Tòpics desemmascarats (31): «Li farem una analítica»

Fa temps, quan ens deien això, jo diria que sempre ens pensàvem que ens farien una sèrie d’anàlisis, no una de sola. «Anàlisi» era hipònim d’«analítica», que vol dir que en totes les analítiques hi havia anàlisis però que no tota anàlisi constituïa per ella sola una analítica. Això era abans.

Perquè ara no, vet aquí que ja no existeixen les anàlisis, només les analítiques. Hi ha potser alguns benpensants que, a còpia de sentir la paraula «analítica», s’han convençut que les anàlisis són coses del passat, com anomenar «tisi» el que ara se’n diu «tuberculosi».

Doncs això que deia, que ara només hi ha analítiques.

Una analítica és una «anàlisi clínica o sèrie d’anàlisis» (DIEC), cosa que avala la posició que jo denuncio però també dóna raó, almenys parcialment, als partidaris de distingir-les per raons d’especialització. Perquè el mateix DIEC ens diu que una anàlisi clínica és una «anàlisi de sang, d’orina, etc., [...] feta amb finalitats orientadores amb vista al diagnòstic».

És a dir, una anàlisi de sang, d’orina, etc. pot ser el mateix que una analítica (‘anàlisi clínica...’), certament, però una analítica no és exactament el mateix que una anàlisi, perquè l’analítica pot ser un conjunt d’anàlisis («sèrie d’anàlisis»). De manera que, si et fan una anàlisi de sang i prou, el canvi sistemàtic de la paraula anàlisi per analítica no és res més que una mania o un esnobisme.

M’inclino més per la segona opció, que la proscripció d’«anàlisi» és un tòpic, una moda de la qual s’abusa. No és incorrecta perquè l’avala el diccionari, però indica pobresa de recursos.

(Igual que «comparativa», tal com va denunciar fa anys [1 juny 2013] Narcís Comadira al diari Ara. Ja gairebé ningú diu «comparació» en un context que vulgui sonar mitjanament científic o cultural, com si fos vulgar dir-ho; diuen «comparativa». Sona més erudit, més precís, més professional, jo què sé, dir «fer una comparativa» que «fer una comparació».)

Doncs ja està, ja ho sabeu: si voleu quedar bé i/o ser normals, a fer comparatives i a fer analítiques.

Qüestions de llengua (73): La polèmica sobre les dièresis sobreres

Hui també copie, en este cas del professor J. Leonardo Giménez.

Un divendres de l’octubre de 2011 esta columneta es titulava «Dièresi innecessària». La vaig escriure a propòsit que la meua filla, Júlia (d’11 anys aleshores), em preguntà per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, espontaneïtat i altres semblants (en què la i no és tònica) porten dièresi. La xiqueta comprenia la regla que establix posar eixe signe en conseqüència o en ungüent, per fer que es pronuncie la u; o en veïna/veïns, països, llaüt o Raül, perquè la i i la u esdevenen tòniques i la regla no permet accentuar gràficament, però no veia la necessitat de cap marca sobre les que em demanava explicació.

Jo tampoc en veig. Com tampoc en veuen molts lingüistes, que ho consideren una complicació innecessària. Cada vegada que intente explicar en classe que en aïllar, arruïnar, diürètic, ensaïmada, intuïció, laïcitat, maleïdor, obeïdor, perpetuïtat, raïmet, suïcidi, traïció, veïnat/veïnatge i altres, tenim, teòricament, hiat, és a dir, les dos vocals aglutinades s’han de pronunciar separades, en dos síŀlabes, els alumnes desconnecten, s’evadixen de l’explicació, fins a dos dies abans de l’examen. I en tenim més de 350 d’eixes.

I igual ocorre amb les excepcions. La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme, i també judaïtzant, roïnesa i més de 350, com he comentat, és cosa d’especialistes. O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents com advocats, fontaners, botiguers, administratius, xòfers, estudiants, periodistes, ames de casa, escrivents de tota classe, cambrers, filòsofs...

Joan Solà proposava «simplificar l’ús de la dièresi»; i Abelard Saragossà és autor d’una proposta alternativa a eixe maldecap. I també Josep Ruaix, una altra gran autoritat lingüística, gens sospitós de veŀleïtats herètiques, apuntava, en un decàleg de punts conflictius de la normativa, la revisió de la norma de la dièresi. Ruaix suggerix que s’haurien d’admetre sense dièresi paraules com apaisat, traidor, veinat, laical, coŀloidal, romboidal i altres.

Però ara el clau de la crítica i de l’alternativa a l’arcà doctrinal que representa la norma completa de l’ús de la dièresi el rebla Rudolf Ortega [...] [amb] una proposta,* molt fundada, que eliminaria les dièresis innecessàries.

(Extracte de l’article publicat en Levante-EMV, amb el títol «Suïcida intuïció diürètica, o les dièresis sobrants», 10 abril 2015)

* Es referix a la proposta publicada en el llibre coŀlectiu Canvi d’agulles, La Magrana, Barcelona 2015 (nota del VF).