Perles (165): Un paper imprescindible

«El 1905 es va fundar a Alemanya la Societat d’Higiene Racial, els fundadors de la qual reivindicaven la vella idea espartana de decidir si els nounats havien de viure o ser eliminats si presentaven problemes de salut. Tot i que calia que ho decidís un metge, compte, que no eren pas bàrbars.* El cas és que l’eugenèsia va entusiasmar arreu del món, de tal manera que els programes d’esterilització involuntària en aquella època van passar a estar actius ni més ni menys que en vint-i-vuit països. Als Estats Units el simpàtic doctor Kellogg, posant per cas, a més de promoure l’esmorzar de cereals i els ènemes de iogurt, també va inaugurar la Fundació per a la Millora de la Raça. I per descomptat al NSDAP la idea també s’hi va fer forat.»

Javier Bilbao, fragment de l’article «¿Quién votó a Hitler?», Jot Down, El País 24 novembre 2015

* La cursiva és meva. Ho subratllo perquè en ser un fragment podria no quedar prou clara la ironia de l’autor.

Qüestions de llengua (69): «Immolar-se»

Imagineu aquest titular de premsa:

(1) «Vuit germans de l’Estat Islàmic han sacrificat 130 infidels a París.»

El trobeu bé? Us sembla objectiu? No és el que pensen i diuen ells? Ja se sap: nosaltres, laics i inteŀligents com som, ja traurem les conseqüències que toquen: «Fixa’t a quin nivell de depravació ha arribat aquesta religió, que pensen i fan aquestes coses en nom del seu déu i amb aquestes raons, aquest llenguatge i aquests motius ridículs.»

En canvi, a la premsa democràtica occidental solem escriure:

(2) «Vuit membres d’Estat Islàmic [o ISIS, o Daesh, millor] han assassinat 130 persones a París.»

Doncs, per mi, donar tot seguit la informació que «dos s’han immolat» és la continuació de (1), no de (2). La continuació lògica de la segona frase, per mi, és «dos s’han suïcidat / s’han fet explotar / s’han matat». I en canvi, la immensa majoria dels mitjans de comunicació catalans escriuen: «Dos s’han immolat.» I ho justifiquen: «És el que ells pensen que han fet.»

És gros. Ara resulta que hem d’escriure el que uns assassins pensen d’ells mateixos o de les seves obres, i no el que ha passat objectivament –o el màxim d’objectivament que puguem, que ja se sap que es fa el que bonament es pot.

Albert Pla Nualart, a qui admiro molt però que en aquest cas no aconsegueixo entendre, reconeix: «Immolar-se vol dir sacrificar la vida (l’honor, la fortuna, etc.) per un ideal que és –en el sentit més propi i etimològic– religiós» (Ara, 20 novembre 2015). I amb això justifica l’ús d’«immolar-se» en el context que esmentem!: els suïcides diuen que es maten –i maten en la mateixa operació, sigui dit de passada, com més gent millor– per motius religiosos; ergo, respectem els seus motius –que per nosaltres, laics, són menyspreables– i utilitzem el seu verb.

Efectivament: quan utilitzem el verb «immolar-se» no estem fent anar un verb que expressi fredament el que fan aquests senyors; estem utilitzant el seu verb. Ens estem deixant arrossegar per la seva ideologia. Si «s’immolen» vol dir que se sacrifiquen per un ideal, religiós o no, que consideren superior a la seva pròpia vida. És això, el que hem d’explicar al públic?

No us adoneu del potencial de perill que pot tenir, en determinats àmbits, aquesta sola concessió?

Però sobretot, sobretot, i des del punt de vista purament periodístic, d’intentar ser al màxim d’objectiu, no us adoneu que la paraula immolar-se encaixa perfectament amb la frase (1)?

Faig una repassada ràpida a mitjans de comunicació en altres idiomes i veig que afortunadament en la majoria dels casos em donen la raó. I si, per excepció, escriuen «immolate», «immoler», «immolare», «imolar»... tenen prou cura de posar-ho entre cometes, és a dir, un mínim distanciament.

Perles (164): Què és més difícil

1. «El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé és sempre producte d’un art.»

Charles Baudelaire, poeta francès (1821-1867); recollida per Minimalia.net, 9 octubre 2015

2. «Em vaig adonar que era més fàcil ser dolent que ser una bona persona. La bondat necessitava valor, constància i coratge. En canvi, per a exercir la maldat, només calia deixar-se guiar pels instints.»

Joan Pons (Ferreries, Menorca 1960); recollida per Minimalia.net, 13 juliol 2015

I, encara que no sigui sobre el mateix tema, per a molta gent hi està segurament connectat i sens dubte respon a la mateixa pregunta del títol («què és més difícil»):

3. «I diuen que la religió és una evasió. L’home que creu en l’eternitat, tot sovint, ha d’experimentar una nostàlgia intensa per l’ateisme, per reposar una mica. Aquesta és l’evasió de veritat.»

Graham Greene, escriptor anglès (1904-1991); la citació és del 1938

Si barregem 1, 2 i 3 i ho posem en relació amb esdeveniments recents, tornem a arribar a la conclusió que tot és molt complicat. Per això cal fugir cames ajudeu-me de les anàlisis simplistes.

Final feliç, oi?

Jo encara no em puc creure que la gent de CUP i la gent de JxS no siguin capaços de fer alguna cosa que desbloquegi la situació. O no em puc creure que no siguin capaços, si no hi ha acord al final, de fer un dels dos una passa enrere, per responsabilitat i compromís amb Catalunya: «Atès que aquesta gent no recula, com que ens sembla més important l’objectiu general –la independència– que els objectius particulars, hagin estat o no expressats en un compromís electoral, triem el bé coŀlectiu.»

No sóc capaç d’imaginar-m’ho. I, per tant, de moment, ho considero tot maniobra tàctica i pressió perquè sigui l’altre qui cedeixi, fins a l’últim moment.

I mentrestant, disfrutem amb la declaració de demà passat i les corredisses i els papers de Madrid. Si inhabiliten la presidenta del parlament, com que haurem aprovat que no fem cas del TC espanyol, no en farem cas. Llavors, si vénen a emportar-se-la, em penso que es ficaran en un bon embolic. Si ha de pagar multa i li embarguen el compte, li ho restituirem entre tots (30.000 persones a 1 € per cap). Què més hi ha a continuació? Tancaran el parlament?

No em feu riure.

I en el moment que Madrid deixi de pagar un sol euro dels que corresponen als catalans, ells mateixos ens hauran declarat independents i els mateixos ciudadanos votaran independència, o quasi (aquests no, perquè prefereixen morir per la pàtria, la seva, i que morim tots amb ells).

Tinc un nus a l’estómac, però de moment m’imagino continuacions de la peŀlícula amb final feliç.