El llibre és aquest: Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945 (Aufbau Verlag, Berlín 2009). Com que no conec l’alemany, n’he llegit la versió en castellà de Silvia Villegas (Salón Deutschland. Intelectuales, poder y nazismo en Alemania (1900-1945), Edhasa, Barcelona 2013), i a partir d’aquesta versió m’he fet una traducció pròpia d’alguns fragments per guardar-los en format digital, dels quals fragments en reproduiré tot seguit uns quants paràgrafs.
La lectura d’aquesta obra densa i documentadíssima (618 pàgines en la versió espanyola, lletra de cos 10) requereix coneixements previs de literatura –l’autor dona per descomptat que el lector ja sap qui són Rilke, Von Hofmannsthal, Stefan George, Thomas Mann..., per descomptat Hölderlin o Goethe–, història d’Alemanya i del nazisme, ciència política i filosofia. Més que res, perquè tot sovint hi apareixen personatges que gairebé no són presentats, conceptes que ni tan sols s’introdueixen, o es fa referència a fets històrics que se suposen ben coneguts.
El llenguatge i la sintaxi no m’han semblat bons, però no sé si és per l’original –em penso que sí– o per una traducció deficient. Un punt a favor: els capítols són breus i porten cadascun el seu propi aparat bibliogràfic. De fet, alguns capítols es podrien llegir gairebé com si fossin petites obres aïllades i segurament s’entendrien bé.
Us en reprodueixo uns quants paràgrafs, com deia, relacionats concretament amb la vivència alemanya del començament de la Primera Guerra Mundial, a manera de tast. Subratllo «començament» perquè em penso que és força habitual que les explicacions del nazisme es retrotraguin al final de la Gran Guerra, i poques vegades vagin al començament d’aquesta guerra o més enrere. Aquest llibre és cabdal per entendre que cal anar més enrere, sens dubte.
«[L’escriptor Karl] Wolfskehl va destacar després que les invitacions, els fulls i els temes del ball de carnaval anticipaven modes i esdeveniments, de manera que a partir d’aquells materials era possible “molt sovint intuir el que vindria”. Això es fa palès especialment a les festes del mateix Wolfskehl: el 1913, amics i coneguts van ser convidats a un ball a la Torre Xinesa del Jardí Anglès [de Munic]; el tema era “El regne de mil anys”. I també al “Hexensabbat” [aquelarre] del febrer de 1914 s’hi imposen les analogies amb la guerra que esclataria poc després. No era potser també una mena de “Hexensabbat”, un brollar d’instints reprimits, un allunyar-se temporalment del jo burgés, una catarsi en què el món es desprenia de les velles pressions i s’atrevia a un nou començament? Era el carnestoltes, a la fi, un preludi del que s’esdevindria després a l’escena política?
»Si ho concretem més del compte les analogies no són suficients, sens dubte. Però crida l’atenció que l’atmosfera vitalista generalitzada que, cap al 1910, amarava tota la cultura tingués punts en comú amb l’entusiasme per la guerra. Es pot observar llavors una força integradora de la societat tant en el carnestoltes com en la mobilització [de voluntaris per a la guerra]. Precisament els inteŀlectuals havien descrit amb una fascinació enorme el fenomen de la massa, en què se superaven els límits de la persona i s’enderrocaven tots els obstacles. L’entusiasme dels dies de la mobilització va ser, per la unanimitat amb què va obrir-se i es va mantenir durant tant de temps en les cròniques de l’època, una projecció de desigs, especialment en les elits culturals. Amb termes com “alliberament”, “catarsi”, “alçament”, “vivència” i “unitat” celebraven una eliminació coŀlectiva dels límits; el fet que fos una batalla massiva va romandre molt de temps en un segon pla. Max Scheler va escriure al seu assaig Genius des Krieges (Geni de la guerra), publicat el 1914, que “les distàncies entre els individus, les classes socials, l’alt i el baix, el ric i el pobre, disminueixen tot d’una”. I l’historiador Ernst Troeltsch va destacar a Ideen von 1914 (Idees de 1914) que “en la tasca de lliurar la guerra s’hi barreja tothom, alts i baixos, educats i incultes”. Per Thomas Mann, el veritable sentit de la guerra es trobava en una síntesi cultural d’aquesta naturalesa: “Era la unió, no sentida mai, potent i entusiasta, de tota la nació”.»
(Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945, Aufbau Verlag 2009; traducció meva a partir de la versió en castellà de Silvia Villegas, Edhasa 2013, p. 234-235)
* * *
«Molts inteŀlectuals de la generació expressionista van percebre la mobilització [per a la guerra del 1914] com una catarsi. “Guerra”, “catàstrofe”, “decadència”, “mort” eren termes que ja havien incorporat a la seva poesia com a metàfores poètiques abans de l’agost del 1914. El 1911, amb la impressió que li va fer la segona crisi del Marroc, Georg Heym havia escrit el seu famós poema “La guerra”, en què la demonitzava convertint-la en una catàstrofe major, una orgia de destrucció. No es desprèn directament del poema un entusiasme per la guerra, però sí que s’hi percep ja un cert plaer pel joc estètic amb la idea de ruïna. Tanmateix, Heym s’imaginava aquest escenari apocalíptic –i aquí torna a entrar en joc el carnestoltes– com una gran descàrrega: la guerra, que havia estat inactiva molt de temps (“S’ha desvetllat després d’un llarg son”), alliberava les energies acumulades en una “dansa” extàtica: “Ja s’aixeca a dansar a les muntanyes”.
»Abans de l’“any mundial” del 1914, el carnestoltes va esdevenir vehicle d’expressió d’una cultura que anhelava renovació, vitalisme i experiències coŀlectives. Feia temps que els historiadors havien descrit l’era imperial com un entumiment polític i cultural, i que havien interpretat la guerra com un moviment que enderrocava aquestes estructures estancades i enquistades. Si s’observa la “nova” burgesia, i en particular les elits cultes, la concepció que tenien d’elles mateixes era si més no ben diferent. Abans del 1914, t’enfrontaves a una societat que s’havia ancorat en totes les formes i valors fixos, que aparentment mancava d’objectius coŀlectius i que aïllava cada cop més l’individu. A la seva Filosofia dels diners, Georg Simmel va descriure aquest fenomen com contradictori. La modernitat era moviment i acceleració, la recerca de coses noves, però així com el moviment era important per a l’ésser, “percebem [...] la calma, la substancialitat, la fermesa interior del contingut de les nostres vides com a valors veritablement valuosos, com el que és definitiu davant del que canvia, del que inquieta, de l’exterior”. La dinàmica mancada d’objectius i la creixent falta de qualitats eren una perpètua causa de malestar entre la gent culta. La civilització tècnica havia posposat els interessos artisticointeŀlectuals. La pau, després de més de quatre decennis de prosperitat, ja no tenia bona reputació. [...]
»La guerra no es va reconèixer aleshores com una catàstrofe política, sinó que per molta gent culta, anant més lluny i tot de l’entusiasme bèŀlic nacionalista, era l’esperança d’un punt d’inflexió històric, una nova comunió del poble, que semblava que s’anunciava els primers dies d’agost de l’any 1914.»
(Ibídem, p. 236-237)
* * *
«El començament de la Primera Guerra Mundial va ser –no sols a Alemanya– un esdeveniment mediàtic. Ja al novembre de 1914 es van registrar al mercat alemany dels llibres set mil títols relacionats amb la guerra. Amb prou feines una quarta part corresponia a obres literàries, i la majoria d’aquestes eren volums de poesia i antologies. Al començament del 1916, l’allau de títols que feien l’apologia de la guerra havia assolit la xifra de més de 17.000 obres noves. Es van fer servir en una mesura sense precedents les múltiples formes de propaganda de la guerra fins que es van esgotar. Però aquesta aplicació de la literatura al “front mediàtic” també va demostrar que la guerra havia de tenir primer un objectiu versemblant tant com una imatge apropiada de l’enemic. Es van cercar escriptors, erudits i artistes com a intèrprets del fenomen, que van elaborar – cadascú amb totes les seves particularitats– la tesi d’una guerra cultural. En aquesta “batalla” no hi havia en joc interessos estratègics ni econòmics, sinó la defensa de la cultura alemanya. Els poders occidentals, com va explicar Thomas Mann de manera tan gràfica, s’hi havien fet presents per “civilitzar” Alemanya per força imposant-li una determinada mentalitat. La guerra era un atac llargament preparat contra la cultura alemanya i, en sentit literal, contra “l’ànima alemanya”. L’enfrontament es desplegava, segons Mann, entre la civilització occidental –democràcia parlamentària, raó, Iŀlustració, inteŀlecte, tècnica– i la cultura alemanya, és a dir, profunditat, interioritat, conducta, estil, moral heroica.»
(Ibídem, p. 239)
* * *
«“El poble va acceptar la guerra amb el cor oprimit, la va acceptar en nits d’insomni com un fantasma gegantí i trasbalsador, i la convicció amb què es va incorporar a la guerra no va ser producte de l’alegria, sinó d’un profund sentiment del deure. Van ser només uns quants els que van parlar de la ‘guerra refrescant i alegre’; van ser també uns quants dins la gran massa del poble, només uns quants, els que després de l’ultimàtum austríac van marxar pels carrers amb banderes que van fer aparèixer tot d’un plegat i es van manifestar davant les façanes de les ambaixades amigues, incloent-hi la italiana, i del palau del canceller imperial, cridant fins a quedar roncs.” [Theodor Wolff, article al Berliner Tageblatt, citat a Peter Sprengel, Geschichte der deutschsprachigen Literatur: 1900-1918, p. 776]»
(Ibídem, p. 241)
* * *
«“Per què no n’hi ha dos, tres, cinc, deu, que es reuneixin a les places i cridin: prou! I els disparin i almenys hauran donat la vida perquè n’hi hagi prou, mentre que els que hi ha allà fora només moren perquè l’espant continuï i continuï i no es desisteixi de la ruïna. Per què no n’hi ha un que no ho toleri més, que no vulgui continuar tolerant-ho, que cridi tota una nit enmig de la ciutat falsa, plena de banderes, que cridi i cridi i no es deixi silenciar. Qui podrà dir-li mentider per això? Quants no s’esforcen per reprimir aquest crit! O potser no és així, m’equivoco i no n’hi ha tants que podrien cridar així? Llavors no comprenc els éssers humans i no ho soc, i no vull tenir res en comú amb ells.”»
(Rainer Maria Rilke, carta a Ellen Delp, octubre 2015, dins Briefe zur Politik, p. 124; cit. per Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland...., cit., p. 255)