix que suprimien les comissions. Pel que fa al meu cas, haig de dir que poc després d’escriure el que vaig escriure els responsables d’un banc mitjà es van posar en contacte amb mi i em van oferir obrir-me un compte sense cap tipus de comissió, i no em van posar cap mena de condició prèvia. No en vaig dir res aquí perquè si hagués escrit alguna cosa m’hauria semblat que els pagava algun preu pel que havien fet. I no, la meva convicció era que els bancs havien de fer això perquè sí, perquè aquesta és la seva missió: servir els clients.
Afegit del 13 de febrer: "Les cinc grans entitats financeres espanyoles –Santander, BBVA, La Caixa, Banco Popular i Caja Madrid– van ingressar 12.669 milions d'euros en concepte de comissions el 2005, xifra que equival a quasi la totalitat dels seus beneficis (13.240 milions) i suposa un increment del 22,3% respecte a l'exercici anterior." (Avui, 13 feb. 06) Sembla mentida. Si fa un any posaves en relació beneficis i comissions i tothom et titllava d'ignorant, de no saber res de comptes...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Aquesta iniciativa tindrà un cost per al banc del qual estem parlant –no el citem perquè aquí procurem no dir paraules malsonants, si no és estrictament imprescindible, i els noms dels grans bancs són paraules que fan de mal dir– de 82,5 milions d’euros. Però un dels responsables del mateix banc ha explicat –se li ha escapat?– que un client actiu “genera per a l’entitat uns mil euros anuals” i que “l’eliminació de comissions no és un cost, és una inversió en els clients”. Quina barra. Quan jo ho deia a la gent de la banca se’m tiraven al damunt i em responien que no sabia de què parlava. Aquest argument me l’he sentit a dir molts cops: “No saps de què parles.” M’ho ha dit molta gent des de diferents àmbits, amb cara mig de circunspecció mig de commiseració. Jo llavors em faig fonedís, no dic res i penso: “Potser tenen raó, en saben tant…” Però resulta que avui un dels periodistes d'economia més prestigiosos del país, Joaquín Romero, escriu a El Periódico: “El banc X va ingressar 3.759 milions d'euros els tres primers trimestres de l'any passat per aquest concepte [comissions], una quantitat superior al benefici net del període. Una cosa semblant va passar a la caixa Z –908 milions davant de 1.185 de beneficis– i a la resta del sector. Les comissions s'han convertit en la taula de salvació...” Caram, si sembla que hagi copiat al peu de la lletra el que jo deia i que em van criticar tant, però ara ja tinc raó... perquè tothom ho diu.
Em sembla prou clar que ara els altres bancs seguiran de seguida l’exemple d’aquest. Les caixes no sé què faran, tot i que de moment dues caixes valencianes han anunciat avui mateix que suprimien les comissions. Pel que fa al meu cas, haig de dir que poc després d’escriure el que vaig escriure els responsables d’un banc mitjà es van posar en contacte amb mi i em van oferir obrir-me un compte sense cap tipus de comissió, i no em van posar cap mena de condició prèvia. No en vaig dir res aquí perquè si hagués escrit alguna cosa m’hauria semblat que els pagava algun preu pel que havien fet. I no, la meva convicció era que els bancs havien de fer això perquè sí, perquè aquesta és la seva missió: servir els clients.
Afegit del 13 de febrer: "Les cinc grans entitats financeres espanyoles –Santander, BBVA, La Caixa, Banco Popular i Caja Madrid– van ingressar 12.669 milions d'euros en concepte de comissions el 2005, xifra que equival a quasi la totalitat dels seus beneficis (13.240 milions) i suposa un increment del 22,3% respecte a l'exercici anterior." (Avui, 13 feb. 06) Sembla mentida. Si fa un any posaves en relació beneficis i comissions i tothom et titllava d'ignorant, de no saber res de comptes...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 18 de gener del 2006
Algú que ho entengui que m’ho expliqui
Ahir apareixia a El Periódico de Catalunya una informació segons la qual el Govern espanyol obliga determinats immigrants a saber la llengua castellana abans de poder instal·lar-se... a Catalunya. Sembla que fins i tot el Govern espanyol ha fet tornar al seu país d’origen alguns d’aquests immigrants per aquest motiu. És a dir, els ha expulsat de l’Estat espanyol per no saber espanyol. Pregunta innocent: què passaria si això ho hagués fet alguna autoritat catalana amb l’exigència paral·lela del català? Ni m’ho vull imaginar: a hores d’ara no sols seríem tots uns fills de puta, sinó que a més a més seríem nazis, xenòfobs i reus de mort, pel cap baix. Bé, per a ells ja ho érem de fa temps.
En fi, no ens queixem pel fet que ens diguin el nom del porc des de Madrid. És el que toca. Ara, el que em sobta i em revolta i m’emprenya i m’indigna d’allò més és que aquesta notícia no hagi corregut pertot arreu. Si la Subdelegació del Govern de l’Estat espanyol a Barcelona ha estat realment, com sembla, el primer organisme oficial d’aquest Estat a exigir el coneixement d'un idioma com a condició sine qua non per viure en aquest Estat; si, com deia el diari esmentat, es tracta d'un requisit que no es demana a la resta de l'Estat, només a Catalunya –«a la resta d'Espanya, aquest requisit no està vigent»–; si tot això és veritat, com és que cap altre mitjà de comunicació català –parlo dels escrits, premsa i internet–, tret del Racó Català, on la vaig publicar jo mateix, no ha donat la notícia? Si hauria d’haver aparegut en portada!!
«Ens sembla un requisit lògic», deia un responsable de la Subdelegació, segons explicava ahir El Periódico. «Igual com a un enginyer se li demana un títol, a algú que hagi de venir a treballar de cara al públic és normal que se li requereixi un coneixement del castellà.»
A mi, què voleu que us digui, al contrari que al funcionari aquest, no em sembla gens lògic que per poder viure aquí un immigrant se li demani d'entrada aquesta mena de condicions, ni català ni castellà. Als que acaben d’arribar se’ls ha d’acollir i punt. L'idioma, ja l'aprendran. Una altra cosa és que per poder exercir determinades feines necessitin saber la llengua, però això ja correspondrà establir-ho a l’empresa contractadora, no a l’Estat. Ara no parlem d’això: ara parlem de sentit comú, de solidaritat... i de greuges comparatius en l’exigència de llengües.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En fi, no ens queixem pel fet que ens diguin el nom del porc des de Madrid. És el que toca. Ara, el que em sobta i em revolta i m’emprenya i m’indigna d’allò més és que aquesta notícia no hagi corregut pertot arreu. Si la Subdelegació del Govern de l’Estat espanyol a Barcelona ha estat realment, com sembla, el primer organisme oficial d’aquest Estat a exigir el coneixement d'un idioma com a condició sine qua non per viure en aquest Estat; si, com deia el diari esmentat, es tracta d'un requisit que no es demana a la resta de l'Estat, només a Catalunya –«a la resta d'Espanya, aquest requisit no està vigent»–; si tot això és veritat, com és que cap altre mitjà de comunicació català –parlo dels escrits, premsa i internet–, tret del Racó Català, on la vaig publicar jo mateix, no ha donat la notícia? Si hauria d’haver aparegut en portada!!
«Ens sembla un requisit lògic», deia un responsable de la Subdelegació, segons explicava ahir El Periódico. «Igual com a un enginyer se li demana un títol, a algú que hagi de venir a treballar de cara al públic és normal que se li requereixi un coneixement del castellà.»
A mi, què voleu que us digui, al contrari que al funcionari aquest, no em sembla gens lògic que per poder viure aquí un immigrant se li demani d'entrada aquesta mena de condicions, ni català ni castellà. Als que acaben d’arribar se’ls ha d’acollir i punt. L'idioma, ja l'aprendran. Una altra cosa és que per poder exercir determinades feines necessitin saber la llengua, però això ja correspondrà establir-ho a l’empresa contractadora, no a l’Estat. Ara no parlem d’això: ara parlem de sentit comú, de solidaritat... i de greuges comparatius en l’exigència de llengües.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 14 de gener del 2006
Els catalans (i les catalanes), ultratjats (i també ultratjades)
Què, vostè també està indignat (o indignada), no? És clar. I jo també, i tots els catalans (i les catalanes). Perquè si cada dia a Madrid mil trilions de diaris i d’emissores de ràdio i d’altres mitjans de comunicació diuen que els catalans som uns fills de puta (i unes filles de puta), doncs, és clar, ens ho acabem creient, no? Però ens ho prenem bé, no creguin, d’alguna manera forma part del paquet de ser catalans (i catalanes). Ja ho sabem, que a Madrid diuen aquestes coses. Però si llavors el Quadripartit Sense Iniciativa (QSI) diu tot d’un plegat que les putes no poden anar pel carrer, llavors ens espantem i diem a les nostres mares que no surtin al carrer, perquè totes són sospitoses, perquè a Madrid diuen aquestes coses tan lletges i la gent de Madrid té molta credibilitat, i la guàrdia urbana i els mossos (i les mosses) d’esquadra les podrien molestar. I així, des de fa temps ja no es veuen dones pel carrer a Barcelona, perquè les tenim amagades. I llavors, va un pocapena que es diu Iu Forn i el molt desgraciat, que es veu que té amics (i potser amigues) a Madrid, escriu una carta als senyors Brunete de la capital d'Ejpaña i els diu que si vénen a Catalunya que no portin les mares, perquè les pobres es trobarien molt soles al carrer, serien les úniques dones de veritat que hi hauria, i la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra (i també les mosses) les podrien molestar a elles, confonent-les amb les nostres mares. I és per això que ens sentim ultratjats, perquè una cosa és que a Madrid diguin que tots som uns fills de puta (i unes filles de puta) i una altra que un dels nostres, un català, els doni la raó, confirmi el que diuen a Madrid i avisi els seus amics els senyors Brunete perquè no vinguin a Barcelona amb les mares si no volen sentir-se estranyes i potser molestades en uns carrers on no hi ha dones, només fills i filles de puta. No senyor, si vénen que vinguin tots (i totes) i així sabran el pa que s'hi dóna. El que no s'entén és que els senyors Brunete i els seus familiars de Madrid hagin interpretat malament la carta del botifler Forn i hi hagin vist no sé quines intencions tortes que no els afavorien. I és que és molt difícil entendre's amb Madrid, fins i tot per als botiflers. Forn, t'has equivocat: la pròxima vegada ens has de dir fills i filles de puta directament a nosaltres, com fan ells, i així no hi haurà motius per a segones interpretacions i ningú no et farà rectificar res.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 12 de gener del 2006
Hi ha catalans i valencians
Hi ha catalans que en tenen prou amb les quatre províncies. Hi ha valencians que en tenen prou amb les tres províncies. Hi ha catalans que es pensen que la seva llengua és exactament la que es parla a Barcelona i si senten algú que no neutralitza les “e” àtones el titllen de xarnego. Hi ha valencians que es pensen que la seua llengua és exactament la que es parla a València i si senten algú que neutralitza les “e” àtones el titllen d’imperialista. Hi ha catalans –i molt conspicus– que es pensen que dir “servici”, “complit” o “esta” no és català. Hi ha valencians –i molt conspicus– que es pensen que dir “petit”, “vermell” o “aquesta” no és valencià. Hi ha una minoria de catalans i valencians que voldrien que hi hagués uns Països Catalans units i ho diuen cada dia. Hi ha una majoria de catalans que no volen saber res de Països Catalans. Hi ha una majoria de valencians que no volen ni sentir a parlar de Països Catalans. Hi ha catalans i valencians que els hauria agradat que la història haguera anat d’una altra manera, però són conscients que no ha sigut aixina. Hi ha catalans i valencians que els agradaria que la gent votara diferent de com vota en les eleccions polítiques, però saben que els desigs no es poden confondre amb la realitat i que cal tocar de peus a terra. Hi ha catalans i valencians que pensen que els valencians que no accepten el nom “català” per a la seua llengua són idiotes. Hi ha catalans que pensen que els valencians que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són poc realistes. Hi ha valencians que pensen que els catalans que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són imperialistes. Hi ha catalans imperialistes. Hi ha valencians imperialistes. Hi ha catalans provincians. Hi ha valencians provincians. I tothom té dret a ser el que vullga.
Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’ella mateixa secessionista i provinciana. Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Institut d’Estudis Catalans és en realitat secessionista i imperialista. Hi ha catalans i valencians que pensen que l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua podrien conviure sense posar en perill la unitat de la llengua, igual com hi ha vint-i-dues acadèmies espanyoles de la llengua i totes dictaminen sobre la mateixa llengua. Hi ha catalans i valencians, però, que diuen que hi va haver pecat original i un muntó de segles de pecats personals i col·lectius. Hi ha catalans i valencians que es pensen que els pecats originals ho emmerden tot sense remei. Hi ha una immensa majoria de catalans que no es preocupen gens pel que passa al País Valencià. Hi ha bastants valencians que no es preocupen gens pel que passa a Catalunya. Hi ha catalans que els és igual que la seva llengua sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que els és igual que la seua llengua siga la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha catalans que sembla que facin tots els possibles perquè la seva llengua no sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que diuen que la seua llengua no és la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha una majoria de catalans i valencians que no pensen fer cap esforç per canviar aquest estat de coses.
I canviar eixe estat de coses no és gens fàcil i fins i tot potser és sols una utopia. Una utopia que tal vegada hauria sigut possible fer-la realitat si la gent de Catalunya i del País Valencià fossen una miquiua més conscients que el seu enemic principal i secular, pel que fa a la conservació de la llengua, de la cultura, de la història comuna, no és Barcelona ni és València sinó que és el centralisme de Madrid. Catalunya i el País Valencià han comès errors en la història, però res de comparable amb les insídies, atacs i prohibicions de Madrid, entre altres coses perquè les ferides que es fa qui es defensa no són comparables ni ontològicament ni èticament amb les ferides que produïx directament qui ataca. Barcelona hauria de mirar molt més a València i València hauria de mirar encara més a Barcelona. Però el poder polític és a Madrid i a la majoria de la gent de Catalunya i del País Valencià els interessa sobretot el poder, els quartos, els qüens, el primum vivere i no juguem amb les coses de menjar... i per a ells la resta és poesia.
Canviar l’estat de coses implicaria fer cau i net d’uns quants segles i això, en general, pareix que no s’ha pogut fer mai enlloc ni és donat de fer-ho als homes. I de superhomes, n’estem una mica mancats darrerament i a més a més la veritat, de bon de veres, és que els superhomes fan una miconeta de por. I les coses, tornem-hi, són aixina, la gent és sobirana, el poble vota com li rota i a qui no li agrade que s’hi pose fulles. El que no té sentit és parlar i parlar i parlar i discutir i discutir i barallar-se intentant fer veure que les coses no són d’aquesta manera, o dictaminar sobre la qüestió com si les coses no fossen aixina. Si convé que ens entenguem ni que siga amb una miconiua de si us plau, convé primer de tot que posem damunt la taula les cartes de la veritat, tota la baralla.
I encara i en fi, hi ha mooooolts catalans i mooooolts valencians que quan parlen del català i del valencià s’obliden que els aspectes relacionats amb la seua llengua i costums formen part d’un tot cultural que és un tot relatiu, que dependrà sempre, ens agrade o no, del que diguen els ciutadans de cada indret on es parla la mateixa llengua i en cada moment històric. L’Imperi Romà també va ser en el seu dia un tot únic, i ara mira.
I encara no hem dit res dels balears –mallorquins, menorquins, pitiüsos–, ni dels rossellonesos, andorrans, carxencs, algueresos... Ja sento la xiuladissa de tots aquests col·legues de la nostra llengua, que sovint, enmig de les discussions de catalans i valencians sobre si són naps o si són cols, si tombem o si girem, van veient que d’ells no se’n recorda mai gairebé ningú, si no és a l’hora que se’ls demana d’apuntar-se a dir “sí” si us plau per força al que ha decidit “la majoria”, i encara. Però aquesta és una altra història per a un altre dia. Avui tocava parlar de catalans i valencians.
(Nota: tot això ho he escrit sense haver llegit encara Nosaltres, exvalencians i, per tant, sense saber si m’agradarà o no aquest llibre)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’ella mateixa secessionista i provinciana. Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Institut d’Estudis Catalans és en realitat secessionista i imperialista. Hi ha catalans i valencians que pensen que l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua podrien conviure sense posar en perill la unitat de la llengua, igual com hi ha vint-i-dues acadèmies espanyoles de la llengua i totes dictaminen sobre la mateixa llengua. Hi ha catalans i valencians, però, que diuen que hi va haver pecat original i un muntó de segles de pecats personals i col·lectius. Hi ha catalans i valencians que es pensen que els pecats originals ho emmerden tot sense remei. Hi ha una immensa majoria de catalans que no es preocupen gens pel que passa al País Valencià. Hi ha bastants valencians que no es preocupen gens pel que passa a Catalunya. Hi ha catalans que els és igual que la seva llengua sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que els és igual que la seua llengua siga la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha catalans que sembla que facin tots els possibles perquè la seva llengua no sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que diuen que la seua llengua no és la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha una majoria de catalans i valencians que no pensen fer cap esforç per canviar aquest estat de coses.
I canviar eixe estat de coses no és gens fàcil i fins i tot potser és sols una utopia. Una utopia que tal vegada hauria sigut possible fer-la realitat si la gent de Catalunya i del País Valencià fossen una miquiua més conscients que el seu enemic principal i secular, pel que fa a la conservació de la llengua, de la cultura, de la història comuna, no és Barcelona ni és València sinó que és el centralisme de Madrid. Catalunya i el País Valencià han comès errors en la història, però res de comparable amb les insídies, atacs i prohibicions de Madrid, entre altres coses perquè les ferides que es fa qui es defensa no són comparables ni ontològicament ni èticament amb les ferides que produïx directament qui ataca. Barcelona hauria de mirar molt més a València i València hauria de mirar encara més a Barcelona. Però el poder polític és a Madrid i a la majoria de la gent de Catalunya i del País Valencià els interessa sobretot el poder, els quartos, els qüens, el primum vivere i no juguem amb les coses de menjar... i per a ells la resta és poesia.
Canviar l’estat de coses implicaria fer cau i net d’uns quants segles i això, en general, pareix que no s’ha pogut fer mai enlloc ni és donat de fer-ho als homes. I de superhomes, n’estem una mica mancats darrerament i a més a més la veritat, de bon de veres, és que els superhomes fan una miconeta de por. I les coses, tornem-hi, són aixina, la gent és sobirana, el poble vota com li rota i a qui no li agrade que s’hi pose fulles. El que no té sentit és parlar i parlar i parlar i discutir i discutir i barallar-se intentant fer veure que les coses no són d’aquesta manera, o dictaminar sobre la qüestió com si les coses no fossen aixina. Si convé que ens entenguem ni que siga amb una miconiua de si us plau, convé primer de tot que posem damunt la taula les cartes de la veritat, tota la baralla.
I encara i en fi, hi ha mooooolts catalans i mooooolts valencians que quan parlen del català i del valencià s’obliden que els aspectes relacionats amb la seua llengua i costums formen part d’un tot cultural que és un tot relatiu, que dependrà sempre, ens agrade o no, del que diguen els ciutadans de cada indret on es parla la mateixa llengua i en cada moment històric. L’Imperi Romà també va ser en el seu dia un tot únic, i ara mira.
I encara no hem dit res dels balears –mallorquins, menorquins, pitiüsos–, ni dels rossellonesos, andorrans, carxencs, algueresos... Ja sento la xiuladissa de tots aquests col·legues de la nostra llengua, que sovint, enmig de les discussions de catalans i valencians sobre si són naps o si són cols, si tombem o si girem, van veient que d’ells no se’n recorda mai gairebé ningú, si no és a l’hora que se’ls demana d’apuntar-se a dir “sí” si us plau per força al que ha decidit “la majoria”, i encara. Però aquesta és una altra història per a un altre dia. Avui tocava parlar de catalans i valencians.
(Nota: tot això ho he escrit sense haver llegit encara Nosaltres, exvalencians i, per tant, sense saber si m’agradarà o no aquest llibre)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 10 de gener del 2006
Les bones comèdies
Allò que deia ahir del resum apressat que m’havia fet sobre la setmana transcorreguda m’ha fet venir al cap una cosa: que de vegades, almenys pel que fa a la política, és millor llegir els diaris només un cop cada setmana, si vols tots seguits, un darrere l’altre, i d’aquesta manera et pots fer una idea molt més exacta del que ha passat de debò i del que s’espera que pot passar. Tinc un amic que rep el diari a casa cada dia però els llegeix amb quinze dies o un mes de retard, i us asseguro que gasta una clarividència molt notable: com que no estem aïllats d’altres mitjans de comunicació, resulta que la informació bàsica ja li arriba per altres vies, i el devessall de declaracions i consideracions polítiques que es fan més per impressionar que per una altra cosa se les pot saltar tan content. Així, per exemple, jo deia ahir que em semblava que tot això de l’Estatut estava dat i beneït, i a la tarda va córrer una notícia d’agència (suposo que avui els diaris n’aniran plens) que deia que “Pujol preveu poques possibilitats d’acord i recomana retirar l’Estatut davant un mal text”. La frase et pot impressionar si la llegeixes avui al diari, però si us hi fixeu bé va ser dita en una reunió interna de CDC, vés a saber de quina manera i amb quina contundència, i a més inclou la clàusula “…davant un mal text”, amb la qual cosa no descarta “encara” que hi pugui haver “un bon text”. O sigui, per a mi molt soroll de boixets i poca punta: fressa mediàtica, per pressionar els altres, però no voluntat expressa de fer res en contra de la tendència general, que estic segur que continua sent acceptar l’Estatut, sigui com sigui, i vendre’l com “el millor que podíem aconseguir en les circumstàncies actuals” (les quatre darreres paraules seran molt importants les pròximes setmanes, ja ho veureu). Les circumstàncies actuals inclouen, és clar, el ben orquestrat soroll de sabres. Ho deia ahir Francesc-Marc Àlvaro: “En tota bona comèdia, hi ha un paio llest que se salva, un que guanya però sembla que perd, un que duu uniforme i un català que demana perdó.”
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 9 de gener del 2006
Treballador ideal
És una llàstima que sigui autònom, perquè jo seria el treballador ideal per a qualsevol empresa que em contractés. Només em poso malalt quan faig vacances. Si més no, així ha estat les dues últimes vegades que m'he hagut de ficar al llit amb febre. En aquest cas, va començar el dia 31 i va durar ben bé fins al 6, una mena de grip aviària amb tot tipus d'efectes especials que us estalvio. I tot això, a casa d'uns amics amb els quals havia quedat fa temps que passaria aquests dies, en una masia prop de Sant Sadurní. Les investigacions que pensava fer sobre el cava se'n van anar en orris. El dia 7 tornava a ser a Barcelona, i vaig anar a tornar dos exemplars d'un llibre que els Reis, de diverses procedències, em van regalar per triplicat. Si us pica la curiositat, es tracta de Suite francesa, d'Irène Némirovski. Ahir en vaig beure a galet gairebé 200 pàgines, em va atrapar. Us el recomano.
I perdoneu que hi torni, però pels diaris que he repassat d'aquesta setmana, em fa l'efecte que allò que deia de l'Estatut es compleix al detall. Ja només demana que es retiri el PP. Tots els partits suposadament catalans estan disposats, doncs, a agençar-nos els darreres amb tota mena de vaselines perquè la supositorització de l'Estatut del PSOE ens vagi de gust. Soroll de sabres i tot per amenitzar l'espera, no hi falta res. Han tret el santcristo gros per fer-nos creure. Tot està molt ben orquestrat, és una obra mestra de sant Zapatero.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I perdoneu que hi torni, però pels diaris que he repassat d'aquesta setmana, em fa l'efecte que allò que deia de l'Estatut es compleix al detall. Ja només demana que es retiri el PP. Tots els partits suposadament catalans estan disposats, doncs, a agençar-nos els darreres amb tota mena de vaselines perquè la supositorització de l'Estatut del PSOE ens vagi de gust. Soroll de sabres i tot per amenitzar l'espera, no hi falta res. Han tret el santcristo gros per fer-nos creure. Tot està molt ben orquestrat, és una obra mestra de sant Zapatero.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)