Aquest passatge de la part alta de Barcelona, damunt mateix del monestir de Pedralbes, està dedicat a Emili Saumell de Llavallol (1847-1916), pintor i decorador.
Emili Saumell de Llavallol neix a Almeria, fill de Jaume Saumell (+Barcelona 1875?) i de Carmen de Llavallol (i Pons? +Barcelona 1892?). Emili Saumell de Llavallol tenia un germà segurament més gran, Eugeni. Els pares d’Eugeni i Emili, Jaume i Carmen, van ser enterrats al Cementiri General de Barcelona (Poblenou).
El que consta a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya és que Carmen Llavallol, vídua de Jaume Saumell, va pagar 80 pessetes, l’any 1875, pel títol de propietat del nínxol n. 813 del cementiri esmentat. Durant el primer terç del segle XX la família va perdre aquesta propietat; actualment, doncs, té un altre titular.
* * *
Els Llavallol,* com els Saumell, eren igualment d’origen català, però els més coneguts de cognom Llavallol han sigut argentins, descendents de Jaume Llavallol del Riu (Barcelona 1760 - Buenos Aires 1838), un comerciant que havia emigrat a aquell país l’últim terç del segle XVIII i que tenia una petita flota de vaixells per al transport de mercaderies i persones (?) (el seu primer fill baró, Jaime José Ramón Llavallol Merlo [n. 1801], que va heretar l’empresa, va ser després acusat d’esclavista). Els primers anys del s. XIX, Jaume Llavallol del Riu va formar part dels incipients moviments ciutadans que desembocaren el 1818 en la declaració d’independència. La família, amb tretze fills, va prosperar d’allò més. Hi ha fins i tot una barriada que porta aquest cognom, Llavallol, al costat de Buenos Aires, en honor d’un altre dels fills de Llavallol del Riu, Felipe Esteban Llavallol Merlo (1802-1874), que també havia treballat amb profit a l’empresa familiar però que s’enriquí encara més amb la construcció del primer ferrocarril sud-americà (1857) i va arribar a ser governador de Buenos Aires (1859) just abans que el famós general Bartolomé Mitre...
*A Barcelona també hi ha un passatge dedicat als Llavallol. Comunica Sant Antoni M. Claret amb Indústria, entre Sicília i Nàpols, al darrere de La Sedeta i davant per davant de l’església del Sagrat Cor dels claretians. Durant la guerra va ser conegut com a «passatge del Canó» perquè se n’hi va instaŀlar un, i hi ha veïns que encara reivindiquen aquest nom; l’església esmentada conserva senyals d’impactes del famós canó. Fa un segle hi havia allà una masia, Can Llavallol, de la qual el passatge va prendre el nom. Té relació amb els nostres Llavallol? Potser sí. Però no és en aquest article on toca parlar-ne.
A Catalunya ja consta, molts segles abans, un Jaume Llavallol que va estar al servei de Ramon Berenguer I (s. XI). És fàcil que els nostres Llavallol entronquessin amb família noble; això explicaria el de que precedeix aquest cognom (Saumell de Llavallol) en molts dels documents que he pogut consultar sobre aquesta família.
Ben a prop de Barcelona, hi hagué un mas anomenat Can Llavallol a Vallvidrera: una gran extensió (gairebé 100 ha) a prop del turó de Can Pasqual. Els anys 1950 aquelles terres eren propietat d’una neta de qui havia estat alcalde de Vallvidrera, Ramon Miralles i Vilalta, que com tothom sap havia sigut un gran propietari i també l’amo de la Viŀla Joana, on morí mossèn Cinto. Ara encara hi ha un camí, una creu i una font que duen el nom Llavallol.
* * *
No sabem res més dels pares o d’altres antecedents d’Eugeni i Emili Saumell de Llavallol, ni de com ni quan ni per què aquella família havia anat a parar a Almeria.
Sigui com sigui, els Saumell-Llavallol van tornar a Catalunya. Consta que els dos fills estan instaŀlats a Barcelona com a pintors i decoradors almenys des del 1870, cinc anys abans de la mort del pare a Barcelona mateix. De fet, és possible que haguessin vingut els pares quan els fills encara eren petits.
Els germans Saumell van obrir un taller que serà prestigiós, anomenat «Saumell i Vilaró», al carrer Balmes núm. 4. El soci dels Saumell era Jaume Vilaró Calvó.
 |
| Vestíbul de l'Hotel Internacional, 1888. Estucs de Saumell i Vilaró, amb dissenys d'Alexandre de Riquer, Joan Llimona i Dionís Baixeras. |
Però Eugeni, per raons que desconeixem (potser un accident?), després d’haver signat obres excepcionals com a decorador –per exemple va ser coŀlaborador de Josep Puig i Cadafalch i August Font i Carreras a l’Exposició Universal del 1888, situada a la Ciutadella i als seus voltants–, abandona el taller cap al 1890 i obre una adrogueria a Gràcia, a la plaça del Sol.
L’empresa Saumell i Vilaró continua funcionant i coŀlaborant amb Puig i Cadafalch (p. ex., fan amb ell la joieria Macià del carrer Ferran) i altres arquitectes.
No a tothom agradava l’estil «recarregat» de Saumell i Vilaró:
 |
| La Vanguardia, 30 juliol 1881, p. 2 |
La marca perdurarà encara vint anys més, fins que poc després del 1900 Emili Saumell i Jaume Vilaró parteixen peres. Aquell any 1900, precisament, va desaparèixer el gran reclam que hi havia en una mitgera de la plaça de Catalunya que mirava a mar, damunt els Ferrocarrils de Sarrià: «Saumell y Vilaró / Pintores decoradores / 4 Balmes 4». El rètol –nou metres d’ample, sis d’altura– era conegut de tots els barcelonins d’aleshores, perquè hi va estar gairebé quinze anys ininterromputs.
La fotografia de dalt –la de sota n’és un detall–, de l’any 1890 aproximadament, va ser el motiu primer que va desfermar aquesta investigació que ara publico. La imatge és presa de la col·lecció de Giacomo Alessandro, Barcelona desapareguda (editada).
Quan se separen, Jaume Vilaró obre taller propi («Vilaró i Fill») a la Gran Via núm. 230 (núm. 604 després de la renumeració del carrer feta al cap de molt poc temps, l’any 1902), al xamfrà mateix de Balmes, a una illa i mitja de distància, doncs, del taller abans compartit amb Saumell. I poc després l’empresa de pintura i decoració canvia el nom a «Vilaró i Valls» (cognoms del fill?) i, ja amb aquest nou nom, es traslladarà al carrer Muntaner entre Còrsega i Rosselló, on ha aguantat amb prestigi i empenta fins l’any 2010, que la crisi se la va endur aigua avall. Un dels seus grans encàrrecs, en els primers temps, va ser la decoració del cine Coliseum, l’any 1923 –davant mateix del taller!–, o, just un any abans, tota l’ornamentació dels impressionants magatzems El Indio, al carrer del Carme, la façana dels quals, tot i que malmesa, encara avui perdura (2018).
A més d’obres poc conegudes escampades pertot arreu, moltes ja perdudes, van coŀlaborar amb Ricard de Capmany en la remodelació i decoració del Bar Torino, «El Palacio del Vermut», un projecte espectacular de l’any 1902, a la Gran Via / passeig de Gràcia de Barcelona –a tocar del seu taller–, que va tenir una gran anomenada perquè també hi van treballar Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner –oncle polític de Capmany–, Pere Falqués, Josep Puig i Cadafalch, Dídac Massana, Ricard Urgell... Malauradament, l’emblemàtic Torino tancà portes només nou anys després, segons diuen perquè el propietari, el torinès Flaminio Mezzalama, no havia calculat prou bé el negoci i no podia pagar l’impost de radicació –el que correspondria a l’actual impost sobre les activitats econòmiques. I, en pocs anys més, es perderen tots els tresors modernistes que s’hi havien acumulat i que en aquella època no es valoraven gaire. (Les fotos del Cafè Torino són preses de les revistes Hispania, 15 novembre 1902, i Iŀlustració Catalana, 18 octubre 1903; de l’Arxiu Càtedra Gaudí; i de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)
 |
| El sostre de la sala, en aquesta última foto, és de Gaudí. |
Una coŀlaboració de Saumell i Garcia que sí que ha perdurat és la decoració, pintura i daurats de la Casa Jeroni Granell, a la Gran Via 582. És una obra dels anys 1902-1904, restaurada l’any 2004 (vg. el blog Tot passejant [consulta maig 2018]).
També són del seu taller, però més concretament del soci Francesc Garcia Escarré, algunes ornamentacions com l’esplèndida aŀlegoria de les arts plàstiques (Pintura, Escultura, Arquitectura), conservada al sostre d’una sala de la Casa Pere Salisachs, construïda per l’arquitecte Salvador Viñals, a Roger de Llúria n. 72 (1904-1906) (vg. el blog Barcelona modernista i singular [consulta maig 2018]).
 |
| Casa Salisachs. Sostre de Francesc Garcia, soci de Saumell i Garcia. |
Hi ha almenys una obra conjunta, que encara es conserva parcialment, de les firmes «E. Saumell» i «Vilaró i Fill», quan ja treballen separadament. Són els acabats decoratius de la nova capella del que aleshores era la Casa de la Caritat: la pintura, les motllures i els esgrafiats de tot el temple (1902-1903) i de la capella annexa de la Medalla Miraculosa (1908) –tot això, del taller de Saumell–, i els frescos fets a la semicúpula del presbiteri –obra de Vilaró, 1913. Aquesta església està al costat del CCCB (carrer Montalegre, n. 5). Els frescos de Vilaró (cúpula del presbiteri) són l’única cosa que es conserva tal com eren. La resta es va perdre o bé durant la guerra incivil o bé durant un temps que l’església va estar semiabandonada (anys 1950-60).
 |
| Els laterals i els sostres de la nau, d'E. Saumell (decoració desapareguda). Com es pot veure, el sostre del presbiteri encara no està decorat. |
 |
| Els laterals i el sostre de la capella de la Medalla Miraculosa, d'E.Saumell (decoració desapareguda). Aquesta fotografia i l'anterior estan preses del llibre de Josep Masabeu Santa Maria de Montalegre. Església de l’antiga Casa de Caritat. Centenari 1902-2002, Barcelona 2002 |
 |
| La mitja cúpula del presbiteri, de Vilaró (es conserva). |
Continua.