Això d’ERC

He rebut tres correus demanant-me l’opinió sobre l’assumpte del finançament d’ERC, atès que –diu una de les comunicants, bona amiga... virtual– és “evident que dels partits amb representació parlamentària Esquerra sembla que és el que et cau més bé”. No sé si aquesta percepció és exacta, ni m’ho havia plantejat. Posats a dir alguna cosa sobre això, almenys sentimentalment suposo que coincideixo en més coses amb ICV que amb altres. El problema ve quan guanyen les eleccions, que tots fan el que els rota, i quan les perden, que també: tothom agafa del programa electoral –i tots els programes ja són prou genèrics– allò que li convé més, sobretot si serveix per fer soroll. En qualsevol cas, com que els meus-meus són extraparlamentaris, tinc una gran llibertat per dir el que penso de cada partit, de cada personatge i de cada feta sense sentir-me especialment proper a res ni a ningú. És clar que davant problemàtiques concretes m’he mullat més d’un cop aquí mateix a favor de solucions polítiques concretes, però mirant de fugir sempre de la política dels partits, perquè si bé són necessaris, també crec que cal refundar-los tots i tornar a començar.

Sí que em sento proper al meu país i a la meva llengua, i em sembla que ho he demostrat en concret quan calia –més enllà de la declaració de principis, que compromet poc. I dins el món de la política sóc partidari dels criteris ètics. Bé, doncs, ja hi som.

És ètic que un partit es financi amb les aportacions dels seus càrrecs públics? I tant, només faltaria. Ara bé, m’agradaria que aquestes aportacions fossin més voluntàries. Vull dir que si algú, un cop ocupat el despatx i el sofà, un cop que ja té la secretària i el cotxe i tot plegat, diu que aquells diners són seus, no em sembla correcte que el partit pugui decidir que el despatxin. Els partits no han de manar per damunt dels governs i els parlaments, aquesta és la qüestió. Això em sembla obvi. O sigui, si t’has equivocat i has triat un pocavergonya perquè sigui conseller, director general, etc., mala sort, però no el pots despatxar per un assumpte que no afecta el seu rendiment en el càrrec. Potser es podria arreglar amb una quota fixa proporcional per a tothom del partit que tingui determinat sou, tant si és en l’àmbit públic com en el privat, però mai amb l’amenaça de l’acomiadament laboral. No ho sé, és difícil, però la solució actual no em sembla prou bona.

Evidentment, vull dir amb molta claredat que em sembla més correcta la fórmula d’ERC, com a plantejament previ, que altres fórmules encara més fosques de finançament dels partits, com les comissions per obres públiques, els pagaments previs per estar a la llista de rebre encàrrecs, etc. Però dir això és demagògic. Ara no es tracta de dir si això és més bo que allò, sinó de dir si això d’ERC em sembla bé o no. I ja ho he dit, em sembla un procediment teòricament correcte, però que es podria millorar.

Ara –i aquí hi ha la mare dels ous–, el que no té cap explicació de cap mena és que aquestes contribucions econòmiques es demanin a gent que no són d’ERC. M’és igual que treballin en una conselleria o en una altra, que siguin simpatitzants del partit o no i fins i tot que ho sabessin d’abans o no. No és acceptable de cap manera que a algú se l’hagi forçat ni una mica, pel fet de treballar a l’Administració pública, a fer una donació a un dels partits que sosté el Govern, ni que només s’hagi fet amb una persona. Defensar això és demencial. I qui ha fet això, encara que hagi sigut per error, ha de cessar irrevocablement, si té cap càrrec públic. Es poden cometre errors, no cal dir-ho, però cal pagar-los. No es tracta d’enviar ningú a l’infern, es tracta de ser exemplars en l’exercici de la funció pública. Si ERC té una mica d’ètica, ha de fer plegar Xavier Vendrell com a responsable de finances del partit. I el conseller primer ha de fer cessar Xavier Vendrell com a secretari general seu. Si no ho fan, haurem de pensar que era tot el partit i tot el Govern els qui es dedicaven a les pràctiques mafioses, ni que fos per un error que ara diu que corregiran. Els errors, en política, es paguen. Si no es paguen, vol dir que no es consideren prou errors. I això, quan hi ha peles pel mig, és un error molt més greu.

I ja se sap, els partits d’esquerres sempre han de ser més ètics que els de dreta. És un preu doble que han de pagar. La societat, en conjunt, no es pot permetre que qui defensa els desafavorits –això és l’esquerra, en síntesi– fiqui la mà allà on no toca, en aquest cas la butxaca de terceres persones, encara que siguin simpatitzants. Que ho facin els de dretes i continuïn tan tranquils ja ho tenim assumit. Els nostres no. És com aquell acudit macabre de l’home que defensava alegrement la prostitució... fins que es va assabentar que hi tenia ficada la dona.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

I ara se suposa que hem de felicitar els pares adoptius?

Hi havia una vegada un senyor irat que feia dolenteries. La raó sembla que era que aquell senyor tenia uns pares adoptius bastant possessius, i el senyor que feia dolenteries diu que les feia justament perquè no volia aquells pares adoptius. De fet, no volia pares adoptius, ni aquells ni altres, diu que ja era prou gran. Van passar els anys i els pares adoptius anaven passant, i de pares a fills es transmetien l’adopció i la vigilància d’aquell senyor irat, que lògicament continuava fent dolenteries, a vegades amb més mala llet i a vegades amb menys, però en continuava fent perquè no aconseguia treure’s del damunt els pares adoptius. De vegades, és veritat que els pares adoptius eren una mica més bona gent i menys possessius i a vegades molt més possessius i menys bona gent. Però l’home ja no els volia ni d’una manera ni de l’altra, ja se n’havia cansat. Un bon dia, el senyor irat que feia dolenteries va arribar a la conclusió que fer dolenteries no portava enlloc, entre altres coses perquè molestava altra gent que també eren adoptats i que els pobres, que no tenien cap culpa de res, rebien per les dues bandes. I durant aquest procés de reflexió de l’home irat que feia dolenteries el pare adoptiu de torn va resultar que tenia un cert tarannà, que els seus predecessors no havien tingut, i va ser mentre aquell pare adoptiu amb tarannà manava que el senyor que feia dolenteries i que alhora reflexionava va decidir finalment que a partir d’ara protestaria contra els pares adoptius d’una altra manera, però sense fer dolenteries que molestessin altres persones. Els pares adoptius anteriors a l’actual deien que això havia passat perquè ells havien collat molt aquell senyor adoptat, però això és una bestiesa perquè si ets adoptat per força, per molt que et collin, no aconseguiran res més que ajornar el problema. El problema de les dolenteries s’havia resolt, doncs, perquè el senyor irat que les feia ja n’estava cansat, havia reflexionat i havia arribat a la conclusió que no pagava la pena. Tots els altres senyors adoptats, pares adoptius i tota la pesca van respirar alleujats, tot i que la majoria dels veïns que també eren adoptats, en aquell mateix bloc de pisos i en altres, si eren intel·ligents sabien que el problema de fons no estava resolt. Perquè continuaven sent adoptats tot i que eren majors d’edat. Però, en fi, almenys ja no patirien les conseqüències de l’adopció per les dues bandes, la dels pares adoptants i possessius i la del senyor irat que no parava de fer dolenteries.

A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?

En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»

«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Quin embolic

És un embolic. ERC no vol aquest Estatut, i fa ben fet de no voler-lo. L’única cosa és que potser haurien pogut dir-ho un dia abans de la foto de Zapatero i Mas, i llavors haurien sigut més creïbles. Perquè abans estaven disposats a tot i ens anaven posant vaselina a cada atzagaiada del PSOE. He fet un cop d’ulls als diaris d’abans del pacte i és vergonyós. O sigui, ara es nota molt que actuen, que ho diuen per despit. A mi ja m’està bé. Però alhora, ERC no vol deixar el Goverm ja que s’hi juga molts calerons. Les conselleries d’ERC són de les més ben dotades (em refereixo a diners, no a l’Anna Simó). ERC no vol de cap manera deixar anar tant de poder. Però el PSC n’està fins al capdamunt. I el PSOE encara més, si és que podem fer a hores d’ara cap distinció entre tots dos. I més que hi estaran si ERC finalment diu que no a l’Estatut que els ha costat tant parir perquè sigui espanyol però que alhora els diferenciï dels de la caverna. (Parlant de Caverna, quin tip de riure que el capo dels presidents d'Iberia, Telefónica, Endesa... digui que els empresaris catalans funcionen a cop de BOE... HA HA HA!) Per això hi ha tanta pressió sobre ERC, que va ser la instigadora de la iniciativa. Perquè a tots els altres els interessa que el no a l’Estatut sigui testimonial (un 10% o menys, el que correspon al PP). I ERC, al mateix temps, creu que no pot aparèixer al costat del PP votant que no –i jo em demano per què: no van votar que no a la Constitución española al costat de Fuerza Nueva, Falange, Adolf Aznar i companys màrtirs? I ICV no sap / no contesta, igual com ha passat els darrers dos anys. CiU mira de fer forat en les contradiccions. Zapatero necessita l’Estatut, després de tot el que ha hagut de patir, des del seu punt de vista. Maragall necessita l’Estatut. CiU no necessita l’Estatut, però és un dels que més pressiona a favor de tenir-lo, sigui com sigui. Per què? Perquè CiU el que vol és poder, tan aviat com sigui possible, i els sembla que estar-se al costat de Zapatero pot escurçar les distàncies cap al poder. ERC necessita l’Estatut i vol conservar el poder que té, però veu que aquestes dues coses ara són incompatibles, no perquè siguin incompatibles per se, sinó perquè és incompatible el que pensa el PSC en el cas que ERC vagi per lliure i el que pensen les bases d’ERC sobre l’Estatut. A CiU fa temps que no els preocupa gaire el que pensin les seves bases: ja les reeducarà quan s’acosti l’hora de votar. ICV potser ja no té bases, o no se sap on són, però siguin on siguin segur que tenen una profunda crisi d’identitat. El PP és el que té les idees més clares, i van en bloc, perquè creuen que això és un joc maquiavèlic i ells volen guanyar sempre a costa del que sigui. El problema, diuen els altres, el tindrà el PP quan li arribi l’hora de tornar a governar, perquè estarà sol. Però jo crec que no tindrà cap problema, perquè el poder té molt d’atractiu –oi, ERC?– i CiU estarà sempre a la vora del poder, esperant ordres a canvi de butaques confortables, despatxos i secretàries, moltes secretàries. El PSC podria convocar eleccions si ERC diu finalment que no a l’Estatut. Però llavors potser ERC trauria més diputats dels que té ara, i llavors què? I si la solució és un govern PSC-CiU –els de CiU sempre estan a punt, amb qui sigui, l’únic que no suporten és que els deixin de banda–, això com es menja? Mas president i Manuela consellera primera? Perquè Maragall de president i Mas de vice no no veig ni jo ni ells ni ningú, ja que implicaria que Mas és el successor universal del país: el successor de Pujol i el de Maragall. O sigui, al PSC li agradaria fer eleccions en el cas que ERC s’escapi a la muntanya, però no hi ha manera, no surten els números. Les hipòtesis més versemblants, doncs: 1, ERC diu finalment que sí a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys. 2, ERC diu finalment que no a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys.

Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coses d’aquests dies

1. Em sap greu que fos aquella emissora de Madrid que ara no recordo com es diu la que destapés l’escàndol de les enquestes de l’EGM. Tothom sap que aquestes enquestes es fan molt malament. Només d’aquesta manera es pot explicar que no resisteixin l’acarament amb altres dades més contrastables, com són les de l’OJD en el cas dels mitjans escrits: per això els anunciants de premsa escrita fan cas de l’OJD i no de l’EGM. En el cas dels audiovisuals, els anunciants no tenen cap més remei que refiar-se de l’EGM, però és perquè no hi ha alternativa. O sigui, les enquestes de l’EGM, com diu aquella emissora, es fan molt mal fetes i ja va bé que de tant en tant ho denunciï algú. És clar que estan mal fetes per a tothom, vull dir que hi ha errors i nyaps clamorosos però en principi afecten tothom igual, o sigui que al final, com la majoria de les enquestes, no et donen dades fiables, però sí que et marquen tendències, que és del que es tracta. I és clar que qui ho ha denunciat té la credibilitat que té, vull dir cap, i el que aconsegueix és que la gent normal se’ls miri encara amb més ulls de malfiança: té dallonses que siguin ells els qui denunciïn manipulacions...

2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.

3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ja són aquí

Ja són aquí. No els faré propaganda de franc, ni posaré aquí un enllaç perquè tinguin més audiència. Em refereixo als CdeC, de nom tan semblant al d’aquell PxC que també deia que eren tan catalans i volien fer fora els nouvinguts, sobretot si eren de color. Aquests d’ara també són racistes, però no contra els de color, sinó contra els catalans mateixos que estimem la nostra llengua i intentem que sobrevisqui, siguem del color que siguem. Aquests d’ara només volen que els catalans callem i no pressionem més, que ens conformem amb el que tenim, que ens aplanem a una llengua de segona fila. Sí, parlo d’aquest grupet que ha nascut al voltant d’una gent que té nom de cursa, de pantà, de peix emperador i de fabricant de sabates. Diuen que a banda de les 199 que ja tenien han aconseguit 601 firmes de suport més. Ara els espero. Perquè jo vaig ajudar a crear un partit, fa tres anys, i els 700 primers vots van ser fàcils, no és que vinguessin sols però al final te’ls trobes, i llavors penses: “D’on han sortit, tota aquesta gent?” Però és que hi ha gent per a tot. És després que costa avançar, quan ja has esgotat els camins normals i ètics –família, amics, gent que et trobes pel carrer– de fer prosèlits. Nosaltres vam arribar a superar els 9.000 vots en les eleccions al Senat espanyol, les últimes a què ens vam presentar, i tot ho vam fer sense cap mena de suport mediàtic. A aquests, en canvi, no paren d’aplaudir-los des dels mitjans, no paren d’encoratjar-los i de fer-los el caldo gros. A veure, doncs. Perquè si no passen dels 9.000 vots, espero que finalment se n’aniran a casa i ens deixaran en pau, i sobretot –SOBRETOT!– els mitjans de comunicació no ens castigaran més amb les seves gracietes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Racisme, insults, mala educació, tot plegat?

Feia dies que volia escriure això i no gosava fer-ho, no n'estava segur. Avui al diari he trobat que Marçal Sintes diu exactament el que jo pensava dir. O sigui que us ho copio, que si ho digués de la meva manera encara m'acusaria algú de plagi, perquè és exactament això el que jo diria:

«Els insults a Eto'o
Confesso que fins ara no he sabut què dir sobre el cas dels insults a Eto'o. I la veritat és que transcorreguts els dies tampoc ara no ho acabo de tenir clar. El meu primer impuls va ser escriure que cal endurir les normes –i els càstigs, per tant– respecte del que crida el públic dins d'un estadi de futbol. Això ens abocaria probablement a haver de classificar i taxar el que és permissible, el que ho és aproximadament i el que no ho és gens. O sigui, determinar quina situació és més greu: si quan el públic brama sobre el color de la pell o sobre l'opció sexual, sobre la mare del jugador o sobre un determinat tret físic, etcètera. A banda d'establir, esclar, si els que insulten són molts, pocs, una minoria, una majoria... Igualment, no estic gens convençut que tots, completament tots, els que es desfoguen xisclant un o altre insult puguin ser etiquetats directament i mecànica com a racistes, homòfobs o el que correspongui... En l'altre platet de la balança, permetre sense més que en els camps es cridin tota mena de barbaritats contra les persones i els col·lectius sembla inacceptable. No sembla de cap manera un pas en la bona direcció. Però també entenc que l'individu contemporani necessita espais d'expressió irracional, de brutalitat verbal, de fanatisme... És més, fins accepto que pot tenir efectes salutífers en la mesura que actua com a vàlvula d'escapament. Això és, en la mesura que l'esbravada dintre dels estadis potser ens pot estalviar neurosis i conflictes a fora... En fi, ja ho veuen, no ho tinc tan clar com aparentment ho tenen alguns dels que parlen i escriuen...»

(Afegit del 6 de març: No m'estranyaria gens que l'afer Eto'o hagi influït en el fet que Crash s'hagi endut l'Oscar d'enguany a la millor pel·lícula del 2005. Em faria feliç que fos així, que el món del futbol contribuís a estendre una mentalitat més humana al nostre planeta. Per bé que em sembli que el cas Eto'o s'ha magnificat més del compte, em semblaria positiu que esdevingués un símbol de la lluita contra el racisme al món. Tant de bo.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gent que vol canviar el país

És encisador –a mi em meravella i fins i tot m’edifica, vull dir que ho trobo exemplar, i no ho dic de broma– com hi ha gent que encara és capaç de sorprendre’s i exclamar-se i emprenyar-se com una mala cosa perquè Espanya i els seus agents i institucions actuen com actuen. Una d’aquestes persones bones, a les quals admiro molt més que no es pensa, és Vicent Partal, director de VilaWeb, que ahir es mostrava exaltat perquè l’ens RTVE, per retallar despeses, en la primera cosa que han pensat és en el tancament de la seva ràdio en català, RNE-4.

D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.

És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.

(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)