Cap d'Any

Reflexió filosoficovivencial: m’ha passat molts cops, cada cop més, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de no gaire temps –poques hores, de vegades. I moltes coses lletges que considero gairebé impossibles es compleixen. També en l’àmbit mèdic. I les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals inesperats. I les petites mentides que dius inconscientment per dissimular o per fer-te l’home queden al descobert al cap d’un parell de pantalles. Et cètera.

Per què ho dic? Perquè hauré de començar l’any nou, una vegada més, amb el propòsit ferm de no fer profecies, de viure al dia i de conformar-me amb el que sóc i el que he fet, sense maquillatges.

C’est la vie, com si diguéssim. I no passa re.

Grans molts pels grills al si del fou?

Cada viatge que fem un viatge em passa el mateix: una passa. Una passa de què? Ni ho sé, devia ser la passa del fem de què parlaven els mitjans. Els mitjans grans? Sí, els grans, i també alguns mitjans mitjans: parlaven d’una passa que fa que tinguis grans, com uns grills que et surten de la pell. I com te’n vas encomanar? (em demanes mentre m’encomanes la menja del dia). Té, menja i et diré alhora el que em sembla. Com sou les dones, i ara què em dones? (‘Crec’, fas tot mossegant la menja.) Què vols que et doni? Cosa bona! Eh que és cruixent? Doncs jo crec que la culpa fou d’uns grills que vaig veure prop d’un fou. O que corrien per allà. O que corrien, tal vegada no anaven ni venien del fou. I corrien molt? Molt, sí. Crec que corrien per anar a moldre. I van moldre molt? Ui, molt, sí; si van ser ells els que van moldre, van moldre molt. I què molien? Ves a saber, eren com grans grans, vull dir grossos, grans grossos. Però fos qui fos qui molia va deixar molta cosa molta, tot el gra s’havia fos, ves per on. I, qui fos, diu, cantava ara si, ara sol, ara fa. Cantava molt inflant el si. I cantava tant? Diu que sí, i tant. Però cantava força per a si, tot i inflar tant el si. I és llàstima, perquè es veu que tenia bona veu. I no m’ho diguis, això era al si del fou? Que síííí... I els grills corrien per allà, o sigui que... O corrien, perquè ja et dic que jo els vaig veure per allà, tot i que jo també anava corrents per no recordo què, potser anava al dic...? Quèèèè? Al dic? No, dic que no recordo del cert per què corria. Ah. I llavors? Esclar, si eren grans eren llavors. Ha, ha, ara has fet un acudit. Sí, ha, ha. Doncs llavors...


Nota 1. Tant es podien afegir accents diacrítics fins que ens sortissin per les orelles, com se’n podien eliminar. I com que els accents diacrítics són excepcions a les regles generals, el IEC ha decidit eliminar-los gairebé tots. Només si s’escriu jugant, com he fet en el paràgraf d’aquí dalt –o, si s’escriu seriosament però sense vigilar prou possibles homografies equívoques, o possibles homofonies i aŀliteracions no preteses–, hi pot haver problemes de comprensió.
Nota 2. Per als conservadors de diacrítics: la comprensió espontània del titular no milloraria gaire si hi afegim els accents diacrítics vigents fins ara, perquè només n’hi tocaria un: «Grans mòlts pels grills al si del fou?» És un text que pretén ser juganer i ho és tant amb diacrítics com sense.
Nota 3. La primera frase està inspirada en el títol d’un article publicat per Tina Vallès fa poques setmanes a VilaWeb.