Per què parlem tant de Brussel·les?

Està molt bé, molt, que recordem que hi ha morts per atemptat arreu del món cada cop que n’hi ha un a Europa. Però això no vol dir que sigui hipòcrita que dediquem més espai als més propers que als més llunyans geogràficament.

Ho entendrem més bé si tanquem el focus i ens imaginem que un veí nostre és periodista i, per afició, fa un butlletí per a informar els veïns de les novetats que es produeixen al bloc de cases. Imaginem-nos que un dia hi ha un incendi al pis d'un dels veïns i que ha sigut provocat per un altre veí, “segons els primers indicis”. Però “no es pot descartar cap hipòtesi”, com se sol dir en aquests casos. Lògicament, el nostre veí periodista hi dedicarà la portada del seu butlletí, i hi afegirà testimonis d’altres veïns que van sentir pudor de cremat, que es van pensar que allò podia afectar casa seva, que van agafar por. Els dies següents el butlletí continuarà dedicant atenció a la família que ha estat víctima de l’incendi, si hi ha ferits s’interessarà per com evolucionen i informarà també de les tasques de desenrunament i de reconstrucció del pis afectat.

Algú podria dir: però hi ha incendis a tota la ciutat, cada dia! Sí, sens dubte, però no al nostre bloc. I el butlletí es difon entre els veïns del bloc.

Dit això, com recordava al començament, no és sobrer que parem atenció, com més millor, als incendis que s’esdevenen en altres blocs d’edificis del barri i en altres barris. I que ens preguntem si hi ha cap veí al nostre bloc que és una mica responsable de tots els incendis, el d’aquí i els d’allà, amb més o menys grau de culpabilitat. Perquè, sens dubte, la denúncia d’uns delinqüents que viuen al bloc també seria notícia apropiada per al nostre butlletí. Per exemple, qui fabrica els elements necessaris per a provocar els incendis? O bé: qui es dedica a emprenyar habitualment els responsables o els familiars dels que causen incendis?

(La foto és de l'agència Efe, publicada a El País el 21 desembre 2015)

Tenim palmó

La fotografia és de La lectora corrent

Ja feia uns quants dies que veia pel carrer, de tant en tant, alguna persona amb un palmó o una palma. Poca gent, però se’n veuen. I avui he tingut una rauxa –dec estar influït per algun agent d’aquells que no et fa ser exactament responsable dels teus actes– i he comprat un palmó a una senyora que en venia a la Diagonal. Sense pensar-m’ho gens. Apa, ja està, ja tens el palmó. (Són cars!)

Els anys que feia que no entrava a casa un palmó! Ni me’n recordo. Més de quaranta segur. Doncs això. I a més he comprat el més llarg que hi havia, fet que ha implicat pujar per l’escala i, dins de casa, haver de deixar-lo a terra, perquè és més alt que un santpau.

I ara què? Doncs ara se suposa que haurem d’anar a beneir-lo. Ja m’han dit: «On vas tu amb un palmó, això és per a les criatures!» Doncs sí, m’he tornat criatura.

Ara m’ho mirava –llocs on beneir la palma– i em penso que aniré a Santa Anna, que és un dels pocs dies de l’any que obren el claustre a tothom –a tothom que vagi a beneir. Vas a Santa Anna i, un cop dins, penses com seria de meravellosa la plaça de Catalunya si no hi hagués el banc del país de la banda Atlàntic ni aquells tres o quatre edificis horrorosos que té al costat. Fins i tot la baluerna del magatzem de la banda Besòs seria suportable. De fet, si no veus els quatre esguerros de la banda mar allò ho trobo assumible.

No sé si m’atreviré a picar amb el palmó a terra perquè li surti una bona escombra.

I després què? Doncs el palmó lligat a la barana del balconet, com fèiem de petits. I a passar l’any. O fins que me’n cansi.

Em fa iŀlusió, tot plegat. Així, de sobte.

Només tinc el problema de com arribar a Santa Anna. A l’autobús no ens el voldran segur, el palmó.

La primera tele

Quan jo era petit petit a casa no teníem tele. La van portar els Reis l’any 68, que jo ja era prou pallasso. Crec que l’àvia va fer gestions perquè els Reis portessin la tele, perquè als pares no els agradava gaire la idea. Però l’àvia els va pontejar –o nosaltres els vam pontejar mitjançant l’àvia– i ja va estar la tele. No sabria dir la marca: Elbe, Grundig, potser Vanguard.

Ni recordo exactament com anava la cosa, però jo diria que els dies de cada dia no es mirava. Ni el parte, o sigui, el Telediario. Havíem d’estudiar. Potser Cesta y puntos sí?

Llavors el cap de setmana es podia mirar, però hi havia un horari. Ens empassàvem alguna sèrie com Viaje al fondo del mar, Embrujada o Superagente 86. Aquesta m’encantava, sobretot l’agent 66. Alguna peŀlícula de l’oest, normalment de sèrie: Bonanza, Daniel Boone, El Virginiano. Coses així.

Els grans, Galas del sábado, Escala en HiFi i no sé què més. I partits de futbol, que a mi llavors no m’agradaven gens i no entenia com els podien agradar tant. Com ara. Però no he tingut sempre aquesta claredat d’idees: entremig hi ha hagut una època molt llarga de la meva vida en què he format part dels que s’han deixat portar per l’addicció.

Els dies de cada dia hi havia peŀlícules i, sobretot, sèries, que no vèiem i que a l’escola, a l’hora del pati, es comentaven. Hi havia Los intocables, El Santo, Misión imposible i més, que no vaig mirar mai. Hi havia també Los vengadores, per exemple, que tampoc. I altres.

Més endavant hi va haver canvis de dies i unes sèries van passar a dissabte o a diumenge, i a l’inrevés, i també a casa s’anava obrint una mica la mà a mesura que passava el temps. No amb el tema dels rombes, que s’era molt estricte. I una de les millors sèries, que era la dels polis (Banacek, Kojac, McCloud i Colombo) sovint tenia rombes. Això obligava a mirar-ho, fins que et pescaven, des de la cuina, estirat al terra o de genolls, i amb la porta de la cuina només una mica oberta. Cosa que implicava tenir cura cada cop de posar els sofàs de manera adequada, perquè hi quedés l’escletxa necessària.

Però potser confonc èpoques i això ja és de quan feien Kung fu i altres programes que també devien fer dissabte. Quins records.

Per què explico tot això? Doncs perquè si bé llavors em feia molta ràbia el fet de no mirar la tele els dies de cada dia, jo diria que no em va causar cap trauma. Ni que a l’escola parlessin d’això i d’allò i jo no conegués aquells personatges ni sabés totes aquelles paraules, ni escenes, ni gestos... No em va passar res! Em va fer més introvertit? No ho sé, crec que no, això ja venia de fàbrica. Em va fer llegir més? Segur. Vaig llegir moltíssim, no parava.

No en vull treure conclusions. Si algú vol rumiar sobre les necessitats de les criatures d’avui dia, molt bé, però no era el meu propòsit. Només volia compartir records dels últims anys seixanta i els primers setanta.

Retallades i llistes d’espera

Conec gent propera que està en aquesta situació últimament. I constato que, almenys en el seu cas, el que els neguiteja no és tant el retard com la incertesa: no saber quan serà la cosa. Si ara els diguessin: «Miri, això seu serà al juny», o «al setembre», o «l’any que ve», podrien estar més o menys tranquils fins al juny o el setembre o l’any que ve. Però hi ha actuacions de la sanitat que no estan programades d’aquesta manera, sinó que sembla com si s’improvisessin. I un bon dia –això esperen– els diran: «Bon dia, li toca demà.»

El que no sé és si sempre ha estat així o si és cosa de les retallades o què. Però deu fer angúnia, sí.