Encete una nova sèrie, que no sé si tindrà continuïtat.
He vist, com suposo que ha vist tothom, uns anuncis espanyols dels xiclets Orbit que m’han fet rumiar uns quants dies, pensant en com caldria traduir el missatge si aquests senyors es dignessin a fer-lo en català. La imatge és el rostre d’una noia tota petonejada (o d’un noi ídem) amb un munt de marques de pintallavis que dibuixen cadascuna la forma d’una maduixa. Al costat, amb lletres de pam, la llegenda següent, disposada com en una columna:
«Nadie
besa
como
besa
esta
fresa»
Rumiant, rumiant, se m’han acudit fins ara tres possibles solucions, la segona i la tercera fugint deliberadament i progressiva de la traducció literal i anant per altres vies que poguessin suggerir coses similars. Les dues primeres solucions no són tan bones, ho reconec, com el lema original; però potser la tercera faria el fet, tot i que probablement tindríem problemes amb els clients, que normalment no els agraden les solucions creatives quan es tracta de traduccions. Les volen literals. Les tres solucions són:
1.
«No es fan
petons
com fan
petons
aquests
maduixons»
2.
«Ningú
no estima
com estima
la maduixa
que rima»
3.
«No hi ha
cap bruixa
tan bruixa
com aquesta
maduixa»
El context en què apareix el lema –una cara somrient d’una noia o d’un noi, en primer pla, coberta de petons– ja avisa que no s’ha d’entendre “bruixa” de manera pejorativa, ans al contrari és una picada d’ull. Gràcies a la consonància, concentra el protagonisme en la maduixa i en les seves propietats encantadores –encantadores en els dos sentits de la paraula. En qualsevol cas, la versió catalana afegeix un punt de malícia a l’espanyola, però tractant-se de xiclets i de jovent em sembla defensable que aquest punt de malícia pot representar un guany respecte a la versió espanyola.
Potser, si se m’acudeixen idees similars, aniré apuntant aquí altres reptes d’aquest tipus: lemes publicitaris especialment difícils de traduir (o que s’hagin traduït massa de pressa). Però no es tracta d’esmenar el/la pobre traductor/a-adaptador/a que hagi hagut d’empescar-se a corre-cuita una traducció-adaptació amb ganxo en un temps tan limitat com el que normalment et donen aquestes empreses –col·laboro amb dues agències de publicitat i sé de què parlo–, sinó d’ajudar la gent a valorar més les dificultats objectives a què ens enfrontem els traductors d’aquest tipus de textos. En qualsevol cas, penso que pot ser un exercici interessant. Naturalment, si a algun/a lector/a se li acut cap solució bona sobre el lema d'avui, només cal que m’ho digui, i la hi publicaré amb molt de gust si vol –amb firma i tot (també si vol).
26 de setembre. Una lectora amable suggereix una altra possibilitat per a la maduixa que fa petons:
«Els petons
que dibuixa
la nostra
maduixa.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 29 de juliol del 2008
dijous, 24 de juliol del 2008
L’estratègia del firandant engalipador
Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 21 de juliol del 2008
Primera censura
Jo diria que el vigilant del far no és sectari, ni mentider. De vegades pot ser un pèl exagerat, i fins i tot desagradable, o almenys poc diplomàtic. I és contradictori, això segur. Però m’agradaria, ja ho vaig dir, que em consideressin inclassificable. En aquests quatre anys i escaig he rebut crítiques i aplaudiments –no gaires– de totes bandes. Fins ara, les crítiques crec que no havien pretès mai fer-me modificar la meva manera de pensar.
Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.
Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.
Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.
Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.
Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 18 de juliol del 2008
Qüestions de llengua (XXIX): Exigir puresa lingüística
Com s’ha de parlar, amb quina mena d’accent, l’anglès dels Estats Units d’Amèrica? Hi ha un cànon fonètic, o l’important és que la gent parli anglès com pugui i es posi a treballar, que s’integri amb la llengua i amb els fets? No havíem quedat que el que calia era mostrar la voluntat de deixar de ser immigrants i que la llengua i la feina eren la manera més directa d’esdevenir catalans? Escriu avui Joan Barril: «Ser català, què és això? Ser català és [...], sobretot, una llengua. Es tracta d’una llengua amb molts accents. [...] El català de la rumba de Peret, el català del Yumitus de Gràcia, el català d’Abdurraman, que cada dia diu (i diu malament) “parla català: és més millor”, són varietats diferents d’una mateixa consciència de ser i de voler ser.» (El Periódico, 18 juliol 2008)
Quin grandíssim i gravíssim error cometen els diputats de Convergència i Unió que es queixen de la manera de parlar català del president de la Generalitat. Jo en sé una mica, de com parlen ses senyories*, i us puc assegurar que el senyor Montilla –ara, avui– no parla el català més malament que la mitjana. Podria esmentar gent de CiU, amb noms i cognoms, que parlen de manera força més deficient que el molt honorable president. I gent d’altres partits, també nascuts aquí. Si és horrorós... Però no ho faré, perquè no em sembla que sigui correcte i perquè n’hi ha que han hagut d’aprendre la llengua pel seu compte, com el president, perquè quan estudiaven estava prohibit, i aquesta mancança involuntària també s’ha de respectar. No utilitzaré les mateixes armes desqualificadores d’aquesta gent.
Us equivoqueu, CiU, us equivoqueu de mig a mig. A més de mesquins i gasius, feu la pitjor propaganda que es pot fer del català, i podríeu descoratjar nouvinguts que tenien dubtes de llançar-s’hi. Podrien dir: ui, no val la pena, si ho intentes encara reps. Dic «podríeu descoratjar» perquè ja no crec que descoratgeu ni animeu gaire –em refereixo a determinats dirigents de CiU, no a tots i encara menys a la majoria, suposo, dels militants i simpatitzants–, ja fa massa anys que se us escapen els missatges xenòfobs, les contradiccions flagrants, els rampells d’adolescent rebotat, i la majoria de la gent ja no us fa cap cas: un dia és el Jordi, un altre dia la Marta, un altre dia l’Oriol, un altre dia el Felip, un altre dia l’ínclit Josep-Antoni... Després us disculpeu, però hi torneu amb una altra excusa o dient el mateix d’una altra manera, no podeu deixar de tornar-hi, ho dueu a dins.
Copio una altra cosa que diu Joan Barril i la faig també meva: «A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l’ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d’integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se’l desanima perquè no arriba a l’excel·lència.» (El Periódico, 18 juliol 2008) Jo també vaig criticar Montilla pel seu català, perquè no és que no el parlés bé, és que no el parlava, parlava castellà traduït. Ara això ha canviat. Ara Montilla parla català. Malament, com la majoria dels polítics d’aquest país, però parla català. I amb força més soltesa que alguns que presumeixen, com jo mateix, de quilòmetres de cognoms de la ceba.
I deien, els de CiU, que havien fet un canvi... Encara sort, oi?
Qui m’havia de dir a mi que un dia em veuria obligat a defensar el català del senyor José Montilla? Però no hi ha ni un bri de sarcasme en aquest article, si algú s’ho ha pogut pensar. Hi ha només pena.
És 18 de juliol, ells continuen guanyant i a alguns dels nostres –és una manera de dir-ho: no són els meus, si cal precisar-ho– els falta un bull. O volen esgarrapar vots xenòfobs, que és encara molt més pitjor, com diria Abdurraman.
Exigir puresa lingüística només als de fora és racisme.
Afegitó del 23 de juliol. Completo la reflexió sobre l’assumpte amb aquest comentari de l’escriptora catalana Najat el Hachmi: «Hi havia una vegada un lloc estrany on els que manaven es barallaven per si parlaven bé o malament la seva llengua, un lloc que si hagués estat exposat a la mirada plena de sentit comú de l'Astèrix, molt probablement hauria dit: ¡Estan bojos, aquests catalans! I ho hauria dit amb cert coneixement de causa, ja que parlem d'una àrea geogràfica on els debats públics anaven del pessimisme que profetitzava la imminent desaparició de la seva llengua als sobtats atacs puritanistes d'alguns que demanaven que aquesta llengua gairebé extinta fos ben parlada. Astèrix potser no en sabia gaire, de lingüística i poc que els podia haver fet entendre que això dels accents no té res a veure amb parlar bé o malament, que de fet no ho sap ningú, ni els examinadors de nivell D de la Junta Permanent de Català, què vol dir parlar bé. Potser hauria d'intentar explicar-los que la soltesa natural de cadascú a l'hora de parlar, el salero per enfilar un discurs encisador no depèn de la correcció lingüística sinó d'habilitats personals. S'hauria adonat, també, que no eren pocs els que parlaven malament, en un context de contacte prolongat de llengües, més diglòssic que no pas bilingüe, uns malparlants existents fins i tot dins de les files del grup aquell que es creia portador dels valors idiomàtics de tot el país. Si no, que facin un repàs als seus oradors més destacats, a veure qui és absolutament hermètic davant de la influència d'idiomes forans o tan sols que facin un cop d'ull a la societat que se suposa que encapçalen o volen encapçalar, a veure si descobreixen el català tan normatiu i neutre parlat a tort i a dret. A veure si veuen per fi el país que tenen i no pas el que somien.» (El Periódico, 22 juliol 2008)
*Afegitó del 29 de juliol. Us copio un paràgraf literal d’un discurs fet al parlament català fa uns dies. L’orador és de Barcelona de tota la vida i llegia el que deia (o sigui, no podem parlar de defectes causats per la improvisació): «Avui entenem també que s’ha treballar a fons per rendebilitzar millor els diners amb què es destinen aquest fi. Evidentment, hem de crear administracions públiques i societat civil un consens per una nova cultura a l’hora destinar els recursos públics que van en aquest objectiu. Jo crec que això ho aconseguirem ja iniciar-ho a partir del 2009. Hi dedicarem més recursos directament i, per tant, a evitar l’atomització dels mateixos i concentrar les iniciatives, com dèiem, per exemple, en temes de recursos de caràcter informàtic i telemàtic.» (tot sic; sentit a través de la web del Parlament de Catalunya) És millor aquest català que el del senyor Montilla? Francament, ho dubto.
Quin grandíssim i gravíssim error cometen els diputats de Convergència i Unió que es queixen de la manera de parlar català del president de la Generalitat. Jo en sé una mica, de com parlen ses senyories*, i us puc assegurar que el senyor Montilla –ara, avui– no parla el català més malament que la mitjana. Podria esmentar gent de CiU, amb noms i cognoms, que parlen de manera força més deficient que el molt honorable president. I gent d’altres partits, també nascuts aquí. Si és horrorós... Però no ho faré, perquè no em sembla que sigui correcte i perquè n’hi ha que han hagut d’aprendre la llengua pel seu compte, com el president, perquè quan estudiaven estava prohibit, i aquesta mancança involuntària també s’ha de respectar. No utilitzaré les mateixes armes desqualificadores d’aquesta gent.
Us equivoqueu, CiU, us equivoqueu de mig a mig. A més de mesquins i gasius, feu la pitjor propaganda que es pot fer del català, i podríeu descoratjar nouvinguts que tenien dubtes de llançar-s’hi. Podrien dir: ui, no val la pena, si ho intentes encara reps. Dic «podríeu descoratjar» perquè ja no crec que descoratgeu ni animeu gaire –em refereixo a determinats dirigents de CiU, no a tots i encara menys a la majoria, suposo, dels militants i simpatitzants–, ja fa massa anys que se us escapen els missatges xenòfobs, les contradiccions flagrants, els rampells d’adolescent rebotat, i la majoria de la gent ja no us fa cap cas: un dia és el Jordi, un altre dia la Marta, un altre dia l’Oriol, un altre dia el Felip, un altre dia l’ínclit Josep-Antoni... Després us disculpeu, però hi torneu amb una altra excusa o dient el mateix d’una altra manera, no podeu deixar de tornar-hi, ho dueu a dins.
Copio una altra cosa que diu Joan Barril i la faig també meva: «A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l’ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d’integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se’l desanima perquè no arriba a l’excel·lència.» (El Periódico, 18 juliol 2008) Jo també vaig criticar Montilla pel seu català, perquè no és que no el parlés bé, és que no el parlava, parlava castellà traduït. Ara això ha canviat. Ara Montilla parla català. Malament, com la majoria dels polítics d’aquest país, però parla català. I amb força més soltesa que alguns que presumeixen, com jo mateix, de quilòmetres de cognoms de la ceba.
I deien, els de CiU, que havien fet un canvi... Encara sort, oi?
Qui m’havia de dir a mi que un dia em veuria obligat a defensar el català del senyor José Montilla? Però no hi ha ni un bri de sarcasme en aquest article, si algú s’ho ha pogut pensar. Hi ha només pena.
És 18 de juliol, ells continuen guanyant i a alguns dels nostres –és una manera de dir-ho: no són els meus, si cal precisar-ho– els falta un bull. O volen esgarrapar vots xenòfobs, que és encara molt més pitjor, com diria Abdurraman.
Exigir puresa lingüística només als de fora és racisme.
Afegitó del 23 de juliol. Completo la reflexió sobre l’assumpte amb aquest comentari de l’escriptora catalana Najat el Hachmi: «Hi havia una vegada un lloc estrany on els que manaven es barallaven per si parlaven bé o malament la seva llengua, un lloc que si hagués estat exposat a la mirada plena de sentit comú de l'Astèrix, molt probablement hauria dit: ¡Estan bojos, aquests catalans! I ho hauria dit amb cert coneixement de causa, ja que parlem d'una àrea geogràfica on els debats públics anaven del pessimisme que profetitzava la imminent desaparició de la seva llengua als sobtats atacs puritanistes d'alguns que demanaven que aquesta llengua gairebé extinta fos ben parlada. Astèrix potser no en sabia gaire, de lingüística i poc que els podia haver fet entendre que això dels accents no té res a veure amb parlar bé o malament, que de fet no ho sap ningú, ni els examinadors de nivell D de la Junta Permanent de Català, què vol dir parlar bé. Potser hauria d'intentar explicar-los que la soltesa natural de cadascú a l'hora de parlar, el salero per enfilar un discurs encisador no depèn de la correcció lingüística sinó d'habilitats personals. S'hauria adonat, també, que no eren pocs els que parlaven malament, en un context de contacte prolongat de llengües, més diglòssic que no pas bilingüe, uns malparlants existents fins i tot dins de les files del grup aquell que es creia portador dels valors idiomàtics de tot el país. Si no, que facin un repàs als seus oradors més destacats, a veure qui és absolutament hermètic davant de la influència d'idiomes forans o tan sols que facin un cop d'ull a la societat que se suposa que encapçalen o volen encapçalar, a veure si descobreixen el català tan normatiu i neutre parlat a tort i a dret. A veure si veuen per fi el país que tenen i no pas el que somien.» (El Periódico, 22 juliol 2008)
*Afegitó del 29 de juliol. Us copio un paràgraf literal d’un discurs fet al parlament català fa uns dies. L’orador és de Barcelona de tota la vida i llegia el que deia (o sigui, no podem parlar de defectes causats per la improvisació): «Avui entenem també que s’ha treballar a fons per rendebilitzar millor els diners amb què es destinen aquest fi. Evidentment, hem de crear administracions públiques i societat civil un consens per una nova cultura a l’hora destinar els recursos públics que van en aquest objectiu. Jo crec que això ho aconseguirem ja iniciar-ho a partir del 2009. Hi dedicarem més recursos directament i, per tant, a evitar l’atomització dels mateixos i concentrar les iniciatives, com dèiem, per exemple, en temes de recursos de caràcter informàtic i telemàtic.» (tot sic; sentit a través de la web del Parlament de Catalunya) És millor aquest català que el del senyor Montilla? Francament, ho dubto.
dijous, 17 de juliol del 2008
Més sobre el telèfon
Tinc problemes amb el telèfon, ja us ho deia. I encara més amb el mòbil, més ben dit, amb el concepte mòbil o la filosofia mòbil. El cas és que em resisteixo a donar el número del mòbil, i la gent m’acusa de secretisme, i llavors el dono, i la mateixa gent se’m torna a enfadar per l’ús que en faig, que no és el canònic, no és el que s’espera d’algú que fa anar un mòbil. I llavors els torno a dir que per això em resistia a donar-los el número del mòbil, per evitar que s’enfadessin si no l’agafava, si el tenia desconnectat, si no contestava les perdudes ni els missatges de veu. Perquè la gent s’apunta el teu número de mòbil i a partir d’aquell moment s’oblida dels advertiments que els puguis haver fet sobre la teva relació peculiar amb aquell estri. Has passat a formar part d’una sèrie de números, els que té gravats aquella persona a la seva llista de contactes.
No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.
Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.
Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.
La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.
I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...
Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.
De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.
Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.
Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.
La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.
I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...
Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.
De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 12 de juliol del 2008
Dues citacions i una reflexió personal
Avui vaig de miscel·lània.
Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.
I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)
I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.
I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)
I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 10 de juliol del 2008
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!
Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.
És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?
Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.
No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.
M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?
Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.
Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.
Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...
Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”
Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.
Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.
És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?
Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.
No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.
M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?
Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.
Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.
Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...
Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”
Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.
dilluns, 7 de juliol del 2008
Dos que van per les seves
Em sembla estrany no haver vist reflectit als diaris –almenys, als que he llegit aquests dies– aquest tema.
No crec que sigui casualitat que els recents congressos de dos partits tan allunyats ideològicament com Esquerra i el PP –tan allunyats en el funcionament intern i en les dependències nacionals, però potser no tant en qüestions com ara la representativitat que realment es poden arrogar de la població que els dóna suport– s’hagin caracteritzat per l’aparició de dos outsiders, que han ficat en doina els aparells dels respectius partits i han posat en un compromís seriós els candidats oficials.
Potser el fenomen, que hem vist en aquests dos partits, és extrapolable. Podria ser que fossin, tots dos, manifestacions d’un mar de fons que hi ha a la societat respecte al funcionament poc democràtic dels partits polítics i a la seva manera poc clara de traslladar al capteniment diari la voluntat de la majoria dels seus militants i sobretot de la majoria dels seus simpatitzants i possibles votants. Podria ser que els simpatitzants no militants d’aquests dos partits hagin trobat en els dos outsiders una escletxa –heterodoxa, però dins de la legalitat acceptada com a regles del joc– per fer arribar a la cúpula el descontentament que comparteix molta gent amiga d’aquests dos partits, un descontentament que és transversal, comú a tots els partits.
En el cas d’aquests dos partits que diem, no m’atreveixo a afirmar que els dos outsiders representen més la mitjana del votant de les respectives ideologies polítiques que no pas els dirigents finalment enlairats a la cúpula de tots dos partits. En el cas d’Esquerra, pot ser que sí. En el cas del PP, crec que no, que als actuals votants del PP, majoritàriament, ja els agrada l’«ordeno y mando» vingut de Madrid. Però i si un dia el PP català es planteja ser autònom i començar a recollir vots de debò de tota la gent que se sent «tan catalana com espanyola» i que és més o menys de dretes, que potser han votat alguna vegada CiU i que últimament no voten o voten tapant-se el nas? Potser llavors la senyora Nebrera els representarà més bé que no els que han manat fins ara i continuen manant, amb l’obediència a Madrid com a condició prèvia. Jo no la votaré, que quedi clar, parlo dels seus possibles votants. Però m’impressionen aquestes aventures dels qui van contra el corrent establert i alhora potser representen més del que ells mateixos es pensaven.
De manera que si aquesta teoria fos certa –dos que van pel seu compte i que representen un mar de fons transversal–, els que s’haurien de preocupar d’ara endavant són els partits polítics als quals no els aparegui un sector crític potent que reculli el descontentament del carrer, aquesta maregassa que, com dic, em sembla general i transversal. Els partits que es creguin que si no hi ha un sector crític cridaner i fins i tot crispat –cric, cric, cric, com els grills– vol dir que és que ho fan tot bé i que no hi ha cap mena de problema, són partits destinats a comptar més aviat poc, em penso, en un avenir no llunyà. Hi ha cada vegada més gent, especialment joves, als quals no els agraden les menges mastegades. S’estimen més pensar i decidir pel seu compte. I quedar-se quiets fins que no ho veuen clar.
Podria haver-hi, doncs, un possible xoc de trens en un futur a mitjà termini, posem-hi 6-8 anys, a Catalunya, entre el senyor Carretero com a representant dels catalanistes de centreesquerra, i la senyora Nebrera, com a representant d’una futura dreta espanyolista. Qui diu Carretero i Nebrera diu ells mateixos o algun o alguna dels companys i companyes dels seus partits que just ara han descobert que sense aparell i sense gaires mitjans també es pot fer soroll –sempre que hagis tingut o tinguis un càrrec que t’hagi fet prèviament visible, això em sembla també obvi. Que hi hagi altres contrincants, per exemple en representació de l’esquerra espanyolista o de la dreta catalanista o d’altres opcions, que puguin ser també protagonistes en aquest futur xoc de trens dependrà dels partits respectius, que es posin aviat el fonendoscopi i sàpiguen captar la ranera del malalt, que és força sorollosa. Si no, potser hauran de veure el xoc de trens només com a testimonis convidats.
Alguna cosa es belluga fora dels aparells dels partits, almenys a Catalunya, i això és bo, sens dubte. És clar que també és probable que tots aquests moviments de fons s’enterrin pietosament i discreta i els partits continuïn com aquells camioners espanyols de l’acudit, que es troben davant d’un túnel un senyal que diu «alt. màx. 2,40 m» i un diu «i ara què?, el nostre camió fa 2,50», i l’altre «va, tira endavant, que no ens veu ningú».
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No crec que sigui casualitat que els recents congressos de dos partits tan allunyats ideològicament com Esquerra i el PP –tan allunyats en el funcionament intern i en les dependències nacionals, però potser no tant en qüestions com ara la representativitat que realment es poden arrogar de la població que els dóna suport– s’hagin caracteritzat per l’aparició de dos outsiders, que han ficat en doina els aparells dels respectius partits i han posat en un compromís seriós els candidats oficials.
Potser el fenomen, que hem vist en aquests dos partits, és extrapolable. Podria ser que fossin, tots dos, manifestacions d’un mar de fons que hi ha a la societat respecte al funcionament poc democràtic dels partits polítics i a la seva manera poc clara de traslladar al capteniment diari la voluntat de la majoria dels seus militants i sobretot de la majoria dels seus simpatitzants i possibles votants. Podria ser que els simpatitzants no militants d’aquests dos partits hagin trobat en els dos outsiders una escletxa –heterodoxa, però dins de la legalitat acceptada com a regles del joc– per fer arribar a la cúpula el descontentament que comparteix molta gent amiga d’aquests dos partits, un descontentament que és transversal, comú a tots els partits.
En el cas d’aquests dos partits que diem, no m’atreveixo a afirmar que els dos outsiders representen més la mitjana del votant de les respectives ideologies polítiques que no pas els dirigents finalment enlairats a la cúpula de tots dos partits. En el cas d’Esquerra, pot ser que sí. En el cas del PP, crec que no, que als actuals votants del PP, majoritàriament, ja els agrada l’«ordeno y mando» vingut de Madrid. Però i si un dia el PP català es planteja ser autònom i començar a recollir vots de debò de tota la gent que se sent «tan catalana com espanyola» i que és més o menys de dretes, que potser han votat alguna vegada CiU i que últimament no voten o voten tapant-se el nas? Potser llavors la senyora Nebrera els representarà més bé que no els que han manat fins ara i continuen manant, amb l’obediència a Madrid com a condició prèvia. Jo no la votaré, que quedi clar, parlo dels seus possibles votants. Però m’impressionen aquestes aventures dels qui van contra el corrent establert i alhora potser representen més del que ells mateixos es pensaven.
De manera que si aquesta teoria fos certa –dos que van pel seu compte i que representen un mar de fons transversal–, els que s’haurien de preocupar d’ara endavant són els partits polítics als quals no els aparegui un sector crític potent que reculli el descontentament del carrer, aquesta maregassa que, com dic, em sembla general i transversal. Els partits que es creguin que si no hi ha un sector crític cridaner i fins i tot crispat –cric, cric, cric, com els grills– vol dir que és que ho fan tot bé i que no hi ha cap mena de problema, són partits destinats a comptar més aviat poc, em penso, en un avenir no llunyà. Hi ha cada vegada més gent, especialment joves, als quals no els agraden les menges mastegades. S’estimen més pensar i decidir pel seu compte. I quedar-se quiets fins que no ho veuen clar.
Podria haver-hi, doncs, un possible xoc de trens en un futur a mitjà termini, posem-hi 6-8 anys, a Catalunya, entre el senyor Carretero com a representant dels catalanistes de centreesquerra, i la senyora Nebrera, com a representant d’una futura dreta espanyolista. Qui diu Carretero i Nebrera diu ells mateixos o algun o alguna dels companys i companyes dels seus partits que just ara han descobert que sense aparell i sense gaires mitjans també es pot fer soroll –sempre que hagis tingut o tinguis un càrrec que t’hagi fet prèviament visible, això em sembla també obvi. Que hi hagi altres contrincants, per exemple en representació de l’esquerra espanyolista o de la dreta catalanista o d’altres opcions, que puguin ser també protagonistes en aquest futur xoc de trens dependrà dels partits respectius, que es posin aviat el fonendoscopi i sàpiguen captar la ranera del malalt, que és força sorollosa. Si no, potser hauran de veure el xoc de trens només com a testimonis convidats.
Alguna cosa es belluga fora dels aparells dels partits, almenys a Catalunya, i això és bo, sens dubte. És clar que també és probable que tots aquests moviments de fons s’enterrin pietosament i discreta i els partits continuïn com aquells camioners espanyols de l’acudit, que es troben davant d’un túnel un senyal que diu «alt. màx. 2,40 m» i un diu «i ara què?, el nostre camió fa 2,50», i l’altre «va, tira endavant, que no ens veu ningú».
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 5 de juliol del 2008
Corrípies de la setmana
El funicular amb els departaments i els seients de fusta, l’estació modernista del senyor Conill, la història que s’explicava del vell senyor Miralles que havia estat l’últim alcalde del poble abans de ser absorbit per Sarrià –i abans que Sarrià fos absorbit per Barcelona, no cal dir-ho– i que molts anys després però igualment ja feia molt de temps va acollir mossèn Cinto a la Vil·la Joana i tots n’havíem d’estar prou orgullosos, el pantano, el restaurant Montserrat, les primeres comunions, la Vil·la Maria, les quatre gallines a les quals curiosament no se’ls havia de donar geranis per menjar, el senyor Pere, els Baró, les palmeres, els dàtils que calia escombrar cada matí i les escombres que queien de les mateixes palmeres, la Carmen, la Mari Carmen i la Carmen gallega, la Paquita que es va acomiadar a crits i tots plorant, els antimosquits elèctrics que fregien tota mena de bestioles i les mosquiteres que sempre tenien un forat, el Josete i l’Antonio que cridava la veïna, La Corda, el Biscúter vermell que va costar tres mil pessetes i que quan ja no li funcionava el motor jo mateix vaig recomprar per mil peles –tots els meus estalvis–, les pujades empenyent i per etapes, les baixades apoteòsiques, «el rècord van ser catorze», la goitibera, la Velo-Solex, el Crysler, la Rubia B-303232, el Dauphine, el primer sis-cents B-775324 –també anomenat «el Rolls»–, la tenda de campanya, els patins, l’sky-ski, la trompada contra la columna i la lesió crònica del coxis, la cistella de bàsquet penjada a la barana de la terrassa, les hortènsies, les dàlies, el nesprer i la figuera i el cirerer, La Magnòlia i l’ametller, les formigues i les erugues, saltar la corda, tocar i parar, jugar a amagar i pies quietos, els cossis de plàstic per baixar les escales i per remullar-nos, la manguera, l’Eva que vivia al carrer Caponata, l’Eulàlia i la seva germana, el senyor Urdeix, el senyor Plans, el senyor Machicot, la barra que tenia el Tom –la seva mare, en canvi, que va venir dels EUA uns mesos després, era encantadora–, el bar Paradís, Cal Trampa, l’antic hotel Panorama on hi havia un altre Biscúter platejat, el gaspatxo, les sardanes del dimecres, aprendre a ballar modern de manera espasmòdica, les curses, les gimcanes, les piules i els coets i les rodes de foc, la coca, les truites de patates, Lohengrin pertot, la senyoreta Viñas i el seu oncle famós, els avis Viñas que et miraven fixament des dels seus retrats et posessis on et posessis, els deures, les classes particulars entre germans, els acudits de Mingote, els discs d’en Capri i els de l’Aretha Franklin i els de Paul Mauriac i els primers d’en Serrat, el piano desafinat, els Matoses i el seu Ford negre, els del despatx, el senyor Bassas, la Ramona, el senyor Isidre, l’Amàlia, la banyera, el safareig, el sabó Lagarto, el paper de vàter Elefante, els fregalls i la pedra pómez, els crispis i els cornsfleics, la carrabina de balins, els tricicles i les bicicletes, el fre que se li va clavar a la cuixa i corrents a posar-li el tètanus, el plínton, el ping-pong, la gravadora de Londres, les majorets de la festa major i una que somreia tant –la molt pocavergonya–, el pa amb oli i ametlles crues, els pinyons, les cagarines, el doctor Ferrer Pi, «estava amb la panxa inflada com aquells nens de Biafra i si un dia feia caca vint-i-vuit vegades l’endemà eren trenta-cinc», els contes de Calleja, els tebeos de Pinocchio, les caminades i les bicicletades al Tibidabo, les expedicions a Can Massana passant per la Creu d’Olorda i el Papiol, els encàrrecs, l’avi que dormia al sofà-llit del passadís perquè jo estava malalt, les escales des del tren –la Drecera– que si les pujaves a peu t’estalviaves una pesseta amb la qual podies comprar deu regalèssies o dos xiclets, la pastisseria Oliva (que acaba de tancar), rentar el cotxe amb galleda i baieta i paper de diari per als vidres, els Puig, els Roig, els Morillo, la font de la Budellera, l’hotel on es concentraven els del Barça, les Ray-Ban del Rexach, el germà del Cambó que plorava a missa, el Sagrat Cor, l’enigmàtica Actriz Tubau, el lloro del carrer Navarro i Reverter –que era, és clar, el carrer del Lloro–, la granja, els gelats de tutti frutti i els de tres gustos i les galetes de gelat que no tenien sucre, els gats de la casa de sota, l’Ideal Pavillon, les pel·lícules de Fantomas i una que es deia Rompecabezas chino: ¡Judoka! o una cosa així i que la van fer a la plaça Pep Ventura i hi havia centenars de xiquets i xiquetes i tot de mares al voltant cridant-los esgarrifades perquè deien que era per a adults i els nens i les nenes s’amagaven sota les cadires perquè no els trobessin, la Conxita que saludava el conductor del funicular, la néta o filla o neboda misteriosa del conductor del funicular de la qual jo estava secretament enamorat i no em vaig atrevir a dir-li-ho però un dia em vaig convidar tímidament a anar a la cabina amb ells i el pare o oncle o avi em va dir que sí i vaig fer una baixada i una pujada amb tots dos i jo estava més pendent dels ulls de la nena morena i del seu pentinat que del cable greixós del funicular i de les rodes de politja com continuaven girant per la inèrcia.
Són records, imatges i noms que m’han anat venint al cap aquests dies des d’avui en fa vuit. No tots tenen a veure exactament amb el lloc concret on es va començar a desfermar dissabte passat la cataracta o les corrípies de totes aquestes vivències recuperades, però una cosa ha portat l’altra com les cireres del cirerer que he esmentat tot passant. Disculpes per l’allau de dades inconnexes, però tenia la necessitat d’escriure-les, de fixar-les, de conservar-les. Hi aniré afegint altres paraules clau i records sintètics, a mesura que em vinguin al cap, i així sabré on trobar totes aquestes coses el dia que em calgui repassar-les amb més calma.
Vallvidrera, 1958-1972, el paradís perdut de la infància i la preadolescència.
Són records, imatges i noms que m’han anat venint al cap aquests dies des d’avui en fa vuit. No tots tenen a veure exactament amb el lloc concret on es va començar a desfermar dissabte passat la cataracta o les corrípies de totes aquestes vivències recuperades, però una cosa ha portat l’altra com les cireres del cirerer que he esmentat tot passant. Disculpes per l’allau de dades inconnexes, però tenia la necessitat d’escriure-les, de fixar-les, de conservar-les. Hi aniré afegint altres paraules clau i records sintètics, a mesura que em vinguin al cap, i així sabré on trobar totes aquestes coses el dia que em calgui repassar-les amb més calma.
Vallvidrera, 1958-1972, el paradís perdut de la infància i la preadolescència.
dimecres, 2 de juliol del 2008
Són una nació
Els que van cridar el nom del seu equip i fer soroll tota la nit als carrers, els que van incendiar contenidors, destrossar papereres i embrutar voreres i calçades, els que van cremar banderes catalanes (almenys a Igualada i a Reus unes quantes), els que van obligar els bombers a eixir a apagar focs 113 vegades (parlo de Catalunya), els que dilluns no van anar a treballar i si hi van anar van passar el dia comentant la jugada, els que s’alegraven quan es lesionava un alemany perquè així ja n’hi havia un de menys, els que van insultar els adversaris una vegada i l’altra, tots aquests són una nació de nacionalistes veritablement exacerbats.
Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.
I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)
Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.
I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)
Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)