Perles (144): Destruir el turisme de qualitat

Són poc edificants les paraules de polítics i del empresariat de Tarragona sobre BCN World. El territori està a favor, diuen. Nosaltres som el territori, diuen. Perdre BCN World és perdre una oportunitat històrica decisiva, diuen.

Primer hem de procurar que hi hagi feina en aquests temps d’atur tan elevat, després negociarem les condicions de treball, diuen. Si donem bonificacions a les energies renovables, per què no a BCN World?, diuen. [...]

Volen menys debat, però el que ens fa falta es més debat, mes informació. BCN World implicaria el retorn a l’era de la bombolla immobiliària dels megaprojectes. BCN World faria malbé de manera decisiva el medi ambient, destruiria l’incipient turisme de qualitat (cultura, gastronomia, viticultura, entorn). Però sobretot és desesperançadora la supèrbia antidemocràtica, la poca confiança que tenen en la gent d’aquí, en les noves iniciatives empresarials (científiques i turístiques) que sorgeixen del territori que enriqueixen de debò el capital humà del territori.

No sempre ha de venir a solucionar-ho tot mister Marshall.

Extracte de la carta de Wim Mellaerts, Tarragona, publicada a La Vanguardia 22 març 2014

Crimea i Catalunya

Aquest article és gairebé improvisat, però només gairebé, perquè fa dies que hi dono voltes i no surto de la meva perplexitat. L’escric, doncs, ara, al vespre d’aquest diumenge plàcid, però suposo que el maquillaré després, potser força. Ja ho veurem, segons com surti. I en ser mig improvisat, segur que hi haurà imprecisions, simplificacions, oblits injustificables.

Doncs bé, ja ho reconec, ho escric improvisant.

No entenc com els polítics —d’aquí i d’allà, i de tot Europa, sembla que en aquest punt hi hagi unanimitat— s’entesten tant a dir que el cas de Crimea és del tot diferent del de Catalunya, del d’Escòcia, del de Flandes.

Per mi s’hi assemblen molt. Només hi ha una diferència: que al darrere de la gent de Crimea hi ha una gran potència que té tancs.

Catalunya no té tancs al darrere que li donin suport. Per sort, dic jo, i suposo que amb mi sospiren el mateig desig la immensa majoria de catalans sobiranistes. No volem tancs.

Però pel que fa a la resta? «El referèndum de Crimea és inconstitucional!» Ho he llegit en un diari clarament proindependentista català, que se n’exclamava. «El que ha fet Crimea és iŀlegal!», deien uns altres. Aŀlusina vesina.

Home, que diguin que al darrere hi ha Rússia ja ho entenc –com a queixa i com a punt diferencial–, però la resta d’arguments? Si són calcats!

Crimea aprofita una situació d’inestabilitat política a Kíev. Com aquí –si és que l’acabem d’aprofitar. Política i econòmica.

Crimea ha aprofitat un moment decisiu. Kíev estava a punt de signar uns acords amb la UE que haurien lligat Ucraïna encara més a Europa. Crimea –equivocats o no, en això no m’hi fico, tothom té dret a equivocar-se– no volia de cap manera que això passés. A Crimea sempre han estat partidaris de l’Europa, diguem-ne, oriental. L’Europa encapçalada per una gran potència, Rússia.

A Crimea han convocat per això, a corre-cuita, per sorpresa, un referèndum. Que és iŀlegal? I què. Tothom sap que Kíev no hauria permès mai que a Crimea es fes un referèndum, que fer un referèndum a Crimea seria sempre iŀlegal, perquè Kíev sap perfectament quin resultat hi hauria, i amb una majoria aclaparadora. Com ho sap tot Europa. «Iŀlegal», diuen –també aquí. És clar que és iŀlegal.

A continuació, Crimea ha reunit el Parlament i, emparant-se en els resultats del referèndum «iŀlegal», han fet una DUI, han declarat la independència. «Unilateral!» Com totes les declaracions d’independència. Quin descobriment.

I a continuació, Crimea ha decidit –ho tenien decidit de sempre, amb tancs o sense tancs al darrere– que se sumaven a la Federació Russa i que, per tant, passaven a formar part de Rússia.

Què és el que hi ha de diferent? La voluntat de la gent de Crimea és ben clar que no. Ho sabem, se sap, de tota la vida. Els crimeans sempre han estat prorussos. Sense maquillatges: sempre s’han sentit russos. Si estaven ficats en una altra cosa era per la voluntat d’uns... que tenien tancs.

Què hi ha de diferent, a part del fet que els crimeans tenien ara la seguretat que la seva aposta la feien sobre terra segur, que els seus desigs serien acomplerts.

Simplement han aprofitat el moment.

Aquí no tenim russos al darrere. Malauradament... però afortunadament.

Perquè si hi ha tancs vindran només d’una banda, i en el moment que hi hagi tancs hauran perdut.

A Europa no els agraden els tancs.

Espero.

Reptes publicitaris (13): Regafas

Una casa d’ulleres ha anunciat les rebaixes d’enguany d’aquesta manera: «Regafas». Realment original.

I, pel que he vist, no se’ls ha acudit cap possibilitat de presentar-ho també en català, tot i que aquests solen alternar castellà/català en els seus rètols i anuncis. (També pot ser que no m’hi hagi fixat prou i que en algun racó de l’aparador ja tinguessin aquest repte resolt.)

És clar, pots tirar pel dret: hi poses «regafes» i s’ha acabat la candela.

Però seria fer trampa. Les gafes, en català, són una altra cosa. Poden ser una part de les ulleres, certament, però només la frontissa que uneix les lents amb les barnilles.

O sigui, que a la gent de l’òptica encara se’ls giraria la feina extra de demanar excuses, tot i la bona intenció, perquè determinat públic catalanoparlant conscienciat podria considerar que allò era una castellanada inadmissible. «Tant per tant, fem-ho només en espanyol i tindrem menys problemes», acabarien. (Justament per això jo no els renyaria pas; els aplaudiria, almenys ho han intentat.)

És un repte ben difícil, aquest cop.

A veure, tenim rebaixes + ulleres. O bé: rebaixes + lents, però lents és equívoc (antònim [contrari] de ràpid).

Rebaixulleres?

És que sembla que estiguis dient que són rebaixetes. O no?

Però... i si ens oblidem de rebaixes i anem, per exemple, a saldos?, o a bon preu?, o a econòmic, o a (fer) economies?

Ulleresaldos?

Equívoc. Pot fer pensar en unes ‘ulleres que són un saldo’. I a banda tenim el (petit) problema de la s de connexió: simple o doble?

Ulleresconòmiques? Ulleresconomies? Econoulleres?

Lupa, monocle, ocular, lentilles...?

I anar per barat?

Baratulleres! Ens hi apropem?

Rebaratulleres??

Potser funcionaria. Remet a rebaixes, més o menys –va, concediu-m’ho–, però remet potser més a barat, a molt barat, a superbarat...

Superbaratulleres???

Remet a barat, a molt barat, a preu competitiu (baratulleres ens porta inconscientment a baralluteres i a batarulleres, que sonen a baralla i a batalla, que associades a preu...).

Però pot ser que amb tanta batalla i amb tanta baratura qui ho vegi s’oblidi que parlem d’ulleres. Ara bé, si aquest rètol és a l’aparador d’una botiga d’ulleres, o al costat d’unes ulleres en un cartell publicitari, potser no hi hauria problema...

Ens les quedem les dues, de moment: rebaratulleres i superbaratulleres?

O ens hem de conformar amb rebaixulleres?

I per què no ho fem a l’inrevés, si tenim una síŀlaba que ens coincideix, re!? Com pot ser que no se m’hagi acudit abans?

Ullerebaixes!

Sí, pot fer pensar en ‘ulleres baixes’, però amb un bon tractament gràfic... Podríem representar-ho tipogràficament així: ulle[re(baixe)s] Això, fet amb colors i grandàries diferents, podria funcionar, no?

Ullerebaixes molt millor que qualsevol dels anteriors, oi?

(Cal reconèixer, tanmateix, que el resultat no seria en cap dels casos tan bo com l’original castellà.)

Més idees?

Perles (143): Llegir en veu alta les traduccions

«[Sellent] considera que la clau de la traducció és l’oralitat: “Quan tradueixes, quan escrius teatre, no pots donar per bona cap frase fins que no te l’has dit en veu alta i t’ho has interpretat tu, encara que treballis en solitari, tenint en compte la rèplica que hi ha abans i la que hi ha després.”

»I aquesta oralitat també l’aplica a la narrativa: “És la prova de foc de si una frase funciona. Tot text literari és susceptible de ser llegit i escoltat en veu alta, i no se’t poden escapar ambigüitats i cacofonies, que es detecten sobretot si les sents.”

»En canvi, rebutja que per fer una llengua comprensible s’hagi d’abaixar el nivell: “Al teatre hi ha aquesta obsessió, a vegades malaltissa. ‘Això no ho entendran’, diuen, i a vegades porta a passar-se de la ratlla a l’hora de mastegar-ho. El fet que un espectador senti de tant en tant una paraula que no coneix li pot ser un estímul.”

»Sellent encara té temps de reflexionar sobre l’argot en català, que tantes vegades es veu marcat pel castellà. Considera que cada traductor, depenent del registre, ha d’establir un límit, que pot ser estrictament normatiu o més o menys tolerant amb els barbarismes.»

Reflexions de Joan Sellent, traductor, preses per Magí Camps i publicades a La Vanguardia, 24 febrer 2014; la fotografia és del mateix Sellent