Del pla del Magre n’hem parlat aquí força i per això em fa il·lusió copiar textualment aquest article que es va publicar fa trenta-cinc anys al periòdic bisetmanal Igualada (1942-1997), el 19 de desembre del 1987 (pàgina 28), recollint una excursió del 13 de desembre anterior organitzada pel Club Excursionista UEC-Anoia. L’article va aparèixer, sota l’epígraf «Matinals a la UEC», amb el mateix títol d’aquesta entrada del blog («Des del pla del Magre a la prehistòria»), i anava signat per «A. Caballé», és a dir, Amadeu Caballé i Solé (1926-2005), articulista habitual del periòdic, soci de la UEC i autor de la sèrie esmentada. El retall de l’article el va tenir arxivat el meu pare durant anys i després, durant més anys, l’ha tingut guardat un meu germà. El reprodueixo tal com raja, amb una mínima edició ortotipogràfica, i hi afegeixo algunes notes.
Des del pla del Magre a la prehistòria
Sens dubte el punt destacat de la matinal de diumenge passat fou el pla del Magre. Un planell que té quasi dos km de llargada per un km d’amplada. Situat a la zona oest de la Conca d’Òdena, la seva silueta allargada es veu des de la carretera a Tous. Lloc deshabitat, és poc visitat pels excursionistes.
Aquest planell té la seva història humana, agrícola i industrial. Ens ho comentà Rafel Tort i Miquel,(1) qui a la vegada, junt amb Antoni Gili i Vich, es responsabilitzaren de tot l’itinerari. Fou aquest: inici des de la Mallola, cap a la Casa Roja, pla del Magre, coll Roig, font de l’Orant, font de la Nou, pla de Llenes, plans de Ferran i Mas del Vent.
Un itinerari que als seixanta-quatre assistents que el trepitjàrem ens agradà molt. Racons, panoràmiques, serres i valls, ens oferiren una personalitat indubtable d’aquella part de l’Anoia. Una comarca, aquesta nostra, que, més bonica o no tant com altres, l’estimem i la sentim com a cosa molt pròpia. En aquesta estimació i coneixement hi té des de fa unes temporades, part positiva la UEC igualadina amb les seves matinals, que aglutinen un bon grup d’igualadins en contacte obert i franc.
L’itinerari es feu sota cel ennuvolat. La pluja, però, ens respectà. La humitat, densa, es respirà en tot el trajecte on els trams de fangueig ens feren xipollejar una mica. Ambientació ja experimentada en sortides anteriors i que els «uequencs» (perdoneu!), acceptem amb tranquil·la serenitat per a moure’ns-hi adequadament.
El pla del Magre
A redós de les ruïnes de La Punta (masia que es troba així que arribes dalt el pla),(2) en Rafel Tort i Miquel ens feu una xerrada de la vida que allí hi hagué; les dades les havia recollit oralment. Hi era present Isidre Miquel i Saumell,(3) que l’ajudà a puntualitzar-ne detalls. Ambdós tenen una branca genealògica, que més llunyana o més propera, en procedeix.
Al pla del Magre, l’any 1850 hi havia dotze masies. Tenien cisterna i bassa i es proveïen d’aigua a les fonts Grevalosa, la Mata, en un pou d’aigua viva i també a la bassa de coll Roig. Vivien de conrear les terres del pla i feixes de l’entorn. «Llavors guanyar-se la vida no tenia el significat d’ara. Si una família collia per alimentar-se ella, el matxo, l’aviram i el porc, ja ho tenia tot. L’estalvi es feia per a una malaltia, o per a comprar un altre matxo o eines de treball. Si tenien aviram, fruits, bolets i altra cosa sobrera ho venien a la plaça. Dels diners en compraven roba, trossos per apedaçar la vella i les espardenyes. L’home es feia un vestit en casar-se que servia pel bateig dels fills, casaments d’aquests i familiars, i de mortalla en morir. El vestit de núvia, sovint, també servia per a casar la filla. No els preocupava la vellesa, ja que era llei de vida que els fills atenguessin els pares quan eren vells i no podien valer-se per si sols.»
Posteriorment vingué l’auge de la pedra. Els qui no havien emigrat del pla s’hi dedicaren de ple. Per a treballar-la vingué gent de Jorba, Clariana, Tous, Igualada i també un grup de gallecs. La pedra era traslladada amb carro de trabuc de tres i quatre animals; els gallecs instal·laren un funicular elemental que funcionava amb el mateix pes de la pedra que davallava de dalt el pla. A Igualada, amb aquella pedra es feu l’asil del Sant Crist, les Escolàpies, molts portals, pilars, cantoneres i les voravies i lloses dels carrers. Amb el tren se n’enviava a Barcelona.
La decadència del pla l’ocasionà de mica en mica l’evolució industrial, on la construcció utilitzà pedra artificial. També la mà d’obra absorbida per la indústria mateixa i la manca d’iniciativa en la modernització de la mecànica per a treballar la pedra. Actualment encara es treu pedra d’allí per a determinades construccions.
La cista megalítica
L’itinerari, en general, oferí ascensió lenta. Bona part per camí boscós, en el qual, fins arribar a l’Hostal del Vent, es trobà alguna llenega a la vorera i també pel mig, a més de pins joves que creixien en igual lloc. Poc transitats ni agençats per l’home, en aquests camins la naturalesa s’hi desenvolupa lliurement.
En ésser al final teníem temps sobrer. I es decidí d’arribar-nos fins a la cista megalítica dels plans de Ferran, que no era lluny. És una tomba prehistòrica de l’edat del bronze, ja estudiada pels arqueòlegs, que conserva l’estructura exterior de lloses de pedra rudimentària i simple, resulta ben interessant. Hom, en fotografia, l’havia imaginat de grosses proporcions; la realitat no arriba a l’altura de l’home.
Al seu entorn la imaginació pogué fer-se córrer des d’aquells habitants prehistòrics que enterraren allí un dels seus, en mig d’un paisatge ara difícil d’imaginar, fins els qui, avant- passats nostres, habitaren el pla del Magre austerament. Dues formes de vida plenament diferenciades i que en relació amb nosaltres encara ho són més. En reflexionar-ho, costa d’encaixar-nos-hi.
A. Caballé.
------
(1) Rafel Tort i Miquel era cosí germà d’Isidre Miquel, esmentat més endavant.
(2) La Punta és un dels noms populars que reben les ruïnes encara anomenades «Cal Saumell» en els mapes oficials. En una de les dues cases que hi havia allà va néixer el meu pare.
(3) Isidre Miquel i Saumell era, si no vaig errat, cosí segon del meu pare i, per tant, tenien besavis comuns, Joan Saumell Piquer i Maria Palomas Rovira, que van viure a Jorba i segurament al mateix pla del Magre.