Ara em roben

«Em roben.» Això vaig pensar. Ahir al migdia, devien ser les tres o poc més, passava per la plaça de la Llana i vaig notar com un pessigolleig per darrere. Vaig trigar en reaccionar, uns quants segons, potser dos o tres. Però finalment em vaig girar al mateix temps que em treia ràpidament la motxilla i, efectivament, hi havia un paio darrere meu, molt enganxat, i la butxaca posterior de la motxilla era oberta.

No li vaig descobrir cap gest ràpid a l’home, que va passar pel costat. Feia veure que ell només era allà, com qualsevol vianant. Amb prou feines li vaig entrellucar la cara, que mirava al terra amagada sota la caputxa d’una dessuadora de coloraines tristes. Una cara com de boxejador, molt inflat de nas i de morros. Però jo mirava sobretot la butxaca de la motxilla, si hi faltava res. Em va semblar que no. Hi duia un llibre petit, el carregador del cercapersones, no sé si un buf de color pistatxo... Jo diria que res més. He trobat a faltar –després, pensant-hi– el tapaboques. Però, com dic, no estic del tot segur de si el duia allà. Que li aprofiti, si es va endur allò.

Me’l vaig quedar mirant. Es va ficar de seguida per un carreró fosc, sense aixecar gens el cap, fins que a mig carrer es va girar i em va trobar allà, palplantat a l’entrada del carrer, contemplant-lo. Almenys es va emportar la vergonya de veure que jo sabia que m’havia intentat robar. I va continuar fins que va desaparèixer a la primera cantonada.

Què hauria fet si m’hagués agafat alguna cosa valuosa? Suposo que fer-li un crit i exigir-li que m’ho tornés. Ara, els meus crits actuals són com de vellet-que-pren-el-sol-en-un-balancí. Potser haurien sigut poc efectius. Però no li podia fer cap crit de vellet que etcètera perquè a primer cop d’ull no em faltava res.

Últimament em passa de tot. Em bloquegen, m’intenten robar... Ui, si fos d’aquells que veuen conspiracions pertot arreu. En tindria per a fer bullir l’olla uns quants dies.

La vida és entretinguda.

Perles (171): Llengües que no es poden comparar

«Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre què és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.

»Es tracta de llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola –tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana–, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.»


Josep Giner, 1964
Publicat a Obra filològica (1931-1991), Denes, València, 1998

Blocar

A les xarxes socials de vegades hi ha gent que bloca: no vol que altra gent vegi el que diu o el que escriu. Sovint és només com un avís, com un càstig, que resulta un pèl ridícul perquè tu pots accedir al que diu aquella persona, si vols, senzillament anant-hi sense utilitzar el teu nom habitual, o sense utilitzar cap nom, perquè la xarxa molts cops és d’accés general.

És veritat que de vegades el bloqueig és absolut i universal: aquella persona opta per utilitzar la xarxa per comunicar-se amb un grup concret, comptat i conegut. Molt bé, no hi ha res a dir.

El fet que desconcerta és que et bloquin per una simple discrepància expressada amablement. O sigui: una persona a qui potser valores, o fins i tot admires, per la seva feina, per la seva aportació al país o a la llengua o a qualsevol causa social, un dia bloqueja l’accés del teu compte al seu. El bloca concretament a tu. Potser perquè has comentat que no estaves d’acord amb una cosa que ha dit o suggerit. Encara que durant dies i dies hagis aplaudit moltes de les altres coses que explica, que et solen semblar assenyades.

No acabes d’aprendre’n mai, del funcionament de les xarxes. Ni de les persones. És ben veritat que Déu nostre Senyor va crear el món perquè hi hagués de tot.