Fa una temporada es va discutir en una llista d’experts i aficionats de tot el domini lingüístic català, el grup Migjorn, si era genuí o no dir «bona tarda» –o «bona vesprada» al País Valencià, o «bona horabaixa» a ses Illes. Va guanyar la tesi segons la qual el costum més tradicional i genuí de la llengua catalana era circumscriure’s a un sistema que es compon de dues salutacions: «bon dia», que serveix per a tot el dia, i «bona nit», per a l’hora d’anar a dormir. És a dir, els castellans tenen el dia dividit en tres parts –«buenos días» fins al migdia, «buenas tardes» fins al vespre i «buenas noches» a la nit– i nosaltres en dues.
Bé, no hi ha res a dir. Potser sí que els nostres avis pagesos se n’anaven de casa al matí dient «bon dia» i ja no tornaven fins al vespre, sense esma de dir res de cansats que estaven, i llavors si trobaven algú li continuaven dient «bon dia», o potser ja no parlaven ni saludaven ningú fins a l’hora d’anar a dormir, que li deien a la dona i als fills «bona nit». Potser és veritat que passava això. Però els temps han canviat. Això per una banda.
Ara, la raó profunda per la qual crec que hem de mantenir o incorporar tranquil·lament en la nostra parla habitual el «bona tarda» –i si convé altres fórmules– no és el pas del temps i el canvi de costums, sinó que és que en el cas del català canvia una cosa transcendental respecte al castellà i a altres idiomes pròxims, i és que jo crec que els nostres tradicionals «bon dia» i «bona nit» no formen part d’un sistema de salutacions tancat, sinó que s’emmarquen dins d’un sistema de salutacions i desigs molt ampli, obert a noves aportacions i adaptat a tota mena de circumstàncies. Així, en català diem «bon profit», «bon viatge», «bon Nadal», «bona feina», «bon any», «bona pesca», «bona migdiada», «salut i bons aliments»... i, és clar, dins d’aquest món obert i inacabable, hi cap, siguin salutacions tradicionals o no –que ja que hi som cal dir que tenen uns quants segles i bons avaladors, com ara el mestre Coromines–, «bona tarda», «bon vespre», «bona vesprada», «bona horabaixa», «bon capvespre»... I, si un dia creiem que ens poden fer servei, «bon migdia» o «bona posta de sol», o qualsevol altre que ens pugui anar bé per a un moment determinat. El català, pel que fa a les salutacions i els desigs iniciats amb l’adjectiu «bon/s» o «bona/es», no té un sistema tancat sinó obert. Aquesta és la tesi.
Els italians (o almenys alguns italians que he conegut) tenen un sistema més obert que el castellà, el francès i l’anglès per expressar desigs relacionats amb el temps cronològic immediat utilitzant l’adjectiu «buon/a». És un sistema semblant al nostre: diuen «buon Natale», «buona Pasqua», «buon anno», «buon compleanno», etc. I dins d’aquest sistema obert han introduït recentment «buon pomeriggio», que té un temps de vigència similar al del nostre «bona tarda» o «bona vesprada», fins que ja diuen els més tradicionals «buona sera», cap al vespre, o «buona notte», a la nit. Fins i tot hi ha un magazín de TV al Canale 5 que es diu així, Buon Pomeriggio. I ningú allà no se li ha acudit dir que «buon pomeriggio» sigui «poc italià» o que no respongui al geni de la seva llengua.
De manera que des del meu punt de vista, que ningú fins ara no ha rebatut amb prou contundència, defensar que tenim un sistema de salutacions tancat és recloure’ns nosaltres mateixos dins un esquema castellà –o anglès, o francès, no ve d’aquí–: ells amb tres salutacions i nosaltres amb dues, però tant els uns com els altres dins un sistema tancat.
És només una hipòtesi de treball, eh?, que ningú no se senti ofès si tota la vida ha dit només «bon dia» i «bona nit».
Afegitó del 15 març 2010. L’amic Pere Ortís, en un article de miscel·lània lingüística publicat a la revista Llengua Nacional (coneguda pels seus continguts més aviat conservadors en matèria de llengua), sembla que va en aquesta mateixa línia quan escriu: «El català té quatre saluts per a cada dia i en singular, que tots practiquen aquell carpe diem dels clàssics, que demà serà un altre dia: 1a, bon dia; 2a, bona tarda; 3a, bon vespre, i 4a, bona nit. Això de bon vespre, al Principat no ho dèiem, però comença a estendre-s’hi; ho diuen els mallorquins, i ara ho diu la televisió de Lleida, i per això els diem a tots: Per molts anys! A Mallorca també diuen s’hora baixa, per la tarda, però crec que no la usen saludant, aquesta expressió. Els valencians diuen vesprada i, sí, la utilitzen saludant: Bona vespraa.» (Pere Ortís, “Deteriorament del català col·loquial”, Llengua Nacional n. 70, 1r trimestre 2010)
Afegitó del 27 abril 2010. Trobo per casualitat això de Joan Coromines: «Bonmatí. Veïnat i colònia te. Amer: bommәtí a Girona; bọnmәtí: és el nom de la casa més antiga del veïnat i ja es troba en doc. de segles enrere: Casac. a Anglès (1920); bọmmәtí, 1964 (Amer XLIV, 83). Ve d'un NP (alias) d'un home matiner: habitant de Ponts a. 1388 (arx. Solsona). 2) Caseta de Bonmatí te. Santa Pola. 3) La Balsa dels Bonmatíns te. Elx (XXXVI, 125.24, 137.18)» (Onomasticon Cataloniae, vol. III, 63a 42). Sembla clar, doncs, que els que apel·len a la tradició «des de sempre» del «bon dia» per a tot el dia, davant aquesta citació tindran feina per continuar defensant la seua positura. Coromines esmenta un document del s. XIV.
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 4 anys
