El vigilant del far

Perles (87): La llei del mar i la de terra

2012-01-28T09:46:00.000+01:00

«Trobo a faltar que tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mar s’apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s’estan dient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directors generals d’un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empreses privades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsats en la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastos no només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casos han estat generosament indemnitzats i fins i tot ascendits? Els responsables polítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potser perquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a mar el sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem que s’embarquin quedarà clar qui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.»

Màrius Serra, La Vanguardia 19 gener 2012

Tòpics desemmascarats (9): «Amb Franco es podia fumar al metro»

2012-01-25T08:49:00.000+01:00

Això ho deien alguns fumadors, mig de broma o no, quan fer fum encara estava socialment ben vist però es va prohibir, els anys 80, de fer-ho al metro i als autobusos. Es queixaven que amb la (presumpta) democràcia «s’havien perdut llibertats».

Però és un tòpic, és mentida, si més no sobre el paper. El butlletí oficial de l’estat espanyol no em deixarà enganyar-vos:

«El artículo 107 del Reglamento para la explotación de los servicios públicos de transporte por carretera, aprobado por Real Orden de 22 de junio de 1929 (Gaceta de 26 de junio), establecía, entre otras, la prohibición de fumar y escupir en los coches.

»Esa antigua norma ha venido a caer en desuso respecto a la indicada prohibición atendida la variación sustancial experimentada en las costumbres. En esa línea está el hecho de que generalmente los coches, tanto de servicios regulares de transporte de viajeros por carretera como de discrecionales, llevan instalados ceniceros en los asientos.

»Ello aconseja proceder a una expresa derogación de aquella prohibición, con determinadas excepciones en lo relativo a no fumar que vienen aconsejadas en los coches que no vayan provistos sus asientos de ceniceros o en los que presten servicio de cercanías con viajeros a pie. Tal derogación evitará el que puedan ser objeto de denuncias los titulares de los servicios de transporte, no comprendidos en las mencionadas excepciones, por no llevar el letrero de prohibido fumar.»

(Orden del Ministerio de Obras Públicas, 21 setembre 1971; BOE, 6 novembre 1971)

Amb Franco, doncs, durant més de trenta anys, d’acord amb la llei no es podia fer fum ni escopir ni al metro ni als autobusos. I no es va poder fer legalment fins l’any 1971, que es van despenalitzar totes dues activitats, tal com es desprèn de l’ordre anterior: a partir de l’any esmentat, sempre que hi hagués cendrers, ja es podia fumar i llançar sípies.

Se suposa que les cendres calia dipositar-les dins del cendrer, i les escopinades també, però d’això no en deia re explícitament el text legal: bastava que hi hagués cendrers a la vora.

Cap al final del franquisme Espanya havia evolucionat prou i estava tan desenvolupada i corrupta com perquè no es trobés necessari prohibir els fums i els gargalls en públic: ja no venia d’aquí.

Fins a l’any 1971, doncs, teòricament estava prohibit. Però fixeu-vos: és un exemple perfecte per mostrar com funcionava allò. Segons el Fuero de los españoles (1945), la dictadura reconeixia la llibertat de reunió i associació (article 16: «Los españoles podrán reunirse y asociarse libremente para fines lícitos y de acuerdo con lo establecido por las leyes»), però fins als anys 70 no es va permetre, de facto, associar-se ni reunir-se de cap manera si no era sota un paraigua eclesiàstic o similar. En canvi, sota Franco, legalment, no es podia fumar als transports públics, però es permetia.

És l’exemple ideal, deia, per demostrar el que és una dictadura: només importa qui mana i què mana cada dia, no hi fa res el que diguin les lleis. Hitler tampoc va derogar mai la Constitució de Weimar: simplement se la saltava cada dia.

Tornant al tabac i als salivalls, a Franco li interessava de vegades fer veure que era tan i tan liberal, especialment en matèria de civisme bàsic, i sobretot els últims anys de la seva vida. S’havia fet famosa una dita referida al joc de la rateta amb què pretenien entretenir-nos els ministres de la censura perquè no penséssim en les coses importants: «Con Salgado, todo tapado; con Fraga, hasta la braga.»

Però es veu que alguna empresa de transports o algun ajuntament o algun fabricant de cendrers per a autocars «afecto al régimen» s’havia queixat perquè tal vegada un funcionari primfilat havia decidit per algun motiu –potser no li havien passat el sobre aquell mes– fer-los la punyeta pel fet de fomentar o permetre activitats prohibides, o per no dur el rètol de «prohibido fumar» als cotxes, preceptiu segons la llei vigent del 1929. I llavors aquell cappare potser havia anat a veure al ministre d’Obras Públicas, don Gonzalo Fernández de la Mora.*

I el ministre va signar l’ordre de despenalització de fumeres i expectoracions públiques.

*Anècdota: Fernández de la Mora és l’autor de la famosa frase «España no necesita constitución porque es un estado perfectamente constituido». Era profeta: efectivament, és aquella visió còsmica seva la que segueix fil per randa el Tribunal Constitucional espanyol quan té algun dubte sobre la «integridad nacional de la patria». Llastima que Fernández de la Mora es va morir l’any 2002 i no ha pogut veure les darreres intervencions d’aquest tribunal, perquè segur que escriuria un editorial a «la tercera» del diari ABC –no sé si encara existeix aquest concepte mític– demanant disculpes: «Me equivoqué: esta constitución, y por encima de todo su tribunal, sí que me gustan. Capitán, ¡mande firmes! ¡¡Viva Españñña!!»

Perles (86): Catalunya i els seus traïdors

2012-01-21T09:48:00.000+01:00

«No és ni la pròpia voluntat, ni la negació dels altres, el que fa que siguem més o menys nodrits de saba catalana. Segurament convé, per a una acció política concreta, amputar els membres gangrenats de la nostra societat. Però no convé una semblant actitud, en fer història o traçar un simple panorama d’un moment. Si ens acarnissem a podar, per raons de vegades dubtoses, el nostre arbre pairal i el deixem amb les branques massa esclarides, n’oferirem una imatge poc real i segurament molt menys bella del que és. Catalunya és Catalunya, fins amb els seus traïdors. ¿I sabem sempre tansols [sic], exactament, qui són els que han traït, els que han pecat i pequen contra Catalunya?... Els criteris, en considerar-ho, ni entre els exiliats mateixos són unànimes.»

Domènec Guansé, des de l’exili, a Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic 1947, p. 16

Mira, em mullo

2012-01-18T21:23:00.000+01:00

Artur Mas, president d’una Generalitat de Catalunya que no té res a veure amb la Generalitat de Catalunya de quan érem sobirans encara que ell i els seus facin veure que sí; Artur Mas, a qui fins avui ha agradat tant fer la puta i la ramoneta amb els que manaven a Madrid; Artur Mas, que com qui diu fins fa quatre dies es deia Arturo i parlava castellà en la intimitat i en l’exterioritat; Artur Mas, al qual no he votat mai; Artur Mas, president d’un govern dels millors que sovint sembla dels més incapaços...

Aquest mateix Artur Mas, per mi, ara té raó. Avui deia que «estem intentant que la Generalitat no s’enfonsi», i que «si no fem les coses que hem de fer, no vindran temps millors». I crec que té raó.

Però té raó sobretot per un aspecte del qual no es diu gaire res –estem tot el dia parlant de diners com si el món s’acabés a les fronteres espanyoles–, un punt que potser el president de la Generalitat de fireta etcètera no fa prou explícit –ho diu, però com de passada–: i és que no són Espanya ni Catalunya els qui estan en crisi, és el món occidental, és Europa. I el món, i Europa, miren què fem i com ho fem.

Perquè de moment anem al davant, portem bandera de capdavanters, i ens miren. El que s’està fent a Catalunya des de fa un any és el que haurà de fer tothom –tothom– més aviat que tard. Nosaltres hem estat dels primers, i ens miren.

Si ens en sortim i això ho fem més o menys bé, i ho fem més o menys bé fins i tot en les circumstàncies actuals de dependència política i econòmica d’un estat que ens escanya, Catalunya guanyarà molt de crèdit. No sé si la gran premsa s’hi fixarà prou, però els que manen de debò al món, a Europa, els que miren els números seriosament, sí que ho valoraran.

Necessitem que els que manen de debò hagin vist que som gent seriosa, si després els demanem més coses. Més coses com ara volar per lliure i anar per les nostres, tots sols.

És clar, després caldrà veure si això condueix de debò al que molts esperem i que és la conseqüència lògica de tot plegat: plantar cara i dir que s’ha acabat el bròquil, que partim peres amb Espanya perquè, tot i els nostres esforços, amb aquest estat no hi ha manera d’entendre’s. Fer veure al món que d’aquesta manera és impossible que Catalunya i el seu modest potencial –però potencial– i tota la seva petita empenta –però empenta– col·laborin amb Europa i Occident per eixir, en la part que ens toca, del desastre en el qual ara estem ficats.

Artur Mas té raó de demanar la col·laboració de tothom, i de demanar-la, com si diguéssim, a canvi de res. Senzillament perquè no té res a oferir en compensació. No té res de res. No pot fer un bescanvi de cromos, no té cromos.

No té raó el partit del difunt senyor Fraga volent fer veure que sí que hi ha canvi de cromos i que ells són taaaan responsables i que donen suport al govern català perquè així tornen un favor fet per CiU, gratis et amore, a Madrid. O volent arrogar-se una condició de socis preferents que ningú els ha demanat. Semblen uns convidats a noces disfressats de nuvis sense ser ni nuvi ni núvia.

No, l’ínclit senyor Duran va votar que sí als pressupostos de Madrid no perquè ho volgués el govern espanyol, sinó perquè això és el que esperava Europa dels catalans. (Més ben dit, Duran tal vegada va votar que sí perquè ell és com és i potser es pensava que entendre’s amb els seus coreligionaris de la dreta espanyola era el més natural, sense mirar més enllà de la frontera estatal; però estic convençut, no sé si vaig errat, que la decisió no es va prendre en clau espanyola sinó europea. Vull pensar que això explica els viatges paral·lels de Mas a l’estranger, just aquells dies. M’agradaria no equivocar-me.)

Tampoc no tenen raó, pel mateix motiu, els partits de l’oposició que abans conformaven el tripartit: no hi ha contrapartides possibles, no hi ha cromos. El senyor Mas s’equivocarà en molts punts, els pressupostos estaran mal fets en molts aspectes i sempre hi haurà greuges comparatius entre partides que disminueixen més del compte i partides que no disminueixen tant com caldria, però em penso que és només d’això, dels detalls, del que es pot i s’ha de discutir. No del fet global: cal retallar perquè d’on no n’hi ha no en raja, que aquest sí que és un fet incontrovertible. I això, retallar, és el que s’espera que faci tothom en el món civilitzat.

Sí, no són ajustos, no són correccions, no són maquillatges. Són retallades. Escapçaments dolorosos. Eliminacions de partides. Però la majoria calen, no hi ha cap més opció.

Ho diu un que està patint les retallades en carn pròpia. Ahir mateix en vaig tenir una altra experiència ben desagradable. Però no vull ser demagog, no podem ser frívols, no ens podem deixar portar per les anècdotes personals.

Que PSOE, ICV-EUiA i ERC s’enfrontin a la totalitat del pressupost només s’explica pel cinisme de voler defensar uns comptes falsos, els seus, fins i tot quan tothom ja sap que són falsos. Aquests tres partits tenen –encara tenen– dues opcions dignes: callar per vergonya i per tant abstenir-se en qüestions econòmiques globals almenys durant un parell o tres d’anys –sí que poden i han de discutir les partides concretes– o bé donar suport al que fa el govern en l’estratègia econòmica general.

Que és el que els demana el senyor Mas.

L’altra opció, la que han pres fins ara aquests tres partits, no és que sigui indigna i prou, és infantil. Tothom t’ha vist el nas, Pinòquio. I doncs, val més que et fiquis la llengua a la butxaca una temporada.

Això sí, el tripartit va ser una benedicció del cel, un exemple de bona gestió i de sobrietat –gràcies, senyors Montilla, Castells i els altres–, si els comparem amb els nostres amics de l’altra Generalitat de fireta, la del sud. Allò sí que és xauxa, i espera que la cosa continua perquè encara hi ha els mateixos, i amb majoria absoluta.

Per tant, els del partit creat pel difunt Señor Ministro de Información y Turismo val més que callin, perquè no és que tinguin cadàvers a l’armari, és que fan veure que l’assassí que tenen a casa, ensangonat fins a les celles i encara amb el ganivet esmolat a la mà, és bona persona. Això ja no és cinisme, és complicitat amb el crim.

És per tot això que avui em mullo. Perquè davant la ineficàcia i la impudència generals, m’estimo més la mediocritat de qui sembla que almenys tingui una idea clara. Encara que no sapiguem del cert cap a on ens porta.

I el que ens queda per patir. Agafeu-vos.

Qüestions de llengua (54): Relats per donar i per vendre

2012-01-18T09:01:00.000+01:00

Ho copio de la periodista de Vinaixa Joana Bonet, directora de la revista Marie Claire:

«Els últims mesos es deuen haver fixat que tothom busca “un relat”, des d’una marca de cotxes fins al catalanisme, Europa, el final d’ETA, Obama, les revolucions àrabs, el vell socialisme o el Barça. El mot de moda omple la boca, revestint qui l’escriu i qui el pronuncia d’un halo de contemporaneïtat propi de qui es mou a la punta de la piràmide i parla com han de parlar els entesos. Assistim doncs a un sobtat interès de la nostra societat mediàtica per la narrativa que aparentment té a veure amb la realitat, i no amb el conte. Que vol comunicar i persuadir.

»Mai no s’havia popularitzat un interès tan gran per la narració del món, abans ens conformàvem a “llegir-lo”. La influència que exerceixen les consultories, els coachings i el neuromàrqueting es va colant pels desguassos lingüístics. I rescata termes nobles que de tant en tant adornen l’enfilall de vocabulari tecnològic que utilitzem com a nou idioma adquirit. Que ja no insistim tant a “llegir” sinó a “relatar” demostra fins a quin punt ens rebel·lem per no percebre el món de manera passiva, i dóna fe de l’ànsia per ordenar l’actualitat i conferir-li una estructura narrativa.

»Per això tanta gent somia a portar un biògraf a sobre, des d’una marca de patates fregides fins a la duquessa d’Alba. Els protagonistes de qualsevol “escenari” –una altra paraula de moda– s’han de convertir en personatges a fi de proveir-se d’una història, sense la qual no són ningú. Des del fenomen hipermodern del storytelling –fabricar un argument per dotar una marca, un nom, de certa dosi de mite i de llegenda–, la necessitat d’un guió ens alerta de l’ànsia de rebre missatges ben empaquetats. Exigir “un relat” actua com a modisme d’un temps en què gairebé tot és susceptible de ser analitzat i repensat. Però per què es fa servir “relat” com a calaix de sastre? On abans dèiem cronologia, model, lògica, discurs, exemple o crònica, ara diem relat. [...]»

(La Vanguardia 31 octubre 2011)

Perles (85): Racisme profitós

2012-01-12T14:17:00.000+01:00

«Nicanor Vélez, poeta, i editor de les obres completes de Cortázar, Borges, Paz [...] em va parlar d’una actitud que havia detectat en molts escriptors hispanoamericans i que li repugnava: el mètode fàcil per caure bé a Espanya. Quan per primer cop hi arriben i veuen que la rebuda de la societat literària no és tan càlida com voldrien, molts adopten la ideologia del nacionalisme espanyol més intolerant i escriuen articles on diuen fàstics de Catalunya i dels catalans. Immediatament, la societat espanyola els acull amb els braços oberts. No falla mai. Em va explicar que retallava cada nou article de cada nou escriptor que seguia aquest mètode i el desava en una carpeta on els tenia tots, datats i documentats, de Vargas Llosa endavant. La seva idea era escriure algun dia sobre aquesta infàmia.»

Quim Monzó, La Vanguardia 4 gener 2012

Vélez ara ha traspassat. A veure si algú li troba la carpeta.

Perles (84): Tupinada

2012-01-09T09:10:00.000+01:00

«A Guixers, al Solsonès, el poble del meu pare i del meu avi [...], en unes eleccions a la Masia de Cal Jardí, que feia de casa consistorial, la trampa d’entaforar vots a mans plenes en el tupí de terrissa que feia d’urna va donar nom a l’expressió tupinada. Sembla que la principal aportació a la història que ha fet mai Guixers, a deu quilòmetres de Sant Llorenç de Morunys, entre la Corriu i Sisquer, és col·locar aquesta paraula al diccionari. Déu n’hi do.»

Xavier Bosch, Ara, 9 desembre 2011

Se m’ha mort la padrina

2012-01-05T20:10:00.000+01:00

Vull dir ma padrina de baptisme, a casa no dèiem padrí ni padrina a l’avi i l’àvia, això ho diuen més a ponent.

La padrina no la vaig conèixer gaire, potser ens hem vist quatre o cinc vegades a la vida, però me l’estimava. I m’agradava que sempre que ens vèiem ella em deia que l’havia d’acompanyar, ara a Angola, ara a Rússia, ara a qui sap a on. La padrina era la filla de la germana gran del meu pare. O sigui, era cosina meva.

Era la meva padrina però només ho era de càrrec, no d’obligacions oneroses. O sigui, no em feia mona o si me la feia no me’n recordo, perquè ella sempre era fora, lluny, molt lluny. Sí que recordo que la seva mare, quan jo era petit, alguna vegada em regalava la mona “de part de la padrina”. Però potser la padrina ni ho sabia, allò, i jo ho notava.

És per això que vaig estar enfadat amb la padrina uns quants anys, perquè s’havia oblidat de mi. L’emprenyamenta em va durar més o menys fins que vaig ser adolescent, que jo també em vaig començar a oblidar de les meves obligacions com a padrí. Perquè jo també tinc una fillola. Llavors, quan vaig deixar de fer de padrí en aquest punt, diguem-ne, material –la mona–, em vaig oblidar de la meva padrina. Només hi tornava a pensar quan, un cop cada mil anys, la padrina venia a casa i xerràvem una estona.

M’agradava la seva conversa. Apuntava amunt. Volia que anés amb ella, que l’acompanyés, i m’ho deia amb molta convicció, com si jo li hagués de dir que sí. Jo de vegades li deia que no, que altra feina tenia, que tenia obligacions familiars, però de vegades no era capaç de dir-li que no i li deia que m’ho pensaria, més que res per treure-me-la del damunt fins al pròxim viatge. Però després de cada conversa i de dir-li que no i de treure-me-la del damunt sempre pensava que aquella xerrada m’havia agradat i que en realitat no m’havia resultat molesta, em donava autoestima, ella em valorava... sense conèixer-me gaire.

La meva padrina era monja. L’últim dia que vam parlar, el 22 de desembre, feia molt bona veu. Només vam poder parlar per telèfon, ella era a l’estranger, tot i que en un país proper. Ja feia sis anys que arrossegava un càncer que a la fi ha estat terminal, i en tots aquests anys no he sigut capaç d’anar a veure-la. No me’n puc penedir, senzillament va anar així, no vaig ser capaç d’agafar un avió o un tren i anar-hi ni seria capaç de fer-ho ara. Viatjar em supera des de fa anys, si no és estrictament imprescindible, i vaig pensar que ella ho entendria.

Li ho vaig dir, mira Clara –es deia Clara– no he sigut capaç de venir a veure’t, sempre em dic quan vagis a X aniràs a veure la Clara, i no he vingut a X de manera que no ens hem vist, i m’hauria agradat veure’t i parlar però m’imagino que tampoc hauríem pogut enraonar molta estona perquè justament tot aquest temps que has estat malalta tu no devies estar gaire per a xerrameques, però t’hauria explicat coses si bé reconec que el que em faria il·lusió seria conèixer la teva vida d’aventures perque la meva és ben grisa.

Més o menys això li vaig dir, i crec que a ella li va agradar. Em va fer tot seguit unes consideracions religioses, com les que jo sempre havia valorat molt d’ella, i ens vam acomiadar per sempre. Tots dos sabíem que no tornaríem a parlar.

Se m’ha mort la padrina i ara trobaré a faltar les seves mones espirituals.

Històries dels Saumell (7): La gent de Selmella

2011-12-31T10:23:00.000+01:00

Mapa de la rodalia de Selmella, 1690 (foto: Centre Excursionista de Catalunya; Selmella apareix sota la I d’ALBI)

Ja vaig parlar del topònim Selmella i avui parlarem de la gent: de la gent que ha viscut a Selmella al llarg dels darrers 640 anys i de les seves vicissituds.

Les primeres dades que tenim sobre els habitants del poble de Selmella són d’un fogatge manat per les Corts de Cervera (1358-59). Ja havíem donat notícia d’aquest fogatge en articles anteriors. Un fogatge era un cens general, un recompte dels focs, o sigui de les llars de foc i per tant de les famílies enteses com a grup de persones acollides sota un mateix sostre. Després servia per determinar entre altres coses els «donatius» (sic) que havia de fer cada població a l’erari públic –o sigui, al rei– quan es feia la seva coronació –«coronatge»–, quan hi havia un casament reial –«maridatge»–, etc.

Doncs al final del segle XIV (l’any 1379, exactament), quan va quedar enllestit aquell fogatge, hi havia a Selmella cinc famílies. No sabem quantes persones vol dir això exactament, però en aquella època hauríem de calcular de tres a cinc persones per família, cosa que ens dóna un total de quinze a vint-i-cinc «ànimes», tal com es deia aleshores. A cada casa hi havia quedat poca gent, en comparació amb altres temps de més bonança, per les pestes i les guerres.

Ara fa uns dies, que he examinat una transcripció dels resultats d’aquest cens del 1379, he pogut saber que hi consta una família anomenada Saumella (sic) domiciliada a Font-rúbia (avui Font-rubí), llavors dins els termes de Vilafranca, termes que eren propietat del prior del monestir de Montserrat. Font-rubí és a uns vint quilòmetres de Selmella en línia recta, a mig camí entre Vilafranca i Santa Coloma de Queralt. Aquests Saumella desapareixen en fogatges i censos posteriors.

Però, tot s'ha de dir, és justament a Font-rubí –al barri de l’Alzinar de Guardiola de Font-rubí– on es conserven vestigis, i el nom popular (Cases d’en Saumell), d’un antic casal important que duia aquest nom i que avui està dividida en vuit propietats: Cal Ton Pere, Cal Pere Saumell, Cal Tolino, Cal Tonet de Cal Ton Pere, Can Costal, Cal Jan Maioles, Cal Joan Pere i Cal Joan Saumell. Quedi dit per si de cas.

En qualsevol cas, aquest Saumella de Font-rúbia que apareix al fogatge de l’any 1379 és gairebé contemporani de Guillem de Selmella –aproximadament, perquè no sabem amb exactitud quin any havia mort Guillem. En efecte, el Saumella de Font-rúbia ens apareix als censos poc després del trasllat de les restes del nostre guerrer a Santes Creus, l’any 1363. I doncs, hem de considerar de moment que aquest Saumella del fogatge de 1379 ha de ser un familiar de Guillem o un criat de la família. (Si fos criat, ja que hi som, potser era d’origen moro, convers i esdevingut lliure; era molt comú que els esclaus manumesos adoptessin noms de lloc.)

O sigui, Selmella hauria donat lloc a dues famílies: la noble, nascuda el segle XII com a títol secundari d’un membre de la família Alemany de Cervelló, titular de l’indret on s’edificà el castell de Selmella –família probablement extingida el segle XIV–; i la plebea, el nom de la qual prové també del llogaret de Selmella però quan ja s’havia perdut tot rastre de l’anomenada senyorial que havia tingut aquella població. Aquesta segona família és, se suposa, la que ha arribat fins als nostres dies.

Ara bé, precisament un dels vuit masos de Font-rubí que acabem d’esmentar, coneguts com les Cases d’en Saumell –concretament l’anomenat Cal Pere Saumell–, és l’únic topònim-antropònim que es conserva actualment als mapes –a part de les ruïnes de Cal Saumell al pla del Magre de Jorba. Però de moment no tenim dades que connectin les Cases d’en Saumell amb aquella família medieval, i per tant, mentre no es trobi documentació que avali la continuïtat dels Salmella a Font-rubí entre els segles XIV i XVI, hem de considerar que aquesta branca és més recent i prové, doncs, com la resta dels Saumell, de la segona família, la plebea.

En resum, la tesi meva és que el de Font-rúbia és l’últim Selmella –Salmella, Saumella, Celmella–, que (suposo que) depèn d’alguna manera de la branca «noble» –secundària, però noble– dels Alemany, branca de la qual tenim notícia en la primera època en què s’utilitzà aquest cognom. Perquè després d’aquest Saumella, com dic, no hi ha hagut manera fins ara de trobar cap més font documental, arqueològica ni censal que ens confirmi que hi va haver altres persones que es fessin dir Selmella o Saumella –ni Çalmella, Celmella, Çolmella, etc.– durant els dos segles següents.

En qualsevol cas, el fet que aquell veí de Font-rúbia escrivís el seu cognom com a Saumella, i no Selmella ni Salmella, demostra que la pronúncia U alternada amb la L en l’antropònim –i també en el topònim, segons alguns mapes antics– ve de lluny i és congènita a la pronúncia del català en aquells indrets. Almenys des del segle XIV.

Les dades més interessants per a nosaltres vénen ara. Un fogatge fet al final del segle XV (1496-97), una mica més d’un segle després de l’altre, ens reporta que queda una sola família al poble de Selmella –entre tres i cinc persones en total, doncs, seguint la mitjana del segle anterior, ja que continua havent-hi epidèmies i guerres–, i en canvi no consta enlloc de Catalunya cap Saumella o Selmella –ni Çolmella, Çalmella, etc. Hem de considerar, doncs, efectivament, que aquest cognom d’origen noble ha desaparegut amb la fi de la branca de la família Alemany que el duia.

Naturalment, els fogatges de l’època, com els censos d’ara, poden contenir molts errors. Però el fet és que ni Selmella ni Saumella ni derivats no hi apareixen. Cap ni un. I en canvi tenim una família aïllada al poble de Selmella.

Tampoc sabem a hores d’ara com es deia aquella família que mantenia el seu foc solitari al poble, al final del segle XV. Només sabem això que deia: que no es nomia Selmella, ni Saumella, ni Salmella..., perquè aquest cognom no existeix, segons el mateix document, enlloc de Catalunya. Per tant, tampoc a Selmella. Si els responsables del cens sabien que hi havia una família perduda allà dalt, sens dubte devien saber com es deia. I si no ho sabessin, els haurien denominat amb el nom del poble. No ho van fer.

En canvi, seixanta anys més tard, el 1553, ens reapareix de sobte en un nou fogatge el cognom. El trobem a Solivella, població venuda «a carta de gràcia» pel rei Alfons el Magnànim a la família Llorac, família que havien estat fins feia poc senyors de Rocafort de Queralt, població veïna de Selmella. La baronia de Rocafort, precisament, havia estat adquirida per la família Armengol, que serien també ben aviat senyors de Selmella.

Solivella està situada al nord-oest del riu d’Anguera (nord-est de Barberà de la Conca, doncs), dins l’aleshores anomenada vegueria de Montblanc i fora, per tant, dels dominis de Santes Creus –tot i que havia pertangut al monestir durant uns pocs anys al començament del segle XIV–, dada que dono per si això té alguna relació amb el trasllat d’aquella família «tan lluny» de Selmella, cosa que no sabem. Suposant, és clar, que aquella família provingués de Selmella.

El nou cognom, tal com apareix al cens del 1553, incorpora ja una variació respecte al topònim i a l’antropònim «nobles» de fa dos segles: el nou apel·latiu és Salmell, segons el document esmentat; o sigui, ha perdut la -a final, que fins llavors era comuna a totes les variants que coneixíem del topònim i de l’antropònim originats a partir del castell i la població de Selmella. No se sap l’origen del canvi, si bé de seguida miraré de fer-ne una explicació.

Ara bé, això és important, la població sí que conserva aquesta -a: es continua dient Selmella –llavors grafiat Salmella. Si qui portava el cognom fos d’origen noble –titular honorífic del castell–, o bé conservaria la -a final en el cognom o bé el castell i el poble haurien perdut també aquesta -a.

Encara més, consta en el nou fogatge que ara hi ha allà, a Selmella, dues famílies, i en sabem els cognoms: es diuen Guasch i Claresó. Acaben d’arribar en aquell indret? L’«única família» que hi havia allà fa només cinquanta anys es deia Guasch o Claresó? No ho sabem.

Una de les hipòtesis més fermes que es poden fer sobre l’origen del cognom Saumell actual, que neix d’aquestes dades i que ja vaig avançar en un article anterior, és que l’antropònim (cognom) no és un patronímic (cognom del pare) sinó el renom que va adoptar a començament o a mitjan segle XVI aquella única família que quedava al poble segons el fogatge de 1496, família que no es deia Selmella (ni derivats) perquè en el mateix fogatge, com ja he dit, no apareix cap Selmella.

És ben raonable que sent com eren una sola família, que vés a saber des de quan vivia allà aïllada, tothom a la rodalia els conegués com «els de Selmella» (o Salmella, o Saumella), fos quin fos en realitat el seu cognom. O potser ja els anomenaven «els Salmell», tal com de fet es van fer dir pocs anys després, per distingir-se, justament, del nom del poble i adaptar el nou cognom a altres que tenien al seu voltant... cosa que solien fer de vegades, precisament, els que eren coneguts com a «provinents de» però no n’eren senyors. O sigui, una cosa era Salmella, Solivella, Gironella, Cornudella o Martorella –i els propietaris honorífics o reals, però de família noble, d’aquells pobles, als quals lògicament els interessava conservar el cognom sense canvis– i una altra «els Salmell», «els Solivell», «els Gironell», «els Cornudell» o «els Martorell». Això no funcionava sempre així, però n’hi ha uns quants casos, especialment en determinades zones de Catalunya com ara aquella.

Una altra opció és que els Salmell fossin membres d’una família d’origen moro –tornem-hi– que precisament quan començava el segle XVI, l’època en què els reis anomenats «catòlics» pressionaren més els mudèjars perquè «s’adaptessin» o se n’anessin, van marxar de Selmella, on potser servien l’única família que s’hi estava, van adoptar el topònim del poble on havien viscut fins llavors i tot seguit es van instal·lar més terra endins. Això explicaria per què no ens apareixien els Salmell l’any 1497 –encara no havien fet el pas, encara no se’ls perseguia ni se’ls forçava com es va fer poc després– i sí el 1553.

Però continuem amb els habitants de Selmella, que ens n’hem desviat.

Del final del segle XV –una família– i mitjan segle XVI –dues famílies– hem de passar ja al començament del XVIII: un salt de 150 anys. De moment no tenim dades intermèdies sobre aquests 150 anys, ni d’allà ni gairebé d’enlloc de la Catalunya rural, segurament pels fets bèl·lics produïts tot al llarg del segle XVII: Guerra dels 30 Anys, Guerra dels Segadors i altres batusses i litigis més locals (cf. Manel Güell, Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII), Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2009, p. 92-108).

Segons el cens borbònic del 1717-19 –primer cens general de Catalunya des dels darrers fogatges parcials de 1553–, Selmella té 9 cases i 75 habitants dins els seus termes: vuit membres de mitjana a cada llar. I doncs, el poble no sols havia estat repoblat de nou, sinó que va créixer de manera molt notable.

No hem pogut saber exactament quants Salmell o Saumell hi ha a Catalunya aleshores (començament del segle XVIII), però ens consta per altres documents –censos i capbreus locals– que ja n’hi ha uns quants i que estan repartits per les les comarques del voltant –al mateix Alt Camp, a la Conca, al Penedès, a l’Anoia, fins i tot a l’Urgell. I en tenim algun d’abans, del segle XVII, de poc després de començar la Guerra dels Segadors i de menys d’un segle després del fogatge que ens parlava d’un sol Salmell a tot Catalunya –el de Solivella. En parlarem un altre dia, perquè això ja forma part de les hipòtesis sobre el naixement i la primera expansió del cognom Saumell (Salmell al començament), hipòtesis que desenvoluparem en pròxims articles.

Segons Pascual Madoz (Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar,vol. XIII, Madrid 1840), entre el final del segle XVIII i el començament del XIX a Salmella (sic) es cultivava blat, patates i llegums, s’hi criava bestiar de llana i s’hi podia caçar conills i perdius en abundància. Si haguéssim de creure Madoz en tot el que diu, però, la població en el primer terç del segle XIX tornava a anar de baixa (69 persones).

En canvi, el Diccionario geográfico universal de la Sociedad de Literatos S.B.M.F.C.L.D. (1833), que devia tenir corresponsals diferents que Madoz a Catalunya (o bé Madoz compta només el nucli del poble i no les masies aïllades), assegura que a Selmella hi havia 108 habitants a començament del segle XIX. Aquest segon diccionari explica també que a Selmella s’hi feia vi, en aquella època.

L’Enciclopèdia Catalana encara va més enllà, ja que afirma que «el 1830 la població [del Pont d’Armentera] consta de 1.158 habitants, 1.347 si s’hi uneixen els de Selmella». O sigui, el primer terç del segle XIX la població de Selmella havia crescut fins a tenir gairebé 200 habitants! Sembla difícil de creure.

Després, coincidint amb la desamortització eclesiàstica del 1835 –recordem que les terres eren administrades pel monestir de Santes Creus–, el nombre d’habitants de Selmella va recular molt ràpidament i al final del XIX hi quedaven només mitja dotzena de famílies.

Per tant, el que diu l’enciclopèdia espanyola Espasa, que el cens del 1910 donava per a «Salmellá» (sic) 58 edificis (!) i 95 habitants (Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, Espasa-Calpe, vol. 46, Madrid 1922, p. 303) és evidentment erroni, tret que les dades es refereixin a tots els encontorns de la baronia de Rocafort (Conca de Barberà), de la qual havia depès antigament Selmella fins que la població fou adscrita al Pont d’Armentera. En aquella època consta per nombroses fonts que a Selmella hi quedaven ja molt poques famílies, menys de mitja dotzena. I sens dubte mai no hi ha hagut allà 58 cases. Si l’Espasa tingués raó, a més, una bona part de les famílies de l’època (fa un segle!) serien monoparentals!

Segons diu la Viquipèdia, un tret característic d’alguns pobles d’aquells voltants que han sobreviscut –com ara l’abans esmentat Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà però molt a prop de Selmella–, va ser «la forta emigració que tingué la població de la vila, principalment a Cuba. De retruc, al poble hi ha diverses cases construïdes pels rocafortins que van anar a Cuba, [anomenats] “cubanos”». Aquesta emigració voluntària, que d’alguna manera es posa de moda a partir de l’últim terç del segle XIX, és posterior als desterraments forçosos a les illes espanyoles (Canàries, Cuba i altres) que hi havia hagut durant el segle XVIII, després de la Guerra de Successió, fins a la primera meitat del XIX.

Ara bé, és possible que la notorietat política i cultural o fins i tot la relativa prosperitat que van adquirir alguns catalans desterrats a Cuba entre el segle XVIII i els dos primers terços del XIX –en parlarem en un altre capítol– tinguessin un determinat efecte crida en gent aventurera d’aquelles comarques, de les quals havien sortit de manera obligada els seus conciutadans dues o tres generacions abans.

I això és tot el que sé de moment sobre la gent que va viure a Selmella entre els segles XIV i XX.

Que tingueu una bona entrada d’any.

Govern dels millors (3): Retenir l’impost abans de pagar la nòmina

2011-12-29T14:22:00.000+01:00

Han passat uns dies, però encara som a temps de deixar-ho escrit per a la història del govern dels millors.

230.000 empleats de l’administració pública es van trobar el 21 de desembre que la nòmina corresponent a aquest mateix mes, que ja cobraven amb retard i que no incloïa la paga extra de Nadal –la majoria dels sous de l’administració pública es desglossen en 14 pagues l’any–, duia incorporat sense avís previ el descompte de l’impost de la renda corresponent no sols a la paga de desembre sinó també a la paga extra que encara no havien cobrat. Això vol dir que la paga del desembre era, de mitjana, el 65-70% d’una paga normal.

Segons les primeres i del tot desafortunades declaracions del conseller Mas-Colell, després matisades i finalment desmentides, la mesura es va aplicar com a «factor moderador» per tal que quan cobressin l’extra de Nadal els funcionaris no tinguessin cap retenció sobre aquesta paga. Així s’evitaria, deia ell, que haguessin de fer una declaració de renda complementària l’any 2013, si una part del sou corresponent al 2011 el cobraven ja encetat el 2012.

* * *

Dit i denunciat això amb crits i exclamacions i sense cap mena de recança, deixeu-me fer una mica de demagògia, que com sabeu consisteix a fer comparacions odioses.

A veure si les autoritats públiques, i també els funcionaris i les funcionàries i la gent del carrer en general prenen consciència d’una punyetera vegada que una cosa molt similar ens fan als autònoms i també a les autònomes cada trimestre, i no hi ha tants escarafalls –del tot justificats– per part dels mitjans de comunicació. Per això he marcat algunes paraules de la informació reproduïda al damunt, perquè rumiï cadascun d’aquests punts qui s’hi senti interpel·lat.

Els autònoms, que som més de 500.000 a Catalunya, hem de liquidar a començament de cada trimestre l’anomenat impost sobre el valor afegit (IVA) de totes les factures del trimestre anterior, tant si hem cobrat aquelles factures com si no. Quan algun dels nostres clients és l’administració pública encara fa més ràbia, perquè avances a l’administració un 18 per cent d’una factura que la mateixa administració –o una altra, no ve d’aquí– no t’ha pagat i et pagarà al cap de 30 dies, o de 60, o de 120, o...

D’altra banda, els autònoms no tenim paga extra de Nadal –de vegades tampoc tenim paga del desembre, ni del novembre, ni del maig, ni de qualsevol altre mes–, i les nostres pagues sempre ens arriben amb retard: no amb uns dies de retard, no, amb mesos de retard. I de vegades anys.

Encara més, els autònoms i també les autònomes de vegades no cobrem les nostres factures, tot i haver-ne liquidat l’IVA: ni un 70%, ni un 65%, ni un 1%. Res, zero.

L’única diferencia entre un fet i l’altre és que en el primer cas qui feia la retenció –la Conselleria d’Economia– va incórrer en la il·legalitat, mentre que en el segon cas, el dels autònoms, les autoritats no poden cometre il·legalitats, perquè no tenen gairebé cap obligació envers els i les professionals autònoms –a l’inrevés sí, tenim moltes obligacions i pobre de tu que te’n saltis alguna. Els autònoms continuem estant en bona part, pel que fa a lleis protectores, en els llimbs (no dels justos, sinó dels injustament tractats).

Bé, sigui dit perquè quedi dit.

Ara bé, un cop aclarit tot això no em fa res tornar a denunciar amb crits i exclamacions l’espifiada del govern dels millors, que ha estat de les que poden fer història.

Govern dels millors (1)
Govern dels millors (2)

Perles (83): ‘Pelmes’

2011-12-27T14:28:00.000+01:00

«Al costat de casa han obert un basar molt gran regentat per una família de xinesos. [...] Hi entro a comprar una espelma. El noi xinès és darrere el taulell, i les seves germanes vigilen. Pregunto: “Sisplau, on teniu les espelmes?” Una de les noies em mira estupefacta. “¿Pelmes? –pregunta–. ¿Qué son, pelmes?”. Em sufoco una mica i començo a buscar per les prestatgeries mentre li vaig explicant que les espelmes s’encenen, fan llum i es posen a sobre la taula per fer bonic... Però les meves explicacions no il·luminen la noia, que va movent el cap i repetint: “¿Pelmes?, ¿pelmes?; no sé...” [...]

»Amb ganes d’ajudar, una de les clientes em dóna la solució: “Digues-li velas!”. Això mateix! ¿Com pot ser que no se m’hagi acudit que parlant-li en castellà tot està arreglat? Estic a punt d’escanyar-la, però aquesta dona ho té molt clar: ¿quin sentit té que jo parli català al meu país, quin sentit té que aquesta noia sàpiga la llengua del país on viu i treballa, i per tant s’integri i pugui progressar, si dient-li velas sóc al cap del carrer, m’entén, agafo les espelmes, pago i me’n vaig? Per sort les trobo al tercer prestatge, de totes mides i colors, fins i tot hi ha ciris vermells dels que s’encenen a l’església. “Mira, són aquí! –li dic, agafant-ne una de color taronja–: una espelma.” La noia em mira alleugerida: “¡Ah! –crida–, una vela!” I com si hagués caigut del cavall exclama, ara sí, il·luminada: “Pelma es catalán!”»

Maria Mercè Roca, El Punt Avui 11 novembre 2011

Que Déu hi faci més que nosaltres

2011-12-24T10:25:00.002+01:00

Si dius l’any 2011 –ja cap al final, a més a més– en un context laic que creus en un Déu que «nasqué de Maria verge», t’arrisques a perdre la meitat dels lectors o més –ei, que hi ha algú, avui? Però m’hi arrisco.

Suposo que dir això que he dit, que és part del credo catòlic, no ho interpretarà ningú com una mena de sortida de l’armari. Almenys els lectors més veterans d’aquest bloc ho sabeu de sobres. Sovint per Nadal m’he declarat creient, i avui ho torno a fer. No sabia si fer-ho enguany, però les manifestacions d’un determinat escriptor supervendes m’hi han empès. Com va dir Miquel de Jorba, «les provocacions mouen el món», ni que aquestes provocacions siguin pobres i infantils com en aquest cas –el gran argument del nostre heroi són les caques.

Això vol dir que celebro força el Nadal. Ara, anar a favor del Nadal i dels fets històrics que (alguns) recordem no vol dir que m’agradi gens, però gens ni mica, que aquestes festes es converteixin en una mena de festival del consum. Dir això tampoc no és gaire original, ho diu tothom, també la majoria dels descreguts. Que ho diuen encara amb més raó, perquè descobreixen les nostres febleses i les nostres hipocresies. Quan parlo de descreguts vull dir ara els que no són de l’Associació de Grans Despenedors Nadalencs, que a l’AGDN també hi ha força menjacapellans. O sigui, que hi ha anticlericals d’allò més militants que no s’estan pas de fer els grans àpats i/o els grans viatges, aquests dies.

Una cosa és fer festa i reunir-se amb la família, si se’n tenen ganes, i instal·lar el pessebre al rebedor de casa i fer cagar el tió i esperar dels Reis –dels Reis i no del Pare Noel, eh?, no fotem, que això sí que és sagrat– algun regalet, i una altra cosa és... una altra cosa.

Un «creient» que per Nadal tira la casa per la finestra, fa regals caríssims i viatges de plaer, compra cotxes nous... i encara més en temps difícils com els que ara vivim, per mi no és un creient practicant. Un «creient» que odia, que és violent, que va a la seva, que es creu qui sap què, que li és igual el que passi fora de la seva església o fora del seu cercle més proper, això no és un creient, i per descomptat no és un creient practicant de cap religió que no sigui la del seu jo, és un farsant.

«Molts cops jo mateix experimento dolor i patiment en observar com nosaltres, els homes d’Església, som els que alguns cops donem ocasió d’aversió cap a l’Església i cap a la religió per part d’un món que potser per defecte de cultura es troba sempre disposat a jutjar de manera sumària els valors espirituals segons la manera com els personifica el clergat i els catòlics.» Cardenal Giovanni Battista Montini, «Ciò che la Chiesa è e non è», Milà, 10 novembre 1960.

Potser Montini, abans de ser papa i tot –va ser escollit just tres anys després amb el nom de Pau VI–, ja sentia la pudor que sortia d’alguna escola de capellans, d’alguna aula de catequesi i d’alguna sagristia? «Al qui escandalitza un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar» (Marc 9,42).

Si algú em demana com em defineixo des del punt de vista religiós i el fet de preguntar-ho no és un cas clar de tafaneria injustificable, que llavors l’envio a fer punyetes, jo responc sempre: m’agradaria ser un cristià conseqüent, o sigui practicant de la meva religió, però la veritat és que no ho aconsegueixo gaire. Tampoc els diumenges, tot i que procuri anar a missa.

Clive S. Lewis, l’autor de les Cartes d’un dimoni al seu nebot –el protagonista de la pel·lícula Shadowlands de Richard Attenborough–, deia: «Quan un hipòcrita fred es justifica a si mateix dient que va de manera regular a l’església, està més a prop de l’infern que una prostituta. (El millor, però, és no ser cap de les dues coses.)»

No miro de justificar-me personalment. És massa fàcil «l’autocrítica» que fan alguns, que consisteix a criticar el company de pupitre, el condeixeble, mentre que tu fas veure que allò no t’afecta i quedes com un reietó, impol·lut i innocent.

Realment és molt difícil ser un bon cristià, perquè això comença no per portar escapularis sinó per preocupar-se de debò pels altres –no com una postura teòrica–, i per ser humil i alhora valent, i per ser un bon treballador i no sols no corrupte sinó honrat, i per ser honest, que no és exactament el mateix que honrat, i pacífic, i comprensiu, i planer...

En fi, que farem el que podrem, suposo que com la majoria de la gent amb bona voluntat. I que Déu hi faci més que nosaltres.

Ja m’he esbravat, com l’escriptor famós de les caques. Bon Nadal.

* * *

Us reprodueixo un sonet de Nadal que m’ha enviat un bon amic:

Alena i omple el pit, enlaira el teu esguard
vers el clar horitzó fet de vent i aigua brava,
que no quedi cap rastre de cap ànima esclava
en el món que es desclou com un bell estendard.

Aquest bri d’esperança que treu lluc cap al tard
és el llum de Nadal, que no mor ni s’esbrava,
car l’Infant té el cor cald, i l’amor mai no acaba,
i te’l don somrient, generós te’n fa part.

Alena i omple el pit, clou els ulls i somriu,
que l’Infant t'ha parlat amb una melodia
que esdevé dintre teu un impuls que et reviu

i et mostra la cançó, l’acord i l’harmonia.
Reneix, que ja és Nadal, que res no et faci esquiu
al món que t'ofereix aquell qui en tu confia.

Gustau Erill i Pinyot
Abella de la Conca, Pallars Jussà /
Monistrol de Calders, Moianès
Nadal del 2011

Paradoxes lingüístiques (11): No apostrofeu «la R», apostrofeu «l’RNA»

2011-12-19T08:39:00.000+01:00

(A veure si amb aquesta paradoxa l’encerto més, després de la relliscada de l’última.)

Diu l’esborrany de la Nova gramàtica del IEC (heu d’anar al capítol «La grafia dels mots», dins l’apartat d’Ortografia): «No s’apostrofa l’article femení singular [...] davant les lletres i el nom de les lletres (la e, la s; la a, la efa).» (La cursiva és meva.)

I també diu, una mica més avall: «S’apostrofa l’article singular i la preposició de davant números i davant sigles que es lletregen, en aquells casos que, en ésser pronunciades, comencen per un so vocàlic: l’1 de febrer, l’XI Simposi de Ciències Socials; l’RNA, l’FM; d’11,5 milions d’euros, una emissora d’FM.»

De fet, aquesta norma (provisional) ja l’apliquen la majoria de publicacions.

Ara, algú em pot explicar la norma amb un exemple de tractors i arades? Vull dir, que ho pugui entendre fins i tot jo o qualsevol altre fill de pagès?

Fixeu-vos que la gramàtica diu que no s’ha d'apostrofar l’article o la preposició «davant les lletres». El IEC distingeix entre «les lletres» i «el nom de les lletres». Ara deixem el «nom de les lletres» de banda. És un cas particular que evitarem expressament per no ficar-nos en dibuixos massa complicats. Fixem-nos només en «les lletres».

No trobeu que és una paradoxa notable? Per què no s’apostrofen «les lletres» i en canvi sí que s’apostrofen aquelles mateixes lletres quan van seguides d’altres lletres però es continuen pronunciant amb el seu nom –continuen sent «lletres»– i no amb el seu valor fonètic estricte, o quan signifiquen una altra cosa diferent de ‘primera [o la que sigui] lletra de l’alfabet’?

Perquè jo entenc que no s’ha d’apostrofar l’article (ni la preposició de) davant la lletra a, però sí davant la preposició a –o sigui, davant l’a (preposició)– i també davant una hipotètica botiga que es digués A, i també, per exemple, davant E quan significa ‘nombre irracional equivalent a 2,7182..., que és la base dels logaritmes naturals’. Però què canvia de substancial en un cas (lletra) respecte als altres?

Em direu: el que canvia és el mateix que canvia en qualsevol altre fet de llengua: una lletra que no va sola sinó que va seguida d’altres lletres, o que no significa només tal lletra, ja no és una lletra sola, és o forma part d’una paraula, d’un mot –d’un morfema, tècnicament, si cal ser precisos.

És clar que és això, d’acord, però no em direu que és fàcil d’entendre el raonament si continuem pronunciant aquell morfema lletrejant-lo. Aquelles lletres juntes potser formen un mot, però no les pronunciem com un mot, sinó com lletres separades. Em continuareu dient: el mateix passa amb la majoria de les paraules encapçalades per una vocal, que comencem a pronunciar-les, d’alguna manera, lletrejant-les.

D’acord, sí. Però qui ha sigut capaç d’arribar fins aquí? Vull dir, totes les paradoxes tenen explicació (paradoxa vol dir contradicció aparent), però no deixen de ser paradoxals. I aquesta norma (provisional) ho és força, de paradoxal. No us ho sembla?

I, a més a més, també podríem començar per demanar-nos la raó per la qual no apostrofem davant les lletres i els noms de les lletres...

Deixem-ho ara de banda. Però ja que en aquest cas la paradoxa ens l’hem inventada fa no gaire, francament, jo l’eliminaria.

I llavors:

- la a/A (lletra, preposició, una botiga, un diari...)
- la e/E (lletra, nombre irracional, una entitat, un altre establiment comercial...)
- la AP-7 (autopista), la E-15 (carretera)
- la ABC (cadena de TV americana), el ABC (diari espanyol)
- la OIT (Organització Internacional del Treball)
- la RDA (antiga República Democràtica Alemanya)
- el SMS (com el stop que dèiem l’altre dia, encara que aquí era per un altre motiu)
- la FP
- etc.

No seria força més senzill, tot plegat?

Paradoxes lingüístiques(10): ‘Capdavant’ no és català?*

2011-12-15T08:48:00.000+01:00

* Afegitó de les 18.40 h. He publicat aquest article d’aquí sota al matí sense fer una darrera comprovació, ni del que deia l’amiga Maria Mariné ni del que deia jo mateix fa dos anys i mig.

El DIEC ha canviat el seu motor de cerca i ara ja és possible localitzar sense informacions prèvies les locucions i expressions que dèiem l’una i l’altre. O sigui, ara es pot trobar al diccionari tant capdavant, com gatzoneta, com gom i com les altres. Tant de bo que l’article de na Mariné hagi ajudat els del DIEC a fer aquesta millora. (No dic el meu perquè quan ella va escriure, fa mig any, el meu ja feia més de dos anys que estava publicat i sembla que no n’havien fet gaire cas. O na Mariné també es va deixar endur per la memòria sense fer comprovacions prèvies immediates? Vés a saber quan ho van esmenar.)

El que llegireu tot seguit, doncs, és el que reproduïa jo aquest matí del bloc Punyetera llengua!, que ara heu de considerar desfasat i anacrònic (l’article, no el bloc), incloent-hi el comentari final meu. Ho deixo com un mea culpa, com a recordatori del que no s’ha de fer. Un bon corrector ha de comprovar les coses fins als últims detalls i fins al darrer instant, abans de publicar el que sigui.

I ara dubtava de si esborrar-ho tot plegat o deixar-ho amb aquesta postil·la prèvia. Ho deixo. És un testimoni de com van ser les coses fa un temps i també fa palès que els del DIEC saben rectificar. I això sempre és bona cosa.

(Gràcies, L., per l’ajuda.)

Afegitó del 19 desembre 2012: El bloc Punyetera llengua! de Maria R. Mariné també ha fet la rectificació corresponent.

* * *

Copio:

«“Capdavant és bo en català? És que no surt al diccionari”. [...] “I tant que és bo. Ho has escrit bé?”

»Sí, sí, el redactor ho ha escrit perfectament, però posant-ho al cercador del DIEC2 la resposta és: “No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca”.

»Molt sorpresa, descobreixo que certes locucions adverbials (a corre-cuita, al capdavall, a l’engròs, a bastament…) només les hi trobes si les escrius totes senceres. Consulto les instruccions del diccionari i, efectivament, indiquen que les locucions que tenen com a nucli un mot que no pot funcionar sol tenen entrada pròpia i “estan alfabetitzades pel sistema discontinu, és a dir, mot a mot”. Bé, és un dels sistemes possibles.

»I jo em pregunto: ¿que no estem de ple en l’era d’internet?, ¿que no era tan fàcil accedir a la informació amb la tecnologia digital? Sembla que alguns vulguin aturar el temps i fer que consultar un diccionari sigui sempre consultar un diccionari, és a dir, si no l’obrim per la lletra que toca, cagada pastoret. El més curiós, però, és que en la versió de paper del DIEC2 (i de la majoria de diccionaris) aquestes locucions estan alfabetitzades pel nucli i, per tant, es troben a la primera!

»“Si et vols estalviar aquests problemes, fes servir el diccionari en línia d’Enciclopèdia Catalana”, li dic al redactor. I ara i aquí ho aprofito per demanar a Edicions 62 (o a la institució corresponent) que actualitzi i pengi a internet una eina valuosíssima: el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, un diccionari d’ús imprescindible per a una llengua com la nostra. Si els mitjans només utilitzéssim les paraules que surten al DIEC, ens trobaríem que hi ha coses que no podem dir de cap manera. El DIEC, com a estricta normativa que és, ha d’anar necessàriament més a poc a poc, ho ha de meditar tot molt, però la llengua canvia dia a dia i ens planteja interrogants que només poden respondre eines potser no tan normatives però més àgils i funcionals.»

(Pres de Maria R. Mariné, «Online pitjor que en paper», bloc Punyetera llengua!, 27 juliol 2011)

Confirmo aquest fenomen. Com deia fa un temps, el vaig poder comprovar buscant les expressions a la gatzoneta, a l’inrevés, amb el benentès i de gom a gom. Escrivint gatzoneta, inrevés, benentès i gom no n’hi ha prou per trobar aquestes locucions, has de saber exactament com van... abans de poder consultar el diccionari per informar-te’n.

Perles (82): Sigues tu mateix

2011-12-10T10:09:00.001+01:00

«Els que diuen “no canviïs mai” solen ser els mateixos que diuen “sigues tu mateix”, com petits filòsofs de carrer. No es refereixen només a l’autenticitat, que és, en efecte, una virtut rara i envejable. Invoquen també un seguit de qualitats incertes, de doble tall, com la tenacitat, la coherència i els principis sòlids. De fet, al final, no són més que defectes camuflats: la tossuderia, la intransigència i la supèrbia. Ser un mateix indica autoestima i coherència, valors necessaris. Tanmateix, qui se sent tan cofoi de si mateix com per no voler canviar mai? Hi ha milers de motius per canviar. Es pot canviar per les circumstàncies, per l’edat, per la desgràcia, per l’aprenentatge, pel contacte amb la gent. Cada canvi és una manera de conviure –i potser, sent optimistes, de millorar. És una manera de ser un mateix, perquè un mateix no és una pedra, sinó un ésser vivent, sensible i racional. [...]

»Davant del sigues tu mateix, millor el socràtic coneix-te a tu mateix. Cal conèixer-se per saber en què anem bé i en què cal que canviem.»

Toni Soler, La Vanguardia 16 octubre 2004

El picapedrer del pla del Magre (2)

2011-12-03T13:01:00.004+01:00

Ja vaig parlar d’algunes de les realitzacions que han arribat fins avui de la feina de Josep Saumell i Soler –o Solé, com ho escrivien llavors. Ara tinc l’oportunitat de reproduir unes quantes imatges* més d’algunes d’aquestes obres.

Un dia que era a Igualada vaig demanar a uns quants vianants, com si fos una enquesta, on era la plaça dels Porcs. Ja sabia perfectament on era, però volia veure com reaccionaven. Tothom, el cent per cent, joves i grans, homes i dones, sense cap estranyesa, sense rialletes ni picades d’ull ni gestos d’indignació, impertèrrits, m’indicaven el camí: cap aquí, cap allà, giri per l’esquerra, el segon carrer a la dreta.

Fa més de seixanta anys –no sé si amb algun parèntesi– que la plaça dels Porcs es diu oficialment plaça d’Espanya!

Ara dubto, de fet, que hi hagi gaire gent a Igualada que sàpiga que la plaça dels Porcs es diu en realitat plaça d’Espanya. Franco, o qui fos, va fer realment un bon negoci, amb aquell intent de «dignificar» la plaça i de dedicar-la al seu país. Han quedat ben lluïts. Per a ell i els seus el pollastre.

Som-hi. En aquest indret, la plaça dels Porcs, hi havia fet el nostre picapedrer per encàrrec de l’ajuntament una font de dos brocs, suposo que acabada de bastir poc abans de la guerra.

Josep Saumell no era «el picapedrer oficial d’Igualada», per dir-ho així, era un nouvingut. Saumell era l’altre picapedrer, si fem cas del que explica Glòria Mestre al Bloc de la Memòria, que diu que a Igualada n’hi havia només dos. Aquesta compiladora d’imatges fa referència als anys 50, però probablement vint anys abans era si fa no fa el mateix.

I llavors, mentre els picapedrers titulars, Rafael Mollà i el seu fill Jordi, preparaven les peces de la font monumental de la plaça de la Creu que després havia de treballar l’escultor Ernest Marco...

Ernest Marco, escultor de la font de la plaça de la Creu d’Igualada (foto: Bloc de la Memòria)

...el segon feia, o havia fet anys abans, la font de la plaça dels Porcs i feines similars, més modestes.

Aquesta altra font, la construïda per Saumell, no és la de la fotografia que us poso tot seguit, però em diuen que era aproximadament en el mateix lloc. No sé per què van canviar l’una per l’altra, però és això el que van fer quan es va remodelar la plaça. Potser l’antiga la trobaven massa voluminosa? Aquí teniu l’actual (que, com dic, no és feta del nostre picapedrer):

Font actual (2011) de la plaça dels Porcs d’Igualada, anomenada oficialment plaça d’Espanya

Però hem pogut trobar l’original, la font de dos dolls construïda pel picapedrer Saumell. La van instal·lar al cementiri vell, darrere la capella de Bonaventura Bassegoda –el mateix arquitecte, ara que hi som, que havia dissenyat la font de la plaça de la Creu que abans hem esmentat.

La pedra amb què està feta aquesta altra font no sembla pas del pla del Magre. Sigui com sigui, l’ajuntament la devia considerar amb prou qualitat com per conservar-la, ni que fos en un altre indret. Aquí en podeu veure un parell de fotografies:

Imatges de l’antiga font de la plaça dels Porcs d’Igualada, actualment instal·lada al cementiri vell

* * *

L’any 1942 el picapedrer del pla del Magre va col·laborar en la reconstrucció de l’església dels Caputxins d’Igualada, a tocar del passeig de Mossèn Cinto, gairebé davant per davant de l’antic hospital. El convent dels Caputxins d’Igualada, fundat el 1609, és cronològicament el segon de Catalunya, després del de Sarrià (1578).

Anem al convent dels Caputxins i ens atén, molt amable, el pare Lluís de Reus. Explica que va arribar allà fa 65 anys (1946) i que, segons les dades que té, tant l’altar major de l’església com les dues trones o púlpits, i els sòcols que hi ha tot al voltant de la nau, i encara també un dels altars laterals –el de la segona capella de l’esquerra, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat–, són del mateix temps, 1942, de la mateixa pedra granítica i, pels vestigis –diu–, del mateix tècnic.

Com que jo sabia, per testimonis personals, que el picapedrer del pla del Magre havia fet «les trones i algunes coses més de l’església actual dels Caputxins d’Igualada», podem concloure que ell va ser l’artífex de la matèria primera de tota aquesta obra, i tal vegada l’instal·lador.

Potser és el primer cop que s’explica això, perquè si alguna cosa sabem del nostre picapedrer és que era un home al qual no agradava gens figurar ni ser mirat –i encara menys admirat.

La pedra utilitzada, com la de la font, no és tampoc del pla del Magre, sens dubte, ja que no és calcària com la que hi ha en aquell turó escapçat de Jorba, sinó granítica, com he dit.

Vegem algunes imatges d’aquesta església. En primer lloc, una fotografia antiga, de fa un segle, quan el convent era fora de la ciutat. Aquell dia es veu que devia ser la festa del Corpus i que s’hi feia pels voltants la processó –professó, a Igualada–:

Voltants del convent dels Caputxins d’Igualada, començament segle XX

I ací teniu una imatge més o menys actual de la façana:

Façana de l'església dels Caputxins d'Igualada (foto: Monestirs.cat)

La fotografia següent, de l’interior de l’església, és presa del mateix web dels Caputxins d’Igualada, i hi he numerat els elements que després il·lustraré i comentaré d’un en un:

Interior de l’església dels Caputxins d’Igualada. Llegenda: 1, altar major; 2, púlpit «de l’Evangeli»; 3, púlpit «de l’Epístola»; 4, capella de Montserrat; 5, sòcol tot al voltant de la base de la nau (foto: Caputxins d’Igualada)

Ara vegem amb detall els diversos elements que deia, gairebé tots fets amb la mateixa pedra granítica. Primer, l’altar major, al centre del presbiteri –un altar de cara al poble, doncs, fet l’any 1942, vint anys abans del concili Vaticà II–:

Altar major de l’església dels Caputxins d’Igualada

Tot seguit, les dues trones. La que s’anomenava «de l’Epístola», a la dreta mirant el presbiteri des de la nau, té dues petites representacions en baix relleu dels evangelistes sant Marc (un lleó alat) i sant Lluc (un toro alat):

Púlpit de la dreta, a l’església dels Caputxins d’Igualada

I la dita «de l’Evangeli», a l’esquerra, llueix les representacions de sant Joan (una àguila) i sant Mateu (sembla un àngel, però en realitat vol ser un home –amb ales com les altres tres figures–):

Púlpit de l’esquerra, a l’església dels Caputxins d’Igualada

Les imatges dels quatre evangelistes, anomenades tetramorf, són fetes probablement del mateix picapedrer a la mateixa pedra –no semblen peces encastades–, però no en tenim la seguretat. En l’origen devien estar cobertes amb pa d’or (or batut), perquè totes quatre conserven racons daurats, especialment a les aurèoles que emmarquen els caps dels quatre personatges.

Els símbols esmentats –lleó, brau, àliga, home– provenen d’una imatge presa d’una profecia de la Bíblia, en concret del començament del llibre d’Ezequiel, 1,1-10 (segle VI aC):

«El Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys [...]. El cel s’obrí i va tenir visions divines. Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. [...] Al centre hi havia la figura de quatre vivents [...] Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d’àguila.»

El cristianisme, iniciat al segle I dC, va aplicar aquests quatre símbols a Jesús de Natzaret: l’àguila i la seva capacitat d’enlairar-se fins al cel volia dir que Jesús era Déu; l’home, lògicament, que era home; el lleó, considerat el més fort dels animals, que era rei; i el toro volia dir que era sacerdot, perquè les ofrenes més valuoses que els sacerdots jueus oferien al temple de Jerusalem eren vedells i braus.

Més tard els cristians van pensar que els quatre cronistes principals de la vida de Jesús es podrien representar justament amb aquests mateixos símbols, com donant a entendre que entre tots quatre oferien el mosaic complet sobre qui era en realitat aquell profeta misteriós nascut a Betlem de Judà.

Les representacions més antigues que es conserven dels quatre evangelistes amb aquests símbols gràfics són del segle VI dC.

És aquesta, doncs, la raó per la qual hi ha aquests quatre baixos relleus als dos púlpits de l’església dels Caputxins.

Tornem al nostre picapedrer.

La feina més poc lluïda que Saumell –probablement– va fer en aquest edifici, però sens dubte la que li va comportar més hores, va ser el sòcol que ressegueix tota la nau, amb diverses altures i formes. Aquí en teniu un racó:

Detall del sòcol de la nau

Tots els elements que hem vist fins ara són fets amb la mateixa pedra granítica i, en general, amb els mateixos acabats o amb elements que fan pensar en un mateix autor.

Tenim, finalment, l’altar que hi ha a la capella lateral que hem esmentat al començament d’aquest apartat, una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat:

Altar lateral presidit per la Mare de Déu de Montserrat

A sota de l’altar hi ha també un baix relleu, en aquest cas un crismó –monograma, o representació gràfica, de les primeres lletres del nom de Crist en grec–, mig tapat per un cistell amb uns quants panets i, a sota, un peix, elements que recorden el famós miracle de la multiplicació de pans i peixos que els evangelistes expliquen que va fer Jesús. El cercle està completat amb les lletres alfa i omega, també de l’alfabet grec –en concret, la primera i la darrera lletra de l’alfabet–, que en el cristianisme s’atribueixen també a l’Home-Déu, considerat el començament i la culminació de la història de la humanitat:

Crismó en baix relleu sota l’altar de la capella de Montserrat

Aquest altar, segons el pare Lluís de Reus, és de la mateixa època i ell pensa que ha de ser del mateix artista, però hi ha un factor no sé si decisiu que podria desmentir el testimoni del bon frare –un testimoni com hem dit indirecte perquè quan ell va arribar al convent ja feia quatre anys que tota aquella feina estava enllestida. Aquest factor en contra és que no sembla que l’altar estigui fet amb la mateixa pedra ni amb la mateixa tècnica que els altres elements que hem vist fins ara. Podria ser que la pedra fos simplement més polida que la de l’altre altar i la de les trones i el sòcol, i potser tractada amb algun producte químic protector o blanquejant? Jo diria que no. Només incloc aquest altar aquí per la confiança que m’inspira el testimoni del nostre caputxí.

A favor de la mateixa identitat de l’artesà hi ha, però, a part del testimoni del pare Lluís, el fet que en el crismó esmentat sí que hi ha indicis que podria estar fet per la mateixa mà que els baixos relleus dels evangelistes.

Ara bé, tal com he dit no podem saber amb seguretat si els evangelistes van ser fets pel nostre picapedrer o per un altre artista –només sabem del cert que ell va fer els púlpits–, de manera que la hipòtesi segons la qual tots els baixos relleus podrien ser del mateix escultor no és concloent respecte a l’autoria de l’altar de Montserrat.

Sigui com sigui, jo diria que el crismó no està encastat a la pedra, sinó esculpit en el mateix bloc i després brunyit, mentre que en el cas dels evangelistes teníem un dubte que per resoldre’l caldria que algun expert fes un examen més detingut de la pedra.

Però hi ha també un argument de conveniència que justificaria que el nostre picapedrer hagués fet aquell altar: Saumell i la seva esposa, catòlics de vella fornada, podrien tenir motius psicològics que explicarien un interès personal a fer precisament aquell altar de Montserrat, i justament en aquella època, ja que és possible que atribuïssin a la Moreneta el fet d’haver sobreviscut tots cinc a la guerra, i especialment el fill baró, que va estar a la primera línia del front de l’Ebre. Fins i tot podria ser tot l’altar una mena d’exvot ofert per Saumell a l’església, un cop enllestida la feina que li havien encarregat, i això explicaria que fos fet d’una pedra diferent, potser aportada per ell mateix. Però tot plegat és suposició.

Costa de creure, en qualsevol cas, que tot aquell volum de pedra –trones, altar principal, sòcol– el pogués picar un sol tècnic, fins i tot sense comptar l’altar de Montserrat. Potser Saumell va subcontractar altres professionals perquè l’ajudessin?

* * *

Anem ara a la basílica de Santa Maria d’Igualada, la catedral de l’Anoia. Primer de tot, una foto antiga:

Interior de la basílica de Santa Maria d’Igualada, començament del segle XX

Observeu les trones a banda i banda, encara que aquí no es veuen prou bé. Es distingeixen pel tornaveu que tenen al damunt, una mena de sostret que es posava com a element decoratiu però també per ajudar a l’acústica de les lectures i prèdiques que es feien des d’allà dalt. Convé tenir en compte que en aquella època no hi havia micròfons, i llavors l’acústica natural era decisiva en les esglésies i altres llocs on es fessin parlaments públics (aclariment obvi però potser necessari per als nascuts després del 1960 aprox.).

I ara, la fotografia d’una de les trones que fabricà i instal·là Saumell durant la reconstrucció de l’església que va dirigir l’arquitecte Cèsar Martinell entre els anys 1939-1944 (durant la guerra l’edifici, buidat del tot, s’havia fet servir com a mercat i garatge, i les trones havien desaparegut):

Púlpit o trona actual de la basílica de Santa Maria d’Igualada

* * *

Ja vam parlar de l’asil del Sant Crist, l’obra principal del nostre pedrapiquer, acabada l’any 1943, tot i que la feina de Saumell en aquell asil potser havia acabat anys abans –abans de la guerra i tot?–, ja que la construcció s’havia interromput el 1937 o 38 però probablement els materials ja els tenien llavors tots o gairebé tots a peu d’obra o en algun magatzem proper. L’interès afegit d’aquest treball és que és fet tot, aquest sí, amb pedra calcària del pla del Magre. I és una obra realment monumental. Aquí en tenim una imatge de l’època:

Obres de l’asil del Sant Crist d’Igualada, 1943

I tot seguit, unes fotos recents de l’asil:

El conjunt de l’asil, vist des de l’exterior, a dalt; i la capella, a sota (fotos preses del web Panoramio)

* * *

Ara reproduïm, com a record, una imatge de l’edifici en el segon pis del qual van viure durant gairebé trenta anys Josep Saumell i Clara Carles amb el fill segon Miquel i la filla petita Rosa, al carrer de la Indústria d’Igualada, a tocar de la plaça dels Porcs que hem esmentat al començament d’aquest article. (La filla gran, Magdalena, ja s’havia casat i vivia amb el seu marit, Narcís Marimon, al carrer de l’Argent n. 14.)

Casa del picapedrer Saumell, al pis segon d’aquest edifici del carrer Indústria n. 4 d’Igualada

* * *

Finalment, tenim el nínxol on reposen les restes del picapedrer del pla del Magre, Josep Saumell Soler, i la seva esposa, Clara Carles Torres (filla de Cristòfor Carles Vilarrúbies, hortolà de Cal Venda, a l’Horta Vella d’Igualada, i de Rosa Torres Romeu). El nínxol és el núm. 2844 del cementiri vell d’Igualada.

Nínxol de Josep Saumell i Clara Carles al cementiri vell d’Igualada

La peculiaritat d’aquesta tomba és que la làpida, de marbre gris fosc amb vetes blanques i negres, diferent de totes les altres dels voltants pel tipus de lletra i la disposició del cognom, fou feta pel mateix picapedrer quan es va morir la seva esposa, l’any 1958. Potser la inscripció («FAMÍLIA Saumell») no es veu prou bé, perquè ha quedat massa esclarissada amb el pas del temps.

Detall de la làpida

Allà reposa, doncs, el picapedrer, traspassat l’any 1964, amb la seva muller. Ningú més. Dels seus tres fills, la gran està enterrada amb el seu marit en un altre nínxol del mateix cementiri; el mitjà es troba en un altre cementiri, amb la seva dona; i la petita no para de córrer pel món, té una salut de ferro i segurament quan es mori, que per mi serà d’aquí molts anys i no sé pas si jo mateix podré sobreviure-li, l’esdeveniment l’enxamparà lluny de casa.

Per tant, la «FAMÍLIA Saumell» d’aquell nínxol és i serà segurament per sempre més el picapedrer Josep, que va esculpir la làpida, i la seva dona Clara. Tots dos sols.

*Les fotografies antigues, en blanc i negre, provenen del bloc de Jordi Vivancos A recer de Montserrat, tret de la de l’encapçalament de l’article, que és de l’arxiu familiar del picapedrer, i la de l’escultor Marco, que és de la col·lecció del Bloc de la memòria, tal com s’ha explicat; les altres, si no es diu el contrari, són de PAG, 2011.

Qüestions de llengua (índex alfabètic)

2011-11-30T23:59:00.000+01:00

Notes d’una taula rodona

2011-11-29T14:13:00.001+01:00

Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.

Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní La Vanguardia.

Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –sisplau i si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.

En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs («constatem l’ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret)», diuen. Però ells escriuen Déu n’hi do.

Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar aviam en el seu discurs espontani (Camps diu a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat llavors al costat de aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels anem-se’n (en comptes de anem-nos-en) i els coneixe’ls (en comptes de conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?

Diuen que intenten fugir de apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixen de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de apretar a córrer.

Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot rastaflauta per referir-se als perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.

(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)

Continua el tabú del barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.

No troben un mot català per a la chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en destranquis, o de simplificar-ho en un concís estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).

I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.

Dues Igualades, o més

2011-11-26T09:46:00.000+01:00

Ara fa una setmana vaig anar a Igualada un parell de cops i feia temps que no hi anava. Més ben dit, hi havia anat no feia gaire, i hi havia passat unes quantes vegades més, però sempre era per fer una gestió ràpida, per veure algú, pim-pam i cap a casa falta gent. Dimecres i dissabte de la setmana última hi vaig anar tots dos dies amb més temps, i sobretot dissabte vaig passejar-m’hi una estona llarga, dues o tres hores ben bones.

El primer dels dos dies va ser per a un assumpte familiar. L’altre, per fer visita a un parell de persones i també per enllestir un reportatge fotogràfic que publicaré parcialment d’aquí uns dies en aquest mateix bloc. Un reportatge que tenia pendent de fa temps i que mai no arribava el moment de fer-lo. Però no és d’això del que volia parlar, sinó de les dues Igualades que vaig veure.

La primera Igualada era, com he dit, la d’un dia de cada dia, un dimecres a l’hora de dinar. I em va fer l’efecte que Igualada es moria. És clar que era aquella hora, que no hi havia gairebé ni una ànima al carrer, al centre de la vila. Però em va semblar que el panorama era el mateix a mitja tarda, quan me n’anava. No trobaves gaire gent i la poca que veies era com si vagués errant, gent grisa, com deixada, sense rumb. O que seia als bancs del passeig, aparentment sense fer res.

Segurament la majoria de la gent dinava quan jo hi vaig arribar i després, quan tornava a passar per aquells mateixos llocs a la tarda, devien treballar –els que tenen feina. Però en tots dos moments, com dic, em va semblar una ciutat buida, com si estigués a punt de fer el darrer badall i anar-se’n al calaix.

També vaig anar, el primer dia, al barri de les antigues teneries –així ho deia mon pare–, el carrer del Rec i adjacents, i allò sí que era i és objectivament ben trist. Em va explicar un expert del ram que a la majoria de les adoberies que no havien tancat hi treballaven molt poques persones. Preparaven matèria primera al detall, per a grans firmes de productes de luxe. Només n’hi havia una de les que vam veure que continuava funcionant amb una certa normalitat, com en altres temps, amb més d’un centenar de treballadors, potser dos. Però els edificis estaven tots, també aquest darrer, tocats de mort, almenys per fora. Un ambient devastador i fosc.

És veritat que el dia no acompanyava, no feia bo.

Què queda a Igualada i la rodalia?, vaig repassar mentalment, descoratjat, aquell dimecres. Alguna cosa de gènere de punt i d’articles de pell, algun instal·lador de mobles, alguna empresa d’arts gràfiques i alguna altra de transports, una fàbrica de globus aerostàtics –molt reconeguda internacionalment i amb una producció que arriba fins qui sap a on, però amb pocs treballadors– i quatre coses més, algunes de les quals amb la majoria de la producció potser deslocalitzada en altres indrets. I després, serveis per a aquesta poca gent. I prou?

* * *

La Igualada del dissabte següent semblava tota una altra ciutat, radicalment diferent. Viva, alegre, amb l’aspecte de tenir una empenta admirable, amb tot de gent riallera i expressiva, virolada... Com si fos un altre món. La majoria dels carrers per on vaig passar eren també els del centre, si fa no fa els mateixos que els de dimecres, tret del barri de les adoberies, que dissabte no m’hi vaig acostar. Vaig estar a la plaça de l’Ajuntament, a la de la Creu, a la dels Porcs, vaig passar pels carrers Òdena, Sant Josep, Nou, Santa Maria, Sant Roc, Argent, Sant Agustí, Indústria, la rambla... També vaig estar a la plaça de Cal Font i per alguns carrers del voltant. A més a més del passeig, és clar.

Vaig veure amb uns altres ulls, i amb colors, totes aquelles petites i mitjanes iniciatives empresarials –en sentit etimològic: emprenedores– que no havia vist en la visió blanca i negra, grisa, de tres dies abans. En vaig veure moltes, i un munt de possibilitats de futur amb tanta gent decidida, dinàmica, que es veia pels carrers.

Dissabte, a més a més, feia molt bon dia a Igualada.

En els dos casos, els motius que m’hi havien portat eren gratificants i encara més un cop complerts els objectius, de manera que les dues percepcions tan diferents no es poden atribuir a motius psicològics. Va ser només el clima, la meteorologia?

Una primera conclusió és que segurament no hi ha dues Igualades, sinó tantes com dies, i com hores del dia, i com barris... I que això passa, suposo, a tot arreu on vagis que sigui prou gran com per tenir barris diferents i gent variada que fa horaris diversos segons el dia i l’hora. Totes aquestes diferències i aquests canvis són vida, la rutina pot ser –pot ser– símptoma de mort propera.

Una altra conclusió, derivada de l’anterior, és que... no pots treure conclusions de cap visita que facis a cap indret del món al qual dediquis unes quantes hores i prou. Això ja ho sabia, i per aquest motiu sempre m’he resistit a fer viatges ràpids, d’aquells trepidants... Perquè a mi m’agrada conèixer els indrets i la gent, no pas viatjar i fer fotografies i tocar el dos.

Per acabar l’article, un apunt lingüístic. Sempre he pensat que les dones igualadines –no ho sé distingir tant en els homes, només una mica en alguns, i m’equivoco sovint– tenen un accent especial, que crec que es pot reconèixer, i de vegades ho he fet, sense que t’avisin prèviament. Algun cop, a Barcelona, o a Vic, o al Penedès, o a la Garrotxa, fins i tot a l’estranger, he sentit unes paraules i he gosat preguntar: «Vostè és d’Igualada?» I m’han dit sempre: «Sí, com ho sap?» O potser: «No, de Castellolí», o «No, de Vallbona», o «No, de Tous».

Són uns trets específics, una nasalitat, una entonació i una cantarella que em resulten inconfusibles. No sé descriure aquests trets amb precisió fonològica –ni la fonètica ni la fonologia són el meu fort precisament–, però segur que algú podria fer-ho i potser algú ja ho ha fet.

Crec que ni l’àvia materna ni la mare no tenien o no conservaven aquest tret. Però sí alguna cosina d’allà i encara més la germana gran del meu pare, sens dubte, ja difunta.

Mapa europeu d’idiomes de Twitter

2011-11-23T14:27:00.000+01:00

Frank Jacobs: «The fun really begins in Europe, where some of countries [...] emerge out of nowhere: Catalans twitter in their own language, not Spanish.» Em sembla clar que l’autor no es pot considerar de cap manera parcial. El resultat del seu estudi no és definitiu, perquè està basat en dades fragmentàries, però deunidó:

Podeu fer clic a la imatge per veure-la més gran

Procedència: BigThink, 7 novembre 2011

Paradoxes lingüístiques (9): Els Lòpez

2011-11-18T14:28:00.000+01:00

Ja vaig parlar fa temps dels López –escrit així– com a fet diferencial, fa uns anys. Però ara vull parlar dels Lòpez –escrit d’aquesta altra manera–, com a paradoxa lingüística.

Té cap sentit que els López, els Fernández, els Pérez, els Peláez, els Ibáñez i companyia que volen catalanitzar el seu cognom ho facin canviant l’accent i ja està? No és un contrasentit, això, un disbarat?

Escolteu, López, Fernández, Pérez, Peláez, Ibáñez i tutti quanti: si voleu catalanitzar el vostre cognom el que heu de fer és catalanitzar-lo, no ridiculitzar-lo. O sigui, heu d’anar al registre i dir que us voleu dir Llopis o Lopes, Fernandes o Ferrandis, Peris o Peres, Pelaes o Pelai, Ibanes o Joanic (als Ibáñez no us aconsello que catalanitzeu el cognom en Ibanyes, perquè n’hi haurà que es faran un tip de riure a costa vostra, però també ho podeu fer).

I si no us agrada canviar de cognom i voleu conservar el que teniu –cosa ben respectable, no hi ha mai cap motiu per avergonyir-se del pare o de la mare en aquest punt concret–, doncs conserveu-lo ben escrit.

Algú s’imagina que les versions en català d’El Periódico o La Vanguardia es diguessin El Periòdico i La Vanguàrdia? Algú s’imagina un Emilio, un Esteban, un Ignacio que pretenguessin catalanitzar el seu nom escrivint Emílio, Estèban i Ignàcio? No, oi? Seria patètic. Si aquells diaris volguessin catalanitzar un dia el nom de les seves capçaleres –cosa que sens dubte no faran–, es farien dir L’Avantguarda i El Periòdic. I quan els altres volen catalanitzar els seus noms es comencen a fer dir Emili, Esteve i Ignasi.

Doncs el mateix. Convé ser coherents.

Bloqueigs

2011-11-13T10:20:00.000+01:00

Em sorprèn –o, més ben dit, ja no em sorprèn perquè m’hi he acostumat, però encara m’admira– la quantitat de gent que hi ha que davant un problema una mica més gros que els ordinaris queda bloquejada, inactiva, paralitzada. I tot seguit fuig. No sols no és capaç de fer res, sinó que perd fins i tot l’empatia sentimental que almenys en el seu redol immediat normalment sabia desplegar, o això semblava. Arriben els problemes i gira la cara per no veure’ls, vol fondre’s. De fet, desapareix.

I et sembla que tot aquell bon rotllo que feia anar fins aleshores era només aparença «mentre les coses vagin a l’hora», pura rutina i prou. Si és casat o compromès de manera formal, no ha entès allò de «en la salut i en la malaltia», o no és capaç d’afrontar-ho quan vénen mal dades.

És veritat que no s’ha de jutjar la primera reacció amb més duresa del compte, perquè és més estesa que no sembla i hi pot haver casos d’incapacitat real, de paràlisi i de bloqueig emocional patològics. No tothom està preparat per a tot.

Ara, jo el que no accepto és que fugi i que no torni de seguida, això no. Si no saps què fer potser no cal que facis res de seguida, però sí que pots quedar-te a la vora per si de cas et necessiten. No pots tocar el dos i actuar com si res, com si aquella nova circumstància no hagués canviat la teva existència almenys momentàniament, com si aquell dia poguessis continuar fent la teva vida normal de cada dia. No, això és deslleial, o almenys irresponsable, infantil –suposant que els infants siguin irresponsables, que no tots ho són, o no tots, sens dubte, ho són en el mateix grau.

No parlo de problemes grossos que a tots ens poden trasbalsar, desorientar i fer-nos fer alguna cosa estranya, si més no en els primers moments o el primer dia: robatori de la casa i/o de tots els estalvis, accidents greus, incendis, abandonaments de la llar amb maletes, morts properes. No parlo d’això.

Vull dir les crisis que a gairebé a tothom toquen, visqui com visqui, senzillament perquè no som en un món perfecte.

Parlo, doncs, de problemes simplement una mica més que ordinaris, contratemps de la feina o de la salut, xacres sobrevingudes per l’edat –una tova fora de lloc, inesperada, d’un avi–, crisis momentànies de relacions, encàrrecs inesperats que ens fan canviar el plantejament de la tarda, de la setmana o de les vacances o que ens fan cancel·lar un viatge o un programa que ens feia molta il·lusió i que preparàvem des de feia mig any.

Parlo dels petits daltabaixos de la vida, perfectament previsibles, que et toquen per pura estadística.

Doncs bé, hi ha gent que sembla que no hi està preparada i, quan s’hi troba, gira la cara i no en vol saber res. Decideix que allò no l’afecta i continua fent el que feia. No és una reacció momentània, aquesta, sinó que sembla rumiada: «Si mai m’hi trobo, ja s’ho faran, no és el meu problema.»

I diuen: «Jo me n’haig d’anar, fins al vespre», com si no hagués passat res. O potser ni tan sols piulen, aixequen el vol discretament.

Eres massa llesta

2011-11-10T00:01:00.000+01:00

Com series ara, Montserrat? No t’imagino, per descomptat, com una senyorassa tocada i posada, conservadora pel pas dels anys, presumida –bé, presumida potser sí–, distant i creguda i tota maquillada de dalt a baix.

No, impossible.

I aquella cabellera, la tornes a tenir com abans de...? Segur que sí. Segur que continues sent com eres, natural, tan bella, amb uns seixanta-cinc anys que ni es noten perquè els teus ulls atrapen com sempre tota la mirada dels altres. I si es noten els anys no hi fa res. Quins ulls més vius i més magnètics.

Sí que estic segur d’una cosa: continuaries escrivint molt, et ficaries en totes les batalles que valen la pena, series com sempre molt simpàtica i alhora molt contundent, punyent, coratjosa. Honrada i conseqüent. I també t’arreglaries prou –hem quedat que presumida sí– per sentir-te bé tu mateixa.

Recordo el primer cop que vam parlar. Jo havia corregit un llibre d’uns senyors... Ehem, només l’havia mirat pel damunt, però ara no cal que ho escampis, eh? Suposo que amb els anys aquesta mena de delictes o faltes o el que sigui prescriuen. És que llavors encara no havia corregit mai cap llibre, només articles i textos breus, sempre amb diccionari –el Fabra!, encara no tenia el d’Enciclopèdia– i sense conèixer gairebé gens la sintaxi. No se sap per què, hi havia gent que deia que jo hi entenia. Però em feia por corregir aquells autors perquè ells segur que en sabien més que jo.

I te’l passaren, el llibre, després de la meva presumpta revisió prèvia, perquè hi fessis un últim cop d’ull. Sort. Hi vas fer unes observacions que ara no em vénen al cap, però que em van meravellar i a ells encara més: poques, justes i precises. Sí que en recordo una. La recordo segurament perquè tu ja eres una persona encimbellada i jo una mena de marrec cregut –que no sé si l’he deixat de ser.

Vas dir que havia de ser afecció, no afició. T’ho vaig discutir, agosarat, perquè havia vist aquella afició, o un aficionat, en algun escrit que em mereixia confiança. Potser era Pla? Capmany –vint anys també, Déu meu–? Rodoreda? Una patum d’aquestes.

Aquella te la vaig guanyar, Montserrat! I tu ja eres qui sap què! Em vaig sentir tan cofoi!

(Que egoistes que som, només recordem el vent que ens va a favor. No, tampoc és això, perquè tinc molt viu el record de les grans espifiades, que encara m’esgarrifen quan hi penso.)

Quina bestiesa, vaig pensar no gaire temps després. I encara més ho penso ara, és clar. Era com allò del ratolí que corre per l’estepa amb un elefant al costat –una elefanta, en aquest cas, si no et fa res que ho digui així– i que tot d’un plegat es gira, dóna un cop de colze a la companya proboscídia i li diu: «Quina polseguera que aixequem, eh?»

Recordo l’última vegada que ens vam veure. Més ben dit, que ens vam escriure. M’havia enfadat amb tu. És curiós, no en recordo el motiu, però era alguna cosa que havies escrit en un dels teus melindros. Ni idea de quan va ser.

No, ara no faré el que fa alguna gent, de demanar-te disculpes per haver-te renyat o per haver-te dit que allò no m’havia fet cap gràcia. No em va agradar gens i punt, t’ho vaig dir i t’ho tornaria a dir si passés de nou. A tu no et va fer peça la meva correcció –no pas el fet que t’ho digués, que els feedbacks sempre els rebies encantada de la vida, almenys els meus i els de molts altres que jo coneixia– i em vas dir que no tenia raó. I suposo que devia ser així, que cap dels dos no tenia raó del tot, o potser tots dos la teníem. Però jo et vaig titllar de superficial, crec, o d’haver-te plegat acríticament a alguna moda, cosa que no feia per tu, i tu em vas dir que era un cregut o un setciències o una cosa semblant. No em va saber greu. Eres bona discutidora, gens demagoga, conseqüent.

No sé com et deu haver anat a l’altra vida, tots aquests anys, vint per a nosaltres i suposo que un pessic per a tu. Però vas fer tant de bé a tanta gent, vas desvetllar tantes consciències, vas investigar i denunciar tantes injustícies i vas revolucionar tant el pati que no m’imagino que puguis estar enlloc més que en aquell cel del qual et foties de temps en temps a còpia de parlar-ne desenganxadament, suposo que per espantar els dogmatismes que tots i totes –tothom, també la gent que diuen que no en tenen cap– covem dins nostre.

Eres massa llesta per deixar-te’l perdre, el cel, si n’hi ha.

(Que n’hi ha, ja saps que jo sempre n’he estat convençut. I, ara que hi som, ja sé que això d’estar-ne convençut no em dóna més punts que els que poguessis tenir tu o qualsevol altre en el moment de passar els darrers comptes: el que importa és el compromís real, personal, tangible. I en això tu eres campiona, mentre que jo... bé, daixò, en fi, vaig fent el que puc i encara gràcies.)

(La fotografia és de Pilar Aymerich)

Perles (81): Pobre Bécquer

2011-11-04T14:20:00.000+01:00

«Celebrem el 175 aniversari del naixement de Gustavo Adolfo Bécquer retent homenatge al seu univers poètic. Les Rimas y leyendas van sorgir de la seva ànima romàntica amb la mateixa força amb què l’aigua de Vichy Catalán brolla de la seva deu.»

(Text [traduït] de l’etiqueta d’una ampolla de Vichy Catalán, any 2011; penso que les autoritats sanitàries haurien de prendre mesures per evitar els calfreds i/o fogots que produeixen ensurts d’aquesta mena en qui només pretenia beure una mica d’aigua de vixí.)

Noms de guerra

2011-11-01T10:45:00.000+01:00

Ja sabia que Woody Allen es deia en realitat Allen Stewart Konigsberg, que Marilyn Monroe era Norma Jean Baker, que Rita Hayworth era Margarita Cansino, que Terence Hill era Mario Girotti, que Ringo Starr era Richard Starkey, que John Wayne era Marion Michael Morrison, que Kirk Douglas era Issur Danilovitch Demsky, que Bob Dylan era Robert Zimmermann, que els Marx es deien Leonard, Arthur i Julius i no pas Chico, Harpo i Groucho –per aquest ordre d’edat–, i fins i tot que Compay Segundo es deia en realitat Máximo Francisco Repilando.

I potser era previsible, encara que no ho sabia, que Freddie Mercury no es digués Freddie Mercury (Farook Pluto Bulsara) i que també fossin noms de guerra Iggy Pop (James Newell Osterberg), Johnny Halliday (Jean Philippe Smet), Nicola di Bari (Michele Scommegna), Suzi Quatro (Susanna Quattrocchi), Winona Ryder (Winona Laura Horowitz), Ginger Rogers (Virginia McMath) o Hulk Hogan (Terry Jean Bollette).

Però el que no m’havia aturat a pensar mai és que potser Edith Piaf no era un nom real (Edith Giovanna Gassion), ni Elvis Costello (Declan Patrick McManus), ni Tina Turner (Anna Mae Bullock), ni Michael Caine (Maurice Joseph Micklewhite), ni Chuck Norris (Carlos Ray), ni Fred Astaire (Frederick Austerlitz), ni Dean Martin (Dino Paul Crocetti), ni Jennifer Aniston (Jennifer Anistonapoulos), ni Whoopi Goldberg (Caryn Johnson), ni Demi Moore (Demetria Guynes), ni Meg Ryan (Margaret Mary E. A. Hyra), ni Jerry Lewis (Joseph Levitch), ni Walter Matthau (Walter Matuschanskayasky). I sembla que ni tan sols Frank Sinatra no era Sinatra sinó Sinagra.

Tot això ho he trobat a Italian Names, que com veieu no parlen només d’italians. Si hi feu un cop d’ull veureu molts més noms a part dels que he dit.

Bé, jo també em faig dir vigilant del far, però només ho saben uns quants amics, no ho faig córrer pel món pretensiosament com si fos qui sap què ;-)

Paradoxes lingüístiques (8): Dièresis innecessàries?

2011-10-28T15:15:00.000+02:00

Avui copio la paradoxa, per no cansar-me. També és un pèl polèmica:

«La meua filla, d’11 anys, em pregunta per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, i algun més d’eixa índole, porten dièresi. Al llarg de molts anys i moltes classes de valencià, eixa pregunta (o pareguda) l’he sentida moltes vegades, i mai he sabut contestar-la satisfactòriament.

»Entén la xiqueta, i altres preguntadors/ores, que la dièresi fa que sone la u en paraules com conseqüència o ungüent i que marque la i i la u en síl·laba forta o tònica, quan es desfà un diftong (i no procedix l’accent), com en veïna, països, llaüt o Raül, però no en veu cap necessitat en les paraules esmentades. Jo tampoc.

»Una indiscutible autoritat lingüística, com era Joan Solà, opinava que caldria simplificar l’ús de la dièresi. També el professor Abelard Saragossà, en la seua magnífica Gramàtica valenciana raonada i popular, ha apuntat una proposta alternativa a eixe maldecap. L’explicació filològica de la dièresi en eixos casos és que no hi ha diftong, sinó hiat, i per això cal la dièresi. Molt bé. També s’hi considera que fem hiat en vocables com Màrius, òmnium, etc., i no porten dièresi. I amb molt bon criteri tampoc en duen agrair, agrairé, agraint i agrairia. Ni coincident, reincidència, altruisme, egoista, etc.

»L’accent i la dièresi eviten pronúncies errònies en la lectura i canvis de sentit; per exemple, canviàrem és un passat, mentres que canviarem és un futur. I en ungüent llegim totes les vocals i en unguent la segona u seria muda, però diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor, etc., es lligen igual que es llegirien sense dièresi, com diumenge, fluida/fluidament, traiguera, etc.

»L’AVL i l’IEC haurien de plantejar-se si és bo o perjudicial, per a l’ús normalitzat del valencià, mantindre unes prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l’usuari/ària corrent, perquè li creen una gran inseguretat. L’AVL ja ha transitat pel camí de fer el valencià més assimilable, però eixa via deu fer-se més àmplia i plana, sense entrebancs ni dogmes paralitzants, si no volem contribuir, des de la mateixa normativa, que continue la diàspora idiomàtica cap al camí més fàcil i segur.»

J. Leonardo Giménez, tècnic lingüístic de l'Ajuntament d'Alzira, Levante-EMV, 21 octubre 2011

«Retos y desafíos»

2011-10-24T08:49:00.000+02:00

A part del que llegeixo perquè em ve de gust, per feina he de llegir o almenys fullejar bastants materials en espanyol. Tot sovint són tesis doctorals, assaigs o treballs acadèmics similars. També escrits per a congressos, conferències, comunicacions científiques... He recollit fragments d’alguns títols que m’han cridat l’atenció per tòpics i que en algun cas es repeteixen bastant:

- [Tal assumpte]: pasado, presente y futuro
- [Tal assumpte]: situación actual y perspectivas de futuro
- [Tal assumpte] en el umbral del siglo XXI
- [Tal assumpte] en el umbral del nuevo milenio
- [Tal assumpte] en el inicio de un nuevo milenio
- [Tal assumpte] en la encrucijada de dos siglos
- [Tal assumpte] en la encrucijada
- [Tal assumpte]: retos y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: retos, oportunidades y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: dificultades, oportunidades, amenazas y retos [i les mateixes paraules en ordre divers]
- [Tal assumpte]: derecho comparado
- [Tal assumpte]: su naturaleza y sus partes
- [Tal persona]: biografia autorizada
- [Tal persona]: biografia no autorizada
- [Tal persona]: biografia no oficial

No cal dir que títols crossa d'aquesta mena, o similars, també els trobes en català i en altres idiomes, però em sembla que moltes menys vegades, i la majoria no tan estereotipats i repetits. (Google: «Retos y desafíos», 1,65 milions de resultats; «Reptes i desafiaments», 22.800 resultats; deunidó).

(La imatge no és de cap treball que hagi passat per les meves mans; és una il·lustració que he trobat per la xarxa.)

Qüestions de llengua (53): Més enllà del més enllà

2011-10-20T15:16:00.000+02:00

Ara és moda: tot és més enllà de. Com si haguessin desaparegut –o gairebé– a part de, (al) darrere de, a (l'altra) banda de, deixant de banda això, a més a més de, més lluny de, de més a més, així mateix, fora de, de propina... segons els contextos.

Ho trobes a les notícies (Ara, El Punt Avui, VilaWeb, TV3 i companyia, les ràdios catalanes, Regió 7, El Periódico en català, La Vanguardia en català...), als articles d’opinió –que se suposa que han escrit els autors que els signen i que, per tant, les seves tries lingüístiques són personals, no depenen de cap llibre d’estil–, a les declaracions dels polítics i d’altres personatges mediàtics, als llibres... A tot arreu. En fi, com si s’hagués convertit en una mena de mantra obligatori.

Google (17 octubre 2011) et dóna 5,7 milions de resultats amb aquesta locució, escrita entre cometes i demanant resultats només en català –o sigui, bandejant els resultats per aproximació, que inclouen altres idiomes. (Només he fet la cerca per conèixer tendències i diferències, no pas perquè cregui que els resultats siguin científics, ni tan sols per propensió.) «A banda de» dóna 6 milions de resultats, però pel que he vist en les primeres pàgines n’hi ha molts sobre música, sobre lladres i altres delinqüents, etc., perquè en la cerca s’inclou la frase «la banda de» i no hi ha manera d’afinar-ho més. «A part de» –que mira que és (era?) ben coneguda, usada i senzilla–, 5,2 milions. «A més a més de», 4 milions i escaig. «Així mateix», 3,4. «A l'altra banda de», 2,4. «De més a més», 1,5. «Deixant de banda» no arriba al milió, igual com «més lluny de» i «darrere de». «De propina», 34.000.

Aquell «més lluny de l’avui que ara us encadena» –suposo que el recordeu– hauria sigut ara, quasi necessàriament, «més enllà de l’avui que ara us encadena».

Miro el diccionari de Raspall-Martí i la locució «més enllà de» no hi és. Miro el DIEC (i el diccionari d’Enciclopèdia) i sí que hi és però amb un significat diferent, em sembla, fins i tot gairebé contrari al que ara triomfa: «Més amunt de, referit a quantitat. No eren més enllà de dotze» ( = no eren més de dotze). El diccionari d’Espinal ofereix uns sinònims que s’acosten més al significat actual: «en amunt, passa de, per damunt de». Però encara no arriba, crec, a ser sinònim del significat que avui és moda i que queda definit amb les altres locucions que hem dit al començament.

A veure, cap problema amb el més enllà de, eh? Si fa servei, endavant. I segurament deu ser útil si és tan unànime com trobo últimament als mitjans de comunicació.

Però voldria remarcar tres coses, per si no s’han tingut en compte:

1) Aquest ús i aquesta presència abassegadora jo diria que ens vénen d’una altra llengua, concretament del francès (au-delà de) passant pel castellà, que em sembla que va adoptar la locució primer que nosaltres. I no passa res, però ho dic per si algú no hi havia caigut.

2) Hi ha moltes expressions sinònimes d’aquesta que ara sembla que hagin desaparegut, com les que hem dit més amunt i altres potser ja més poc usades des de fa un temps: sobre de, ultra això, amb tot això, sobrepassant això, ultrapassant això, allà de, no res menys, demès, oi més, de repicó... I fins i tot enllà d'enllà o allà d'enllà, que abans deien a l'Empordà segons que reporta el DCVB.

3) «Més enllà» a molta gent em sembla que els suggereix «l’altra vida», el món d’ultratomba, en fi, no sé com dir-ho.

Paradoxes lingüístiques (7): Apostrofar l’article davant ‘stop’

2011-10-15T10:50:00.000+02:00

Fins ara en aquesta sèrie sobre paradoxes lingüístiques comentava fets de la llengua sense ficar-me en llibres de cavalleries, sense fer-hi polèmica. Avui escric un article amb una mica de controvèrsia, per fer-ho més entretingut.

No he entès mai i per mi és una mena de manifestació d’incultura col·lectiva –dient això sé que segurament el que s'evidenciarà és la meva incultura personal– que apostrofem l’article masculí davant mots començats pel que s’anomena «essa líquida», que se suposa que tots els catalanoparlant pronunciem amb una e prèvia que s’anomena «vocal inicial epentètica» –se’n diu així, ja em sap greu el paraulot.

És com si ens prohibissin pronunciar els-top o els-pin o elS-porting o els-tatu quo, que és, em sembla, com hauríem de pronunciar –o almenys com podríem pronunciar– aquests mots o aquestes expressions mentre no es modifiquin els substantius stop o spin i companyia o no s’adapti, si és que s’ha d’adaptar, la locució llatina statu quo. I el Sporting (de Gijón) suposo que no s’adaptarà mai. Però per què hem de dir leS-porting i no podem dir elS-porting? Què ens ho impedeix?

Entenc que als espanyols els sigui difícil pronunciar elstop..., però els catalans em sembla que no tenim cap ni una dificultat per fer-ho.

No passa res per modificar la grafia de stop, com no ha passat res amb spot, status, stand, sprint, stalinista, stress o slogan, que han passat no fa gaire a ser espot, estatus, estand, esprint, estalinista, estrès i eslògan en els nostres diccionaris. I moltes altres paraules. Hi ha una tradició ininterrompuda, ja des de les primeres adaptacions del llatí, que la majoria de mots que començaven per s seguida de determinades consonants (com studium, sponsus, status, etc.) es van adaptar fins arribar a estudi, espòs, estat, etc.

Però aleshores, per què no es fa en tots els casos en què hom pensi que el mot requereix una vocal de reforç o epentètica i concretament la e? Per què cal prescriure que davant la essa líquida s’ha d’apostrofar? Seria menys català, realment, que davant Smith escrivissim sempre el o la –el Smith, la Smith– i que cadascú pronunciés el Smith com li vingués de gust? Vull dir, seria menys català que uns diguessin leS-mith i altres elS-mith?

I a més, resulta que si aquests mots començats amb essa líquida són femenins, llavors no s’apostrofen, com passa per exemple amb schola cantorum i passava fins fa poc amb scooter (havíem d’escriure la scooter), o snob si parlàvem d’una dona (havíem d’escriure la snob; en canvi, en el masculí, l’snob), tot i que molta gent digués laescooter i laesnob –amb una e potser més fluixa. Ja sé que ara s’escriu l’escúter i l’esnob (ell i ella), els esmento només com a exemples. I és que això mateix –el que passa amb els femenins– parla a favor de no donar per fet que hi hagi d'haver una vocal epentètica tampoc en els masculins –i encara menys que aquesta hagi de ser una e. Perquè si aquesta vocal de suport «ha de ser la a de l'article femení precedent», tal com diu la normativa, però alguns parlants (la majoria?), com acabem de veure, hi inclouen una e fluixa entremig influïts per la tendència de molts altres mots i/o per la norma sobre els mots començats per essa líquida, vol dir, em sembla, que també es pot inculcar als parlants que stop i altres no han de portar una vocal epentètica. Tret del cas que estiguem a punt d'afegir-li una e inicial gràfica, però llavors ja seria hora de fer-ho, no?, que fa molt temps que stop es belluga.

D'altra banda, tots sabem que schola –i altres–, si es catalanitzés, passaria a ser escola –o eschola, si volguéssim mantenir el mot com a culte–, per influència de l'altra escola que ja grafiem així des de fa segles. Llavors, quin sentit té que en aquest cas i en els altres femenins fem escriure a la gent la schola i no l'schola, que és com en realitat ho pronuncia?

Ja sé que segurament no m'explico prou bé, però el que vull assenyalar és aquesta paradoxa: si creiem que els mots començats per essa líquida ja duen, amagada, una vocal de suport inicial i aquesta vocal, per tendència general o per influència de la norma, és la e, per què no apostrofem l'article en tots els casos, masculins i femenins? O bé, com jo proposo, per què no deixem d'apostrofar-los tots... fins que no adquireixin en la grafia aquella e ara amagada?

Perquè després, davant tots aquests mots amb la famosa essa líquida inicial, no s’ha d’apostrofar la preposició de: de stop, de statu quo, de schola cantorum. Ja sé que és perquè aquí –tornem-hi– la e de l'article de fa de vocal epentètica (de reforç), però... visca la claredat i la senzillesa de les normes.

Per mi, doncs, aquesta apostrofació és una complicació innecessària en l’ortografia de la llengua. O escrivim estop i espin i Esmith i Esporting o no hauríem d’apostrofar l'article. Per què no l'hauríem d’apostrofar? Senzillament, perquè són paraules que no comencen amb vocal i perquè la majoria de la gent no sap què és exactament –ni aproximadament– una essa líquida ni una vocal epentètica. Ni sap si Schindler i Schmidt i Schmauss i schola cantorum i streaming i Scala i Stanford i Skype s'han d'apostrofar, perquè potser no estem segurs de si els hem de considerar masculins o femenins, o perquè la essa inicial va seguida de dues o més consonants. Com pot saber la gent que aquests mots són com stop, staff, Smith, Stendhal i Spielberg o no? O sigui, com pot saber per què unes sí i altres no?

En fi: hem d’aprendre totes les possibilitats de «essa líquida» que hi ha en tots els idiomes, una per una? O bé la essa líquida és una essa seguida d’«una consonant» i prou, com diuen els manuals? Però si són dues consonants, com en alguns dels exemples que acabem de veure, què passa, ja no és essa líquida? Llavors què fem amb streaming? S’ha d’apostrofar o no? I com sabem que aquell mot és masculí o femení, si és el primer cop que ens el trobem?

Ja ho dic, si un dia stop es converteix en estop, llavors d’acord, ens haurem d’acostumar a afegir aquesta e- al davant de la paraula i a pronunciar l’estop. Però mentrestant, per què? Què ens obliga a fer-ho així? Per què el IEC, les gramàtiques i els manuals ens manen apostrofar aquestes esses líquides inicials? Voleu dir que no és servilisme o mimetisme respecte a alguna llengua veïna?

Sobre aquest tema ha parlat, entre d’altres, Joan Costa Carreras, però fa unes propostes diferents de les meves –i segurament més assenyades, perquè en sap molt més que jo.

He escrit sobre altres qüestions relacionades amb l’apòstrof ací i aquí, per si a algú li interessa calfar-se encara més el cap.

(La il·lustració l’he presa del bloc Treballem la llengua i literatura catalanes.)

Tres cants a la pàtria enyorada

2011-10-12T00:01:00.000+02:00

1. «Salm 137»
Fragment del salm 137 segons el Llibre de pregàries hebreu, salm 136 segons la Bíblia cristiana, autor desconegut, any desconegut, traducció de la Bíblia catalana interconfessional:

Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança de Sió;
teníem penjades les lires
als salzes d’aquella ciutat.

Els qui ens havien deportat
volien que cantéssim;
ens demanaven cants de festa
els qui ens havien entristit:
«Canteu-nos algun càntic de Sió.»

Com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que caigui en l’oblit la meva dreta.
Que se m’encasti la llengua al paladar
si deixés d’evocar el teu record,
si no posés Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa.

Interpretació: Rahel, 2008

2. «Va pensiero»
De l’òpera Nabucco, Giuseppe Verdi, lletra de Temistocle Solera, 1842:

Vés, pensament, amb les ales daurades,
vés i posa’t als plans i a les collades,
on es flaira tebi i suau,
l’aire dolç de la terra natal!

Saluda les riberes del Jordà,
les torres derruïdes de Sió,*
oh, pàtria meva, formosa i perduda!
oh, recordança estimada i fatal!

Arpes d’or de fatídics poetes,
per què pengeu mudes dels salzes?
Revifeu-nos al pit la memòria,
parleu-nos del temps que un dia va ser!

Com el destí de Solyma,**
traceu un so de cru lament
o us inspiri el Senyor un cant
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
virtut al patiment!

* Turó sobre el qual s'alça el Temple de Jerusalem. D'aquest mot vénen sionisme, sionista, etc.
** Nom popular de Jerusalem, a partir del grec Hierosólyma

Interpretació: Orquestra i Cor del Teatre de l’Òpera de Roma, dirigits per Riccardo Muti, juny 2011
(gràcies per aquest enllaç, PLB)

3. L’emigrant
Lletra de Jacint Verdaguer, música d’Amadeu Vives, 1894:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Interpretació: The Sydney University Madrigal Society, 2009

Paradoxes lingüístiques (6): Esses sonores en comptes de sordes

2011-10-11T08:48:00.000+02:00

Hi ha fenòmens que van en contra de la deriva que fa que el català del carrer cada cop estigui més castellanitzat, i no és fàcil explicar aquests fenòmens. Per això cal considerar-los una paradoxa. He tret la idea d’una carta publicada fa uns mesos a La Vanguardia, el dia 23 juliol 2011, signada per Toni Granda Pinart, de Montcada i Reixac. Aquí la teniu:

Podria algun filòleg o lingüista il·lustrar-me sobre la incomprensible i misteriosa tendència de locutors, tertulians o polítics a pronunciar essa sonora de forma indiscriminada en paraules que s’han de pronunciar amb essa sorda? Exemples: pressió, impressió, expressió, dissolució, inadmissible, o les dues que em fan més ràbia, disseny i velocitat. És curiós, però jo diria que aquest defecte no és tan palpable en la conversa habitual de la gent amb què parlo. Podria tractar-se d’un estrany mecanisme mental pel qual les persones que parlen als mitjans de comunicació creuen estar elevant el seu nivell de català si abusen d’un so que no existeix en castellà, com una mena de reivindicació inconscient de la seva catalanitat, o bé és que no ho saben fer millor?

No crec que hi hagi aquesta intenció que l'autor de la carta atribueix als locutors i altres oradors. Resulta que molts catalans ens hem acostumat de petits a pronunciar algunes ss o c com si fossin sonores, en comptes de sordes. I és curiós –d’ací la paradoxa– perquè, com diu Granda, en castellà només hi ha esses sordes i no existeixen pràcticament les sonores.

Alguns exemples de les nostres corrupteles (completo les que deia el senyor Granda):

- pressió [molta gent pronuncia prezió] i derivats: impressió, impressionant, compressió, opressió, repressió, descompressió, depressió, supressió, expressió...
- deessa [deeza] i altres amb la mateixa terminació: abadessa, alcaldessa, duquessa, poetessa...
- missió [mizió] i derivats: admissió, inadmissible, submissió, missioner, comissió, comissari...
- percussió [percuzió], repercussió, discussió...
- agressió [agrezió], agressor, regressió...
- premissa [premiza]
- obsessió [obsezió]
- dissolució [dizolució]
- velocitat [velozitat]
- etcètera [etzètera]

En canvi, no passa amb paraules que acaben igual que algunes de les anteriors, com ara sessió, cessió, confessió, professió, progressió... o altres que tenen la mateixa distribució vocàlica, com oci, soci, setciències...

Naturalment –ho aclareixo per als menys experts en fonètica–, aquesta zeta és la zeta catalana, o sigui, el so que fem quan diem zona o alcoholitzat, que és el mateix so que el de casa o posar.

La raó per la qual passa això se m'escapa, deixant de banda la generalitat de dir que és per influència d'altres mots. Perquè llavors les raons a favor d'un fenomen contrari al que expliquem aquí serien com a mínim les mateixes. Però el que és clar és que aquests errors de pronúncia no ens vénen del castellà, estan força estesos i no minven. I cal no descartar que al final escrivim misió, abadesa, etzètera o velositat. Perquè quan passa el temps i aquestes coses no es corregeixen, acaben afectant l'ortografia. A mi no em semblarà malament: les llengües evolucionen també a partir dels errors de pronúncia, és un fenomen natural.

(Il·lustració presa del web Art i folklore de Catalunya, d’Antoni Gimeno, feta amb la col·laboració dels alumnes de l’escola Els Pinetons de la Garriga)

Perles (80): La dreta

2011-10-08T10:40:00.000+02:00

«Un tret comú a tota la dreta és no haver fet mai una aposta radical per la democràcia i negar-se a renunciar a tots els privilegis. Sembla creure que hi ha una desigualtat de base (genètica, ètnica o cultural) que fa raonable un cert grau de desigualtat social. I que només podrem anar bé si certes elits, retenint poder, tutelen la massa d’un poble que mai s’acaba de fer gran.»

Albert Pla Nualart, Ara, 5 octubre 2011

(Què és l’esquerra, en canvi, no és gens fàcil de definir. El mateix Pla [6 octubre 2011] aventura que «l’essència de l’esquerra és eliminar privilegis i garantir que en la ratlla de sortida de la vida tots estiguem alineats», però això és tan bonic com difús i ell mateix ho confirma quan diu que, per exemple, «per ser del tot coherents [la gent d’esquerres] hauria d’estar en contra de la propietat hereditària i –no cal ni dir-ho– de la monarquia».)

Perles (79): #twitterencatala

2011-10-04T14:24:00.000+02:00

[...] Es va organitzar una gran, massiva, piulada reivindicativa perquè els avisos, caràtules i altres informacions del sistema Twitter siguin en català com ja són en altres idiomes amb menys parlants. A les vuit en punt s’havia d’escriure #twitterencatala a l’ordinador o al mòbil i enviar-ho als amos de l’invent, els quals, segons vaig entendre, viuen a San Francisco. Mentre esperàvem que toquessin les vuit van començar les desavinences. Uns piuladors van observar que #twitterencatala contenia una falta ortogràfica i van córrer a avisar tots els altres que ja que es tractava de defensar l’idioma calia ser curosos i escriure #twittererencatalà. De seguida va a aparèixer un altre grup partidari d’escriure #twitterenCatalà per donar alçada i importància a la llengua reivindicada. Uns altres ho van trobar insuficient i es van mostrar a favor de piular #twitterEnCatalà, de la mateixa manera que diem el rei En Jaume. Van sortir llavors els entesos avisant que o tots escrivíem #twitterencatala com havíem quedat o els missatges no arribarien. Uns altres asseguraven que arribarien igualment s’escrivissin com s’escrivissin, perquè el Twitter no entén d’accents ni majúscules. Es tractava, però, d’una qüestió de principis. Escriure #twitterencatala era com posar la bandera catalana amb les simples quatre barres del comte Guifré i #twitterEnCatalà era com brandar l’estelada. Si els partidaris del #twitterEnCatalà no van tractar de botiflers els del #twitterenCatalà i aquests no van acusar de traïdors els de #twitterencatalà i els de #twitterencatala no van ser titllats de ser del PP és perquè van sonar les vuit campanades i tothom es va posar a la feina, i perquè a aquella hora començava el Barça i en aquest país quan comença el Barça es fa el silenci i la provisional pau i treva de l’abat Oliba.

(Extracte de l’article publicat per Manuel Cuyàs, El Punt Avui 20 setembre 2011)

Israelians i palestins

2011-10-01T10:00:00.000+02:00

Per mi, els jueus són “els meus germans grans”, de manera que me’ls miro amb afecte i tendeixo a comprendre les seves actuacions. Però cal distingir entre els jueus o hebreus com a ètnia i com a religió –aquests són els meus germans grans–, i els israelians que manen a l’estat d’Israel i que fan una política determinada en un lloc geogràfic concret.

Hi ha tendència a confondre una cosa amb l’altra, tant entre els proisraelians –que de seguida s’agafen a l’argument de l’antisionisme i l’antijudaisme quan és criticat Israel– com entre els antiisraelians –que poden arribar a perseguir o a criticar els jueus o hebreus de tot el món per simple fet de ser-ho i a causa de les errades i els abusos que comet l’estat d’Israel.

Crec que la majoria, aquí i ara, no podem compartir el que han fet en els darrers decennis els israelians, perquè han esclafat i continuen esclafant un poble, el palestí –parlo de la gent del carrer–, que tenia tant dret com ells, o més, a estar-se al seu país, Palestina. El tema és complicat, ja ho sé, però mai no es podrà resoldre amb la llei del més fort, perquè la violència engendra violència, sempre.

Entenc que els israelians no estiguin disposats a sucumbir sota la pressió de tants països que tenen al seu voltant, que no estiguin disposats –“mai més!”– que es repeteixi l’Holocaust.

Però igual com entenc, comprenc i m’explico de vegades els motius de molts «terrorismes» –i alhora no els comparteixo, que quedi clar–, el terrorisme que no puc entendre mai i que m’esgarrifa, que rebutjo totalment i m’indigna, és el terrorisme d’estat.

I això és el que fa Israel els darrers decennis quan decideix per la força de les armes on han d’estar les fronteres, ara posem un mur aquí, avui conquerim aquests terrenys, adés enviem colons cap allà. Tot per la força d’uns canons i unes metralladores i amb el suport de tot un estat armat fins a les dents.

Em diran que si no marquen ells el territori ho fan els altres, i respondré, com sempre, que el fi no justifica els mitjans: que cal distingir entre les pressions dels estats veïns i els patiments de la gent del carrer. La gent no té cap culpa del que decideixen els seus governants de circumstàncies –recordem que els palestins no tenen estat ni, per tant, dirigents realment representatius del poble– ni del que fan veïns seus, o també conciutadans seus, sovint incontrolats, que actuen a la desesperada.

Hi ha palestins, en efecte, que també tiren coets i posen bombes i cometen atemptats, però combatre aquest terrorisme amb un terrorisme d’estat tan indiscriminat com l’altre és desproporcionat. Em sembla aberrant. No es pot matar en nom de la prevenció. Mai.

Aquesta cultura pragmàtica, que em pensava que era d’origen americà –matar innocents si pots assegurar que mates alhora, sense judici previ, un objectiu suposadament culpable–, s’ha estès massa pertot: ara sembla que molts governs de tot arreu utilitzen la tortura i el xantatge «a fi de bé», per aconseguir «evitar mals majors». No, cal dir no, mil vegades no. Potser a Europa ens hem desempallegat del pitjor d’aquesta cultura del terror d’estat –que inclou la pena de mort–, però a Europa tenim prou problemes i deficiències morals com per anar pel món donant lliçons, ni d’això ni de res.

Fou aberrant que la dreta comparés el terrorisme i els abusos comesos durant la nostra guerra incivil en la banda republicana, quasi sempre per descontrol –dic «quasi sempre», no sempre– i no com una cosa buscada des de les institucions oficials de l’estat –ni encara menys de la Generalitat–, i l’altre terrorisme, d’estat, l’estat franquista, amb encara més milers de víctimes i amb l’agreujant –punt decisiu, al meu parer– que era l’estat mateix i tots els seus tentacles el qui exercia aquesta repressió institucional i calculada. No es pot comparar una cosa amb l’altra, de cap manera.

Israel té dret a defensar-se? Sí, però amb armes proporcionades als atacs que rep. Té mitjans per fer-ho. No necessita envair territoris que no li pertanyen, no li cal tornar dent per dent i ull per ull, es fa odiós quan es venja, no ha de canviar fronteres al seu albir, no pot actuar com si fos l’amo únic i absolut del territori que ocupa i els territoris que l’envolten. Això és el que ha fet, amb la protecció de potències poderoses, des dels anys 60.

I, ja que hi som, cal no oblidar que Israel va començar a ocupar aquelles terres amb instruments civils, sí, com fou la compra honrada de metres quadrats, però també amb el terrorisme indiscriminat i salvatge del qual ara acusen els palestins que volen conservar el que ha estat durant segles casa seva.

És un tema complex, ho sé, no hi ha bons i dolents i ja està. Però en aquests moments, i jo diria que des de fa gairebé cinquanta anys –des del final dels anys 60–, Israel es troba en una posició en la qual, almenys moralment, no pot reclamar tenir més raó que Palestina, ans al contrari. Està, com se sol dir, en fals.

Per mi Palestina és un país, digui el que digui l’ONU, amb tant dret d’existir com el que té Israel. O potser més, perquè ells ja hi eren. I molts que encara són vius han perdut casa seva, el seu hort, els seus veïns, els seus referents geogràfics, sense cap culpa, sense cap més raó que la força de les armes dels qui, ara com ara i diguin el que diguin, són els més poderosos de la regió i s’aprofiten d’aquesta superioritat.

Els veïns poden molestar Israel, però Israel pot no sols molestar-los sinó també esclafar i eliminar tots els seus veïns amb una sola decisió, el botó nuclear. Això, aquesta amenaça, per a molta gent és suficient per donar una mica més de raó i de suport, avui, als palestins. Els palestins lluiten no ja sols per sobreviure –que això ho comparteixen amb els israelians– sinó senzillament per tenir un estat i trobar-se, institucionalment, en les mateixes condicions que els seus veïns.

No és bonisme, no, ni mala consciència, ni antisionisme. És comparar dues realitats, una al costat de l’altra, i adonar-se que n’hi ha uns –Israel– que són uns abusananos, per dir-ho de manera casolana. Ja sé que els altres els han emprenyat, són molts més i segurament consideren que els israelians són intrusos a casa seva i voldrien que desapareguessin. Però de fet aquests altres no poden fer tant de mal, no poden esborrar Israel del mapa, encara que els israelians diguin que sí que poden fer-ho.

I tornem-hi: en tot això, els patiments de la gent del carrer, la seva manca de llibertat i de drets humans bàsics no es poden justificar de cap manera. Ni com a prevenció ni, ai, com a represàlia.

No és just que paguin innocents per pecadors. A les dues bandes hi ha innocents, d’acord, però la immensa majoria dels innocents que ara reben, i des de fa molts i molts anys –detencions, desterraments, abusos, manca de drets humans bàsics, ferits i morts– són palestins. No és just.

Perles (78): Els motius de Barcelona l’any 1714

2011-09-28T08:59:00.000+02:00

«[...] Qui ha escrit mai que la Guerra de Successió fos una guerra independentista de Catalunya contra Espanya? I on, en quin text s’ha afirmat que el sistema juridicoinstitucional català abolit per la Nueva Planta fos el propi d’una democràcia contemporània? No podia ser-ho, com tampoc ho eren les llibertats i franquícies de les ciutats castellanes a començament del segle XVI, aquelles en la defensa de les quals van prendre les armes els Comuneros. Fet que no va impedir que, des del Vuit-cents, el seu alçament i el seu penó morat fossin reivindicats pel liberalisme espanyol, ni que avui la data de la batalla de Villalar sigui el dia de la comunitat de Castella i Lleó. [...]

»No, Felip V no va abolir una democràcia inexistent, però sí que va reduir Catalunya, d’estat sobirà amb lleis, impostos i institucions propis, a província subjecta a un absolutisme uniformitzador, i desterrà la llengua catalana de qualsevol ús oficial, i tot això no sembla que sigui una fotesa. [...] En la seva crida final a la resistència, Rafael Casanova va instar els barcelonins a lluitar “per la pàtria i per la llibertat de tot Espanya!”. En efecte: la pàtria dels catalans del 1714 era Catalunya, i la causa austriacista havia estat des del primer dia una causa panhispànica, o “espanyola”. Com es pot explicar, si no, el paper d’un Antonio de Villarroel? Tanmateix, la idea d’Espanya que els austriacistes defensaven [...] era la d’una entitat pluriestatal i plurilingüe, un aglomerat dinàstic de sobiranies diferents: l’Espanya que havia existit i funcionat durant dos segles i que, des del 1714, no ha tornat a ser possible ni per aproximació.»

(Joan B. Culla, historiador, extracte de l’article publicat a El País, 16 setembre 2011)

Govern dels millors (2): Cinema il·legal

2011-09-26T17:06:00.002+02:00

Ja sé que la notícia aixecarà polseguera i en parlarà tothom –i per tant ja no caldria tocar el tema aquí, com faig habitualment amb les qüestions que són tan d'interès general que és difícil dir-ne alguna cosa original–, però em vaig comprometre a anar analitzant compromisos clarament incomplerts pel govern i que no tenen res a veure amb l’herència de governs anteriors ni amb la crisi ni amb altres excuses, més o menys comprensibles, que acompanyen les retallades en tots els àmbits.

En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.

Llegim la notícia, d'ara mateix:

«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»

Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.

«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»

Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?

«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»

Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...

Que els bombin. Pocavergonyes!

Govern dels millors (1)

Reformes

2011-09-24T10:39:00.000+02:00

Tres apunts sobre la reforma constitucional de l’estat espanyol acordada entre el Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular, amb el suport de les respectives delegacions «provincials» i «autonòmiques» –així s’anomenen– d’aquests partits polítics, suport que no ha faltat mai fins ara durant els trenta-tres anys de vigència de la constitució espanyola:

- Diuen que la reforma s’ha fet per majoria no sols absoluta sinó qualificada i que per tant no tenen raó democràtica els que protesten. Amb aquest raonament, els partits que han fet la reforma haurien hagut d’acceptar sense queixar-se les reformes constitucionals que va fer el Partit Nacional Socialista a Alemanya, amb la majoria que requeria la constitució de Weimar, a mitjan anys 30 del segle passat. El pas següent, a Alemanya, va ser suprimir les eleccions, supressió també aprovada pel Reichstag. Aquí el pas següent serà, o podria ser, reduir al mínim o a zero, en les Cortes Generales d’Espanya, la representació de les formacions electorals que no es presentin a totes les províncies de l’estat i que, per tant, «distorsionen» i «condicionen» el normal funcionament del bipartidisme espanyol. D’això ja fa temps que se’n parla. I això mateix és el que es va fer a Alemanya fa poc menys de vuitanta anys: acumular a Madr... vull dir a Berlín tot el poder dels Länder, suprimir el Reichsrat (per autodissolució) i convertir el Reichstag en un parlament titella.

- Diuen que la reforma s’ha fet amb la majoria esmentada i que per tant ja no cal un referèndum, però no diuen que els dos partits polítics que han donat suport a la reforma no incloïen aquest objectiu en el seu programa electoral, de manera que la seva representativitat, en aquest punt, és nul·la.

- Diuen que els parlaments regionals i autonòmics no poden condicionar aquesta reforma ni podien pressionar els diputats i senadors que havien de prendre la decisió de reformar la constitució espanyola, encara que en algunes d’aquestes cambres regionals i autonòmiques hi pogués haver una majoria contrària a fer-la. En canvi, obvien que els partits polítics als quals pertanyen els diputats sí que condicionen el vot d’aquests diputats i senadors, alguns dels quals havien manifestat privadament la seva oposició a la reforma i sobretot a la manera de fer-la. O sigui, els partits poden pressionar i condicionar el vot dels representants de la ciutadania, els parlaments regionals i autonòmics no poden fer-ho.

I no sé per què escric sobre això, si és del tot inútil i infructuós. Quina manera de perdre el temps, tot plegat, quan ja sabem que ni els convencerem de res ni cediran un sol mil·límetre.

Perles (77): Ara fa gairebé cent anys

2011-09-19T08:49:00.000+02:00

«El 24 de gener del 1913 van ser proclamades les Normes ortogràfiques de l’Institut. Sembla que s’exigí el vot de quatre cinquenes parts dels votants. Malgrat tot, “provocaren reaccions contraposades i foren bandera de combat durant uns anys entre normistes i antinormistes” (Francesc de Borja Moll, Un home de combat, Ciutat de Mallorca 1962, p. 101). Aquestes polèmiques, incomprensiblement, han sigut atiades sempre pels anticatalanistes. Per a ells, és una veritat incontrovertible que Fabra s’inventà una nova llengua, és a dir, que falsificà el català.

»Però aquestes objeccions no poden resistir l’evidència que l’obra de Fabra és avui unànimement acceptada. Mossèn Alcover, que discrepava de bona part dels criteris [ortogràfics, no altres] que triomfaren, ja anticipava, en el mateix any 1913, la conducta més raonable: “Per patriotisme i per amor a la llengua catalana feim el sacrifici d’una bona part de les nostres conviccions ortogràfiques, i aconsellem i preguem a tots els nostres amics que facin el mateix que nosaltres.”»

Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970

(Dènou anys més tard, en Castelló, les institucions culturals més importants de l'antic Regne de València firmaren les normes ortogràfiques que havien de valdre per al País Valencià i que seguien bàsicament les orientacions de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans. També signaren el document algunes persones i entitats que després, durant la dictadura franquista –especialment interessada a dividir la llengua, com hui ho estan els principals avaladors del franquisme–, pretengueren desdir-se del que havien acceptat pacíficament en democràcia.)

El meu cànon literari (novel·la)

2011-09-14T08:59:00.000+02:00

Aquesta llista serà força tòpica, però potser també un pèl original, suposo, i com que algú me l’ha demanada, ací la teniu.

Hi incloc només narrativa de ficció més o menys moderna i occidental, no d’altres cultures que no conec, ni d’altres èpoques, ni d’altres gèneres com la poesia –que tampoc he cultivat gaire–, el teatre (Sòfocles, Èsquil, Sèneca, Shakespeare, Lope de Vega, Molière, Beckett, Brecht, Ibsen, Valle-Inclán, Ionescu, Guimerà, Rusiñol...), el conte (Isop, La Fontaine, Carroll, Andersen, els Grimm, C.S. Lewis, Poe, Bécquer, Borges, Folch i Torres, Monzó, Calders...), o la protonovel·la (Homer, Appuleu, Virgili, Dant, Ariosto, De Troyes, Monmouth, Martorell, Cervantes o Sirvent o com es digués qui va escriure el Don Quixot, l’autor desconegut de l’Amadís de Gaula...).

O sigui, aquí hi ha només novel·la a partir del segle XIX, amb l’excepció dels dos primers títols, que són del XVIII.

Marco amb un asterisc les deu obres –per dir un número, i ho faig també com un joc, per si hi ha algú que hi vulgui participar– que crec que m’han produït un impacte més fort.

- Daniel Defoe: Robinson Crusoe (1719)
- Johann W. von Goethe: Els patiments del jove Werther (1774) *
- Jane Austen: Orgull i prejudici (1813) *
- Walter Scott: Quentin Durward (1823)
- Honoré de Balzac: Eugénie Grandet (1833)
- Alessandro Manzoni: Els promesos (1841)
- Alexandre Dumas (pare) i Auguste Maquet: El comte de Montecristo (1845)
- Emily Brontë: Cims borrascosos (1847) *
- Charlotte Brontë: Jane Eyre (1847)
- Charles Dickens: David Copperfield (1850)
- Harriet B. Stowe: La cabana de l’oncle Tom (1852)
- Victor Hugo: Els miserables (1862)
- Fiodor Dostoievski: Crim i càstig (1866) *
- Louisa May Alcott: Donetes (1869)
- Jules Verne: Michel Strogoff (1876)
- Henry James: Retrat d’una dama (1881)
- Mark Twain: Les aventures de Huckleberry Finn (1885)
- Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray (1891)
- Karl May: Winnetou (1893)
- Rudyard Kipling: El llibre de la selva (1894)
- Thomas Mann: Els Buddenbrook (1901)
- J. M. Barrie: Peter Pan (1904)
- Zane Grey: Riders of the Purple Sage (1912)
- Miguel de Unamuno: Abel Sánchez (1917)
- Edith Wharton: L’edat de la innocència (1920)
- Sigrid Undset: Kristin Lavransdatter (1922) *
- P. C. Wren: Beau geste (1924)
- Franz Kafka: El procés (1925)
- Gertrud von le Fort: Das Schweisstuch der Veronika (1928)
- Robert Graves: Jo, Claudi (1934)
- John Steinbeck: El raïm de la ira (1939) *
- Antoine de Saint-Exupéry: Terra dels homes (1939)
- Carson McCullers: El cor és un caçador solitari (1940)
- Graham Greene: El poder i la glòria (1940)
- William Saroyan: La comèdia humana (1942) *
- Maxence van der Meersch: Cossos i ànimes (1943)
- Evelyn Waugh: Retorn a Brideshead (1945)
- George Orwell: La revolta dels animals (1945)
- J.D. Salinger: El vigilant en el camp de sègol (1951)
- Marguerite Yourcernar: Memòries d’Adrià (1951)
- Marcel Proust: Contra Sainte-Beuve - Records d’una matinada (1954)
- J.R.R. Tolkien: El senyor dels anells (1955)
- Joan Sales: Incerta glòria (1956)
- Giuseppe T. di Lampedusa: El Gattopardo (1958)
- Françoise Sagan: Aimez-vous Brahms... (1959)
- Italo Calvino: Els nostres avantpassats (1960)
- Truman Capote: A sang freda (1966) *
- Miguel Delibes: Cinco horas con Mario (1971) *
- Gabriel García Márquez: Crónica de una muerte anunciada (1981)
- Tom Wolfe: La foguera de les vanitats (1987)
- Susanna Tamaro: Anima mundi (1997) *
- Mario Vargas Llosa: La fiesta del Chivo (2000)
- Kazuo Ishiguro: No em deixis mai (2005)
- Lluïsa Forrellad: Foc latent (2006)

Naturalment, quan fas una selecció d’aquestes sempre has de deixar gent fora, i d’alguns autors o autores només poses una obra a la llista però en realitat hi inclouries opera omnia o gairebé –d’altres, en canvi, hi posaries només la que has especificat, i no em refereixo sols a Salinger o Lampedusa–, i la selecció la fas molts cops amb llàgrimes als ulls, com una mare que l’obliguen a triar entre les criatures que ha parit etcètera.

Reconec, a més, que la llista és tendenciosa. I tant. És que no és un cànon de consens, ni políticament correcte: és el meu cànon, tal com diu el títol de l’article. I encara més, podria ser en algun cas que el fet d’incloure aquí algun llibre hagi estat influït per les pel·lícules que se n’han fet després.

Veig que em surten una quarantena llarga d’autors i una quinzena si fa no fa d’autores. No descarto que més endavant hi pugui afegir algun altre nom que ara hagi omès sense voler.

Com ja he explicat algun cop, en general –ací hi ha dues excepcions– compleixo el propòsit que vaig fer de no llegir obres de ficció (novel·les) fins que no han passat almenys deu anys des que han estat escrites, sempre que continuïn venent-se i que consideri, per les crítiques que se n’han fet o que m’han transmès, que m’aportaran alguna cosa important de debò sobre el coneixement de la humanitat.

He escrit els títols de les obres en català si em constava que estaven traduïdes. Si no, les he consignades en la llengua original. Ja deveu haver vist que en algun cas són obres pòstumes (Kafka, Proust, no sé si algú més), o sia, que l'autor ja era mort quan es van publicar.

Prou discriminacions

2011-09-10T09:47:00.000+02:00

Ja està bé. Ja n’hi ha prou de parlar de discapacitats, de minusvàlids, de limitats, de malalts, de retardats, de desvalguts, de cecs o bornis o invidents, de sords, de disminuïts, de mutilats, d’invàlids, de paralítics, paraplègics, tetraplègics o quadriplègics, d’esquizofrènics, de bipolars, d’autistes, de dements, de neuròtics, d’infectats de no sé què, de geperuts, de manxols, de coixos, de «gent diversa». Ja està bé. O tots moros o tots cristians. Tothom tenim les nostres deficiències, totes i tots som diferents. Cadascú té unes característiques pròpies, però no són substancials, són accidentals encara que siguin permanents. I no hi ha dret que parlem de la gent posant davant de tot aquestes circumstàncies.

El fet que algunes persones o les seves famílies s’agrupin per demanar empara o per ajudar-se mútuament no converteix aquella associació en l’essència, en la identitat substancial de les persones o famílies que la formen. Una persona és molt més que la malaltia, la dificultat motora o funcional que pugui tenir, tant si és temporal com permanent.

O sigui, hauríem de trobar una manera de parlar que deixés de banda aquests qualificatius «definitoris» –i «definitius»–, hauríem de referir-nos a la gent com el que són, persones. Sense etiquetes substancials. Que per bona fe que es tingui, sempre acabem en el mateix: no són iguals, com si fossin per essència subnormals, mongòlics, esguerrats o idiotes, tal com es deia abans. Sempre acabem dient això, sobreentenent això, encara que utilitzem altres paraules que ara ens sonen més bé i en realitat són eufemismes.

És clar que no som iguals. Jo no conec ningú igual. Ni, per tant, ningú que hagi de ser conegut abans que res com a part d’un col·lectiu que no és el de la humanitat. Quan als éssers humans els posem qualificatius, ni que sigui amb tota la bona intenció del món, els discriminem.

Hi insisteixo, parlem de persones. Que –avui, o durant un temps, o sempre– tenen alguna dificultat i necessiten suport, una ajuda potser immediata, pròxima i urgent, i prou. Però no hem de separar aquestes persones conceptualment de les altres. Les persones que avui o demà o sempre podem tenir dificultats o una necessitat de la mena que sigui podem ser tothom, qualsevol de nosaltres.

Tòpics desemmascarats (8): «Grècia i Roma, bressols de la civilització europea»

2011-09-06T14:41:00.000+02:00

Per la filosofia grega, mestra de saviesa que segons molta gent encara no ha sigut superada, la distinció entre persones lliures i esclaves estava fonamentada en la mateixa naturalesa humana. Plató dóna gràcies als déus per haver nascut «lliure i no esclau» –i també, com aquell qui res, «home i no dona». Aristòtil elabora el seu sistema politicosocial amb el pressupòsit que «els bàrbars» han nascut per viure encadenats i servir «la gent normal».

A Roma i a Atenes, els nadons no eren considerats persones. En alguns casos matar les criatures fins i tot estava prescrit legalment, i de tota manera no es considerava amb el mateix rang de gravetat que l’homicidi. Fins que no arribava el «reconeixement de paternitat» oficial, el fill o la filla no tenien el dret de viure: el pare podia decidir lliurement matar-los o indicar que els deixessin morir. Plató aconsellava que convenia deixar morir les criatures de les famílies massa pobres, i Aristòtil assegurava que pujar «criatures esguerrades» hauria de ser prohibit per llei.

Encara no hem arribat en aquests extrems, però he escrit encara perquè quan sento segons quins arguments respecte a les persones amb síndrome de down o altres especificitats o peculiaritats de la raça humana –em nego a anomenar-les discapacitats, perquè d’incapaços en som o tothom o ningú–, de vegades sembla que algunes i alguns vulguin arribar-hi, si més no teòricament, com ho van fer, diuen –perquè vés a saber–, savis com Plató i Aristòtil.

I ara m’ha vingut al cap una altra idea però l’explicaré un altre dia, que si no això seria massa llarg i ja m’han hagut de renyar uns quants cops per fer articles excessivament prolixos.

El meu Català Roca

2011-09-01T23:51:00.000+02:00

Jo acabava d’obrir despatx com a assessor de comunicació. «Obrir despatx» és una manera de dir-ho, perquè no tenia gairebé res, només un telèfon, un fax, una màquina d’escriure, fulls en blanc i típex.

Un dels meus primers encàrrecs va ser sorprenent. Un client em demanava si podia aconseguir que Francesc Català Roca fes unes fotografies d’unes obres d’art, de les quals el client era conservador, per fer un llibre catàleg. Aquesta mena d’encàrrecs primerencs quan et plantes pel teu compte t’arriben de manera directa o indirecta de gent de la família o, com en aquest cas, molt pròxims. I, sobretot al començament, encara que no era el tipus d’encàrrec que jo cercava, ho acceptes tot, fins les peticions més inversemblants.

A mi no em coneixia ningú, i encara menys Català Roca. Jo vivia aleshores, a més a més, fora de Catalunya. Però vaig demanar-li hora, escèptic, i vaig venir a veure’l a Barcelona. Tenia l’estudi a la travessera de Dalt, on encara es conserva, si no vaig errat, el seu arxiu.

No va ser fàcil que acceptés. El client volia que les fotografies fossin en color i Català Roca s’hi resistia, em deia que allò era molt difícil. Jo li parlava de la policromia de les peces, de la necessitat de reproduir aquells colors, i sobretot li deia que era la voluntat del client i que «no podíem quedar malament» (els catalans, s’entén) si ens feien un encàrrec de fora de Catalunya. Llavors jo era força agosarat, i a banda d’això m’havia de guanyar les garrofes. Vull dir, del sí o no de l’artista també depenien, en aquell cas, els meus cumquibus. Català Roca em mirava amb cara de «què m’has d’explicar, a mi», però alhora, crec, amb bonhomia, com dient «quines penques que té aquest paio». (La interpretació dels seus somriures sorruts potser és pura imaginació.)

Català Roca ja feia un temps que treballava en color, però suposo que continuava no trobant-s’hi prou còmode. Finalment em va dir que tractant-se d’obres d’art i no de persones o coses vives, en què ell jugava amb llums i ombres i amb el moviment, la cosa era diferent. De manera que es va avenir a fer-hi un cop d’ull.

Allò era cap a l’any 1980-81. Jo tenia tot just vint-i-dos o vint-i-tres anys i Francesc Català Roca, que en tenia cinquanta-vuit o cinquanta-nou, va confiar en mi. Més ben dit, va refiar-se del meu client, que tenia una certa anomenada, però també va confiar que el que jo li deia era el que li hauria dit el meu client.

El dia fixat Català Roca va viatjar, el client el va rebre, li va ensenyar les peces –algunes mòbils, altres inamovibles–, Català Roca li va avançar un pressupost aproximat –que llavors a mi em va semblar alt–, el client va dir que d’acord, l’artista va respondre que s’hi posaria aquell mateix dia, per aprofitar el viatge, i el client li va dir que cap problema. Aleshores el client em va encarregar que estigués amb Català-Roca, sense molestar-lo, i que li proporcionés tot allò que pogués necessitar. I va desaparèixer.

Com que «l’amo» m’havia dit que no molestés l'artista, abans que comencés a fer alguna cosa li vaig demanar si la meva presència el destorbaria. Em va dir que no, sempre que fes, quan calgués, el que ell em diria. Em tractava de vostè, tot i la diferència d’edat i que jo li vaig dir diverses vegades que preferiria que em tractés de tu. Naturalment, jo també el tractava de vostè.

Vaig estar-me llavors unes trenta o quaranta hores amb Francesc Català Roca. Jo, sí, jo mateix, qui m’ho havia de dir. I vaig poder contemplar el miracle d’una manera de treballar que suposo que era un exemple d’allò que anys després la propaganda política anomenà «la feina ben feta» . Vaig ser-ne testimoni. I això és el que volia explicar, ara que hi ha una exposició de Català Roca al passeig de Gràcia de Barcelona, a La Pedrera (fins al 25 de setembre). (Això ho dic de franc, no cobro dels organitzadors, que quedi clar.)

Català Roca, de primer, va buscar escenaris adequats per a les peces mòbils. En va trobar un del seu grat ben aviat i em va demanar que les fes portar allà. Com que jo aquell dia manava amb tota l’autoritat que m’havia conferit el meu client, vaig encarregar a unes quantes persones a les quals els havien dit que estiguessin a la nostra disposició que traslladessin aquelles peces en aquell indret que deia l’artista. La més delicada, la que ens van dir que era més valuosa, ja que no pesava gaire la vaig transportar jo mateix.

L’artista va fotografiar aquelles peces amb relativament poca preparació: només desplegar un seguit de fons neutres al darrere fins que en trobava un que li abellia, disposar uns focus amb llum indirecta fins que quedava satisfet de la il·luminació i començar a disparar la màquina, ara de prop, ara de lluny, ara en contrapicat, ara enfilat en una escala, ara canviant una mica el joc de llums. I així amb cada peça, que no eren gaires. Tot plegat un parell d’hores o tres, potser quatre, entre el capvespre i les primeres hores de la nit d’aquell dia. Tot amb llum artificial.

La meravella, des del meu punt de vista, va arribar quan es va enfrontar al repte de fotografiar les peces immobles, situades dins d’una edificació amb poca llum natural. Després d’haver enllestit la feina anterior, aquella mateixa nit va fer muntar unes bastides de diverses alçàries i posicions –més a prop i més lluny, més cap a una banda o més cap a l’altra– davant d’aquelles peces que segons va dir no fotografiaria fins l’endemà. Però ho volia deixar tot preparat.

Va dormir ben poc, perquè vam acabar la feina anterior cap a les onze de la nit sense haver sopat –i em sembla que va dir que no soparia, que se n’aniria a dormir de seguida en un hostal pròxim on ja tenia habitació reservada– i vam quedar citats a les quatre de la matinada de l’endemà. Li vaig demanar si a primera hora ens caldria ajuda dels operaris i em va dir que no, que n’hi hauria prou que en vinguessin un parell cap a les nou del matí.

Però jo sí que havia de ser-hi, sobretot per obrir-li portes i llums. I encara que no m'hagués dit que hi anés hi hauria anat igualment. Em fascinava el que havia vist fins aleshores, de manera que no m’hauria deixat perdre la continuació de cap manera. Em va dir que la jornada seria llarga i que portés dinar per a tots dos –ja em considerava com una mena de col·lega–, o que encarregués que en portessin l’endemà, que és el que vaig fer al matí, tenint en compte l’hora que era quan vam anar a dormir.

Per què el mestre volia ser-hi a les quatre? De seguida ho vaig saber. Perquè volia començar a fotografiar a partir del primer minut en què començaria a despuntar la llum del dia, abans i tot de l’eixida visible del sol. Volia fotografiar amb llum natural, si feia bon dia. Sempre hi hauria temps, si aquelles preses no sortien bé o si no feia prou sol, d’afegir-hi llums artificials.

I així ho va fer. Ens vam trobar a les quatre de la matinada, encara a les fosques, davant d’aquell edifici. Li vaig obrir portes, li vaig encendre llums, Català Roca va demanar que només deixés encesos els mínims i va començar a treballar enquadraments, mirant les peces a través del visor de la màquina o directament a ull nu. De tant en tant em demanava que tanqués tots els llums un moment, treia el cap per la porta i mirava enfora. De seguida que va veure una mica de claror a la llunyania, encara molt difusa, em va demanar que deixés tancats definitivament els llums. Devien ser les cinc. De primer, semblava com si fóssim dins la gola del llop. Però aviat em vaig acostumar a la foscúria –ell ja hi devia estar avesat– i poc després, que em va assenyalar una de les obertures translúcides de la nau, vaig descobrir que, en efecte, de mica en mica entrava claror que ho omplia tot.

El mestre va començar a treballar ara amb el fotòmetre. Canviava de posició, ara dret, ara acotat, adés damunt una bastida, sempre amb el fotòmetre i una de les màquines de retratar que havia dut –en tenia més en una bossa–, i va començar a disparar de seguida. I no va parar de fer aquelles operacions en les dues o tres hores següents. Llavors ens vam aturar una estona per prendre un cafè amb llet que li vaig portar, o un suc de fruita, i unes galetes, ja cap a quarts de vuit o les vuit, i tot seguit va continuar treballant i fent pauses cada dues o tres hores per beure una mica d’aigua, menjar una o dues galetes més i de tant en tant anar al lavabo.

Vam dinar cap a les tres, allà mateix: una amanida i mig pollastre a l’ast per a tots dos, em sembla que va ser. I de seguida va demanar un sofà, el vaig acompanyar fins a una sala menys polsegosa i més amable que aquella, el vaig deixar sol i suposo que hi va fer una becaina curta. En acabat, va tornar a agafar el fotòmetre i les màquines i va continuar fent fotografies. I així, amb pauses curtes de tant en tant, va passar el dia, fins a quarts de set o les set del vespre. I llavors va dir que ja havia acabat.

Veient allò, tota aquella dedicació de temps i d’energia, jo pensava que en el pressupost inicial havia fet curt, molt curt.

Al cap d’uns dies em va trucar perquè tornés a venir a Barcelona, que ja tenia la feina enllestida.

Els resultats eren espectaculars, tant pel que fa a les fotografies, diguem-ne, d’estudi –les de les peces mòbils–, com sobretot a les altres. Em va ensenyar algunes de les diverses opcions, les col·leccions més bones en la seva opinió, i jo no sabia què dir-li: totes em semblaven increïbles, les que ell havia triat, les que havia rebutjat i també unes quantes còpies i proves parcials o de detall que tenia per allà. Li vaig dir que triés ell mateix i em va dir quines eren les seves preses preferides de cada peça. «Si a vostè li sembla bé», va afegir a l’últim, i un cop més va fer que em posés vermell com un perdigot. El preu, ajustat al pressupost que havia dit el primer dia. O sigui, des del meu punt de vista, força barat.

El client va estar més satisfet que satisfet i jo vaig quedar amb ell com el rei del mambo. Gràcies a Francesc Català Roca i a la seva manera de treballar tan professional. Tan catalana.

(Aquest article està publicat el dia 2 de setembre cap a tres quarts de nou del matí i no sé per què apareix amb data 1 de setembre a les 23.51. Jo ahir a les 23.51 dormia. No sé com s’ha de canviar això, ni si sempre eixiran els articles com si estiguessin publicats amb nou hores d'antelació. Coses del Draft.blogger, amb el qual no tinc més remei que treballar ara ja que Blogger no em deixa fer-ho amb les eines amb què treballava fins ara.)

Tòpics desemmascarats (7): «Borja i Àlvaro són noms castellans»

2011-08-30T08:34:00.015+02:00

Són noms castellans i pikhos, se sol dir. Doncs segons com. No dic que aquí i ara no sigui així, és a dir, que ara no sigui vist així per a una majoria de gent, però em penso que no s’hauria de veure així.

Perquè justament Borja és un cognom català (valencià), i això ja no cal demostrar-ho perquè és ben conegut. Ja que hi som, fa una miqueta de vergonya que de vegades trobis escrit aquest cognom com a Borgia en escrits catalans. I el que sí que no té perdó de Déu és pronunciar el nom d’un Borja català a la manera espanyola: això sí que és pikho, prepi, poix, de pitiminí, d’una Espigueta de Mill mesetària o fins i tot poca-solta, com en vulgueu dir. En una paraula, ridícul.

I què puc dir d’Àlvaro? Doncs que exactament amb aquesta mateixa grafia, si no ens enganya l’editor, ja apareix a les cròniques de Pere el Cerimoniós, del segle XIV. Vegem-ho:

En temps d’aquest rei En Jacme, era comte en Urgell, Ponç de Cabrera, fill del dit Guerau de Cabrera, e morí lo dit Ponç en l’any de Nostre Senyor MCCXLIII [1243]. E aprés ell fo lo comte son fill Àlvaro, lo qual hac II mullers, és a saber, la filla d’En Pere de Montcada, de la qual procreà una filla, la qual donà per muller a En Sanç d’Antillon; e l’altra muller fo germana d’En Roger, comte de Foix, apellada Cicília, de la qual engendrà II fills: Ermengou e Àlvaro. [...] E donà a Àlvaro, germà del dit Ermengou, lo vescomtat d’Àger e de Castelló, e hac per muller la filla d’En Ramon de Cardona [...]

(Crònica general de Pere III el Cerimoniós, 1319-1387, ed. Alpha, 1961, p. 119)

Ara bé, en català oriental o central, Àlvaro s’ha de pronunciar «Àlvaru», com el Cisco de Francisco fa «Ciscu», el Mingo de Domingo, «Mingu», o el Cinto de Jacinto, «Cintu».

Això, evidentment, no treu que els Àlvars, que també n’hi ha, tinguin tota la raó si reclamen una part de la genuïnitat del nom en català. Però només una part, no tota. Perquè a un nom que es diu i s’escriu així des de fa set-cents anys no se li pot llevar ni un bri de catalanitat.

Com deia abans, aquesta mena de noms solen tenir un hipocorístic truncat o afèresi –em sap greu però es diu així– a la catalana. En el cas d’Àlvaro hauria de ser Varo («Varu» en oriental) o bé, amb una metàtesi –torno a demanar disculpes: vol dir intercanvi de posicions entre lletres, com les que vèiem l’altre dia– prèvia entre les dues consonants L i R, Valo («Valu»). Però no he trobat documentació sobre aquest punt, només alguns pocs casos de la vida real.

* * *

Afegitó de l’octubre 2011. Ara veig això a l’edició valenciana d’El Punt Avui:

Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Sumpció, Triu, Queta, Cinta, Laia, Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, Tano, Tiano, Tòfol, Calo, Uiso, Neso, Maso, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, Salus, Álex, Inma, etc.), encara que en alguns casos, no gaires, el castellà ho retalla per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chelo, Nando, Quino, Quito, Sandro, Tico, Berto o Beto, Chuso o Suso), i en altres casos l’origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Curro, Chema, Pancho, Cuca).

Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana, fent una apòcope. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. [...]

(Eugeni S. Reig, El Punt Avui, 3 octubre 2011)

No és exactament el mateix tema però com què hi té a veure ho enganxe ací.

Una nova paraula: gaviser

2011-08-25T14:23:00.021+02:00

He descobert una nova paraula que diu alguna gent gran, almenys a Reus i la rodalia (no sé si enlloc més): gaviser. Naturalment, hi ha una metàtesi a partir de gasiver (metàtesi: inversió o canvi de posició de lletres o síl·labes d’un mot, com passa amb gavinet o radera, que en realitat són, com sabeu, ganivet i darrere), però el fet és que gasiver no és als diccionaris –ni gaviser, no cal dir-ho–: ni al Fabra, ni a l’Alcover-Moll, ni al Coromines, ni tan sols als diccionaris antics com el Labèrnia, ni per descomptat en cap diccionari modern (DIEC, Enciclopèdia, Salt, 62, etc.).

El significat és exactament el mateix que el de gasiu. Abans, gasiu es deia més aviat gasiva, també per al masculí (ets un gasiva): era, doncs, un adjectiu epicè. Després a la gent li devia semblar que el mot gasiva era poc adequat per als masculins i va crear gasiu. I en alguns racons de Catalunya hi ha gent que diu gasiver o gaviser –segurament per influència de gasiveria ‘acte propi d’una persona gasiva’– com a masculí de gasiva, en comptes de gasiu.

Un fet curiós és que a ningú, fins ara, se li ha acudit que un dels seus sinònims, garrepa, hagi de fer el masculí també diferenciat (seria garrep?; potser garreper?). Són coses que passen amb la llengua, sempre tan imprevisible.

Sigui com sigui, fa il·lusió trobar-les, i per això volia compartir la descoberta.

La gentil Marta

2011-08-22T14:27:00.004+02:00

En el cançoner del segle XIX, de Francesc Alió, del qual vaig parlar l’any passat, a banda de la lletra de Los segadors hi ha altres cançons encara avui vives, almenys en la memòria dels de la meva generació, com són Lo noy de la mare (reprodueixo els títols tal com apareixen al llibre), L’estudiant de Vich, La ploma de perdiu, Lo mariner, Los tres tambors, L’heréu Riera, La pastoreta, Cansó de Nadal (o Lo desembre congelat) i altres.

Però n’hi ha una que no em sonava de res, La gentil Marta, amb una història d’allò més original, i he pensat a copiar-vos-la, per si a algú li fa gràcia o coneix alguna Marta a qui poder-la regalar o fins i tot cantar amb l’entonació festiva o greu que requereix cada passatge (si és que algú en sap la música, esclar; al cançoner hi ha el pentagrama, però no sé com reproduir-lo aquí de manera que es vegi prou bé):

A l’ombra d’un taronger,
o lay la, langueridá,
s’está la gentil Marta.
De la porta en lo llindar,
soleta ’s pentinava,
ab una pinteta d’or,
y escarpidor de plata.
Ja’n passavan tres galans,
tots trés l’han saludada;

–Ay Marteta, vols venir,
si vols veni’ ab nosaltres.

–Ab vosaltres be hi vindré,
si’n portéu las guitarras.

–Guitarras portém tots trés,
totas trés enflocadas.
La una enflocada d’or,
y l’altre ab flochs de plata;
l’altre, que es del or mes fi,
sols un cop l’hem tocada.
Si tu vens, la sonarém
un altre cop encare. –

Ja se’n van vora del mar,
ran á ran de la platxa;
ja l’agafan per un brás,
en barca l’han posada,
y de tant i tant ballá,
la barca s’es girada;
de tots ningú n’ha pres mal,
sinó la gentil Marta.

–Ay Marta, Déu te perdó,
Déu t’hagi perdonada;
quant tos pares ho sabrán
farán tocar las campanas;
las campanas de la Séu,
las del Rosé, y del Carme.

–No’m diguéu Déu te perdó,
que no so morta encare.

Pels indrets específics que la lletra esmenta al final, podria ser una cançó pròpia de Manresa, i potser encara coneguda allà per algú? Però des de Manresa anaven al mar? O bé hi havia una església del Roser a Barcelona, que no conec?

Sí, ara em confirmen que a Barcelona hi ha també una església del Roser, una del Carme i una seu, que és la catedral. I hi ha mar, esclar.

Bones vacances, si en feu

2011-08-01T09:47:00.022+02:00

Este bloc, i els altres que en depenen, tanca les portes fins a la darrera setmana d’este mes d’agost.

Tinc faena per a fer, però la faré lluny d’endolls, de teclats, de pantalles grans i xicotetes i de tota mena de cables i d’aparells sense fil. En règim de desconnexió, vaja, paper i llapis, i a la tornada ja ho passaré a net, com fèiem abans.

(La imatge està presa de la llibreria La Costera, de Xàtiva)

Tòpics desemmascarats (6): «L’eliminació del “per a” davant dels infinitius ens aboca a l’equívoc»

2011-07-30T10:38:00.027+02:00

Però això passa en molts idiomes, si no es té cura a l’hora d’escriure. Quantes vegades el to + verb anglès no saps si és un infinitiu o una expressió de finalitat, quan qui escriu o parla no té prou cura d’evitar l’equívoc –tret que vulgui fer expressament el que en diuen un pun, o sigui, una broma a partir d’un equívoc– i el context no et resol el dubte? I què podem dir de l’italià o el francès, que no sols tenen un sol per o pour, respectivament, sinó que fins i tot escriuen sempre perché o pourquoi tant en preguntes com en respostes, tant si és preposició com si és conjunció com si és un substantiu (mentre que nosaltres tenim per què, per a què, perquè i el perquè).

O mireu aquest titular d’un diari espanyol: «El Tea Party bloquea la votación para salvar a EE UU de la quiebra» (titular d’El País, 29 juliol 2011). El mateix passa en un diari català: «El Tea Party obliga a posposar la votació per evitar la suspensió de pagaments dels EUA» (titular d’El Periódico, 29 juliol 2011), o a la web del canal 3/24 de TV3: «El Tea Party bloqueja la votació del pla republicà per augmentar el sostre del deute» (29 juliol 2011). Per què passa això en tots aquests mitjans (i altres que no cito)? Segurament perquè s’han copiat o inspirat els uns en els altres i no s’han adonat de l’equívoc de la frase.

El Tea Party volia salvar ahir els EUA de la fallida i per això va blocar la votació? O bé el que havia de servir per salvar la fallida dels EUA era la votació i el Tea Party va impedir que es fes aquella votació?

La solució és la segona, per descomptat, però si no coneixes el context, si no saps què és el Tea Party ni què pretén i si no t’has assabentat prèviament de quin tipus de votació parlem, no pots desxifrar el significat d’aquesta frase. Per què? Perquè està mal construïda. S’ha d’escriure de tal manera que s’entengui el que es vol dir, sempre que sigui possible fer-ho. En aquest cas, per exemple, «La votació per salvar els EUA de la fallida, bloquejada pel Tea Party». O bé: «El Tea Party deixa els EUA al caire de l’abisme al blocar una votació decisiva». O bé: «El Tea Party fa que s’ajorni la imprescindible votació sobre el sostre del deute als EUA». Etc.

És veritat que aquí el per a no ens hauria salvat de l’equívoc, perquè ja hem vist com passava el mateix exactament en l’exemple castellà. Però és que justament he posat aquest exemple per fer veure com en altres idiomes, també en els que tenen preposicions diferents per a la finalitat i per a la causalitat, no es deslliuren tampoc dels equívocs, ja sigui davant d’infinitius com davant d’altres formes del verb o altres elements de l’oració.

Llavors, com hauríem de dir el «nascuts per llegir» de la il·lustració si el que volguéssim expressar és que el fet de llegir és la causa per la qual hem nascut? Doncs ben senzill, hauríem de dir «nascuts per haver llegit». I ja estaríem.

I doncs, en català no passa res perquè davant els infinitius escriguem per en comptes de per a. Però cal fer-ho de manera que no confonguem el lector.

I re, em sap greu dir-ho, però si trobem a faltar el per a davant d’infinitius és, molts cops, per influència del castellà. No sóc contrari que es faci anar el per a, ni de bon tros –els valencians l’utilitzen sistemàticament–, però tampoc s’ha de condemnar el per (davant els infinitius).

150 anys del primer mestre en gai saber

2011-07-27T19:26:00.007+02:00

El 1832, a Madrid estant, Bonaventura Carles Aribau publica Oda a la pàtria, escrit que es considera el tret de sortida de la Renaixença, per bé que Aribau no era gens catalanista.

El 1838 Pere Labèrnia comença a publicar el seu diccionari. A partir de l’any següent, 1839, els esdeveniments seran trepidants. De primer, Joaquim Rubió i Ors, animat per Joan Cortada i Sala –periodista, historiador i autor de teatre que amb la seva obra Il regio imeneo havia d’inaugurar la seu del Liceu a la rambla dels Caputxins, l’any 1847–, tramet els primers versos en català al Diario de Barcelona, que aleshores s’editava en castellà, amb el pseudònim Lo gayter del Llobregat. El diari li publica fins a dinou poemes entre 1839 i 1840, col·laboracions que susciten una àmplia expectació.

Aviat apareixen a les mateixes pàgines del Brusi, com un eco del gaiter, altres pseudònims: Una nineta del port i La niña barcelonesa. I en pocs mesos es multipliquen pels diaris els anomenats per Lluís Nicolau d’Olwer «poetes de riu»: Lo cantor del Ter (Albert de Quintana), Lo tamboriner del Fluvià, (Pere Estorch i Siqués), Lo cantor del Francolí (Francesc Morera), Lo timbaler del Besòs (Eusebi Pasqual), Lo cantor d’Egara (Pere A. Ventalló), Lo trobador de l’Onyar (Enric Claudi Girbal), Lo fluvioler del Ter (Andreu Pastells). Els autors més coneguts també s’aficionen als pseudònims: Lo coblejador de Montcada (Antoni de Bofarull), L’almogàver del Montseny (Josep Subirana), Lo trobador del Penedès (Manuel Milà i Fontanals), Lo trobador de Montserrat (Víctor Balaguer), Lo cançoner de Vilatort (Francesc Muns)...

Dins d’aquesta atmosfera d’entusiasme, Rubió, Cortada i altres comencen a parlar de restaurar a Barcelona la festa dels Jocs Florals, que a l’antiga Roma –des del 173 aC– se celebraven amb el nom de Ludi Florales entre el final d’abril i el començament de maig de cada any. La restauració que pretenien ja havia tingut un precedent a Catalunya mateix al final del segle XIV: els Jocs Florals o de la Gaia Ciència instituïts pel rei Joan I l’any 1393.

El 1841 l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona organitza un certamen literari que es considera com una mena d’assaig general abans de la resurrecció triomfal de la Gaia Festa. El premi el guanya Rubió amb Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia.

El mateix any 1841 l’omnipresent Rubió ja ha enviat també a la impremta un recull dels poemes publicats, amb un pròleg en què fa una crida a la dignificació de la llengua catalana, pròleg que és considerat una mena de manifest programàtic de la Renaixença específicament catalana –l’Oda a la pàtria d’Aribau parlava de llemosí. Rubió fa acusacions dures als seus conciutadans, als quals considera culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors, i afegeix que la seva gaita «callarà tan prest se deixen sentir los preludis d’una lira catalana».

Però el projecte dels jocs s’atura perquè Rubió, que n’era el principal impulsor, obté la càtedra de literatura de Valladolid el 1847 i se n’hi va. (Cal recordar que a Barcelona, des del 1714 i fins feia quatre dies, que s’havia començat a reprendre de mica en mica, no hi havia universitat ni, per tant, catedràtics.) Rubió hagué de romandre a Valladolid fins a mitjan anys 50, en què aconsegueix retornar com a titular de la càtedra d’història universal de la Universitat de Barcelona.

El mes de març del 1859, Joan Cortada, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Manuel Milà i Fontanals, Josep Lluís Pons i Gallarza i Miquel Victorià Amer sol·liciten formalment a l’ajuntament de Barcelona que empari la festa literària. Dos mesos després, el primer diumenge de maig, es restauren finalment els Jocs Florals.

I el 1861, fa tot just cent cinquanta anys –em penso que ningú no n’ha dit res fins ara, per això en parlo jo–, Víctor Balaguer fou proclamat primer mestre en gai saber pels III Jochs Florals de Barcelona, ja que en només aquells tres anys havia guanyat els tres premis principals dels jocs: l’Englantina d'or (amb Lo cap d’Armengol d’Urgell, 1861), la Flor natural i la Viola d’or i argent. (Rubió i Ors fou el segon mestre, l’any 1863.)

Però igual com Aribau havia escrit l’Oda a la pàtria a Madrid, Balaguer acabaria també els seus dies a Madrid l’any 1901.

(Cf., per a l’esquelet d’aquest article, Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970; i, entre altres fonts consultades, Rafael Tasis, La Renaixença catalana, Bruguera, Barcelona 1967, l’Enciclopèdia catalana, el web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Viquipèdia.)

Qüestions de llengua (52): El gènere no marcat (5)

2011-07-23T09:20:00.051+02:00

Ve d’aquí.

La presidenta, la governanta i la infanta

Deia l’altre dia que una estudiant no trobava necessària, en general, la marca de gènere per referir-se a ella mateixa, a la seva professió. Estudianta existeix, però no ho fa servir gairebé ningú.

Però què me’n dieu de tècnic/a, òptic/a, etc.? És a dir, què passa amb els substantius que en masculí volen dir una cosa i en femení el nom s’ha especialitzat i ha adquirit un nou significat? La majoria –hi ha excepcions– de les professionals els col·legues masculins de les quals s’anomenen tècnics, òptics, aritmètics, físics, químics, etc. opten en l’actualitat per anomenar-se igual que els seus col·legues, és a dir, tècnics, òptics, etc., i no tècniques, òptiques, etc. Per contra, sí que tenim acadèmiques, unànimement. El motiu em sembla que només pot ser un: que tècnica, òptica, aritmètica, etc. eren mots que ja volaven sols. I acadèmica en canvi no havia adquirit cap significat propi.

O sigui, jo diria que hi ha d’haver una raó per fer el doblet, i que si no hi ha raó no cal doblar el gènere, per no multiplicar fins a l’infinit els doblets. Una raó de pes és que el substantiu teòricament no marcat tingui tanta càrrega masculina que aconselli fer-lo.

Ara bé, quina és la raó que ens fa dir presidenta? Tal vegada es vol remarcar, com si diguéssim, l’arribada de la dona a posicions fins fa poc impensables? Potser sí. Jo no tinc cap inconvenient amb la paraula presidenta, però per mi no és necessària, perquè em sembla que és incoherent amb la immensa majoria de la seva família de mots: més i tot, el fet que una dona arribés a ser president, per mi, encara seria una conquesta més alta. Més normalitzada.

Jo, hi torno, no em vaig sentir prou bé quan la presidenta del Parlament de Catalunya es mostrava orgullosa de ser «la presidenta». M’hauria agradat més que s’hagués sentit orgullosa de ser «la president».

Amb la majoria de noms i adjectius substantivats que es poden definir d’una manera planera a partir del verb del qual provenen, jo diria que no caldrien les dobles denominacions –especialment en els plurals–: expert ‘qui en sap molt d’alguna cosa’, president ‘qui presideix’, estudiant ‘qui estudia’, ajudant ‘qui ajuda’, o assistent ‘qui assisteix’; exactament igual com cantant o cantaire –que no tenen flexió de gènere– ‘qui canta’; etcètera.

Per tant, no em sembla que es puguin acusar de discriminants expressions com «ella és membre del grup d’experts», «ella forma part de la conferència de presidents», «ella va a l’escola de conductors», ni tampoc, fins i tot, «ella és expert (en tal cosa)», «ella és president»... i fins i tot –això ja és molt agosarat, ho reconec– «ella és conductor» o «ella és regidor», perquè substancialment aquestes paraules volen dir ‘ella en sap molt (d’això)’, ‘ella presideix’, ‘ella condueix’ i ‘ella regeix’. I sobretot perquè quan diem «ella» ja hem introduït l’element femení en l’acte de comunicació. I això és el que ens ha d’importar.

O sigui, podríem mantenir una sola denominació en molts d’aquests casos, i amb això augmentaríem els epicens dels quals parlàvem l’altre dia. Igual com ja fem amb pacient, creient, atraient, confident, parlant, votant... En això sí que Junyent, Bibiloni, Reig, el IEC... suposo que ens farien costat.

O si voleu, perquè ningú no s’enfadi, podríem respectar les dues possibilitats: per a les que vulguin ser presidentes o estudiantes o ajudantes o assistentes no cal que canviï res, ja ho tenen acceptat. Endavant, cap problema.

Perquè de fet la nostra llengua germana, l’occità, ja té molts adjectius, determinatius i altres elements doblats en gènere, i ningú no podrà dir que ho hagin fet per moda, perquè ho tenen de fa molt de temps: grana (femení de gran), tala (femení de tal), utila, dificila, civila, indestructibla, admirabla, confortabla, capabla, comptabla, amabla, semblanta, consequenta, evidenta, creienta...

O sigui, fer tots aquests doblets de gènere no es pot dir que sigui contrari a una evolució natural de la llengua: governanta, assistenta, presidenta... valenta, violenta, calenta, dolenta... institutriu, actriu, adoratriu, cantatriu...

Però tot el que impliqui ser coherents millor, no? Sempre que sigui possible i no forcem massa les coses. I hem dit aquí que com menys doblets existeixin, com més puguem considerar els substantius, adjectius, determinants, etc. com a efectivament no marcats de gènere, millor.

Abans de continuar cal fer esment d’una cosa, però: em fa l’efecte que la majoria de les terminacions -anta, -enta en els substantius catalans (no en els adjectius) tenen una història que no sembla gaire afavoridora per a aquestes denominacions –pel que fa al tema de fons del qual parlem, que és de la igualtat–: assistenta, dependenta, governanta, clienta, estudianta, serventa...

Em direu: i presidenta, que no és molt antic? Sí, però mireu el diccionari Fabra: «President -a El qui presideix. El president d’una assemblea. El president d’un tribunal. El president d’una societat. El president del Consell de ministres. La presidenta d’una Junta de Dames. El president d’una República» (edició del 1966; el subratllat és meu). Què me’n dieu? Doncs presidenta ve de lluny però quan hom admet presidenta pensa en una «junta de dames», en el patronat de la Creu Roja, en les «seccions femenines» (es deien així!) dels partits polítics o en les associacions de vídues. Em sembla que no m’equivoco gaire.

Si voleu, anem més enrere, al diccionari Labèrnia (1865). De primer, president i presidenta tenen entrades separades, fet que ja ens dóna una pista. «President Lo qui presideix [...]» «Presidenta La dona del president.» D’acord, després el mateix diccionari concedeix que presidenta és també «la que mana y presideix en alguna comunitat». Però la primera accepció ja ens ha col·locat el missatge principal.

Com és el cas d’infanta. O el de geganta. O el de governanta, ja esmentat. Una infanta no és un infant femella, és una altra cosa. Una geganta no és exactament (o no és sempre) una dona gegant, és una altra cosa. Una governanta no és pas, com un governant, ‘qui governa, especialment qui té la direcció política d’un estat’ (DIEC 2011), sinó que és una ‘majordoma, supervisora d’hotel’ (DIEC, 2011). Voleu dir que quan parlem d’una governant ara n’hauríem de dir governanta i afegir el nou significat al diccionari?

Doncs això és el que hem fet, mutatis mutandis, amb les presidentes.

O sigui, infanta, presidenta i governanta vénen de tan lluny com metgessa i alcaldessa quan eren només ‘la dona del metge’ i la ‘muller de l’alcalde’, i per això defensava jo, en coherència amb el que dic avui, que s’hauria d’anomenar alcaldes a les dones que manen als consistoris municipals, i deixar que les alcaldesses passin a millor vida, com a paraula antiga. Perquè eren substantius que es doblaven al femení per concedir-los rols de segona fila, o bé innocus (clienta, estudianta, ajudanta, assistenta).

Que ja hem canviat el significat d’aquells mots o els hem afegit nous significats? I tant. I podem canviar-ne més. Però realment ens interessa? Ha estat un bon negoci? No seria millor que les presidentes del parlament o del govern o de l’estat o de l’empresa fossin les presidents? Se’ns fa tan difícil? Necessitem poder dir, pel despit que ens han provocat els segles transcorreguts, la presidenta? Farem el mateix amb la governanta?

Crec, doncs, que encara que sembli contradictori caldria reclamar la forma invariable per als casos en què la marca de gènere masculí va quedar afegida a noms i adjectius com els esmentats només en el moment en què es va buscar una forma femenina que anés bé per a uns significats que no eren exactament els mateixos que els de la forma principal.

En resum, l’evolució de la llengua en sentit antidiscriminatori, per mi, hauria de bandejar aquestes segones formes i recuperar la invariabilitat (l’epicenitat) de la forma principal per als dos gèneres. I llavors, si es conserven els doblets que ara hi ha, els diccionaris haurien de fer palès que tenen una marca d’antigor o de desús: que la gent tingués clar que presidenta, governanta, mestressa, metgessa... fan una mica de pudor de naftalina.

Massa alambinat?

O, si no, també podríem ser coherents: estudianta, assistenta, ajudanta... i llavors també pacienta, confidenta, protestanta, assaltanta... i, amb els adjectius, al costat de dolenta, valenta, amarganta i companyia, intel·ligenta, creienta, importanta, solventa, diferenta, absenta...

És clar que tampoc no passa res per tenir una llengua asimètrica i no del tot coherent amb les pròpies regles i excepcions a les regles –de fet ja és així en molts punts– i, per tant, no passarà res per tirar endavant amb les presidentes, les alcaldesses i les metgesses i en canvi no fer-ho amb les governantes absentes ni amb les amantes diferentes ni amb les confidentes solventes. No passa res. Jo tampoc vull fer propostes concloents. Només pretenc fer rumiar, especialment als i a les que ho tenen tot tan clar.

I llavors respondria al problema que plantejava el catedràtic de la Universitat d’Essex Ignasi/Ignacio Roca: «Es pot dir en veritat que “l’actual president del Parlament és una dona”, però no que “l’anterior presidenta del Parlament era un home”, perquè les presidentes per definició (lingüística) són dones (femelles), mentre que els presidents simplement són les persones que presideixen, sense especificació de sexe» (article «Totes les catalanes són catalans, i molts catalans també catalanes», 2011, traducció/adaptació –pèssima, quedi dit, però així i tot avalada pel GELA–, de l’original en espanyol «Todas las vascas son vascos, y muchos vascos también vascas. Género y sexo en el castellano», publicat al Boletín de la Real Academia Española [BRAE], tom 89, quadern 299, p. 77-117 [també és curiosa aquesta expressió: «molts catalans també [són] catalanes», perquè més que «molts» hauria de dir «si fa no fa la meitat», no?]).

Doncs bé, amb la meva proposta es continuaria dient, com es diu ja ara, que «l’actual president del Parlament és una dona» i també que «l’anterior president del Parlament era un home». Però en canvi quan parléssim de qui exerceix aquest càrrec actualment diríem que és «la president» del Parlament. I tothom content (i contenta). (Els darrers parèntesis són una broma.)

Ja sé que amb això no arreglem cap problema gros (haurem de continuar dient «les i els presidents» si volem ser inclusius i no tenim cap altra manera d’especificar que hi ha homes i dones inclosos en el col·lectiu «presidents»), però sí que avancem una miconeta.

Em diran que president/presidenta no és la qüestió, i respondré que ja ho sé, que el problema és molt més gros. Però té gràcia que les crítiques utilitzin tan sovint exemples concrets de «solució impossible» per posar-los en ridícul i reduir el problema a l’absurd i que després, quan els dónes la solució a un d’aquells exemples i resols un d’aquells absurds, et diguin que el problema és més gros.

Ja hi estic d’acord, però si anem resolent cosetes anem avançant, no? O no volem avançar de cap manera?

Jo faig aquest plantejament: diners i cortesia no es guanyen en un dia. O sigui, no ho canviarem tot ni en un any ni en quatre ni en deu –això ja ho tenim comprovat–, però si no caminem cada dia una mica, i si pot ser per viaranys rumiats i no a la babalà, no avançarem gaire.

És veritat, les propostes de màxims fetes a corre-cuita se solen formular malament, i això és el que ha fet que hi hagi hagut la reacció contrària gairebé unànime dels que en saben –i en saben de debò, no ho dic de manera irònica. Aquesta mena de propostes de tot o res provoquen rebuig i generen poques connivències fins i tot en persones que haurien de ser aliades.

La llengua no evoluciona a cops de puny, sinó de mica en mica. Es demana Ignacio/Ignasi Roca en l’article esmentat: «Encara que fos realment imperatiu continuar promovent la dona, algú es pensa que el simple ús de els catalans i les catalanes ho assolirà?» És clar que no. El llenguatge és massa poca eina per assolir un cim, però es tracta d’avançar, de pujar, de passar del campament base al campament 2, o al 3. Això, si més no, és el que m’havia proposat jo amb aquests articles.

A mi em semblen contraproduents, en efecte, les maniobres que volen imposar la doble denominació peti qui peti, en totes les situacions: «Col·legi de Doctores i Doctors i Llicenciades i Llicenciats de Catalunya». D’aquest cas ara com ara no en tinc la solució –els doblets aquí no són solució–, però en altres casos sí que es poden buscar alternatives: «Col·legi de Professionals de la Psicologia», «Col·legi de Professionals de la Pedagogia», «Col·legi de Professionals de l’Assistència Social»...

I que no ens diguin incoherents per solucionar alguna cosa i no solucionar-les totes alhora. Ja vam veure que d’incoherències la gramàtica n’és ben plena.

Crec que les solucions que es prenguin s’han de prendre per passes, buscant consensos, avançant de mica en mica. Ni «la gramàtica té resolta aquesta qüestió des de sempre i no cal donar-hi més voltes», ni «tot el que sigui susceptible de ser doblat, doblem-ho».

La societat, el conjunt de parlants, em penso que no seguirà aquesta pedagogia maniquea, ni encara menys les seves conclusions, que consideren massa extremades: el fet real és que en la vida de cada dia, en els actes públics, en l’elaboració de textos, força gent –conscienciada però no obsedida– dubta, almenys de moment. Molta gent, jo diria que la majoria, no sap com dir o escriure determinades coses de manera correcta i alhora no enfarfegada.

Jo crec que en aquest tema l’important és que les i els parlants tinguem cura en la manera de parlar de col·lectius o a col·lectius. Exactament igual com tenim cura de no dir segons quines paraules en segons quins contextos –o en cap context– a partir del moment que vam descobrir que aquella paraula era ofensiva o menystenidora per a algú.

Un altre camí seria aconseguir que l’ús genèric del masculí plural no fos usat MAI com a excloent del femení. Però això ningú no sap tampoc com es fa, perquè és un ús que de fet se sent, s’experimenta cada dia. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat en aquest punt ho pot comprovar.

El professor Roca fa encara en el seu article una pregunta capciosa: «Quin dels dos titulars reflecteix fidelment la realitat?: “La primera catalana del 2011 es diu Jasmine i ha nascut a l’hospital de Mataró” o “El primer català del 2011 es diu Jasmine, nascuda a l’hospital de Mataró”?»

La resposta meva és: cap dels dos. Hauria estat millor «Jasmine, nascuda a Mataró, estrena (o enceta) el 2011 a Catalunya», o «Jasmine, nascuda a Mataró, guanya la cursa catalana de nounats del 2011», o fins i tot «El primer nadó del 2011 a Catalunya es diu Jasmine i és nascuda a Mataró». Per exemple.

Naturalment no dic: crec que això hauria de ser així. No. Hi torno: hauríem de rumiar-hi tothom i després, si ho veiem prou clar, anar-ho introduint de mica en mica en la parla habitual, en els escrits, en les instruccions que es publiquin per evitar o minimitzar el llenguatge sexista.

Continuaré, que em penso que encara em falta una mica.

Històries dels Saumell (6): Guillem de Selmella

2011-07-17T13:34:00.038+02:00

Un dels panteons del claustre de Santes Creus, en una fotografia de Josep Salvany i Blanch de l'any 1911, fa exactament un segle (Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca Nacional de Catalunya)

Al claustre principal de Santes Creus hi havia fins al 1835 –data del gran saqueig del monestir– una arqueta funerària amb les restes del «guerrer» Guillem de Selmella (Celmela o Çalmella, segons els transcriptors), traslladat a Santes Creus el 3 de novembre del 1363 o, diuen alguns autors, 1366 (l’any no es llegeix a dia d’avui en la inscripció de l'arca). Era la primera tomba de la nau est del claustre gran del monestir –la nau que dóna a l’aula capitular–, entre la capella dedicada a sant Benet, avui tancada, i el passadís (antic «parlador») que comunica amb el claustre petit.

Sigui com sigui, la tomba de Guillem de Selmella i moltes altres van ser profanades, remogudes, robades o destruïdes amb motiu de la desamortització de béns eclesiàstics de l’any 1835.

Allà on era l’arqueta (58 x 37 x 35 cm) queden ara només les restes de dues figures de lleó perpendiculars al mur –una força sencera, sense el cap, i de l’altra només en queden les potes– que la sostenien.

Suports de l’urna funerària que contenia les restes de Guillem de Selmella; a la dreta, la porta de la capella de Sant Benet

Les restes de l’arca funerària no són al claustre, però es conserven a Santes Creus mateix, fora de l’abast del públic, en una zona de restauració i estudi de peces que el personal que té cura del monestir anomena Museuet. Examinant la cara frontal del petit sarcòfag he pogut veure que hi ha, com deia, una inscripció en llatí feta amb lletres capitals, molt malmesa, de la qual a ull nu amb prou feines se n’aprecia alguna paraula sencera com HIC IACET (‘aquí jau’), MILES (‘guerrer’), CUIUS (‘del qual’), III, MEN, i fragments d’altres: VEN...LIS (de venerabilis), CEL (de Celmella), REQIES (de requiescat, ‘descansi’), MEN (de amen), etc.

Inscripció a la part davantera de l’arqueta funerària de Guillem de Selmella

Segons alguns experts, la transcripció completa del text és la següent: «Hic iacet venerabilis Gs Cel[me]la miles q[ui] fuit tran[sl]atus III [d]ie [nove]m[br]is an[no] [a Nat.] Dni. M[CCCLXIII] cuius anima reqiescat in [p]ace. Amen.» Les lletres entre claudàtors no es llegeixen avui de cap manera, i s’han hagut de treure d’una antiga còpia manuscrita que es conserva a la Biblioteca Nacional de París (BNF). Traduïm-ho: «Ací jau el venerable Guillem de Selmella, guerrer, que fou traslladat el 3 de novembre de l’any de la Nativitat del Senyor 1363, l’ànima del qual descansi en pau. Amén.» (Aquesta informació científica sobre la inscripció l’he treta de Santes Creus, Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, volums XIII i XIV, Santes Creus 1994, p. 42-43). Hi ha autors, però, que diuen que l’any del trasllat de les restes a Santes Creus és el 1366, i aquest és l’any que consta en la majoria de documents que en parlen. En qualsevol cas, tenint en compte la petitesa de l’urna, la mort hagué de produir-se força temps abans.

El que queda de l’arqueta de Guillem de Selmella, vist des del davant

A la dreta de la inscripció frontal hi ha un escut d’armes, ben conservat, que representa un arbre, segurament un om, motiu que es repeteix a la tapa superior. Això confirma la creença arrelada durant segles que el topònim provenia del mot antic olmella ‘arbreda d’oms’, el qual, amb l’article salat al davant, hauria donat ben aviat sa olmella i d’aquí Selmella i Salmella. Així, sense més explicacions, com per art d’encanteri. Encara ara en alguns llibres es troba aquesta explicació. Però qui parli d’oms i faci derivar sel de sa + ol ha d’explicar com es fa això i aportar algun altre exemple en què aquest fenomen extraordinari s’esdevingui. I no n’hi ha.

Van haver de passar molts segles fins que Joan Coromines demostrà que aquella evolució a partir de olmella era inversemblant, absolutament impossible des del punt de vista lingüístic, i que en canvi no calia anar gaire lluny per trobar una explicació ben planera: el nom de Selmella provenia de la població de Selma, a l’est del Gaià –actualment en terres del municipi d’Aiguamúrcia, com Santes Creus mateix–, de la qual probablement Selmella, a l’oest d’aquell riu que fou frontera durant molts anys, degué ser un cap de pont aleshores de la conquesta d’aquelles terres. I selma, mot antic allà quan hi arribaren els conqueridors, té origen àrab. (Selma, o Salma, és encara el nom d’una serralada d’uns 130 km de llarg que hi ha a l’Aràbia Central, en paral·lel a la serralada principal de Iebel Akha, anomenada igualment Iebel Xomer.)

El fet que durant segles no haguessin pensat en això tan senzill els que escrivien Solmella, Çolmella, Olmella, etc. pensant-se que era una manera més correcta de fer-ho que els que escrivien el topònim tal com era en l’origen –Selmella, o bé Celmella, o fins i tot Salmella o Çalmella– és una bona dada històrica per considerar com funcionaven les societats feudals almenys en aquella terra: un tancament absolut a tot allò que no fos el propi territori, els propis senyors i el propi reietó; cap relació horitzontal, si no era per parentela, per interessos comuns... o per guerres. Selma, efectivament, era d’un altre senyor, d’una altra família, era un altre país, un altre món.

Malgrat tot, malgrat que l’olmella espúria ja l’havia imposada a l’escut de la família algun setciències de l’antigor, i després s’havia mantingut, si no era per convenciment, per la força del costum, qui va gravar el text de l’arqueta de Guillem de Selmella va escriure el cognom prou ben escrit: Celmela o Celmella. Sense cap o pel mig.

En fi, l’aspecte que devia tenir el conjunt de l’urna funerària amb els seus suports, quan era sencer al claustre gran de Santes Creus, devia ser si fa no fa com aquesta altra, més gran, que encara hi és:

Sarcòfag de la família Castellet al claustre de Santes Creus

D’aquest Guillem de Selmella no en sabem amb seguretat gairebé res més. Només això, que es feia dir Guillem de Selmella. També sabem que abans d’ell, com ja he explicat, n’hi va haver d’altres que van utilitzar el cognom durant els segles XII i XIII. No es pot descartar fins i tot que aquest sigui un Selmella del segle XIII, ja que la inscripció de la tomba indica explícitament que es tracta d’un «trasllat», no pas d’un enterrament immediat després de la mort, i per tant hi havia hagut una reducció –molt notable, tenint en compte la grandària de la mateixa urna– de les restes pel pas del temps.

Restes que es conserven de l’urna funerària de Guillem de Selmella, vistes des d’un altre angle

De tota manera, l’enterrament del nostre personatge cela uns quants misteris. Aquell guerrer, si es deia Selmella, havia de ser un (Alemany de) Cervelló. Hi ha(via) molts membres de la família Cervelló enterrats a Santes Creus, tot i que la branca titular de Selmella era molt secundària en aquella família. I si no era un Cervelló, què hi havia de fer «un guerrer de Selmella» qualsevol entre les tombes dels Pinós, dels Montcada, dels Cervera, dels Montoliu, dels Queralt, dels Montbrió, dels Claramunt, dels Cervelló mateix..., molt a la vora de Roger de Llúria, dels reis Pere II i Jaume II...?

Però si era un Cervelló, com és que tenia tomba individual i no estava sebollit amb els altres Cervelló o amb els Alemany de Cervelló, allà mateix a Santes Creus?

Fou enterrat, he dit, no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag, però a la manera dels nobles i principals. Això fa pensar que potser, en morir jove, la tomba fos encarregada pel seu pare, i d’aquí tanta distinció i tanta nobilitat. Si aquesta hipòtesi fos correcta, caldria deduir que el seu pare, un Cervelló mort després que Guillem, fou enterrat sense utilitzar el cognom Selmella, que havia reservat per al seu fill i que en qualsevol cas era secundari entre les senyories que posseïa –només n’era titular– la família.

El guerrer de Santes Creus no era pas el mateix titular (presumpte) de Selmella en aquells moments, Guillem Ramon I de Cervelló, fill cinquè de Guillem IV de Cervelló i nét de Guerau Alemany II de Cervelló, el qual era fill, nebot o nét del Guerau Alemany de Cervelló que en el capítol anterior havíem vist morir a Mallorca, jove, l’any 1229, i que, ja que hi som, també està (estava, perquè la tomba és buida) enterrat a Santes Creus (cf., entre altres fonts, Júlia Miquel, «El llinatge dels Cervelló», a La Resclosa, Centre d’Estudis del Gaià, 2000).

He dit amb seguretat que Guillem de Selmella no era Guillem Ramon I de Cervelló, però potser no ho hauria de dir amb tanta certitud, ja que l’esmentat Guillem Ramon I de Cervelló va morir el 1365, segons les cròniques, mentre que, repetim-ho, el guerrer de Santes Creus diu que hi va ser «traslladat» el 1363 però, segons alguns –potser per poder identificar un personatge amb l’altre–, el 1366. Ara bé, la pregunta principal continuaria vigent: per què tenia enterrament propi, separat de la resta de la família?

Guillem de Selmella no podia ser tampoc un germà de Guillem Ramon al qual, en no ser l’hereu, haguessin deixat usar el nom d’un dels castells –no el principal– dels quals la família era titular honorífica. Expliquem-ho: ja he dit que Guillem Ramon I era el fill cinquè, el petit, de Guillem IV de Cervelló i de Banyeres, governador de Sardenya fins que va morir en batalla (1347). Els dos fills grans de Guillem IV, Guerau i Ramon, moriren amb el seu pare a la mateixa batalla (1347, doncs). Un altre fill de Guillem IV fou Guillem de Cervelló, que havia estat nomenat arquebisbe de Càller quan encara vivien els dos grans; l’hereu, doncs, morts els dos germans grans i ocupat el tercer amb l’arquebisbat, fou llavors Berenguer Arnau I de Cervelló, el fill quart, però aquest també morí, a Sardenya mateix, uns pocs anys després que el seu pare i germans (no se’n sap l’any), i entremig també es va morir l’arquebisbe. Fou així que els títols passaren a Guillem Ramon I, el germà petit dels mascles.

(Com sempre, no se sap res de les dones; les cròniques només parlen d’elles, com ja vaig dir, quan moren tots els germans barons sense descendència, o bé quan una d’elles fa un «mal casament» amb algú d’una família «de rang inferior» que, «com a compensació», adopta els títols de l’esposa –o sigui, del pare de l’esposa.)

Tots aquests germans eren d’una línia secundària dels Cervelló, com he dit, però titulars encara en aquella època de Rocamora, Foix, Santa Perpètua i Selmella, i seria possible que el darrer germà, Guillem Ramon, que lluità i morí també en batalla, segurament a la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), hagués adoptat ja de jove com a renom el nom d’una de les senyories que pertanyien a la família. Però el poc temps transcorregut entre la seva mort (1365) i el trasllat a Santes Creus d’unes restes molt reduïdes (1366 segons la hipòtesi més favorable) no ho fa gaire versemblant. I tampoc és lògic que en heretar tots els títols de la família preferís usar-ne un de secundari, el de Selmella, per al seu enterrament, encara que l’hagués fet servir tota la vida fins a la mort dels seus quatre germans. La mort dels seus germans s’havia produït feia molt de temps.

Això sí, el fet que Guillem Ramon hagués anat a lluitar en una guerra estrangera, com era aquella de la Corona d’Aragó amb el Regne de Castella, justificaria l’apel·latiu de «guerrer» de la tomba: devia tenir uns quants homes a les seves ordres i el grup es devia llogar als reis contendents per al que convingués. Però aquí s’acaben les raons a favor de la identitat entre l’un i l’altre. Són moltes més les contràries.

També podria ser, és clar, que el guerrer Guillem de Selmella fos fill o nebot o cosí d’aquest Guillem Ramon I de Cervelló, el qual en morir devia tenir almenys trenta-cinc o quaranta anys i, per tant, segurament força parentela. O fins i tot algun fill il·legítim seu o d’algun dels seus germans. No ho sabem.

Com es veu, tot això de Guillem Ramon I de Cervelló –els paràgrafs anteriors– és pura hipòtesi. Potser la clau de l’assumpte sigui la paraula «translatus» de la tomba, com ja he suggerit: és a dir, que potser parlem d’un Guillem de Selmella traslladat a Santes Creus en la segona meitat del segle XIV però en realitat mort cinquanta o cent anys abans. I això és el que ens despista.

En el temps del trasllat de les restes de Guillem de Selmella a Santes Creus, el llogaret del qual provenia el seu cognom s’havia despoblat molt de pressa: ja el fogatge de les corts de Cervera (1379) va documentar-hi només cinc famílies, i una de sola un segle després, en el fogatge de 1496 (cf. Dolors Saumell i Calaf et al.: Els castells del Gaià, editorial Cossetània, Valls 1999). Encara passarà un segle més, segurament, fins que no es torni a repoblar, quan la titularitat honorífica haurà passat a ser d’una altra família, els Armengol de Rocafort. En el pròxim capítol parlarem dels habitants de Selmella al llarg de la història.

Església de Sant Llorenç de Selmella (foto treta del bloc Els goigs de l’Alt Camp)

Però aquella família sola que havia quedat a Selmella al final del segle XV, i que s’havia transmès la propietat o l’usdefruit d’una de les cases del poble de pares a fills a través dels hereus, podria ser interessant per a les hipòtesis que plantejarem en capítols vinents d’aquest serial.

Acabem. L’antiga tomba de Guillem de Selmella i uns quants documents anteriors demostren, i això és el que ens interessava aquí i en el capítol anterior, que abans de la família Saumell actual –originada, sembla, el segle XVI– els senyors d’aquell lloc havien utilitzat almenys durant un parell de segles el mateix topònim com a cognom, encara que només fos per distingir-se dels seus parents de Pontils, Pinyana, Taradell, Veciana, Vilademàger, la Llacuna...

Després de Guillem de Selmella i d’algun altre coetani seu del qual parlarem en el pròxim capítol, però, sembla que cap més membre de la família titular –els Cervelló primer, els Armengol després– no va usar el topònim Selmella durant segles, ja que no consten tombes ni documents amb aquest cognom des del segle XIV fins a mitjan segle XVI.

I quan ens tornarà a aparèixer el cognom en els documents, al segle XVI, no és cognom de noble sinó de pagès o, com a màxim, de funcionari públic, i ja gairebé amb la forma actual: Salmell o, en segons quins documents, Saumell.

(Moltíssimes gràcies a la Martha i al Joan, de l’equip d’atenció als visitants i estudiosos de Santes Creus. Sense ells aquest article no hauria sigut possible. Les fotografies, tret de la primera que és de catàleg i la de l'església de Selmella, són de PAG i PSL-2, 2011.)

Perles (76): Vocabulari infantil

2011-07-12T08:25:00.032+02:00

«S’esborren del llenguatge quotidià diversos mots infantívols que els adults feien servir en adreçar-se als menuts –els qui tot just xerrotejaven o els ja més grandets. Mots com ara aquests: bobò (per llaminadura o menja dolça), cocou (per ou), mix, mixa o mixeta (per gat), mam (per aigua o beguda), mèu (pel crit del gat), marrameu (pel crit del gat enfurismat), bua o pupa (per mal o dolor físic), tatano o tatà (per cavall), teta (per germana), tit (per ocellet), tita (per gallina), upa i fer upa (per l’acció d’aixecar o aixecar-se), xitxa o tatai (per carn), papau o papu (per a designar un personatge fantàstic que fa por), etc. I també aquestes onomatopeies: bub-bub (pel crit del gos), coc-coc (pel de les gallines), elis-elis (en aquest cas interjecció que serveix per a fer befa d’alguna cosa), mec-mec (pel so d’una botzina), fer non-non (per dormir), nyam-nyam (per menjar), piu-piu (pel crit dels pollets o ocells menuts).»

Roser Latorre, «Què se n’ha fet, del vocabulari infantil?», a Llengua Nacional, núm. 73, p. 28

Històries dels Saumell (5): Els senyors de Selmella

2011-07-06T14:55:00.037+02:00

Fins ara he explicat «històries» mig inventades sobre el cognom Saumell i teories diverses sobre el poble de Selmella, del qual procedeix –això és segur– aquest cognom. A partir d’ara, però, dins d’aquesta sèrie procuraré cenyir-me més a dades estrictes i serioses, basant-me en el material que ens proporcionen els arxius i les recerques bibliogràfiques i fins i tot arqueològiques. O, més ben dit, si explico alguna cosa que no tingui suport documental i no es pugui considerar estrictament històrica, diré explícitament que allò és només una hipòtesi (meva o de qui sigui).

Vet aquí, per començar, algunes dades esparses –però ben documentades– sobre els senyors titulars del castell i de la població de Selmella.

Amat de Gurb (1), fill d’Ansulf de Gurb (+990), va morir en la defensa del castell de Selmella, conquerit pel seu pare als sarraïns, en un contraatac d’aquests fet just al començament del segle XI, que va reeixir (2). El castell no fou reconquerit definitivament pels homes de Gurb fins l’any 1012. Fou llavors quan es començà a bastir el poble de Selmella de mica en mica, al peu del castell. «L’església de Sant Llorenç de Selmella té totes les característiques de les petites esglésies construïdes immediatament després de la reconquesta» (3).

El germà d’Amat, Hug (+1025), és l’origen de l’estirp dels Cervelló pel seu matrimoni amb Eliarda de Gelida, filla única d’Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló, Gelida i Masquefa i besnebot (o besrenebot) del comte Guifré I de Barcelona (el Pilós). Hug de Gurb –«de Cervelló» per matrimoni– va heretar, a més, les terres conquerides pel seu pare Ansulf i va tornar a fer-se seves les que havia perdut el seu germà, entre les quals el castell de Selmella –reconquerit el 1012, com hem dit. Hug fou, doncs, senyor de tot l’Alt Gaià –Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià, Font-rubí– i també de Roqueta, Aguiló i Santa Coloma de Queralt.

L’any 1018, set abans de morir-se, Hug de Cervelló repartí les possessions entre els seus quatre fills: Bonfill, mort prematurament; Alemany (+1053), que el succeí com a hereu; Geribert, del qual no sabem res més, i Humbert de Cervelló (+1092), que va ser bisbe de Barcelona. De l’hereu Alemany arrenca la família Alemany de Cervelló, propietaris titulars de Selmella fins al segle XVI. A les filles, que ni tan sols sabem si Hug en va tenir, no els tocava res tret del cas que fossin filles úniques, com hem vist abans en parlar d’Eliarda de Gelida-Cervelló.

Bernat de Cervelló (final s. XII), rebesnét del primer Alemany de Cervelló –re-rebesnét, doncs, d’Hug de Cervelló–, és el primer que utilitza el títol de «senyor de Selmella» per a ell i la seva família: devia ser la part que els va tocar en herència. Els seus hereus i els hereus dels seus hereus continuaran fent servir el títol durant dos segles més.

L’any 1229 s’esdevé, però, un fet important: Guerau Alemany de Cervelló va decidir anar amb trenta cavallers seus a conquerir Mallorca, acompanyant Jaume I el Conqueridor, i «llegà totes aquestes terres [incloent-hi Selmella] amb els seus habitants al monestir de Santes Creus» (4). Llavors Santes Creus encara s’anomenava Valldaura. Aquella mena de cessions, però, no implicaven renúncia a la titularitat. Alguns documents diuen que la cessió de Selmella va ser abans, l’any 1182, però és una imprecisió: l’any 1182 foren cedides a Santes Creus per Guillem de Pontils (també de la família Cervelló) algunes terres que pertanyien a la família i que feien part fins llavors del territori de Selmella, com ara la granja de Fontscaldetes i la rodalia (la serra de Voltorera), al sud-oest de Selmella, però no pas la serra de Selmella mateix.

A més, després de la cessió del 1229 els Alemany de Cervelló continuarien sent «senyors (alodials) de Selmella» almenys tres segles més. Però va ser aleshores de la cessió, segurament –si no havia estat ja abans–, que els «senyors de Selmella» deixaren d’utilitzar el castell de Selmella.

L’aventurer i bel·licós Guerau Alemany de Cervelló va morir a Mallorca el mateix 1229 o 1230, víctima de la pesta. Poc va durar l’aventura.

No sabem qui es va fer càrrec de l’edifici ni qui el va habitar llavors, ni fins quan.

Aquest Guerau Alemany de Cervelló, nebot de l’abans esmentat Bernat de Cervelló, era senyor de Querol, Montagut, Pinyana, Pontils, Santa Perpètua, Montclar i Selmella: aquestes són les terres que se suposa que cedeix al monestir –en alguns casos hi haurà disputes que duraran segles. Ell no era l’amo de Cervelló, Gelida, Masquefa, etc., ja que no era pas l’hereu de la casa per línia directa. Però la majoria de la família conservava el cognom «Alemany de Cervelló», pel prestigi que aleshores tenia –i que després va perdre, com veurem en un altre capítol.

Un rebesnét –directe o col·lateral– d’aquest Guerau Alemany de Cervelló mort a Mallorca fou Guillem de Selmella (+1363?), últim senyor de Selmella, sembla, que utilitzà el topònim com a cognom. Amb la mort de Guillem de Selmella el títol «senyor de Selmella» s’extingeix.

Guillem de Selmella va ser enterrat a Santes Creus no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag. Sarcòfag de pedra, exempt, de manera que Guillem de Selmella fou sepultat more nobilium, a la manera dels nobles i principals. En parlarem específicament en un altre capítol.

I aquesta és, en síntesi, la història dels senyors de Selmella.
__________
(1) La informació genealògica bàsica ha estat extreta de l’Enciclopèdia catalana.
(2) Cf. Daniel Montanyà i Josep Albert Planes, Història de Sant Boi del Lluçanès, 2004; Pere Català i Roca, Els castells catalans, 1993
(3) M. dels Àngels Boada i Vivó, El Pont d’Armentera, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, BCN 1998, p. 30-32
(4) Cf. Ibídem.

(L’escut de dalt és el de la família Cervelló, propietaris titulars de Selmella des del segle XI fins al XVI.)

Perles (75): Mai més pena de mort

2011-07-02T10:40:00.004+02:00

«¿Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt a Montjuïc, trauran del castell un home lligat i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca, indiferenta, i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de ferro, i allí, quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home, tan home com vosaltres… ¡potser més que vosaltres!»

Joan Maragall, fragment de «La ciutat del perdó», article enviat a La Veu de Catalunya, i no publicat, sobre la condemna a mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, 10 octubre 1909

El Pere de la cullera i el Pere de la filadora

2011-06-29T08:42:00.021+02:00

De vegades, quan era menut, a casa una amiga molt amiga de la meva mare em posaven un disc amb una cançó popular que no m’agradava gaire, tot i que qui la cantava era la Guillermina Motta:

–Ai, Pere, Pere,
quina son m’agafa,
me’n puc anar a dormir?
–Fila, fila, fila,
encara és molt d’hora,
fila, fila, fila,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he filat la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cabdella, cabdella,
encara és molt d’hora,
cabdella, cabdella,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja està cabdellada,
me’n puc anar a dormir?
–Teixeix-la, teixeix-la,
encara és molt d’hora,
teixeix-la, teixeix-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he teixit la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cus-la, cus-la, cus-la,
encara és molt d’hora,
cus-la, cus-la, cus-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja l’he ben cosida,
me’n puc anar a dormir?
–Ara ja és de dia,
ja despunta l’alba,
i amb la llum del dia,
ja no cal dormir.

La Motta llavors em feia força gràcia: la trobava divertida i, a més, l’havia vista un dia com cantava a Collbató i aquestes coses quan ets xicotet et marquen. Però la cançó... Perquè el tal Pere hi apareixia com un tipus molt poc comprensiu, cruel, una mena d’ogre esclavista. Jo demanava a l’amiga de la mare: «Per què no la deixa anar a dormir?» I ella em deia: «És només una cançó per passar l’estona, no t’amoïnis.» Però es veu que jo no ho veia prou clar. Un cop vaig demanar a l’amiga de la mare si sabia el nom de la filadora, i ella em va dir rient per sota el nas que no el sabia, que era tan pobreta i tan desgraciada que no se’n coneixia ni el nom.

També a l’escola dues vegades –que jo recordi– em van cantar al pati, nens i nenes fent rotllana al meu voltant, una cançó que encara m’agradava menys que la de la filadora:

Pere de la cullera
macarró fregit,
anques de granota
i cul eixerit!

Pere de la cullera
va anar a la professó,
es va cagar a les calces,
ai mare quina pudor!

Crec que en comptes de «anques de granota», en la primera estrofa, deien una cosa diferent, em balla pel cap alguna cosa de «tomàquet», però no me’n recordo. Aquesta variant d’aquí dalt és una que he trobat ben bé per xamba. En la majoria de versions hi ha una tercera estrofa que parla de «buscar bolets» fent rima amb uns «calçotets» –mira que ens agraden les coses marronoses– que no em sona gens.

La segona vegada que em van cantar la cançó –sense més motiu que el nom «Pere», jo ni m’havia cagat al damunt ni havia ensenyat el cul a ningú– em vaig rebotar, vaig assenyalar amb el dit un dels líders d’aquella colla i li vaig dir suposo que molt enfadat:

–El macarró fregit ets tu!!

Tothom va quedar molt callat, després vam riure plegats, jo vaig quedar ben satisfet de la gosadia, i es va acabar per sempre més la broma. Ja van veure que no m’agradava. A més, a partir d’aquell dia unes quantes nenes em van anar al darrere –o sigui, vaig esdevenir una mica líder.

Malauradament, l’any següent o l’altre em van canviar d’escola i es va acabar l’incipient lideratge.

Perles (74): El final de les “societats cristianes”

2011-06-25T10:17:00.010+02:00

«No ploro pas pel final definitiu (del qual aixeco acta) de tota “societat cristiana” o presumptament cristiana: des dels règims medievals i els regnes absolutistes fins a les extremes, grotesques caricatures de l’Espanya del generalísimo don Francisco Franco Bahamonde, o, d’alguna manera, de la Itàlia democristiana dels anys cinquanta. També en això estic amb Pascal: “Bella la condició de l’Església quan està sostinguda només per Déu” i no per equívocs poderosos, també i especialment si es defineixen com a “amics de Déu”. Com recorden els historiadors sobre tantes èpoques en què el cristianisme era la façana obligatòria, “potser en aquells temples Déu estava molt menys viu que no es creu i avui està molt menys mort que no es diu”.»

(Vittorio Messori, Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale, 1982)

I encara, del mateix autor catòlic (i apostòlic i romà), en aquest cas a quatre mans amb el famós editor Mondadori:

«Si la presència cristiana no apareix de fa temps al gran escenari del món, o hi apareix de manera esporàdica, no es pas per cap “conjura”, com sovint se sopita en alguns ambients catòlics a fi de consolar-se. La culpa no és de cap grup inexistent de “confabulats”, sinó de la feblesa, de la timidesa, sovint de la inadequació de la proposta que es fa. Una oferta dèbil, vaja, incapaç de suscitar prou atenció com per no causar pèrdues al pobre editor.»

(Leonardo Mondadori i Vittorio Messori, Conversione, Milà, Mondadori, 2002)

Indignats de fa un segle

2011-06-22T14:09:00.025+02:00

«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.

Perles (73): L’ensenyament del català, vist l’any 1970

2011-06-18T10:08:00.015+02:00

«Gos dir que l’estat d’alienació històrica és tan notable que seria plenament possible, i fins i tot lògic, que alguns personatges de relleu protestassin amb més o menys convicció davant l’intent necessari d’introduir l’ensenyament obligatori del català a les escoles dels països catalans. A Barcelona les protestes no arribarien a reflectir-se en la premsa. Probablement seguirien la ruta de l’anònim o de l’informe confidencial adreçat a qualsevol alta personalitat de la vida política de l’Estat. A Mallorca es mantindrien polèmiques agitades a nivell de cafè, però els fets tampoc no anirien a més. A València i al Rosselló es produiria un cisma descomunal entre la classe dirigent, i la reacció seria potser més contraproduent que la mesura. A Alacant, mai no s’hauria aplicat.»

Josep Melià Pericàs, Informe sobre la lengua catalana, EMESA, Madrid 1970, p. 150. Melià Pericàs (1939-2000), fundador del Partit Nacionalista Mallorquí (1976), s’allistà després a la Unión de Centro Democrático i formà part d’un dels governs d’Adolfo Suárez com a secretari d’estat d’informació.

Diàleg i tensions entre cultures i èpoques al Caire

2011-06-15T08:40:00.037+02:00

L’analista socioreligiós Sergio Romano, del Corriere della Sera, escrivia l’altre dia en aquest diari de Milà un reportatge sobre l’evolució dels costums en un Egipte trasbalsat afortunadament fins al moll de l’os pels esdeveniments dels darrers mesos. Com que hem parlat d’aquest aspecte concret de la qüestió aquí mateix unes quantes vegades, us faig un extracte del reportatge de Romano, que es titulava, ben significativament, «Il dialogo difficile tra musulmani e copti per salvare la rivoluzione (e le minigonne)», i que va ser publicat el dia 9 de juny.

Entre els que s’han dedicat més a la pacificació dels ànims en aquests darrers temps hi ha Ahmed el Tayeb, gran imam de la Universitat d’al-Azhar. La seva resposta al clima sobreexaltat dels últims mesos és una iniciativa ecumènica. Em diu que ha organitzat amb el papa copte Shenuda i altres líders religiosos una Casa de la Família, on es treballa per crear les condicions per millorar la convivència entre musulmans i cristians. S’hi han constituït comissions per eliminar dels llibres i dels programes escolars tot allò que pugui incitar a l’odi interreligiós. Han promogut espais de televisió en els quals representants de les diverses creences s’explicaven els uns als altres com interpreten els propis textos sagrats.

Li demano si la seva política troba resistència en l’islamisme més extremat, en els Germans Musulmans i en els grups salafistes que van sortint de lʼombra i es van organitzant. Em respon amb prudència i de manera ecumènica que amb els Germans Musulmans és possible dialogar i que fins i tot entre els salafistes n’hi ha de bons i de dolents.

Però em fa l’efecte que el seu problema més gros no és el de tenir controlat els extremismes religiosos d’un país sobreexcitat. La “revolució” de la plaça Tahrir ha estat obra de joves respectuosos amb la pròpia fe, però molt més laics que els seus pares i mares.

Recordo al gran imam algunes dades estadístiques sobre les darreres generacions àrabs, revelades fa poc per un expert francès, Emmanuel Todd. Segons Todd, els darrers estudis mostren el declivi d’una vella pràctica endogàmica, típica de les societats conservadores: el matrimoni entre cosins. Les dades remarquen que la família està perdent la capacitat de condicionar amb les tries matrimonials el futur de fills i filles. Ahmed el Tayeb no comenta la dada. Explica que el seu matrimoni va ser concertat per la família però que la seva vida de parella ha sigut feliç. I assegura alhora que els seus fills han triat lliurement la dona, però que els seus matrimonis han estat una mica més complicats que el seu.

Unes hores després, a l’hotel, mentre rumio en el que m’ha dit el gran imam, una persona em suggereix que faci un cop d’ull a la sala de ball on se celebren unes noces. La música ensordidora i la il·luminació sincopada són pròpies d’una discoteca. Al mig de la sala un centenar de parelles joves han fet una rotllana i ballen frenèticament al voltant dels nuvis. Una càmera muntada al capdamunt d’una grua reprodueix l’escena, presa des de dalt, en una gran pantalla.

Els nois van amb vestits foscos, elegants, camises blanques, ulls vellutats, cabells curosament despentinats. Les noies van amb faldilles força curtes i vestidets cenyits, els braços nus, escotats que deunidó i cabelleres que voleien.

A les taules escampades pertot, al voltant de la sala, hi ha senyors i senyores que, per l’edat, han de ser els pares i les mares dels ballarins. Gairebé totes les mares porten el cap cobert per un mocador que deixa veure només l’oval de la cara. N’hi ha una que de tant en tant s’alça i assaja uns passos de ball. A cap d’elles els ha passat pel cap de dir a les filles que havien dʼhaver-se vestit d’una altra manera.

Potser la veritable revolució egípcia és aquesta.

Que no parlin en nom de tants

2011-06-11T12:12:00.007+02:00

La Caseta Blanca original, la de debò, era un restaurantet amb terrassa que hi havia fa un segle davant de la Mare de Déu del Coll

Aquest article no va contra les prostitutes, perquè tinc sempre molt present allò que «els cobradors d’impostos i les meretrius us precediran al regne del cel».

Però entre poc i massa.

Em va indignar un llarg article signat per Alfred Rexach i publicat al diari La Vanguardia el 6 juny 2011, amb el títol «Aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono», i amb un destacat que deia «Sense la Casita Blanca Barcelona és ara una ciutat més pobra, més trista, més carca, més avorrida».

El periodista deixava anar perles com aquestes:

«Estic convençut que Barcelona no tornarà a ser el mateix sense la seva Casita Blanca, com ho estic que són milers els ciutadans, homes i dones [sic], que en lamentaran la desaparició, enderrocada, cruelment i lentament, pels picots municipals. [...]

»No havíem quedat, estimat Hereu, que és necessari preservar la memòria històrica? [...] Per què, doncs, vas prendre la decisió d’arrasar la Casita Blanca, sense deixar pedra sobre pedra, quan a les habitacions habita la memòria de tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris [...]?

»Tinc amics, i també amigues, sens dubte [sic], que avui viuen lluny d’aquesta ciutat i que em van expressar la pena i la tristesa que sentien quan els vaig comunicar la notícia lamentable. Gent que alguna vegada van passar per Barcelona i, ben orientats i més ben informats, van buscar empara per als amors més tendres, les aventures més glorioses i les passions més alliberades a la Casita Blanca. [...]

»Home, alcalde, ja que no vas tenir sensibilitat per evitar-ne l’enderrocament, tingues la gallardia, almenys, de fer que col·loquin una placa informativa que allà hi va haver la Casita Blanca, temple del sexe, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós. [...] Per mi, quedaràs no com l’alcalde que va perdre l’hegemonia socialista a Barcelona, sinó com l’alcalde que es va carregar la Casita Blanca. Per això [...] t’he de dir ben clar que aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono.»

No crec que hi hagi moltes dones a Barcelona que estiguin dolgudes per l’enderroc d’un prostíbul. I les dones a Barcelona són, com a mínim, el cinquanta per cent de la població. M’agradaria conèixer encara que només fos una sola de les «amigues, sens dubte» del senyor Rexach que estan tan «tristes» per l’enderrocament d’aquest establiment.

Ara bé, per què ningú no es queixa d’articles com el de Rexach? Les dones tenen por de ser titllades de «poc comprensives»? O potser n’hi ha que han protestat i han estat censurades?

I, a més de les dones, en realitat estic segur, diguin el que diguin els corifeus de la prostitució organitzada –que en deuen ser clients habituals, suposo, o directament explotadors del negoci–, que tampoc hi ha tants homes que lamentin l’enderroc d’un símbol com aquest. El que passa és que els que en són partidaris... en són ferotgement partidaris –hi devien anar molt sovint. I s’excusen amb el «tothom ho fa».

No, no m’escandalitza que hi hagi prostíbuls, ni clients ni prostitutes –que aquestes darreres, com deia, aniran al cel per davant meu, segur–, i no cal ser expert en l’assumpte per saber que queden molts locals similars a Barcelona en els quals els amics del senyor Rexach podran resoldre les seves mancances sentimentals i solucionar les seves urgències compulsives, ja que no deuen tenir ningú que els estimi. No me n’escandalitzo.

Però deploro que l’any 2011 encara hi hagi qui, com el periodista Rexach –que si llegeix això segur que riurà per sota el nas amb la suficiència amb què l’expert acull l’amonestació d’un pipioli–, escrigui aquesta mena d’articles i utilitzi aquesta mena d’arguments.

I almenys en els moments actuals, que encara no fa gaire teníem aquí una tirania i els cossos dels qui la van patir encara són calents en el record de filles i nétes, de fills i néts, defensar un vell prostíbul fent servir els arguments dels qui volen preservar la memòria històrica del país és un insult directe a totes les víctimes del dictador i de la guerra que ell va encetar.

«Els cobradors d’impostos i les meretrius.» ¿Us imagineu que quan arribarà la independència algun antic beneficiari de l’espoliació –no parlo de funcionariat i altre personal subaltern– volgués «conservar» la seu d’Hisenda de plaça Letamendi o la del Banc d’Espanya* de plaça Catalunya al·legant que allò havia estat l’escenari de «tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris» (quina frase tan estranya) i de «les aventures més glorioses i les passions més alliberades», el «temple dels diners, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós»?

* Ja que hi som, amb independència o no, aniria bé enderrocar algun dia aquesta baluerna i la del costat simplement per motius estètics, a veure si per fi els barcelonins de naixença o d’adopció tenim l’oportunitat de poder admirar amb una mica de perspectiva la majestuosa fàbrica de l’edifici de Santa Anna, que ha de ser impressionant i que malauradament cap persona avui viva no l’ha poguda veure.

Govern dels millors (1): Mentides oficials

2011-06-07T14:18:00.017+02:00

- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.

- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)

És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.

I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.