El meu rellotge miraculós ha deixat de funcionar vint anys després de comprar-lo. No li havia canviat mai la pila.
Potser l’hauria d’haver llençat, el rellotge, perquè d’aspecte ja feia una mica de pena –què devien pensar els passavolants del carrer quan em veien mirar l’hora?–, però ara ja tenia curiositat: quants anys aguantarà. O, fins i tot, glups: qui es morirà abans?
El meu Casio de canell es va morir ahir. Es deia Casio, sí. El nom complet: Casio 1817 W-92H Stainless Steel Back Water Resistant [50 metres!] Electro Luminescence Made in China EA. «De canell» és una manera de dir, perquè quan es va trencar la corretja, fa potser deu anys, o més, vaig decidir portar-lo a la butxaca. El vaig comprar el mes de setembre de l’Anno Domini MCMXCVI (segle XX). Fa, doncs, vint anys. El vaig comprar al Caprabo, a la vora de casa, que hi tenien una rellotgeria minúscula, ara ja no hi és –si hi fos, correria a comprar-ne un altre.
No existia l’euro. Em va costar, si no ho recordo malament, 1.200 pessetes –«les antigues pessetes», com diuen innecessàriament els que volen subratllar el que és obvi, perquè de pessetes no n’hi ha de modernes–, o potser 1.500, però no més: entre 7 i 10 euros d’ara. Comptant la inflació real i l’oficial i tot això, ara potser serien entre 15 i 20 euros.
No li he canviat mai la pila, us ho prometo. Aquest és el miracle.
I fins ahir no ha fallat ni un dia. I puntual. Només recordo haver-li ajustat l’hora un parell o tres de vegades. O sigui, s’avançava una mica, uns quatre o cinc segons cada any, i llavors cada cinc o sis anys el posava a l’hora. M’ha caigut un munt de vegades a terra en aquest temps, i alguns cops des d’altures considerables. L’he mullat, l’he maltractat, l’he tingut hores al sol... I re, com si sentís ploure.
A casa en dèiem el rellotge miraculós. «Ja no es fan rellotges com els d’abans», afirmaven els grans, etcètera.
(Tenia aquest article escrit des de fa temps, molts anys, i no el podia publicar mentre aguantés el meu rellotge miraculós. Només calia afegir-hi el nombre d’anys. Ara em fa pena això: haver de publicar-lo. És mort, però encara no he gosat llençar-ne les restes. M’ha fet tanta companyia! «Crec que me l’estimava», com deia el P., plorant, d’un gos petaner més lleig que un pecat, gras i inútil, que havien recollit del barri, quan se li va morir. [No es pot comparar, és clar.])
* * *
Afegitó setembre 2016. MSS-1, corresponsal habitual d’aquest blog, envia la foto d’un Casio de batalla exposat en un aparador portuguès. La propaganda casolana assegura que aquest rellotge és capaç de resistir guerres com la de l’Iraq –per això dic que és «de batalla». Justament aquest mateix exemplar
war resistant és el que he comprat ara, per substituir l’anterior. Me n’han fet pagar 14 euros, aquí tot és més car.
El detall:
