Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.

Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

El cànon de Rafael Tasis

El que podríem anomenar «cànon de Tasis», o sigui, els referents literaris de Rafael Tasis (1906-1966), l’he extret espigolant el seu llibre Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Barcelona 1935, 154 pàgines, 4 pessetes.

Són aquests autors, per ordre alfabètic:

Andersen, Balzac, Barrie, Baum, Benoît, Carrol, Cervantes, Chamisso, Chesterton, Conan Doyle (específicament Sherlock Holmes), Defoe (específicament Robinson Crusoe), Dickens (específicament Little Dorrit), Dostoievski, Duhamel, Dumas pare, Dumas fill (específicament La Dama de les Camèlies), Feval, Flaubert (específicament Madame Bovary), Galsworthy, Gide, Goethe (específicament Werther), Harlowe, Hoffmann, Hormung, Huxley, Joyce, Lagerlof, Lawrence, Clive Lewis, Sinclair Lewis, Longus (Dafnis i Cloe), Thomas Mann, Joanot Martorell, Mauriac, Morhange, Poe, Ponson du Terrail, Prévost (específicament Manon Lescaut), Proust, Rabelais (específicament Gargantua i Pantagruel), Samuel Richardson, Saint-Avit, Saint Pierre (específicament Pau i Virgínia), Schnitzler, Scott, Simenon, Stendhal (específicament El roig i el negre), Stevenson, Swift, Tolstoi, Twain, Van Dyne, Verne, Lewis Wallace, Wells (específicament L’illa del Doctor Moreau), Wilde, Zweig.

Sobta trobar una selecció de fa vuitanta anys tan semblant a la que farien avui segurament una bona part d’aficionats a la bona literatura.


(La imatge està presa de Lletra, revista literària de la UOC)

Els diaris de paper

Com que ja he publicat opinions d’altres sobre el tema, com les de Nougayrède o De Kerckhove, ara em faig el milhomes i dic la meva.

El paper dels diaris em penso que aguantarà, entre altres motius que ja comentarem un altre dia pel mateix fet que quan vas pel carrer trobes anuncis i rètols que no anuncien res de concret, només un nom. Són anuncis que recorden la marca i prou, de manera que quan vas al colmado o al súper o a la botiga d’enginys informàtics, entre un producte que no coneixes i un altre que t’ha inserit la marca al cervell a fi que la recordis just en aquest moment, tries el producte que coneixes.

Aquests anuncis són per ells mateixos rendibles? Segur. Si no no els farien.

És un recurs. És veritat: les empreses periodístiques que no tinguin, a més del diari de paper, altres productes, aquestes suposo que cauran –les que encara queden dretes. Ara, per a les que tinguin al darrere un bon imperi, el diari de paper serà com l’anunci del carrer que deia abans: existim, som aquí, som els de sempre, som els teus. I quan estiguem davant la pantalla a punt d’escollir canal informatiu, triarem –molts cops, molta gent– «el de sempre». «Aquests potser tenen els seus defectes, però sempre ho han fet més o menys bé. Si continuen i a més tenen el diari de paper de sempre, que ara diuen que són una ruïna, vol dir que saben gestionar i que són sòlids. I si són solvents gestionant, segur que són competents i seriosos a l’hora de fer informació, entreteniment, televisió; va, ens subscrivim a aquest canal, que a més a més ens dóna això, allò i tal i més?»

Em penso que el problema que tindran els diaris de paper que quedin és on es vendran. Perquè els quioscos sí que tenen un futur precari. Tot i que encara se n’obri algun de tant en tant, són més, em sembla, els que tanquen.

Tòpics desemmascarats (21): «Els subsidis són discrecionals»

Diuen:

Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.

No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.

Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.

No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.

Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.

I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.

I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.

Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.

N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.

N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.

Hi ha gent de totes menes.

És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...

Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.

La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.

Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.

I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.

Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.

L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.

Sense paraules

(Imatge original cedida per M. Olivet, [c] 2013)

Amb xiruques o com sigui

Com deia Joan Baptista, ho confesso i no ho nego: els primers dies, quan en vaig sentir a parlar, em vaig enriure de la Via Catalana. No entenia per quins set sous ens havíem de ficar en aquest embolic, no entenia què aportava de més aquesta iniciativa respecte a una manifestació milionària, com és que a algú inteŀligent se li havia acudit que una cosa xirucaire com aquella, kumbaià –ho confesso!, sí, això era el que pensava!–, que segurament es podria fer amb quatre escoltes i uns quants voluntaris, podria tenir el més mínim ressò enlloc més que en el nostre melic.

Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...

I llavors em vaig espantar.

Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.

I ens mirarien.

I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.

I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.

Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.

(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)

I no ens oblidem de Síria i de l’Orient Mitjà, 

que una Catalunya-estat 

haurà de posicionar-se també 

sobre els conflictes del món.

Improvisat (1)

Fem un pacte. M’has de creure. Aquesta sèrie que enceto avui, i que se m’acaba d’acudir, i que no sé si tindrà continuïtat, estarà formada per articles improvisats. Crec en aquesta mena d’articles, que poden ser interessants aquestes experiències. Per a mi, esclar. Aquest mateix article l’estic improvisant, us ho asseguro.

Els escric en el word perquè surtin les cometes i els guions i tot això com a mi m’agrada que surtin, però improviso, us ho asseguro. M’heu de creure, ja us ho deia.

Ara penso en els músics que són capaços d’improvisar i de crear peces úniques, irrepetibles, quan es deixen portar pel ritme, pels dits, per la respiració, pel cor. Jo tot això sé que no ho faig, i sobretot no pretenc ser un virtuós de les tecles de l’ordinador, però ho intentaré.

Que pretensiós m’ha sortit. Però dec ser jo.

També prometo solemnement que un cop escrita la improvisació no la tocaré tret de per corregir errors de picatge i d’ortografia i coses així. Però no corregiré en el sentit que es diu aquesta paraula: refer, retocar, maquillar, tot això. No, us prometo que no ho faré.

O lapsus linguae. Això sí que també ho corregiré. Com si ara hagués escrit, en comptes de corregiré, cantaré, o vés a saber.

El problema d’improvisar és que el cap et va més de pressa que les mans.

Ah, una altra cosa... tenia una altra cosa al cap i l’he oblidat. Veus?

Miraré de ser breu i de fer molts punts i a part.

Però no sé si seguiré.

Ah, aquella cosa ... No, no era això, era més important, més de fons. Però serà inevitable que en aquest exercici apareguin de vegades, no ho sé, m’ho imagino, coses de l’actualitat immediata, més pròxima, que al cap d’uns dies o d’unes setmanes ja no tindran sentit. En aquest cas no sé què fer. Potser afegir-hi més endavant una nota a peu de pàgina? Però això seria contradir el principi establert.

Ah, la cosa que he dit que havia oblidat crec que era aquesta... Veus, ja l’he tornat a oblidar. Tinc memòria de peix. I era important.

No sé si seguiré... Això potser ja ho he dit?

Esclar, si algun articlet d’aquests quan el corregeixi em fa molta vergonya, em penso que no el publicaré. Però prometo que si el publico serà el mateix dia, no m’ho rumiaré més. O el publico o no el publico.

I no hi posaré fotos, en aquests.

Prou. Quin rotllo. Pobra gent.

 * * * 

[Nota posterior (també els asteriscos previs), no improvisada. Em trasllado perquè he pensat després que els continguts d’aquesta sèrie, si tira endavant, no farien per al Vigilant autèntic.]

Roben davant meu

Versió curta:

L’altre dia vaig veure uns paios com buidaven un pis i se n’anaven amb una furgoneta. Vaig prendre nota de la matrícula, vaig trucar al 112 i em van dir que passaven nota als Mossos. Em truquen dels Mossos i em diuen que van cap allà.

Versió més aviat llargueta:

Divendres vaig veure un robatori. Al noranta per cent segur, potser no al cent per cent. Però gairebé.

M’esperava l’autobús per anar al despatx a primera hora de la tarda quan veig sortir de l’edifici que hi ha al darrere de la parada un parell d’homes joves i forts, suats, samarreta de tirants i calça curta, que carreguen, a pes, una rentadora que sembla bastant nova. Se l’enduen carrer amunt, fins a la cantonada. Penses: bé, s’emporten a arreglar una rentadora.

Però han deixat la porta oberta. I s’enduen la rentadora a no sé on en comptes de carregar-la aquí mateix, davant l’entrada de la finca, al camió o al que sigui que tinguin. Això comença a fer pudor, et dius no saps ben bé per què. Alhora penses que ets paranoic, o un desvagat aprenent de Poirot. A la parada ens esperem quatre o cinc persones de les quals tres ens mirem fent cara d’estranyesa o de res, però ens mirem.

Ve un autobús que no és el meu però sí el de tota l’altra gent que hi ha a la parada. M’hi quedo sol. Sol davant el perill. En anglès, High Noon.

Han arribat uns altres veïns que entren i tanquen la porta que han trobat oberta. Al cap de no res tornen els dos homes i truquen a un dels pisos. No els obren. Un s’espera a la porta, al costat del contestador automàtic, pitjant de tant en tant un botó del quadre –això em tranquiŀlitza, és símptoma de normalitat. El segon home, una mica apartat.

Arriben de seguida uns altres veïns. L’edifici és enorme, gran com una catedral, una d’aquestes baluernes amb sis o vuit escales i infinitat de plantes. (A la planta baixa, en un local força gran, hi ha una oficina d’una caixa d’estalvis i molta gent del barri coneix l’edifici, blanc, imponent, amb el nom d’aquella entitat.) S’entén que entri i surti tanta gent d’allà dins.

Els nouvinguts obren i els dos homes s’escolen darrere d’ells. Uf, quina ferum que fa això –que torna a fer.

Al cap de poca estona –jo encara espero l’autobús, tot plegat passa de pressa i els autobusos a l’estiu van com volen– surten de la casa amb una rentaplats també amb aparença de nova. A la cantonada per on giren m’ha semblat veure fugisserament, mentre els homes caminaven cap allà amb la màquina, una noia –samarreta negra de tirants, potser trena, faldilla llarga– que mirava i de seguida desapareixia. No sé què fer. Cridar la policia? Estic muntant-me una peŀlícula? Els dos homes no tornen. Arriba el meu autobús. Continuo sense saber què fer i hi pujo d’esma.

L’autobús gira per la mateixa cantonada per on se n’havien anat els dos homes les dues vegades i d’on havia sortit la noia un moment de no res. I quan gira, tot i que jo vaig despistat o capficat pensant en allò que he vist –ara m’ha vingut la idea al cap que la segona vegada que els dos homes han anat a l’edifici han fet veure que trucaven al porter automàtic però potser han trucat just al pis que estaben buidant, on lògicament no hi ha ningú, només per fer veure que trucaven–, quan gira l’autobús per aquella cantonada, dic, veig que una mica més avall hi ha els dos homes i la noia mirant d’encabir el rentaplats, de costat, amb dificultats, dins una furgoneta atapeïda, de l’edat de la picor, petita, mig arrodonida, un precedent dels compactes actuals però per a transport.

Un reflex ràpid em fa mirar la matrícula, encara la tinc apuntada.

Ara no en tinc cap dubte, ni un. Són lladres. Què faig? Penso: la furgoneta ja és plena, l’operació ha acabat. Em sembla evident que en un robatori d’aquests amb violació de domicili agafen primer el que hi pot haver de més valor –joies i peces de metalls bons–, omplen la bossa, baixen i després, si veuen que no hi ha perill a la vista –d’això se’n cuidava la noia, en aquest cas–, continuen arreplegant coses secundàries –ordinadors, màquines i companyia– fins que omplen el cotxe, furgoneta, camió o el que sigui i toquen el dos.

Arribo al despatx. Truco al 112. Dic: he vist això i allò en aquest lloc, la matrícula és tal. La noia o dona em fa preguntes precises, molt ben pensades. Demana, és lògic, nom i telèfon de contacte. La conversa, ràpida, acaba amb un: passem nota als Mossos. Una estona més tard, un quart, truquen (literal): «És vostè qui ha denunciat els romanesos?» Contesto, sorprès i emprenyat, que no he denunciat cap romanès, sinó un robatori en tal lloc comès per tres persones sobre les quals encara ningú no m’ha preguntat quin aspecte tenien –i si m’ho hagués preguntat algú mai no hauria contestat que tenien aspecte de romanesos perquè no sé quin és l’aspecte que tenen «els romanesos», el de Johnny Weissmuller?, el de Nadia Comaneci?–, i que els lladres ja han acabat la feina, han pirat. Diuen: «D’acord, anem cap allà.» I pengen.

Amb el telèfon encara a la mà em demano: van cap a on? Què faran, si no saben ni quina planta ni quin pis? Trucaran d’un en un? Però llavors, els que contestin vol dir que hi són i que no els han robat res, els que no contestin, segurament la majoria, vol dir que no hi són i vés a saber si els han robat o no. Penso per què m’han dit «anem cap allà» en comptes de dir-me, no ho sé, anirem rere la pista de la matrícula, o ja coneixem aquesta gent, o gràcies a vostè hem enxampat un grup molt perillós que seguíem de fa temps i que tenen un catau amb tot de coses robades que ara podrem retornar als propietaris, demà sortirà la notícia al diari, moltes gràcies.

Encara em demano cap a on van anar els mossos divendres i per fer què.

Perles (129): Tornem-hi amb els mòbils

«[...] En el moment en què una conversa declina, quan l’escena d’una peŀlícula s’allarga massa en un silenci o, fins i tot, en l’instant en què una reunió de feina es torna tediosa. El que fa tan sols uns anys ens hauria semblat una falta de respecte inadmissible, avui no únicament es tolera, sinó que sembla àmpliament acceptat i acostuma a ser contagiós. N’hi ha prou que algú miri la pantalla perquè els seus acompanyants s’afanyin a escrutar les seves, com si tots haguessin estat esperant el moment que algú obrís la veda.

»A les fotos d’actes públics, siguin espectacles, conferències o reunions de partits, és habitual trobar-te les mirades de nombrosos assistents enganxades a les pantalles. Probablement no estan del tot desconnectats de la seva realitat immediata, però necessiten sentir que a més a més controlen el món exterior. És aquella sensació compulsiva d’estar-nos perdent alguna cosa. La curiositat desencadenada davant un aparador infinit de notícies, xafarderies, reflexions, artefactes i bestieses. Un fastfood addictiu. Amb massa greix i molt poques vitamines.»

Emma Riverola, El Periódico 27 agost 2013 (extracte); imatge presa de TreeHugger.com)