dimarts, 29 de setembre del 2015
Fotografies de fars (10): Porto, Portugal
Aquestes dues fotografies són d’un far relativament proper a l’anterior, de la ciutat de Porto, però tenen una altra procedència, aquestes me les va enviar la Jordina Puñet. I la Jordina també ha tingut la paciència d’esperar-se sense fer reclamacions fins que les fotografies, a la fi, s’han publicat. Ni me’n recordo, de quan me les va enviar, però fa un munt de temps.
Esclar, això és com Pere i el llop, i mai més ben dit. Demanes fotografies a la gent, te les envien però no les publiques, i llavors a la pròxima crida et farà cas ton besoncle.
dimecres, 23 de setembre del 2015
En Pere sense por (versió adaptada)
Hi havia un noi anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era ni si era com una mena de bèstia o d’herba o de pedra. Tenia moltes ganes de saber-ho i un dia decidí anar-se’n pel món per veure si la trobava. [...]
En Pere es posà en camí i a tothom que trobava preguntava:
–No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!
I la gent el prenia per beneit. [...]
Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n’hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d’escudella d’una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona.
Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d’ells digué:
–A mi m’han tret escudella de la caldera.
I un altre:
–A mi m’han escarbotat el pa.
I el tercer:
–A mi m’han agafat un cantonet de truita.
Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.*
Quan se’n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure’l restaren parats i li digueren:
–No et fem por?
–Precisament això és el que jo voldria, que me’n féssiu, i, si voleu, ja me’n podeu anar a coure una mica, de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.
Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l’amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra. [...]
Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se’ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla.
La princesa, que va saber que el gran desig d’en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una greala d’aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre d’en Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué:
–Ara si em moro no em sabrà greu, perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.
* Els gegants es deien Espanyet, Banquit i Botifleró i els agradava molt fer amenaces (nota de l’adaptador).
(Extracte adaptat de la versió de Joan Amades)
En Pere es posà en camí i a tothom que trobava preguntava:
–No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!
I la gent el prenia per beneit. [...]
Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n’hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d’escudella d’una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona.
Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d’ells digué:
–A mi m’han tret escudella de la caldera.
I un altre:
–A mi m’han escarbotat el pa.
I el tercer:
–A mi m’han agafat un cantonet de truita.
Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.*
Quan se’n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure’l restaren parats i li digueren:
–No et fem por?
–Precisament això és el que jo voldria, que me’n féssiu, i, si voleu, ja me’n podeu anar a coure una mica, de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.
Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l’amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra. [...]
Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se’ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla.
La princesa, que va saber que el gran desig d’en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una greala d’aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre d’en Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué:
–Ara si em moro no em sabrà greu, perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.
I tururut-------------
el conte està acabat
i dalt de la porta
hi ha un fust,
s’ha acabat;
amén Jesús.
* Els gegants es deien Espanyet, Banquit i Botifleró i els agradava molt fer amenaces (nota de l’adaptador).
(Extracte adaptat de la versió de Joan Amades)
dilluns, 21 de setembre del 2015
A Banc Sabadell
Senyors,
El recent manifest (18 setembre 2015) de l’Asociación Española de Banca, de la qual forma part Banc Sabadell, ha pres, contra el seu costum habitual, un posicionament que considero molt desafortunat sobre l’actual procés polític que es viu a Catalunya.
Després d’esperar infructuosament un temps suficient per veure si Banc Sabadell es desmarcava d’aquest posicionament coŀlectiu, els comunico que em sento decebut en la meva confiança en el banc, després de molts anys, i que posaré en marxa aquesta setmana mateix els mecanismes per canceŀlar tots els comptes i dipòsits que tinc oberts amb l’entitat.
Els informo d’aquesta qüestió per aquesta via perquè estic interessat que, juntament amb el procediment de canceŀlació, constin públicament les raons que em duen a prendre aquesta per a mi dolorosa resolució.
Cordialment,
XXXX XXXXXXX XXXXX
DNI XXXXXXXXX
(Adreça - telèfon)
(Comunicació enviada per diverses vies a BS el 21 setembre 2015)
Banc Sabadell respon.
El recent manifest (18 setembre 2015) de l’Asociación Española de Banca, de la qual forma part Banc Sabadell, ha pres, contra el seu costum habitual, un posicionament que considero molt desafortunat sobre l’actual procés polític que es viu a Catalunya.
Després d’esperar infructuosament un temps suficient per veure si Banc Sabadell es desmarcava d’aquest posicionament coŀlectiu, els comunico que em sento decebut en la meva confiança en el banc, després de molts anys, i que posaré en marxa aquesta setmana mateix els mecanismes per canceŀlar tots els comptes i dipòsits que tinc oberts amb l’entitat.
Els informo d’aquesta qüestió per aquesta via perquè estic interessat que, juntament amb el procediment de canceŀlació, constin públicament les raons que em duen a prendre aquesta per a mi dolorosa resolució.
Cordialment,
XXXX XXXXXXX XXXXX
DNI XXXXXXXXX
(Adreça - telèfon)
(Comunicació enviada per diverses vies a BS el 21 setembre 2015)
Banc Sabadell respon.
diumenge, 20 de setembre del 2015
Fotografies de fars (9): Ponta da Ferraria, São Miguel, Açores
Aquesta fotografia del far de Ponta da Ferraria, a l’oest de l’illa de São Miguel, a les Açores, és de MSS-1, que em deia: «És el lloc més a prop del paradís que he estat mai. T’encantarien els paisatges! Jo no he vist mai res igual.»
No us equivoqueu, encara que s’hi assembla molt –la foto està feta des del mateix lloc–, no és la de la Viquipèdia.
El que té d’interessant també aquest far, a part del paisatge, és el volum de la construcció. Són molts metres quadrats d’habitatge! Per això em va cridar l’atenció i per això vaig guardar la foto per publicar-la. Fins ara.
dijous, 17 de setembre del 2015
Fotografies de fars (8): Chicago, Illinois, EUA
Aquí teniu unes quantes fotos que tenia pendents de publicar, d’aquest far de Chicago. Dic “d’aquest far de Chicago” i no “del far de Chicago” perquè no he aconseguit esbrinar si a la costa de Chicago hi ha més fars. No m’estranyaria gens que n’hi hagués algun més. Allò és molt gran.
Les fotos són totes de MSS-2, que me les va enviar tan gentilment fa mil anys i ha tingut paciència. Tanta paciència que ni tan sols m’ha reclamat: “Eh!, què passa amb les meves fotos?” Hi ha gent bona pel món.
Com altra gent que també m’ha anat enviant fotos els últims anys i jo els he fet el mateix cas que a MSS-2. Espero publicar-les els dies o les setmanes vinents, ara que m’hi puc dedicar una mica –i sobretot ara que les he trobades, que les tenia mig perdudes en una carpeta d’aquelles que hi diu “pendent” i que allà es queda, pobreta.
Les fotos són totes de MSS-2, que me les va enviar tan gentilment fa mil anys i ha tingut paciència. Tanta paciència que ni tan sols m’ha reclamat: “Eh!, què passa amb les meves fotos?” Hi ha gent bona pel món.
Com altra gent que també m’ha anat enviant fotos els últims anys i jo els he fet el mateix cas que a MSS-2. Espero publicar-les els dies o les setmanes vinents, ara que m’hi puc dedicar una mica –i sobretot ara que les he trobades, que les tenia mig perdudes en una carpeta d’aquelles que hi diu “pendent” i que allà es queda, pobreta.
dilluns, 14 de setembre del 2015
No ens dominaran mai
Ho he vist aquest matí a l’autobús. Un nen de vint-i-dos mesos –he demanat l’edat exacta a la mare–, assegut al seu cotxet, manipulant amb destresa un telèfon inteŀligent. Concretament, el que he vist quan m’hi he fixat és que feia córrer les fotos de dreta a esquerra i després d’esquerra a dreta i s’aturava de tant en tant per prémer amb l’índex una de les imatges, perquè allò no era una foto fixa sinó un vídeo familiar: se’l mirava i s’esperava fins que s’acabava. De tant en tant, deia, girant-se a la mare: “A-i!” I la mare: “Sí, és l’avi.” I així.
Em direu que de què em sorprenc, que això és normal, que els nens de vint-i-dos mesos fan moltes més coses. Que es fan selfis i envien telegrams i missatges de veu i tot. Potser sí, però jo no ho havia vist fins avui. Havia vist nens i nenes d’aquesta edat que es miraven uns segons les coloraines –si la mare o el pare havien gosat deixar-li el trasto–, potser el llepaven i de seguida el deixaven córrer; si eren mal educats, el llençaven al terra, amb la seguretat que els seus esclaus, el pare, la mare, l’àvia, l’a-i s’apressarien a recollir-lo davant la seva mirada satisfeta i/o condescendent.
He dit:
–És espavilat, eh?
La mare –orgullosa, suposo–:
–Sí, massa.
Quan han baixat del bus la criatura seguia capficada amb les possibilitats de l’aparell màgic, que li oferia coses interessants només tocant la pantalla amb el dit índex.
M’he quedat tranquil. Les màquines no ens dominaran mai. Quan fem algun estri molt molt molt inteŀligent, hi haurà éssers humans de menys de dos anys que seran capaços de subjugar-lo en poca estona.
Em direu que de què em sorprenc, que això és normal, que els nens de vint-i-dos mesos fan moltes més coses. Que es fan selfis i envien telegrams i missatges de veu i tot. Potser sí, però jo no ho havia vist fins avui. Havia vist nens i nenes d’aquesta edat que es miraven uns segons les coloraines –si la mare o el pare havien gosat deixar-li el trasto–, potser el llepaven i de seguida el deixaven córrer; si eren mal educats, el llençaven al terra, amb la seguretat que els seus esclaus, el pare, la mare, l’àvia, l’a-i s’apressarien a recollir-lo davant la seva mirada satisfeta i/o condescendent.
He dit:
–És espavilat, eh?
La mare –orgullosa, suposo–:
–Sí, massa.
Quan han baixat del bus la criatura seguia capficada amb les possibilitats de l’aparell màgic, que li oferia coses interessants només tocant la pantalla amb el dit índex.
M’he quedat tranquil. Les màquines no ens dominaran mai. Quan fem algun estri molt molt molt inteŀligent, hi haurà éssers humans de menys de dos anys que seran capaços de subjugar-lo en poca estona.
dijous, 10 de setembre del 2015
Demà és l’última?
Un cop més, els escèptics ens sorprendrem a nosaltres mateixos. Demà viurem una jornada espectacular. Pot ser que plogui i que sigui diferent, però serà un èxit. Un cop més, em pensava que ja n’estaríem cansats i no, no ens cansarem fins que això estigui fet.
Serà l’última d’aquestes característiques? Tal com van les coses, no s’ha de descartar res. Sens dubte, si vénen els tancs o els policies o fiquen gent a la presó o passen coses similars, l’any que ve –abans, abans de l’any que ve: de seguida– encara en farem alguna de més grossa.
De manera que l’única possibilitat que veig que l’any vinent la moguda no sigui encara més contundent és que l’any que ve ja hàgim guanyat.
Serà l’última d’aquestes característiques? Tal com van les coses, no s’ha de descartar res. Sens dubte, si vénen els tancs o els policies o fiquen gent a la presó o passen coses similars, l’any que ve –abans, abans de l’any que ve: de seguida– encara en farem alguna de més grossa.
De manera que l’única possibilitat que veig que l’any vinent la moguda no sigui encara més contundent és que l’any que ve ja hàgim guanyat.
diumenge, 6 de setembre del 2015
Perles (162): La humilitat dels espanyols
«Jo no gosaria dir que la humilitat sigui virtut gaire espanyola. [...] Això és perquè solem abraçar-nos a les coses amb massa vehemència i convertir-les en cosa nostra. L’espanyol no diu: “Els tres angles d’un triangle fan dos rectes”; sinó: “Jo el que li dic a vostè és que els tres angles, etc.” En la meva experiència, he conegut més espanyols altius, ufanosos, susceptibles i suspicaços que humils.»
Salvador de Madariaga, Españoles de mi tiempo, ed. Planeta, 1974
Salvador de Madariaga, Españoles de mi tiempo, ed. Planeta, 1974