...que no aconsegueix fer malbé aquest cap de setmana especialíssim, ple a vessar d’aromes, converses, contactes, tasts i visions tan i tan plaents. Però és un cop fort, fer un cop d’ull a la premsa aquest vespre i trobar-te de sobte, a la primera plana d’esports del diari que més es ven al país, un article del molt honorable president de la Generalitat de Catalunya titulat «Por qué quiero que gane España». No perquè ens descobreixi res de nou, però sí perquè em sembla revelador d’alguna cosa molt grossa i molt fonda. No crec que sigui casual que el president de la Generalitat hagi triat aquest tema i aquesta ocasió per al primer article «fora de programa», si no vaig errat, que escriu des que és president.
Ens en sortirem. És només una gota de fel en un cap de setmana oceànic i espectacular. (Moltes gràcies a tots els que sabeu de què parlo, per ser-hi físicament o espiritualment.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 29 de juny del 2008
dimecres, 25 de juny del 2008
Nous camps de concentració a Europa
La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.
La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.
Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.
(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)
I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.
Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.
(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)
I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 21 de juny del 2008
«La nit dels assassins»
José Triana, un autor teatral cubà que alhora va traduir alguna obra de Jean Genet a l’espanyol, és conegut sobretot pel drama en dos actes La noche de los asesinos, una peça universal de l’any 1965 que fins ara s’havia traduït a l’anglés, francès, italià, portuguès, alemany, hongarès, polonès, suec, finès, danès, holandès, noruec i hebreu. Des d’ahir, La noche de los asesinos és també La nit dels assassins. Ahir es va estrenar en català a El Teatre de Gràcia, per un grup d’alumnes de la companyia Nancy Tuñón - Jordi Oliver. La direcció escènica corria a càrrec del mateix Jordi Oliver, i les actrius i els actors que la van interpretar, dividits en cinc grups de tres –l’obra exigeix que la interpretin només dues actrius i un actor– van ser Raúl Alcaraz, Maite Bassa, Montse Bernad, Jennifer Blanco, Cybele Buffile, Anna Busanya, Cristina Martínez, Mariana Molina, Alberte Montes, César Orduna, Carolina Rivero, Joan Carles Suau, Martina Tresserra, Roger Valls i Joan Carles Vera. La versió catalana –una adaptació difícil, segons van dir en la presentació, d’un cubà urbà col·loquial dels anys 60 a un català també urbà i també dels anys 60 però no tan col·loquial, no tan col·loquial perquè els anys 60 el català urbà juvenil estava farcit encara més que ara de castellanismes, i això s’ha volgut evitar– era d’un tal Pere Saumell, un paio mig calb i força tímid que cinquanteja i que és una mica estrany, i per això no va voler quedar-se al pica-pica del final, però amb el qual vam parlar al carrer després de la funció i diu que està molt satisfet, que es xala i se sent com dalt d’un núvol i altres tòpics similars, que ara entén la borratxera íntima que deu sentir un autor teatral després d’una estrena, que no s’explica com és que hi havia tanta gent –més de 200 persones– en una sessió teòricament restringida, que sí que s’explica l’èxit i els aplaudiments i els víctors perquè els actors, tots molt joves, ho han fet de manera esplèndida –tres d’ells molt especialment: diu que en sentirem a parlar, segur– i no era fàcil, que li ha semblat que el text funcionava prou en català –tot i alguns encarcaraments lèxics a causa de la raó exposada: voler fugir dels col·loquialismes castellans– i que havia sigut un dia important en la seva vida i que moltes gràcies als Jordis, Jordi Oliver i el Jordi de sempre.
divendres, 20 de juny del 2008
La sentència
He llegit de cap a cap la sentència de la jutgessa espanyola Iglesias Sanchez (sic) contra FJL i haig de comentar diverses coses que no he vist en altres llocs (per això tinc necessitat de dir-les aquí):
1. La redacció de la sentència és penosa des del punt de vista sintàctic, lèxic, redaccional, ortotipogràfic i cultural –per dir-ne una, l’exalcalde de Nova York, que hi surt, és anomenat Juliani en comptes de Giuliani– i sembla mentida que hi hagi gent que es guanyi la vida sense especials entrebancs escrivint d’aquesta manera (o sense que ningú li corregeixi el que escriu).
2. FJL no ha estat condemnat a pagar 36.000 € a ARG, sinó que ha estat condemnat penalment a una multa de 100 euros per dia durant 12 mesos (total, 36.000 €). Crec que dit així és una mica més contundent que el que s’ha dit als mitjans, almenys en els titulars (ho diuen com si fos una satisfacció civil d’un senyor que ha ofès un altre senyor i l’ha de rescabalar; no, és el sistema que imposa una multa per un delicte, pas previ a l’entrada dins el règim penitenciari). De fet, els 36.000 € es poden convertir en sis mesos de presó si FJL no paga la multa (un dia de presó per cada dos dies sense pagar).
3. Estic molt content que un nazifeixista –amb totes les lletres– sigui condemnat amb el motiu que sigui. Al Capone també va ser enxampat per una multa de trànsit, un impost menor o una cosa similar. Estic content, però alhora estic intranquil, per les derivacions que pot tenir en el futur aquesta mena de jurisprudència respecte als anomenats «delictes d’opinió».
4. La raó fonamental que utilitza la defensa d’ARG perquè la jutge condemni FJL és que en realitat ARG no ha deixat mai de prestar un suport clar al seu partit. O sigui, si els advocats de FJL haguessin demostrat que ARG havia traït el PP o simplement tenia idees pròpies sobre la manera de conduir el partit després dels atemptats de l’11-M, FJL no hauria estat condemnat. I això em sembla una estupidesa enorme, i una barbaritat molt perillosa, tal com explico tot seguit.
5. No estic d’acord que en aquest estat es condemni gent, sigui qui sigui, per delictes d’opinió: cremar banderes, escriure articles, ultratjar nacions, publicar diaris, fer discursos, insultar per la ràdio. Potser en un món utòpic seria partidari de perseguir alguna d’aquestes conductes, però no en aquest país ni en aquest estat, on la justícia està tan polititzada que mai no saps el que et poden fer per qualsevol cosa. En un estat on la justícia no és més que una loteria, els anomenats delictes d’opinió són un perill mortal per a la democràcia i per als drets més bàsics de la gent. El fet que en aquest cas s’hagi utilitzat bé –des del meu punt de vista– aquesta possibilitat no ens ha de fer perdre de vista que si l’arma usada és perversa d’ella mateixa, acabarem rebent tots –començant pels catalans i els bascos, que ja rebem (com bé sap un meu amic).
6. Tal com funciona l’administració de justícia en aquest estat –la seguretat jurídica és mínima–, tant els que estan contents amb la sentència com els que estem preocupats pels seus efectes secundaris cal que esperem, perquè ningú no sap això com acabarà. Al cap i a la fi, de moment és només una sentència d’una magistrada, davant la qual ja s’han presentat tota mena de recursos. N’hi ha per estona.
7. No estic d’acord que des del món civil es carregui un feix suplementari de responsabilitat a determinats col·lectius «per ser ells qui són». Diu El País (editorial 18 juny 2008): «No és irrellevant el fet que aquest delicte continuat d’injúries [...] s’hagi comès des de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal.» Doncs, perdonin, però per a un diari suposadament laic sí que és irrellevant. En un món (presumptament) democràtic, tothom és igual. Em sembla cínic que des de determinats àmbits de gent descreguda es digui als bisbes que «haurien de donar exemple».
8. Entenc perfectament que gent més o menys creient s’escandalitzi dels bisbes i els critiqui pel que fan o consenten que es faci podent evitar-ho. Em sembla increïble que ara vulguin rectificar no perquè es reconegui que el que feien o deixaven fer fins ara estigués malament, sinó perquè hi ha pel mig condemnes penals i, sobretot, perquè la bèstia s’ha girat a mossegar la mà de l’amo i llavors han descobert que sí, que era una bèstia. Però això ja ho vaig explicar: determinades actituds de determinats eclesiàstics són una màquina formidable de creació d’anticlericalisme militant. Ara bé, els bisbes són lliures d’actuar així.
9. M’agradaria poder esperar de la gent creient i no creient amb dos dits de front que no confonguin el clericalisme amb el cristianisme. Perquè s’entengui: no em semblaria ni lògic ni just que Catalunya i els catalans fossin jutjats a partir dels encerts o desencerts dels senyors Montilla, Iceta, Pujol, Mas, Maragall, Carod, Saura...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
1. La redacció de la sentència és penosa des del punt de vista sintàctic, lèxic, redaccional, ortotipogràfic i cultural –per dir-ne una, l’exalcalde de Nova York, que hi surt, és anomenat Juliani en comptes de Giuliani– i sembla mentida que hi hagi gent que es guanyi la vida sense especials entrebancs escrivint d’aquesta manera (o sense que ningú li corregeixi el que escriu).
2. FJL no ha estat condemnat a pagar 36.000 € a ARG, sinó que ha estat condemnat penalment a una multa de 100 euros per dia durant 12 mesos (total, 36.000 €). Crec que dit així és una mica més contundent que el que s’ha dit als mitjans, almenys en els titulars (ho diuen com si fos una satisfacció civil d’un senyor que ha ofès un altre senyor i l’ha de rescabalar; no, és el sistema que imposa una multa per un delicte, pas previ a l’entrada dins el règim penitenciari). De fet, els 36.000 € es poden convertir en sis mesos de presó si FJL no paga la multa (un dia de presó per cada dos dies sense pagar).
3. Estic molt content que un nazifeixista –amb totes les lletres– sigui condemnat amb el motiu que sigui. Al Capone també va ser enxampat per una multa de trànsit, un impost menor o una cosa similar. Estic content, però alhora estic intranquil, per les derivacions que pot tenir en el futur aquesta mena de jurisprudència respecte als anomenats «delictes d’opinió».
4. La raó fonamental que utilitza la defensa d’ARG perquè la jutge condemni FJL és que en realitat ARG no ha deixat mai de prestar un suport clar al seu partit. O sigui, si els advocats de FJL haguessin demostrat que ARG havia traït el PP o simplement tenia idees pròpies sobre la manera de conduir el partit després dels atemptats de l’11-M, FJL no hauria estat condemnat. I això em sembla una estupidesa enorme, i una barbaritat molt perillosa, tal com explico tot seguit.
5. No estic d’acord que en aquest estat es condemni gent, sigui qui sigui, per delictes d’opinió: cremar banderes, escriure articles, ultratjar nacions, publicar diaris, fer discursos, insultar per la ràdio. Potser en un món utòpic seria partidari de perseguir alguna d’aquestes conductes, però no en aquest país ni en aquest estat, on la justícia està tan polititzada que mai no saps el que et poden fer per qualsevol cosa. En un estat on la justícia no és més que una loteria, els anomenats delictes d’opinió són un perill mortal per a la democràcia i per als drets més bàsics de la gent. El fet que en aquest cas s’hagi utilitzat bé –des del meu punt de vista– aquesta possibilitat no ens ha de fer perdre de vista que si l’arma usada és perversa d’ella mateixa, acabarem rebent tots –començant pels catalans i els bascos, que ja rebem (com bé sap un meu amic).
6. Tal com funciona l’administració de justícia en aquest estat –la seguretat jurídica és mínima–, tant els que estan contents amb la sentència com els que estem preocupats pels seus efectes secundaris cal que esperem, perquè ningú no sap això com acabarà. Al cap i a la fi, de moment és només una sentència d’una magistrada, davant la qual ja s’han presentat tota mena de recursos. N’hi ha per estona.
7. No estic d’acord que des del món civil es carregui un feix suplementari de responsabilitat a determinats col·lectius «per ser ells qui són». Diu El País (editorial 18 juny 2008): «No és irrellevant el fet que aquest delicte continuat d’injúries [...] s’hagi comès des de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal.» Doncs, perdonin, però per a un diari suposadament laic sí que és irrellevant. En un món (presumptament) democràtic, tothom és igual. Em sembla cínic que des de determinats àmbits de gent descreguda es digui als bisbes que «haurien de donar exemple».
8. Entenc perfectament que gent més o menys creient s’escandalitzi dels bisbes i els critiqui pel que fan o consenten que es faci podent evitar-ho. Em sembla increïble que ara vulguin rectificar no perquè es reconegui que el que feien o deixaven fer fins ara estigués malament, sinó perquè hi ha pel mig condemnes penals i, sobretot, perquè la bèstia s’ha girat a mossegar la mà de l’amo i llavors han descobert que sí, que era una bèstia. Però això ja ho vaig explicar: determinades actituds de determinats eclesiàstics són una màquina formidable de creació d’anticlericalisme militant. Ara bé, els bisbes són lliures d’actuar així.
9. M’agradaria poder esperar de la gent creient i no creient amb dos dits de front que no confonguin el clericalisme amb el cristianisme. Perquè s’entengui: no em semblaria ni lògic ni just que Catalunya i els catalans fossin jutjats a partir dels encerts o desencerts dels senyors Montilla, Iceta, Pujol, Mas, Maragall, Carod, Saura...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 18 de juny del 2008
El no d’Irlanda
Hi ha gent que em demana com és que volia que Irlanda votés no al Tractat de Lisboa, que configurava la nova Europa dels 27. Com que hi ha experts que en saben molt més que jo, us passo amb el professor Petschen, catedràtic de relacions internacionals de la Universitat Complutenca de Madrid:
«I què és el que ha dut els irlandesos a votar no? Per què, a fortiori, també haurien votat no els ciutadans d’altres estats si els haguessin convocat a les urnes? El munt de coses que sentirem i llegirem sobre això aquests dies, després de la consulta d’Irlanda! El devessall d’excuses, d’arranjaments, de pretextos! Però, per descomptat, cap mea culpa. Ara, de fet caldria cercar-hi una anomalia comuna. És la mateixa raó, o semblant, que fa que cada quatre anys sigui més baix el percentatge de ciutadans que elegeixen els seus representants al Parlament Europeu. És veritat que a cada país hi ha raons particulars. Però això no ens ha de fer tancar els ulls a les raons comunes.
»L’estructura de l’Europa unida tal com s’ha anat construint entre el 2001 i el 2007 és per als ciutadans massa llunyana i abstracta. […] Els dirigents dels estats europeus […] han deixat de pensar a construir una comunitat, i l’han substituïda per una estructura institucional formadora d’una unió d’estats amb la qual els ciutadans ben poc poden identificar-se. La dinàmica comunitària s’ha substituït per la dinàmica estatalista. Una dinàmica que no és nova al Tractat de Lisboa, perquè ja hi era al Tractat Constitucional. Els analistes que van lloar el Tractat Constitucional i que tant s’han neguitejat amb el de Lisboa no van saber veure que en el primer la dinàmica estatalista ja desbancava la lògica comunitària. […] I després, han suprimit el principi de legitimitat ciutadana [només els irlandesos han pogut votar]. […]
»Els líders europeus d’aquests darrers anys no han sabut acréixer pedagògicament una comunitat en la qual es fes realitat l’expressió de Tucídides: “Es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’uns quants sinó de la majoria.” […]» (El País 14 juny 2008)
Al que diu el Sr. Petschen cal afegir des de Catalunya –i la raó és vàlida també per als qui creuen en un Éire unit– un altre motiu que ell segurament ni ensuma: el nou tractat no sols oblida els ciutadans, sinó que també oblida les nacions sense estat –o les nacions amb estat però amb un altre estat que n’envaeix una part: per això el Sinn Féin demanava el no. És a dir, la nova Europa es vol(ia) construir sense comptar amb nosaltres. Un cop més.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«I què és el que ha dut els irlandesos a votar no? Per què, a fortiori, també haurien votat no els ciutadans d’altres estats si els haguessin convocat a les urnes? El munt de coses que sentirem i llegirem sobre això aquests dies, després de la consulta d’Irlanda! El devessall d’excuses, d’arranjaments, de pretextos! Però, per descomptat, cap mea culpa. Ara, de fet caldria cercar-hi una anomalia comuna. És la mateixa raó, o semblant, que fa que cada quatre anys sigui més baix el percentatge de ciutadans que elegeixen els seus representants al Parlament Europeu. És veritat que a cada país hi ha raons particulars. Però això no ens ha de fer tancar els ulls a les raons comunes.
»L’estructura de l’Europa unida tal com s’ha anat construint entre el 2001 i el 2007 és per als ciutadans massa llunyana i abstracta. […] Els dirigents dels estats europeus […] han deixat de pensar a construir una comunitat, i l’han substituïda per una estructura institucional formadora d’una unió d’estats amb la qual els ciutadans ben poc poden identificar-se. La dinàmica comunitària s’ha substituït per la dinàmica estatalista. Una dinàmica que no és nova al Tractat de Lisboa, perquè ja hi era al Tractat Constitucional. Els analistes que van lloar el Tractat Constitucional i que tant s’han neguitejat amb el de Lisboa no van saber veure que en el primer la dinàmica estatalista ja desbancava la lògica comunitària. […] I després, han suprimit el principi de legitimitat ciutadana [només els irlandesos han pogut votar]. […]
»Els líders europeus d’aquests darrers anys no han sabut acréixer pedagògicament una comunitat en la qual es fes realitat l’expressió de Tucídides: “Es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’uns quants sinó de la majoria.” […]» (El País 14 juny 2008)
Al que diu el Sr. Petschen cal afegir des de Catalunya –i la raó és vàlida també per als qui creuen en un Éire unit– un altre motiu que ell segurament ni ensuma: el nou tractat no sols oblida els ciutadans, sinó que també oblida les nacions sense estat –o les nacions amb estat però amb un altre estat que n’envaeix una part: per això el Sinn Féin demanava el no. És a dir, la nova Europa es vol(ia) construir sense comptar amb nosaltres. Un cop més.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 14 de juny del 2008
Els auditors
De fa temps que tenia ganes de ficar-me amb les abans totpoderoses empreses auditores independents. El diari d’ahir, en un article sense signatura, em treu les paraules de la boca:
«Standard & Poor’s admet la seva culpa. Ara reconeix que va ser incapaç de preveure les pèrdues originades per la colossal crisi de les hipoteques porqueria. S&P forma part de la curtíssima llista d’agències de ràting que reparteixen qualificacions a les grans societats d’arreu del món. Un cas similar és el de les firmes d’auditoria. La seva mà pecadora és a tots els escàndols financers esdevinguts a Espanya. Pricewaterhouse va subscriure sense excepcions l’última auditoria del Banesto de Mario Conde, pocs mesos abans que la intervenció pública n’evités el naufragi. Arthur Andersen va donar el vistiplau als balanços de Corporación Banesto, Banco Europeo de Finanzas i La Unión y el Fénix, sense adonar-se dels grans forats que tenien. Coopers va fer el mateix amb Grupo Torras. Ernst & Young, amb la firma de valors Safe i i la cooperativa ugetista PSV. KPMG, amb la constructora Huarte. Deloitte, amb Gescartera. Aquesta lletania de desenganys ha engegat a rodar el prestigi dels grans auditors.» (Avui, 13 juny 2008, p. 27)
«Standard & Poor’s admet la seva culpa. Ara reconeix que va ser incapaç de preveure les pèrdues originades per la colossal crisi de les hipoteques porqueria. S&P forma part de la curtíssima llista d’agències de ràting que reparteixen qualificacions a les grans societats d’arreu del món. Un cas similar és el de les firmes d’auditoria. La seva mà pecadora és a tots els escàndols financers esdevinguts a Espanya. Pricewaterhouse va subscriure sense excepcions l’última auditoria del Banesto de Mario Conde, pocs mesos abans que la intervenció pública n’evités el naufragi. Arthur Andersen va donar el vistiplau als balanços de Corporación Banesto, Banco Europeo de Finanzas i La Unión y el Fénix, sense adonar-se dels grans forats que tenien. Coopers va fer el mateix amb Grupo Torras. Ernst & Young, amb la firma de valors Safe i i la cooperativa ugetista PSV. KPMG, amb la constructora Huarte. Deloitte, amb Gescartera. Aquesta lletania de desenganys ha engegat a rodar el prestigi dels grans auditors.» (Avui, 13 juny 2008, p. 27)
dimecres, 11 de juny del 2008
Telèfon malaltís
Això del control sistemàtic (compulsiu?) de les trucades telefòniques em fa l’efecte que és malaltís per a molta gent. L’anècdota que us explico no és una excepció, passa moltes vegades amb variants.
Truquen al fix, en un moment que no hi ha ningú més que jo al despatx.
–Digui?
–Qui ets?
–No, qui és vostè. És vostè qui truca, no jo.
–És que vostè m’acaba de trucar.
–Jo no l’he trucat pas.
–Sí. Tinc una trucada del número xxx de fa deu minuts. Sóc NN. Vostè qui és?
–Doncs, encantat, senyor NN, però jo no el conec de res i no l’he trucat.
–Però això què és? Quina empresa és?
–Hi insisteixo, jo no l’he trucat.
–Sí, m’han trucat des d’aquest telèfon.
–Doncs, deu ser una avaria, un encreuament de línies, una mala jugada...
–No, això és impossible, en sé molt d’aquests temes. M’han trucat d’aquí. Així que no em vol dir qui és vostè?
–Doncs no, ja em pot disculpar, però jo no l’he trucat i no el conec. Em sap greu el que li ha passat.
–No hi ha dret.
I penja, enfadat.
Em demano:
1) És completament necessari que truquem a un telèfon que no sabem de qui és simplement perquè una màquina ens diu que ens han trucat des d’aquell telèfon? Ho hem de fer de seguida? No podem esperar l’endemà? Si algú vol parlar amb nosaltres, no és lògic esperar que ens tornarà a trucar o que ens deixarà un missatge a la bústia de veu, abans d’iniciar una operació de recerca, a tot preu, d’un personatge desconegut i d’enfrontar-nos a l’aventura i a situacions possiblement desagradables?
2) Suposem que a aquest senyor li haguessin trucat d’una empresa, la trucada queda enregistrada a l’aparell del senyor i el senyor hi truca per demanar qui l’ha trucat. Qui despenja el telèfon en aquella empresa ha de començar a demanar a tothom qui ha trucat al senyor NN? (no és el cas que descric més amunt; jo no treballo en cap empresa i, com deia, des del telèfon del meu despatx no s’havia fet cap trucada a aquell senyor)
3) Cal ser tan taxatiu i crèdul sobre la fiabilitat de les tecnologies com ho era aquest senyor?
4) És de mala educació no identificar-te si et truca algú a qui no coneixes de res i amb qui no tens cap interès a parlar?
Una variant d’aquesta dèria malaltissa associada als telèfons –i que no és d’ara, ja funcionava abans– és quan et truca un «poderós» per mitjà d’un assistent. Despenges i algú et diu: «Esperi un moment.» Jo, en aquests casos, penjo sistemàticament. Una vegada es va repetir la trucada cinc vegades seguides –i cinc vegades seguides vaig penjar, pobra secretària–, fins que el «poderós» va decidir trucar-me directament. Em va dir: «No sé què passa, que es tallen les trucades.» I jo: «Sí, quina cosa tan curiosa.» Suposo que ho va entendre, perquè després m’ha trucat altres cops i sempre ho ha fet directament. Qui truca és qui té l’obligació d’esperar-se, no pas qui és trucat. Tan obvi com és, i sembla mentida però n’hi ha que no ho entenen.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Truquen al fix, en un moment que no hi ha ningú més que jo al despatx.
–Digui?
–Qui ets?
–No, qui és vostè. És vostè qui truca, no jo.
–És que vostè m’acaba de trucar.
–Jo no l’he trucat pas.
–Sí. Tinc una trucada del número xxx de fa deu minuts. Sóc NN. Vostè qui és?
–Doncs, encantat, senyor NN, però jo no el conec de res i no l’he trucat.
–Però això què és? Quina empresa és?
–Hi insisteixo, jo no l’he trucat.
–Sí, m’han trucat des d’aquest telèfon.
–Doncs, deu ser una avaria, un encreuament de línies, una mala jugada...
–No, això és impossible, en sé molt d’aquests temes. M’han trucat d’aquí. Així que no em vol dir qui és vostè?
–Doncs no, ja em pot disculpar, però jo no l’he trucat i no el conec. Em sap greu el que li ha passat.
–No hi ha dret.
I penja, enfadat.
Em demano:
1) És completament necessari que truquem a un telèfon que no sabem de qui és simplement perquè una màquina ens diu que ens han trucat des d’aquell telèfon? Ho hem de fer de seguida? No podem esperar l’endemà? Si algú vol parlar amb nosaltres, no és lògic esperar que ens tornarà a trucar o que ens deixarà un missatge a la bústia de veu, abans d’iniciar una operació de recerca, a tot preu, d’un personatge desconegut i d’enfrontar-nos a l’aventura i a situacions possiblement desagradables?
2) Suposem que a aquest senyor li haguessin trucat d’una empresa, la trucada queda enregistrada a l’aparell del senyor i el senyor hi truca per demanar qui l’ha trucat. Qui despenja el telèfon en aquella empresa ha de començar a demanar a tothom qui ha trucat al senyor NN? (no és el cas que descric més amunt; jo no treballo en cap empresa i, com deia, des del telèfon del meu despatx no s’havia fet cap trucada a aquell senyor)
3) Cal ser tan taxatiu i crèdul sobre la fiabilitat de les tecnologies com ho era aquest senyor?
4) És de mala educació no identificar-te si et truca algú a qui no coneixes de res i amb qui no tens cap interès a parlar?
Una variant d’aquesta dèria malaltissa associada als telèfons –i que no és d’ara, ja funcionava abans– és quan et truca un «poderós» per mitjà d’un assistent. Despenges i algú et diu: «Esperi un moment.» Jo, en aquests casos, penjo sistemàticament. Una vegada es va repetir la trucada cinc vegades seguides –i cinc vegades seguides vaig penjar, pobra secretària–, fins que el «poderós» va decidir trucar-me directament. Em va dir: «No sé què passa, que es tallen les trucades.» I jo: «Sí, quina cosa tan curiosa.» Suposo que ho va entendre, perquè després m’ha trucat altres cops i sempre ho ha fet directament. Qui truca és qui té l’obligació d’esperar-se, no pas qui és trucat. Tan obvi com és, i sembla mentida però n’hi ha que no ho entenen.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 8 de juny del 2008
No hi ha pas endavant
Tampoc enrere, som on érem. Unes cinc mil persones han decidit democràticament que tot va bé a ERC. No em queixo, són sobirans. Crec que s’equivoquen a no voler redreçar el partit, però, en fi, és el seu partit i ja són tots prou grans. Ara els que tinguin paciència i ganes hauran d’analitzar si els resultats tenen alguna cosa a veure amb el perfil dels militants actuals i la feina a què es dediquen, amb les baixes que potser hi ha hagut els darrers dos anys o amb la tipologia de les altes que també hi ha hagut. Però, hi torno, és el seu problema.
Llàstima d’oportunitat perduda.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Llàstima d’oportunitat perduda.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 7 de juny del 2008
A veure si avui fem un pas
Una cosa se li ha de reconèixer a ERC, i és que el seu funcionament intern és el més democràtic de tots els partits que tenen representació parlamentària. El més democràtic en el sentit pur: els militants i els votants poden decidir més coses. En aquest punt, doncs, ERC va per davant de la resta.
Fa gràcia l’anàlisi unànime que fan des d’Espanya sobre ERC. Confonen els seus desigs amb la realitat. No sé si ho fan expressament, o simplement tenen tantes ganes que les coses siguin tal com ells diuen, que perden el món de vista. En la seva perspectiva, la davallada de vots d’ERC a les darreres eleccions espanyoles mostra la pèrdua de suport de l’independentisme, i no s’adonen que molt majoritàriament és a l’inrevés. La gent que ha deixat de donar suport a ERC ho ha fet, la majoria, perquè els ha semblat que ja no es podien refiar d’ERC justament en aquest aspecte concret. Sembla que els analistes espanyols obliden que els millors resultats d’ERC van ser quan les eleccions es van plantejar com un plebiscit, com un repte a Espanya, després de l’afer Perpinyà. Després, tot allò s’ha vist que era un bluf, que tot plegat només volien tenir despatxos, cadires, xofers i secretàries.
O sigui, l’independentisme de fons creix, però darrerament s’ha trobat sense referents i s’ha quedat a casa, no sap què votar.
Quina sorpresa s’enduran els espanyols quan hi hagi una força política que representi realment un independentisme obert, transversal, unit en l’objectiu comú, que deixi per a més endavant, per quan puguem fer les nostres lleis de manera realment autònoma i tinguem jutges propis que les interpretin, les baralles socials dreta/esquerra! Quin ensurt tindran!
De moment, em fa l’efecte (vist des de fora, que quedi clar que no hi estic implicat) que aquest desideràtum passa perquè Joan Carretero i Rut Carandell guanyin avui i siguin a partir d’ara el nou president i la nova secretària general d’aquest partit tan original com desnortat. Aquest, crec, pot ser un pas intermedi, parcial però necessari, en el camí cap a la independència. Si no, caldrà esperar una altra oportunitat. Per part d’Esquerra i per part d’altres... que depenen més de com s’aixequen cada dia els líders, amb qui han parlat aquell dia i quines enquestes els han fet llegir.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Fa gràcia l’anàlisi unànime que fan des d’Espanya sobre ERC. Confonen els seus desigs amb la realitat. No sé si ho fan expressament, o simplement tenen tantes ganes que les coses siguin tal com ells diuen, que perden el món de vista. En la seva perspectiva, la davallada de vots d’ERC a les darreres eleccions espanyoles mostra la pèrdua de suport de l’independentisme, i no s’adonen que molt majoritàriament és a l’inrevés. La gent que ha deixat de donar suport a ERC ho ha fet, la majoria, perquè els ha semblat que ja no es podien refiar d’ERC justament en aquest aspecte concret. Sembla que els analistes espanyols obliden que els millors resultats d’ERC van ser quan les eleccions es van plantejar com un plebiscit, com un repte a Espanya, després de l’afer Perpinyà. Després, tot allò s’ha vist que era un bluf, que tot plegat només volien tenir despatxos, cadires, xofers i secretàries.
O sigui, l’independentisme de fons creix, però darrerament s’ha trobat sense referents i s’ha quedat a casa, no sap què votar.
Quina sorpresa s’enduran els espanyols quan hi hagi una força política que representi realment un independentisme obert, transversal, unit en l’objectiu comú, que deixi per a més endavant, per quan puguem fer les nostres lleis de manera realment autònoma i tinguem jutges propis que les interpretin, les baralles socials dreta/esquerra! Quin ensurt tindran!
De moment, em fa l’efecte (vist des de fora, que quedi clar que no hi estic implicat) que aquest desideràtum passa perquè Joan Carretero i Rut Carandell guanyin avui i siguin a partir d’ara el nou president i la nova secretària general d’aquest partit tan original com desnortat. Aquest, crec, pot ser un pas intermedi, parcial però necessari, en el camí cap a la independència. Si no, caldrà esperar una altra oportunitat. Per part d’Esquerra i per part d’altres... que depenen més de com s’aixequen cada dia els líders, amb qui han parlat aquell dia i quines enquestes els han fet llegir.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 5 de juny del 2008
Qüestions de llengua (XXVIII): L’article «lo»
Mireu què diu el diccionari de l’institut: «lo art. [LC] Antigament, i en el català nord-occidental en registres informals, forma masculina de l’article definit. Lo pare i los fills.» La sigla «LC» que encapçala l’entrada del diccionari vol dir «lèxic comú».
He llegit aquesta entrada gràcies a uns amics, que han volgut comprovar si el diccionari normatiu per excel·lència continuava beneint, ni que fos de manera vergonyant i indirecta –però prou explícita–, l’article lo. N’hi ha que han dit que no, que amb les expressions «registres informals» i «antigament» el diccionari vol deixar clar que l’entrada és una pura constatació d’un fet històric o marginal i que aquestes expressions certifiquen justament que ara com ara lo ja no és normatiu.
Però crec que aquests no tenen raó, perquè quan el IEC parla en els seus documents de «registres informals» es refereix –cito l’institut– «a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells que s’hi emparen o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta». Deunidó, cal llegir-ho dues vegades, però la cosa és clara: dient lo no es perd la correcció en la parla. I doncs, lo és normatiu.
Ja el vell diccionari Fabra deia, en una accepció secundària de lo: «Forma arcaica, d[ialectal] i ocasional de l’article definit masculí.»
El fet és que les dues expressions esmentades –«arcaica» i «antigament»– són contradictòries amb la realitat, perquè el lo continua dient-se (o sigui, no és que es digués «antigament» o «arcaicament»). I llavors, és increïble que una forma com aquesta –en l’àmbit occidental de la llengua: a ponent i al sud de Catalunya, i al nord del País Valencià–, sobre la qual ens han insistit durant més d’un segle que era «arcaica» i que, com a màxim, era dialectal, informal, etcètera, continuï viva com una flor acabada de néixer, i que el diccionari tingui la barra de continuar escrivint «antigament». El Fabra tampoc ho deia bé, ens enganyava. Dir «arcaica» i «dialectal» ja sentencia que allò és una cosa «que es deia abans» i «que no queda bé dir-la segons com», i el parlant, en consultar el diccionari, devia pensar que era millor no dir-la gaire. Doncs ara, després d’un segle, els senyors del IEC volen continuar tancant els ulls a la realitat: lo, que no ha desaparegut malgrat tots els esforços, continua sent «antic» o «informal».
En resum, podeu fer-hi totes les voltes que vulgueu, però la conclusió de tot plegat només pot ser una: l’article lo és normatiu i ben normatiu. Agradi o no a la gent del IEC, que podrien oblidar-se ja d’una vegada del fet que sigui o no més o menys antic, el lo és perfectament viable en el català modern «sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància».
(Una precisió, per si algú la necessita: aquest lo no és el lo anomenat –no sé si prou correctament– «neutre», eh? Que ningú no tiri per la via del mig, ara. O sigui, no parlem del lo de quan diem «no és lo mateix això que allò». Aquest lo em sembla que encara és incorrecte, almenys de moment, perquè diu que ens ve directament del castellà. Ara, doncs, parlàvem del lo masculí, el de l’exemple del diccionari esmentat: Lo pare i los fills. O sigui: com que en castellà no diuen «lo padre», nosaltres podem dir «lo pare», però com que en castellà sí que diuen «lo mío», «lo mismo» i «lo que sea», nosaltres no podem dir «lo meu», «lo mateix» ni «lo que sigui». Si ho he entès bé, crec que ara com ara les coses estan així. Potser un dia convindrà oblidar-nos del castellà i fer un pensament autònom, perquè la veritat és que molts cops el lo anomenat «neutre» és força útil.)
(Un afegitó del 13 de juny del 2008 sobre aquest lo anomenat «neutre». Ara em passen un article del cap d’edició del diari Avui Albert Pla Nualart, publicat a començament d’any. Us en faig un extracte:
«Llegint l’excel·lent conte L’arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l’estil directe: “Lo millor –diu la mare– seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo”. Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un “considerava que allò normal és que el pare fos a casa”. Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l’allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.
»Tot el que té de reconfortant l’espontani lo ho té d’inquietant el postís allò. És d’agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. [...]
»No hauria estat gaire difícil admetre el lo neutre en l’etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, [...] “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí” (Francesc de B. Moll Gramàtica catalana 1968) [...] Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest “allò normal” sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L’usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d’aquí a 30 anys potser direm: “Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo”. [...]
»Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. [...] I, tanmateix, aquesta valuosa transgressió de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l’estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.» (Avui, 22 gener 2008)
He llegit aquesta entrada gràcies a uns amics, que han volgut comprovar si el diccionari normatiu per excel·lència continuava beneint, ni que fos de manera vergonyant i indirecta –però prou explícita–, l’article lo. N’hi ha que han dit que no, que amb les expressions «registres informals» i «antigament» el diccionari vol deixar clar que l’entrada és una pura constatació d’un fet històric o marginal i que aquestes expressions certifiquen justament que ara com ara lo ja no és normatiu.
Però crec que aquests no tenen raó, perquè quan el IEC parla en els seus documents de «registres informals» es refereix –cito l’institut– «a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells que s’hi emparen o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta». Deunidó, cal llegir-ho dues vegades, però la cosa és clara: dient lo no es perd la correcció en la parla. I doncs, lo és normatiu.
Ja el vell diccionari Fabra deia, en una accepció secundària de lo: «Forma arcaica, d[ialectal] i ocasional de l’article definit masculí.»
El fet és que les dues expressions esmentades –«arcaica» i «antigament»– són contradictòries amb la realitat, perquè el lo continua dient-se (o sigui, no és que es digués «antigament» o «arcaicament»). I llavors, és increïble que una forma com aquesta –en l’àmbit occidental de la llengua: a ponent i al sud de Catalunya, i al nord del País Valencià–, sobre la qual ens han insistit durant més d’un segle que era «arcaica» i que, com a màxim, era dialectal, informal, etcètera, continuï viva com una flor acabada de néixer, i que el diccionari tingui la barra de continuar escrivint «antigament». El Fabra tampoc ho deia bé, ens enganyava. Dir «arcaica» i «dialectal» ja sentencia que allò és una cosa «que es deia abans» i «que no queda bé dir-la segons com», i el parlant, en consultar el diccionari, devia pensar que era millor no dir-la gaire. Doncs ara, després d’un segle, els senyors del IEC volen continuar tancant els ulls a la realitat: lo, que no ha desaparegut malgrat tots els esforços, continua sent «antic» o «informal».
En resum, podeu fer-hi totes les voltes que vulgueu, però la conclusió de tot plegat només pot ser una: l’article lo és normatiu i ben normatiu. Agradi o no a la gent del IEC, que podrien oblidar-se ja d’una vegada del fet que sigui o no més o menys antic, el lo és perfectament viable en el català modern «sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància».
(Una precisió, per si algú la necessita: aquest lo no és el lo anomenat –no sé si prou correctament– «neutre», eh? Que ningú no tiri per la via del mig, ara. O sigui, no parlem del lo de quan diem «no és lo mateix això que allò». Aquest lo em sembla que encara és incorrecte, almenys de moment, perquè diu que ens ve directament del castellà. Ara, doncs, parlàvem del lo masculí, el de l’exemple del diccionari esmentat: Lo pare i los fills. O sigui: com que en castellà no diuen «lo padre», nosaltres podem dir «lo pare», però com que en castellà sí que diuen «lo mío», «lo mismo» i «lo que sea», nosaltres no podem dir «lo meu», «lo mateix» ni «lo que sigui». Si ho he entès bé, crec que ara com ara les coses estan així. Potser un dia convindrà oblidar-nos del castellà i fer un pensament autònom, perquè la veritat és que molts cops el lo anomenat «neutre» és força útil.)
(Un afegitó del 13 de juny del 2008 sobre aquest lo anomenat «neutre». Ara em passen un article del cap d’edició del diari Avui Albert Pla Nualart, publicat a començament d’any. Us en faig un extracte:
«Llegint l’excel·lent conte L’arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l’estil directe: “Lo millor –diu la mare– seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo”. Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un “considerava que allò normal és que el pare fos a casa”. Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l’allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.
»Tot el que té de reconfortant l’espontani lo ho té d’inquietant el postís allò. És d’agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. [...]
»No hauria estat gaire difícil admetre el lo neutre en l’etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, [...] “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí” (Francesc de B. Moll Gramàtica catalana 1968) [...] Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest “allò normal” sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L’usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d’aquí a 30 anys potser direm: “Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo”. [...]
»Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. [...] I, tanmateix, aquesta valuosa transgressió de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l’estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.» (Avui, 22 gener 2008)