El Tema

Fa molts dies que sé que haig de dir alguna cosa aquí. Però, la veritat, no sé què dir. Ja s’ha dit tot i no m’agrada repetir el que ja s’ha dit. De vegades, és veritat, copio textos d’altres, i ho dic així: “Com que no ho diré més bé, us ho reprodueixo.”

Però què puc copiar sobre El Tema? De qui? No ho sé, no sabria per on començar, hi ha tantes coses.

Només sé dir –i no és original– que hi ha muntat un enorme sidral de guerra per contrarrestar una gent molt dolenta que volem votar. Sí, és clar, està prohibit per un govern i uns jutges que manen molt. Però és només votar! Ni pegar, ni matar, ni robar, ni tan sols insultar.

Igual com diuen que votar està prohibit, en un instant podrien dir que està permès. Poden decidir-ho! En un segon! “Voteu, i després ja en parlarem.” Per exemple.

¿És tan difícil d’entendre que els que volem votar només volem votar i que tot el que es fa en contra d’aquesta voluntat de votar és absolutament desproporcionat amb “el mal” –si volen– que pot provocar votar?

Ei, que no parlo de votar “sí”, eh? Parlo de votar.

¿Però no s’adonen que amb la resistència ferotge a deixar votar el que fan és que molta gent que no pensava votar, i encara menys votar “sí”, ara estigui espantada amb tant numantinisme irracional i es rumiï seriosament quin vot farà? Perquè el que és ben clar és que cada cop hi ha més gent que diu, molt emprenyada, que anirà a votar.

I ho deixo, perquè no faria res més que repetir i repetir. Està tot dit.

Ja s’ho faran.

La barana

Aquesta terrassa, exactament aquest angle, va ser important un dia de la meva vida. Jo em vaig posar d’esquena a la barana, anava molt mudat, i em van fer una foto. Recordo el moment de la foto. Aquell dia també em van regalar una pintura que em va semblar molt bonica i després la vaig tenir un munt d’anys al meu quarto i me la mirava molt sovint. Recordo el moment en què em van regalar el quadro i tinc molt present la persona que me’l va regalar –s’ha mort aquest any!– i el gest concret que va fer quan me’l donava. Anava embolicat amb paper d’aquell tan fi.

El mateix dia també em van regalar un rellotge Certina amb corretja marró clar, però no recordo de qui va ser aquell regal: el padrí? També em va durar molts anys, oi tant.

I això és tot el que recordo d’aquell dissabte. De la resta, que havia de ser el més important del dia, no me’n recordo gens, i és una pena. De fet, em fa una mica de ràbia i tot.

Com els records importants del dia, el quadret i el rellotge també van desaparèixer. Però almenys els tinc al cap.

I sobretot tinc la terrassa i la barana, puc trepitjar aquell balcó i puc tocar la barana. Hi vaig de tant en tant, per veure si encara hi són.