Tòpics desemmascarats (22): “La guerra dels mons”

«Els sociòlegs Robert Bartholomew i William Bainbridge han publicat recentment un estudi en el qual rebaten els presumptes efectes de l’emissió de La guerra dels mons. És cert que algun testimoni de l’època va afirmar que havia pogut ensumar el gas verinós dels marcians, sentir els llamps calorífics i entreveure alguna criatura extraterrestre. Però aquests no són efectes espectaculars: qualsevol bon narrador ho aconsegueix explicant un relat de por a un amic influenciable. A banda d’aquest tipus d’anècdotes, com recorden els autors de l’estudi, no hi ha cap dada que concordi amb la idea del pànic coŀlectiu: no hi va haver fugides en massa, ni atacs de cor per por del que s’estava narrant a la ràdio, ni sens dubte suïcidis de persones espantades. Només un cert temor i incertesa per un possible esclat bèŀlic, la qual cosa era bastant natural l’any anterior al començament de la Segona Guerra Mundial.»


Luis Muiño, suplement Es, 16 juny 2012 [fragment]; demà farà 75 anys de la famosa i, pel que diu Muiño, magnificada [?] emissió de l’històric programa d’Orson Wells

Perles (134): Crítics poc crítics

«Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics –a València, a Barcelona i a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari.»

Joan F. Mira, fragment d’un article publicat en memòria del crític Marcel Reich-Ranicki, fa poc traspassat, Quadern, El País, 25 setembre 2013 (Reich-Ranicki no es caracteritzava precisament per ser un crític com els que defineix Mira; és just per aquest motiu que Mira diu això, per fer palès el contrast).

Perles (133): Acceptar els sotracs de la vida

«He après a tractar amb la meva vulnerabilitat [...]. Sé que la vulnerabilitat és la veritable força. Però m’ha costat entendre-ho perquè m’odiava quan veia com m’encongia davant l’assertivitat dels altres. [...]
»He entès que tot té sentit, i això m’ha ajudat a acceptar els sotracs de la vida. És una cosa que em repeteixo: tot té sentit. Has de trobar la bellesa en el que t’espanta.»

Cristina Núñez, 51 anys, fotògrafa, mare de dues filles, extoxicòmana, exdelinqüent, exprostituta; entrevistada per Ima Sanchís a La Vanguardia, 5 octubre 2013

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

Fotografies de fars (6): La Banya, Tarragona, Catalunya

La Mar Pascual m’envia una altra fotografia seva, aquesta d’un far que hi ha al port de Tarragona però que prové de la punta de la Banya, al port dels Alfacs, bastants quilòmetres més al sud. Manté, però, el nom de Far de la Banya. Com va arribar fins a Tarragona és una llarga història.

La foto, sigui com sigui, és espectacular. Gràcies, Mar!

Us enllaço, ja que hi som, aquest blog que s’anomena així mateix, El Far de la Banya, que no parla de fars però ofereix informacions molt interessants i completes sobre els vaixells que atraquen al port de Tarragona i sobre altres coses que passen per aquells verals.

Perles (131): Atenció, pa perillós

«La dona que abraçava els homes per robar-los ha ingressat a la presó. Havia perfeccionat la seva manera d’acostar-se a les víctimes. Portava sovint gorra i ulleres, a més d’una barra de pa molt seca per resultar molt familiar, que va ser intervinguda durant la detenció.» (Fragment d’una notícia publicada a La Vanguardia, 27 abril 2013).

Dins del friquisme d’aquesta notícia inversemblant –l’he copiat textualment–, les darreres paraules són de premi Nobel. «Intervenir» una barra de pa sec!!

Fotografies antigues (11): Arxiconfraria de Messina

Ara no sé d’on em va venir això, aquesta foto. Suposo que em devia arribar a través de Migjorn, però no sé qui la va enviar a la llista. El cas és que a Messina (Sicília) encara els queda algun record d’altres èpoques. La fotografia no és antiga, però reflecteix fets antics i per això la penjo en aquesta sèrie. Les lletres de la cinta blava potser no es llegeixen prou bé. Diu: “Annunziata dei...” La tercera paraula sí que l’endevinareu de seguida.

«Las propias de su sexo»

Vaig parlar amb V, que feia temps que no xerràvem, i em va explicar que un dia que revisava uns papers de la seva mare, que es va morir fa poc temps, en va trobar un que, amb lletres d’impremta, al costat de “Ocupaciones principales”, hi deia “Las propias de su sexo”.

Amb lletres d’impremta. O sigui, quan les noies o dones emplenaven aquests papers ja estaven impresos i preveien per defecte que es dedicaven a les activitats “propias de su sexo”. Potser hi havia uns altres papers, a sota de tot del prestatge, per a les noies o dones “raritas” –normalment “feas”, devien comentar els funcionaris– que es dedicaven a estudiar o a coses pitjors.

Potser era un tràmit previ al casament. V no se’n recordava ni duia el paper quan ens vam veure; vés a saber, comentava amb gràcia, si algú de casa meva l’ha dut a emmarcar.

L’imprès era dels anys 40 del segle passat, no fa pas tant de temps, setanta anys. I ni tan sols era una cosa introduïda pels franquistes, venia ja d’abans: es pot comprovar amb una ràpida cerca per la xarxa. Ara, no m’estranyaria gens ni mica que l’expressió “las propias de su sexo”, per allò de la paraula “sexo”, no acabés de fer el pes a les autoritats franquistes i més endavant l’eliminessin.

Jo vaig conèixer l’època en què en aquest apartat hi deia o s’hi escrivia –les dones– “Sus labores”, que això va durar fins no fa gaire. Vull dir, almenys fins als anys 70 o potser 80 i tot.

“Las propias de su sexo”. V m’explicava que algú de la família havia comentat de broma quan van trobar aquest paper que no sabia que la pobra dona, un sac de bondat, s’havia dedicat de jove a fer de marcolfa.

Perquè, és clar, què és el que et ve de primer al cap quan trobes escrit “Ocupaciones: las propias de su sexo”?


(La imatge està presa de la Guía de la buena esposa, de Pilar Primo de Rivera, presidenta de la Sección Femenina de la Falange, 1953)

Normalització toponímica

Extracte una notícia que m’ha engojat el dia, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Més del huitanta per cent dels municipis de les comarques valencianoparlants –320 pobles i ciutats d’un total de 395– ja tenen normalitzat el seu nom en valencià. El procés de normalització del nom dels pobles i ciutats valencians es va iniciar l’any 1977, amb la Font d’en Carròs.

Però, a més dels 320 municipis amb el nom en valencià, 31 més, que representen un huit per cent del total, tenen la denominació oficial bilingüe, entre els quals es troben les ciutats de Castelló de la Plana / Castellón de la Plana i Alacant/Alicante.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a institució normativa, du a terme des de fa temps una actuació permanent de sensibilització dirigida als ajuntaments dels municipis amb el nom sense normalitzar, per orientar-los en el procediment del canvi de denominació. Des que l’AVL té competències plenes en la matèria, 25 poblacions més han normalitzat el seu nom.

El president de la Secció d’Onomàstica de l’AVL, Emili Casanova, ha recordat estos dies la total disposició de la institució normativa a coŀlaborar en la tramitació de l’expedient i en la realització de l’estudi corresponent on es plantege una denominació adequada a la tradició històrica i lingüística del municipi.

Diguen el que diguen ací i allà, l’Acadèmia va fent faena a poquet a poquet, espaiet però de manera constant, sense fer fallanca. I açò mereix només aplaudiments.