divendres, 25 de juny de 2010

El picapedrer del pla del Magre (1)

Creu de terme, o calvari, a l’entrada de Jorba, 1914 (foto: Josep Salvany i Blanch, 1866-1929; Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya)

Al capdamunt del pla del Magre, a l’extrem nord-oriental d’aquest altiplà sorprenentment regular que hi ha al sud-oest del poble de Jorba, a l’Anoia, a vuit quilòmetres d’Igualada per carretera, hi havia un parell de cases, avui en ruïnes, en una de les quals vivia el picapedrer amb la seva família. A uns dos-cents metres en línia recta anant cap a Clariana, hi ha unes quantes pedreres no gaire extenses, però de pedra bona. Actualment també estan abandonades.


Ruïnes de Cal Saumell i Cal Josep de Cal Saumell, al pla del Magre (fotos: CLB 2011)

L’últim picapedrer del pla del Magre –o pedrapiquer, que es pot dir de les dues maneres– es deia Josep Saumell Soler i tenia quatre germans més: Antònia, Maria, Miquel i Jaume. Ell era el tercer, el del mig.

El mas del picapedrer, que encara avui conserva el seu cognom als plànols, «Cal Saumell», sembla a primer cop d’ull força gran. Però és perquè el «Cal Saumell» dels mapes inclou dues cases, Cal Saumell i Cal Josep de Cal Saumell, que era on vivia el picapedrer. A Cal Saumell hi havia els seus pares amb els altres fills, fins que aquests es van casar o fins que se’n van anar tots d’allà, no sabem quan. El pare, Miquel Saumell Palomas, no es va morir fins l’any 33, però ell i els seus havien marxat de Cal Saumell molt abans. Posant per cas, la germana gran d’en Josep, Antònia Saumell Soler, s’havia casat el 1921.* El picapedrer i la seva dona, ja amb dos fills, se’n van anar ben poc després d’aquest any. La casa pròpiament anomenada «Cal Saumell» després va ser coneguda com Cal Roure, el cognom dels nous amos, i llavors Cal Josep de Cal Saumell va ser anomenat senzillament Cal Saumell pels fills i néts del picapedrer.

Antònia Saumell Soler, 1948

* Aquesta germana gran del Josep, l’Antònia (1882-1949), a la qual els fills grans del picapedrer recordaven especialment, es va casar amb Francisco Domingo Font. Una besnéta de Francisco Domingo i Antònia Saumell que ha estudiat molt la qüestió té la dada que els seus besavis van viure tot just casats en una casa anomenada Cal Barraquer, al mateix pla del Magre –una casa que actualment no apareix als plànols o que potser ara té un altre nom– i que poc després els Domingo-Saumell van anar a viure a Cal Puiggròs, a l’altra banda de la carretera, a l’est del puig de la Guàrdia que hi ha al damunt mateix de Jorba. Però una filla de l’Antònia, Margarita Domingo Saumell, no recorda el nom de Cal Barraquer i per ella els seus pares van anar tot just casats a Cal Puiggròs. (Si no som capaços de reconstruir ni tan sols la història dels pares o dels avis, imagineu-vos com ens hem de mirar els llibres d’història.)

* * *

Josep Saumell Soler, el picapedrer, es va casar amb na Clara Carles Torres* (1893-1958), filla d’Igualada –de Cal Venda, al barri del Rec–, i se la va endur a viure a la casa del pla del Magre.

*Torres segons el registre civil (i no Torras, com es pensava fins ara i diuen alguns llibres), d’acord amb la informació proporcionada per una neboda de Clara Carles, M. Rosa Casanovas Carles.

Clara Carles Torres, ca. 1915

Allà van néixer els dos fills grans: la Magdalena (nascuda el 1914, l’any que es va fer la fotografia de la creu de terme de Jorba que encapçala aquest article) i el Miquel (1918). La nena petita, la Rosa, nasqué ja a Igualada (1934), a on els Saumell-Carles es van traslladar cap al començament de la dècada del 1920.

De què vivien? De la pedra. Si bé és veritat que tenien una mica d’hort, unes quantes gallines, quatre ceps de vinya i uns pocs arbres de fruita dolça, i potser fins i tot un camp de blat, amb això no en tenien prou per passar via. I llavors havien de picar pedra i havien de vendre pedra picada, i així de tant en tant fins i tot podien menjar una mica de vedella, bou, peix i llegums, i els dies de festa grossa arròs, conill i síndria.

Església de Sant Pere, Jorba, 1926 (arxiu Salvany)

Picaven pedra a l’engròs i pedra treballada. La pedra d’aquell indret, que ja s’havia utilitzat el segle XVI per a la construcció de la mateixa església parroquial de Jorba, dedicada a sant Pere, es feia servir per a qualsevol edifici important que s’hagués de construir amb pedra als pobles del voltant –Santa Margarida, Tous, Clariana– i de manera especial a Igualada, la capital de la comarca, a on va traslladar finalment Josep Saumell el seu negoci de picapedrer.

Membret del taller de Josep Saumell a Igualada, al c/ Indústria n. 9; al costat hi tenien un petit hort; la família Saumell-Carles va viure al n. 4 del mateix carrer a partir dels anys 40

La qualitat de la pedra del pla del Magre fou prou coneguda durant centúries, fins a mitjan segle XX. Segurament la darrera gran obra feta amb aquella pedra va ser el monumental asil del Sant Crist d’Igualada, un dels edificis més singulars de la capital de l’Anoia. Es va fer amb pedra treballada pel mateix picapedrer del pla del Magre, en Josep Saumell Soler, i altres que l’ajudaven.

El text inserit a la fotografia, que no es llegeix bé, diu: «Asil del Sant Crist d’Igualada, construït amb pedra del pla del Magre treballada pel pedrapiquer Josep Saumell i Soler entre els anys 1931 i 1941»

L’asil està situat al pla de Sant Agustí d’Igualada. Destaca per la seva exuberància arquitectònica i respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d’una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l’arquitectura popular i tradicional catalana (informació bàsica extreta de Viquipèdia). La construcció de l’edifici va començar l’any 1931, a partir d’una donació feta per les germanes Castells. Poc abans de la guerra incivil (1936-1939) es van interrompre les obres, que no van acabar fins l’any 1943-44.

Josep Saumell Soler, 1963

A Igualada el picapedrer del pla del Magre va fer també, entre moltes altres coses que no coneixem, unes quantes obres de millora a l’interior de Santa Maria, les trones i alguns altres elements de l’església dels Caputxins i la font de la plaça dels Porcs –anomenada plaça d’Espanya segons les èpoques– que després es va traslladar al que avui es coneix com a cementiri vell.

Josep Saumell i Clara Carles, ca. 1957, a l’hort que van tenir al carrer Indústria d’Igualada, al costat del taller de picapedrer on treballà Saumell aproximadament des de l’any 1920-22

Naturalment, hi havia pedra que es picava, tallava i polia al pla del Magre –o que, després, s’extreia d’allà i es transportava a l’engròs fins al taller del carrer Indústria d’Igualada, on Saumell la treballava– que anava destinada a obres i a comandes més modestes que les esmentades. Però si no hi havia un client gros per anar fent amb continuïtat gairebé no sortia a compte posar-se a picar pedra d’aquella manera tan artesanal. Potser de vegades sí, perquè calia fer algun petit bescanvi amb un veí.

* * *

Vista parcial de la planta baixa, amb la façana feta de pedra del pla del Magre, a l’edifici del carrer Sant Carles - Sant Josep

L’última construcció igualadina en la qual es va fer servir material d’una de les pedreres del pla del Magre, que jo sàpiga, va ser la façana de la planta baixa de l’edifici, magnífic, del carrer de Sant Josep n. 22, cantonada amb Sant Carles, bastit deu fer uns trenta anys –la pedrera de la qual parlàvem ja feia temps que havia tancat, i el picapedrer també s’havia mort.

* * *

Miquel Saumell Carles al pla del Magre, davant les ruïnes de Cal Saumell i Cal Josep de Cal Saumell, on havia nascut (foto: SSL, ca. 1995)

Des de Cal Saumell, al pla del Magre, que mira al nord-est, hi ha una vista excepcional: als peus, Jorba, més enllà la conca d’Òdena, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la serra del Cadí... O sigui, gairebé tots els principals accidents geogràfics del nord de Catalunya.

Vista des de Cal Saumell (pla del Magre) cap al nord (foto: CLB 2011)

* * *

(Teniu més informació sobre el picapedrer aquí. I si voleu escoltar la tonada de La cançó del picapedrer, interpretada per alumnes de les Escoles de l’Ateneu Igualadí, la teniu aquí sota.)