Creu de terme de Jorba, 1914 (foto: Josep Salvany i Blanch, 1866-1929; Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya)
Al capdamunt del pla del Magre, a l’extrem nord-oriental d’aquest altiplà sorprenentment regular que hi ha al sud-oest del poble de Jorba, a l’Anoia, a vuit quilòmetres d’Igualada per carretera, hi havia un parell de cases, avui en ruïnes, en una de les quals vivia el pedrapiquer amb la seva família. A uns dos-cents metres en línia recta anant cap a Clariana, hi ha unes quantes pedreres no gaire extenses, però de pedra bona. Actualment també estan abandonades.
Ruïnes de Cal Saumell i Cal Roure, al pla del Magre (fotos: CLB 2011)
L’últim picapedrer del pla del Magre –o pedrapiquer, que es pot dir de les dues maneres– es deia Josep Saumell Soler i tenia quatre germans més: Maria, Miquel, Jaume i Antònia. Ell era el tercer, el del mig.
El mas del picapedrer, que encara avui conserva el seu cognom als plànols, «Cal Saumell», sembla a primer cop d’ull força gran. Però és perquè el «Cal Saumell» dels mapes inclou dues cases, Cal Saumell i Cal Roure. Antigament, sens dubte, hi havia hagut allà dues famílies que vivien amb independència l’una de l’altra. Potser el cap de Cal Roure havia sigut en algun moment soci dels Saumell en l’explotació de les pedreres, però no se sap amb seguretat ni tan sols si hi quedava algú, en aquella casa, a l’època de què parlem, perquè fins fa no gaire alguns descendents del picapedrer estaven convençuts que a la segona casa hi vivia Antònia Saumell, la germana petita d’en Josep.*
Antònia Saumell Soler, 1948*Aquesta germana petita del Josep, l’Antònia, a la qual els fills grans del picapedrer recordaven especialment, es va casar amb Francisco (Cisco?) Domingo Font. Una besnéta de Francisco Domingo i Antònia Saumell diu que li sona que els seus besavis vivien a Cal Barraquer. Cal Barraquer no era la casa del costat de Cal Saumell, en efecte, sinó una altra casa de la rodalia que actualment no apareix als plànols del pla del Magre. Després els Domingo-Saumell van anar a viure a Cal Puiggròs, a l’altra banda de la carretera, a l’est del puig de la Guàrdia que hi ha al damunt mateix de Jorba. Queda investigar quina família vivia a Cal Roure, paret amb paret amb els Saumell-Carles, si és que encara hi vivia algú en aquella època. Perquè també és possible, i compatible amb tot el que hem dit fins ara, que Antònia Saumell visqués a Cal Saumell (o a Cal Roure) de soltera, fins que es casà amb Cisco Domingo i se n’anaren tots dos a viure a Cal Barraquer.
Clara Carles Torres, ca. 1950
En Josep es va casar amb na Clara Carles Torres* (1893-1958) i se la va endur a viure a la casa del pla del Magre.
*Torres segons el registre civil (i no Torras, com es pensava fins ara i diuen alguns llibres), d’acord amb la informació proporcionada per una neboda de Clara Carles, M. Rosa Casanovas Carles.
Allà van néixer els dos fills grans: la Magdalena (nascuda el 1914, l’any que es va fer la fotografia de la creu de terme de Jorba que encapçala aquest article) i el Miquel (1918). La nena petita, la Rosa, nasqué ja a Igualada (1934), a on els Saumell-Carles es van traslladar cap al començament de la dècada del 1920.
De què vivien? De la pedra. Si bé és veritat que tenien una mica d’hort, unes quantes gallines, quatre ceps de vinya i uns pocs arbres de fruita dolça, i potser fins i tot un camp de blat, amb això no en tenien prou per passar via. I llavors havien de picar pedra i havien de vendre pedra picada, i així de tant en tant fins i tot podien menjar una mica de vedella, bou, peix i llegums, i els dies de festa grossa arròs, conill i síndria.
*Torres segons el registre civil (i no Torras, com es pensava fins ara i diuen alguns llibres), d’acord amb la informació proporcionada per una neboda de Clara Carles, M. Rosa Casanovas Carles.
Allà van néixer els dos fills grans: la Magdalena (nascuda el 1914, l’any que es va fer la fotografia de la creu de terme de Jorba que encapçala aquest article) i el Miquel (1918). La nena petita, la Rosa, nasqué ja a Igualada (1934), a on els Saumell-Carles es van traslladar cap al començament de la dècada del 1920.
De què vivien? De la pedra. Si bé és veritat que tenien una mica d’hort, unes quantes gallines, quatre ceps de vinya i uns pocs arbres de fruita dolça, i potser fins i tot un camp de blat, amb això no en tenien prou per passar via. I llavors havien de picar pedra i havien de vendre pedra picada, i així de tant en tant fins i tot podien menjar una mica de vedella, bou, peix i llegums, i els dies de festa grossa arròs, conill i síndria.
Picaven pedra a l’engròs i pedra treballada. La pedra d’aquell indret, que ja s’havia utilitzat el segle XVI per a la construcció de la mateixa església parroquial de Jorba, dedicada a sant Pere, es feia servir per a qualsevol edifici important que s’hagués de construir amb pedra als pobles del voltant –Santa Margarida, Tous, Clariana– i de manera especial a Igualada, la capital de la comarca, a on va traslladar finalment Josep Saumell el seu negoci de picapedrer.
Membret del taller de Josep Saumell a Igualada, al c/ Indústria n. 9; al costat hi tenien un petit hort; la família Saumell-Carles va viure al n. 4 del mateix carrer a partir dels anys 40
La qualitat de la pedra del pla del Magre fou prou coneguda durant centúries, fins a mitjan segle XX. Segurament la darrera gran obra feta amb aquella pedra va ser el monumental asil del Sant Crist d’Igualada, un dels edificis més singulars de la capital de l’Anoia. Es va fer amb pedra treballada pel mateix picapedrer del pla del Magre, en Josep Saumell Soler, i altres que l’ajudaven.
El text inserit a la fotografia, que no es llegeix bé, diu: «Asil del Sant Crist d’Igualada, construït amb pedra del pla del Magre treballada pel pedrapiquer Josep Saumell i Soler entre els anys 1931 i 1941»L’asil està situat al pla de Sant Agustí d’Igualada. Destaca per la seva exuberància arquitectònica i respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d’una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l’arquitectura popular i tradicional catalana (informació bàsica extreta de Viquipèdia). La construcció de l’edifici va començar l’any 1931, a partir d’una donació feta per les germanes Castells. Poc abans de la guerra incivil (1936-1939) es van interrompre les obres, que no van acabar fins l’any 1943-44.
Josep Saumell Soler, 1963A Igualada el picapedrer del pla del Magre va fer també, entre moltes altres coses que no coneixem, unes quantes obres de millora a l’interior de Santa Maria, les trones i alguns altres elements de l’església dels Caputxins i la font de la plaça dels Porcs –anomenada plaça d’Espanya segons les èpoques– que després es va traslladar al que avui es coneix com a cementiri vell.
Vista parcial de la planta baixa, amb la façana feta de pedra del pla del Magre, a l’edifici del carrer Sant Carles - Sant Josep
L’última construcció igualadina en la qual es va fer servir material d’una de les pedreres del pla del Magre, que jo sàpiga, va ser la façana de la planta baixa de l’edifici, magnífic, del carrer de Sant Josep n. 22, cantonada amb Sant Carles, bastit deu fer uns trenta anys –la pedrera de la qual parlàvem ja feia temps que havia tancat, i el picapedrer també s’havia mort.
Josep Saumell i Clara Carles, ca. 1957, a l’hort que van tenir al carrer Indústria d’Igualada, al costat del taller de picapedrer on treballà Saumell aproximadament des de l’any 1920-22
Naturalment, hi havia pedra que es picava, tallava i polia al pla del Magre –o que, després, s’extreia d’allà i es transportava a l’engròs fins al taller del carrer Indústria d’Igualada, on Saumell la treballava– que anava destinada a obres i a comandes més modestes que les esmentades. Però si no hi havia un client gros per anar fent amb continuïtat gairebé no sortia a compte posar-se a picar pedra d’aquella manera tan artesanal. Potser de vegades sí, perquè calia fer algun petit bescanvi amb un veí.
Miquel Saumell Carles davant les ruïnes de Cal Saumell i Cal Roure al pla del Magre, ca. 1995
Des de Cal Saumell, al pla del Magre, que mira al nord-est, hi ha una vista excepcional: als peus, Jorba, més enllà la conca d’Òdena, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la serra del Cadí... O sigui, gairebé tots els principals accidents geogràfics del nord de Catalunya.
Vista des de Cal Saumell (pla del Magre) cap al nord (foto: CLB 2011)
(Teniu més informació sobre el picapedrer aquí. I si voleu escoltar la tonada de La cançó del picapedrer, interpretada per alumnes de les Escoles de l’Ateneu Igualadí, la teniu aquí sota.)
