Uns quants mites

Aquests dies de vacances m’ha vingut de gust fer una llista de noms mítics meus, gent de la qual he estat platònicament o filosòficament enamorat o a la qual he admirat per un motiu o un altre. No admiro sempre tot el que han fet, o encara fan, o van fer al llarg de la seva vida –hi ha casos que sí–, sinó alguna cosa que em va enlluernar de les que van fer o dir, o encara fan, i que en general son les gestes més conegudes de les vides respectives. En alguns casos, per clarificar-ho, afegeixo el motiu que em va fer prestar atenció al personatge la primera vegada, o la causa exacta per la qual l’admiro. Ja veureu, de tota manera, que molts mites són d’una adolescència segurament massa allargassada (esportistes, artistes de cine, etc.).

No esmento gent de l’entorn immediat, familiar i amical, allà on hi ha les persones més pròximes, que he conegut i que he admirat més, o que encara admiro, ni altres noms que potser em comprometrien més del compte en públic –o els comprometria a ells i no els he demanat permís per comprometre’ls–, tot i que no sigui cap secret en el meu àmbit privat que tinc uns quants referents més a banda dels que tot seguit esmentaré. Només hi ha una excepció en aquesta reserva que dic que faig, que és la de Joan Solà, al qual admiro i alhora considero amic pròxim: no podia deixar-lo fora d’aquesta llista.

Em limito, doncs, a citar gent si fa no fa coneguda de tothom, tot i que n’hi ha que potser ni us sonaran sobretot als més joves –si és que hi ha cap jove a la sala. Crec que en conjunt la llista em retrata de manera força transparent. En fi, per si us fa servei als que no em coneixeu prou. Espero que us diverteixi la macedònia.

També és possible que en els dies o les setmanes vinents em vinguin al cap més noms i els afegeixi. (Algun me’l direu vosaltres, que potser em coneixeu més que jo mateix: «Com és que t’has deixat aquest o aquesta, si sempre en parles?»)

Vet ací la llista, ja podeu jugar a allò de les ànimes bessones:

- Giacomo Agostini
- Ludmila Alexèieva
- Dante Alighieri
- Eléanor d’Aquitània
- Jeanne d’Arc
- Hannah Arendt
- Louis Armstrong
- Jane Austen
- Sara Josephine Baker
- Joan el Baptista
- Bob Beamon
- The Beatles
- Jean Becker (a partir de Les enfants du marais)
- Thomas Becket
- Gustavo A. Bécquer
- Gertrude Bell
- Caterina Benincasa
- Ingmar Bergman
- Giovanni di P. Bernardone
- Lloll Bertran
- Simó de Betsaida
- Birgitta Birgersdotter
- Conrad Blanch
- Cate Blanchett
- Agnes G. Bojaxhiu
- Maria del M. Bonet
- Helena Bonham Carter
- Francesc Botey
- Charlotte Brontë
- Emily Brontë
- Zola Budd
- Michelangelo Buonarroti
- Lucy Burns
- Timothy W. Burton
- Frank Capra
- Pau Casals
- Teresa de Cepeda
- Miguel de Cervantes
- Neville Chamberlain (per contrast amb Winston Churchill)
- Charles Chaplin
- Gilbert K. Chesterton (The everlasting man)
- Alexis H. C. de Clérel (per De la démocratie en Amérique)
- Eliseu Climent
- Sebastian Coe
- Michael Collins (l’astronauta)
- Joan Coromines
- Charles Darwin
- Judy Dench
- Johnny Depp
- Gail Devers
- Charles Dickens
- Fiódor M. Dostoievski
- Shirin Ebadi
- John Eccles
- Albert Einstein
- Thomas S. Eliot
- Salvador Espriu
- Pompeu Fabra
- Lluïsa Forrellad
- Richard Fosbury
- Charles E. de Foucauld
- Anne Frank
- Aretha Franklin
- Morgan Freeman
- Alexandre Galí
- Mohandas Gandhi
- Antoni Gaudí
- Johann W. von Goethe
- Shane Gould
- Katharine M. Graham
- José L. Guerin
- Václav Havel
- Audrey Hepburn
- Katharine Hepburn
- Agustí d’Hipona
- Jackie Joyner
- Franz Kafka
- Helen Keller
- John F. Kennedy
- Martin L. King
- Rudyard Kipling
- Vivien Leigh (per Gone with the wind)
- Clive S. Lewis
- Ramon Llull
- Jack London
- Jeannie Longo
- Antonio Machado
- Niccolò P. Machiavelli (per Il Principe)
- Francesc Macià
- Maria de Magdala
- Nelson Mandela
- Ausiàs March
- Julius H. Marx
- Shirley McLaine
- Eddy Merckx
- Joan F. Mira
- Rosi Mittermaier
- Theodor Mommsen
- Thomas More
- Jesús de Natzaret
- Josep de Natzaret
- Maria de Natzaret
- Dan O’Brien
- Flannery O’Connor
- Maureen O’Hara (The quiet man)
- Mike Oldfield (Islands)
- George Orwell
- Jesse Owens
- Emmeline G. Pankhurst
- Rosa Parks
- Alice S. Paul
- Raimon Pelegero
- Jean-Baptiste Poquelin
- Enric Prat de la Riba
- Robert Redford (a partir d’Ordinary people)
- Vanessa Redgrave (Julia)
- Giuseppe Roncalli
- Margaret (More) Roper
- Valentino Rossi
- Erasme de Rotterdam
- Abu-l-Walid M. ibn Ruixd
- Josep Maria de Sagarra (per les Memòries)
- Antoine de Saint-Exupéry
- Joan Sales
- Jerome D. Salinger
- Aung San Suu Kyi
- Monica Seles
- William Shakespeare
- Kate Sheppard
- Maggie Smith
- Tommie Smith
- Joan Solà
- Edith Stein
- John Steinbeck (per The grapes of wrath)
- Ingemar Stenmark
- Meryl Streep
- Barbra Streisand
- Annie Sullivan
- Donald Sutherland
- Jonathan Swift
- Benedetta Tagliabue
- Rabindranath Tagore
- Susanna Tamaro (Anima mundi)
- Pau de Tars
- Bertrand Tavernier (a partir de La vie et rien d’autre)
- Nikola Tesla (per contraposició a Edison)
- Doménikos Theotokópoulos
- Daley Thompson
- Emma Thompson
- John R. R. Tolkien
- Gwen Torrence
- Jayne Torvill
- François Truffaut
- Liv R. Tyler (per The Lord of the Rings)
- Sigrid Undset
- Abraham d’Ur
- Jacint Verdaguer
- Jules Verne
- Leonardo da Vinci
- Lasse Viren
- Joan-Lluís Vives
- Jimmy Wales
- Denzel Washington
- George Washington (per la batalla sense morts de Boston)
- Sigourney Weaver (a partir d’Alien)
- Johnny Weissmuller
- Oscar Wilde
- Karol Wojtyła
- Emil Zatopek
- Dana Zatopkova
- Stefan Zweig

Rilke novel·lista

Sembla mentida que hagi hagut de passar un segle sencer fins que no he descobert Rilke novel·lista. Novel·lista o dietarista o assagista o introspectista o el que sigui.

Rilke és sobretot poeta. I la poesia, ja ho he dit algun cop, no l’entenc gaire, no acabo de veure clar que una persona que té coses a dintre les hagi de dir forçant les paraules perquè encaixin en una mena de tetris o en un sudoku, encara que sigui de rima, ritme i sil·labificació lliures.

Una altra cosa és escriure

simplement

fent frases curtes i deixant molts espais.
Però no sé si això és

exactament

poesia.

Perdoneu la simplificació.

M’agradaven les poesies quan era adolescent, i em bevia Bécquer, mossèn Cinto, Espriu, Machado, López Picó. Fins i tot Maragall. També em vaig atrevir amb Yeats, Byron i el Dant, que ara fa poc els aficionats han tornat a assaborir en la versió impagable que Joan Francesc Mira ha fet de la Divina comèdia. I després molts altres, tastats perquè no sigui dit –«llegeix això, segur que t’agradarà, és increïble»–, però gairebé sempre he acabat amb la mateixa sensació. Era Paul Valéry qui deia que «un poema que no tingui la precisió de la prosa no val res». La meva tesi és que tal pretensió és impossible.

Sí que em sembla, la poesia, una bona manera de memoritzar idees boniques o suggeridores i de transmetre-les, i de repetir-te-les quan et ve de gust tornar a assaborir-les. Una finalitat que també acompleixen els refranys, tinguin o no tinguin rima. I les cançons, és clar. I tants costums populars.

Ara, si no m’agrada del tot o no entenc prou la poesia, en general sí que m’agrada escoltar la gent que fa poesia, perquè molts cops són persones amb una enorme sensibilitat i una gran capacitat de copsar l’ànima humana. Segurament les millors converses de la meva vida les he tingudes amb poetes. «Converses» és una manera de dir-ho: sobretot pares l’orella i només enraones quan et sembla que el monòleg se li comença a fer incòmode i et fa l’efecte que si no dius res s’aturarà el brollador. O bé quan penses que, maldestre i tot com ets, has de proposar alguna idea nova en la conversa per poder continuar escoltant amb atenció. I per això quan trobo un/a poeta de categoria que escriu en prosa, molts cops em llanço de cap a fer un cop d’ull a l’obra. Penso: quines meravelles deu haver sigut capaç de dir aquest/a si escriu sense cotilles?

I això m’ha passat amb Rilke i els seus Quaderns de Malte... fins a la pàgina 150 aproximadament, que ha deixat d’interessar-me no sé encara ben bé per què. De fet, a algun crític reconegut li ha agradat més el final que el començament. Bé, com que ja quedava poc l’he acabat –una mica esgotadet–, tot i que generalment m’obligo a no acabar de llegir un llibre si ja no em convenç. Però com que no sabia si em tornaria a enganxar...

El començament pareix el diari genial d’un neuròtic extremament lúcid. Si alguna pàgina no l’entens, potser perquè et falten referents de l’època i del lloc, sí que t’arriba molt endins el que em sembla el punt cabdal, que resumeixo així: el protagonista se sent interpel·lat per qualsevol cosa que faci qualsevol persona que passi al seu costat. I, a més de la gent i les coses que passen al seu costat, hi ha un univers riquíssim, molt poblat, de persones i fets que no passen més que dins la seva imaginació, però que l’afecten igual.

I ja no us explico res més perquè us tiraria la barraca a terra, si voleu llegir aquests Quaderns. Els trobareu a la col·lecció «El Cercle de Viena», de Viena Edicions. La versió catalana, de Jordi Llovet, m’ha semblat excel·lent.

Perles (54): Saber escriure una frase

«Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans... en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria feta a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles... i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses.»

Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, 1910 (traducció de l’alemany de Jordi Llovet, col. «El Cercle de Viena», Viena Edicions, Barcelona 2010, p. 21)