Ve d’aquí.
Assumeixo punt per punt el que reproduiré tot seguit del document «Acord sobre l’ús no sexista de la llengua» (7 octubre 2010), elaborat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA): «A l’hora d’utilitzar una llengua lliure d’aquests usos [androcèntrics o sexistes], especialment quan es proposen solucions noves, o en cas de dubtes i dificultats, és important la intervenció de lingüistes amb vista a garantir que les solucions siguin correctes des del punt de vista gramatical.»
No sóc lingüista. Per tant, que quedi clar que jo ací no vull plantar càtedra –no en tinc–, ni vull donar solucions, ni tampoc fer judicis definitius –qui sóc jo per fer-los–, ni dir paraules que sonin contundents. Si alguna frase o paràgraf em surt d’aquesta manera serà perquè sóc una mica així, un pèl massa pedagògic en el sentit pejoratiu del terme, massa dogmàtic a l’hora de parlar –de vegades no m’ho sé controlar–, però no és la meva intenció. Ho aclareixo per si de cas.
El que pretenc aquí és rumiar en veu alta i fer reflexionar sobre aquest tema, per si a qui llegeixi aquest bloc –ei, que hi ha algú?– li pot aprofitar.
Ho repeteixo. Si fem cas dels diccionaris, els únics mots que funcionen realment com a no marcats són aquests epicens, siguin del gènere gramatical que siguin: substantius com víctima, persona, criatura, nadó, gent, elefant, rossinyol, àguila, eriçó, rata, hàmster, cria; pronoms com tothom, algú i ningú; possessius com nostres i vostres; determinatius com cap, massa, gaire; alguns pronoms plurals com nosaltres, vosaltres, vostès, altres... Si ens cal distingir gèneres, aquí hem de fer servir estratègies per especificar-ho, com ara «la víctima era un home de 38 anys», «una persona de sexe femení», «rossinyol femella» i «elefant mascle», o bé «vosaltres, dones que m’escolteu» i «nosaltres, els homes madurs», «els altres», «les altres»...
Entre aquests epicens hi havia fins fa no gaire el determinatiu bastant, que no tenia flexió de gènere. Ens aniria bé, per al nostre propòsit, tornar on érem abans i continuar dient i escrivint «bastants amigues» i «bastant pasta». Però serà difícil. Moltes (persones) parlants han tirat per l’altra via (bastanta, bastantes) i hi ha diccionaris que ja beneeixen aquest ús.
Després hi ha un segon grup de mots invariables, que en alguns casos eren considerats epicens indiscutibles fins fa quatre dies però que últimament han començat a trontollar i admeten marques perifèriques de gènere: el/la bebè, el/la goril·la, el/la pilot («la pilot» cada cop se sent més, perquè cada vegada n’hi ha més)... Són antics epicens que l’ús ha fet que seguissin el paradigma d’altres mots invariables però amb distinció de gènere com el/la jove, el/la periodista, el/la cantant, el/la turista, el/la testimoni, el/la cònjuge, el/la portaveu, el/la atleta (en aquest cas, al capdavall, l’atleta, tant en la parla com en l’escriptura)...
(El poeta Oliva ja deu tremolar pensant que cada cop s’acosta més el moment en què veurà escrit per primer cop «la pilota de fórmula 1». Però tranquil, Salvador, no crec que s’hi arribi. A les dones pilot segurament ja els està bé ser pilots, i la majoria de parlants em sembla que també es troben còmodes dient-los pilots –aprofito l’avinentesa per recordar que aquest -los de «dient-los» no és masculí.)
Després dels epicens hi ha encara uns altres mots (que també poden ser o bé masculins o bé femenins) que no tenen ni flexió ni marca de gènere visible perquè es redueixen a l’arrel del mot: paraules masculines com amor, camió, cap, mas, peu, port, prat, puny, o bé femenines com col, dent, nau, por, sal... Tots aquests exemples i la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he presa de la Gramàtica de la llengua catalana, esborrany provisional, p. 103-104. Aquesta gramàtica afegeix rei entre els exemples masculins que es redueixen a l’arrel, i segur que és així –evidentment rei és un radical–, però per mi, i d’acord amb el que he estat exposant fins ara, en el moment en què tenim una reina al costat d’un rei, el rei ja no pot estar al costat del prat, del puny i de la dent; o sigui, jo demanaria una mica de comprensió al IEC en aquest punt i afegiria a la classificació un grup de radicals amb flexió de gènere.
Perquè si hi ha flexió de gènere –i no diguem si s’utilitzen mots d’etimologies diferents per al masculí i el femení: cas home-dona, nora-gendre, oncle-tia, genet-amazona (tot i que ara també tenim geneta)–, hi ha marca de gènere, encara que aquesta marca s’anomeni no-marca. Però és una no-marca compartida amb el masculí, i per tant en aquests mots la no-marca, en absència d’altres indicadors, ens remet alhora tant al masculí i com al col·lectiu de mascles i femelles. (Subratllo «alhora» perquè em fa l’efecte que molts i moltes que han escrit sobre la qüestió obliden que és així, que hi ha de fet una remissió paral·lela al masculí en els mots masculins considerats no marcats, cosa que no passa amb els epicens, siguin masculins o femenins.)
No estic gaire d’acord, doncs, amb l’afirmació de Carme Junyent: «Quan tractem el gènere més que tractar un díctic o un element d’identificació dels interlocutors, estem tractant amb un element gramatical el funcionament del qual està sotmès a unes regles que no tenen res a veure amb la biologia.» (Carme Junyent «Gènere, sexe, llengua», UB, s.d.). I dirà ella –i qualsevol dels altres (éssers humans) que he citat fins ara–: qui és aquest paio per estar d’acord o no amb una cosa de la qual no sap re? I li respondré de seguida, sense recança: no sóc ningú. Però estimo la meva llengua i em sembla detectar en el català que he heretat una certa pàtina –segons com, força gruixuda– de sexisme i de menysvaloració, no tant del gènere gramatical femení com de les persones humanes que utilitzen el gènere gramatical femení per autoidentificar-se quan s’expressen. Persones que se senten invisibles molts cops quan qui parla –sobretot de fets humans, deixem ara de banda la resta del gènere gramatical– utilitza un gènere masculí anomenat no marcat d’una manera potser de vegades no definible com a masclista o discriminadora però que és exactament la mateixa que utilitzaria si el col·lectiu al qual s’adreça el o la parlant fos només un col·lectiu d’humans mascles.
Intentaré demostrar-ho en sentit contrari: posem que hi ha dues mil dones i un home en una reunió –va, dos homes, que un de sol no hauria gosat anar-hi. La persona que parli, en veure els dos homes, s’ha d’adreçar al públic a partir d’aquell moment utilitzant el «gènere no marcat»? Ho podrà fer sense sentir-se gens incòmoda, ni ella ni ningú del públic, perquè en el moment en què hi ha un home el «gènere no marcat», com que és un simple fet de llengua, purament gramatical, no influeix gens en aquella situació? Algú creu de veritat que alguna vegada arribarem a fer-ho així? Que tota la gent estarem tan ben informats sobre la no-marca del gènere masculí que no ens farà res actuar d’aquesta manera? Que l’oradora dirà a les dues mil dones i als dos homes: «Tots vosaltres, que esteu aquí asseguts, segur que sou uns bons ciutadans...»? Per favor.
L’altre dia en vam tenir una prova a la premsa: «Un home mata deu nenes i un nen en una escola del Brasil» (8 abril 2011). Seria igual si hagués dit «onze nens»? De deveres algú creu que el titular respon a un afany de correcció política? No és més aviat un desig d’ajustar-se al màxim a la realitat dels fets?
És que passa això: que els noms que tenen una forma diferent en el masculí i el femení, continuem sentint-los molts i moltes parlants com a marcats –mig marcats, dèiem l’altre dia–, encara que el costum ens faci utilitzar-los molt sovint com a no marcats pel que fa al gènere.
Hi ha expressions que potser ens podríem posar d’acord que són més innocents, com «els catalans», «els ciutadans de Catalunya», «els antics habitants de Selmella» o «l’home de Neandertal». Aquí s’utilitza una accepció de les paraules catalans, ciutadans, habitants i home que no les sentim (crec) com a discriminadores. No ens costa tant pensar que quan es parla de catalans, d’habitants, de ciutadans o d’una espècie d’homínids extingits, sense més precisions, hi sol haver la voluntat d’incloure tothom.
En canvi, expressions com «els homes d’Igualada», «aquests nois tan peluts» o «uns brètols del barri» a mi em sembla clar que tenen més marca de masculí que les anteriors citades. I doncs, depèn força del context, de les paraules, del públic...
Crec sincerament que no s’ha parlat prou de la necessitat de recuperar lingüísticament per a les dones la part alíquota exacta que els correspon en molts termes que la tradició i els costums han fet masculins –i per tant teòricament «no marcats»– però que en realitat no haurien de ser masculins necessàriament. O podrien no ser-ho.
Llavors, una de les vies per aconseguir que hi hagi menys discriminació –o menys invisibilitat, diguem-ho així– en el llenguatge quan ens referim als éssers humans és que hi hagi més mots invariables per raó de gènere. I no a l’inrevés, que és el que s’ha fet fins ara: multiplicar els doblets fins a l’extenuació –fet que ha provocat les burles dels més immobilistes. O sigui, per mi com més epicens millor. I llavors, posant per cas –reprenc aquí l’argumentació que feia en un article anterior sobre les distincions de gènere en les professions–, no hi ha cap motiu per considerar els noms de professions acabats en -e com a masculins. I això vol dir, per ser conseqüents, que caldria recuperar com a invariables alguns mots com alumne (un/a alumne), mestre (el/la mestre), etc. I, per descomptat, ministre, metge, alcalde, batlle, deixeble, psiquiatre... (el/la ministre, el/la metge...). En el plural, quan calgués –que no caldrà sempre–, es podria doblar l’article: els i les alumnes, els i les ministres...
No seria tan difícil, em penso, fer aquest petit pas.
I, per favor, deixem les terminacions en -essa per a les duquesses i les comtesses i, en general, per a mots antics (amb marca d’antiguitat, d’exclusivitat o d’especialització en determinats àmbits: doctoressa, papessa, pabordessa, abadessa). «Antic», «exclusiu» o «especialitzat» no volen dir dolent ni pejoratiu, volen dir que ens serviran per a uns contextos determinats: història, contes, literatura, religió, cròniques roses de casaments reials... Així sabrem, quan llegim un relat de Narcís Oller o de la primera època de Caterina Albert, que si ens parla de «la metgessa» o de «l’alcaldessa» vol dir la dona del metge o la de l’alcalde, i no pas una alcalde ni una metge, que en la seva època no existien.
I les mestresses?, em direu. Doncs, potser sí, perquè segons com mestressa és el femení d’amo des de fa segles... Però això mateix no comporta una certa discriminació plasmada clarament en el llenguatge? El diccionari Labèrnia (segle XIX) defineix mestressa així: «Dona que és cap o duenya [sic] d’una casa [...] / La dona de qualsevol mestre d’un ofici.» Nosaltres som amos i elles són mestresses? Jo diria, doncs, que no és el mateix cas el de amo/mestressa que el de mare/pare, oncle/tia... o porc/truja, amb perdó del darrer exemple. En el primer cas hi ha una diferència de significat que ha estat causada per usos històrics; en els altres hi ha una especialització de gènere que es troba en l’origen mateix dels noms i que (segurament) és innocent.
Oi que hem deixat de fer servir gairebé del tot el mot qualsevulla i no ha passat res? Trobes poques vegades escrit –i gairebé mai dit– «qualsevulla». Eh que la majoria de dones que fan poesia no volen de cap manera ser anomenades «poetesses»? I gairebé cap noia avui dirà d’ella mateixa que és «estudianta», tot i que seria perfectament correcte que ho digués? Per què? Jo crec que és simplement perquè ni estudiant, ni qualsevol, ni poeta –ni tothom, posats a dir, malgrat el seu origen etimològic– es perceben com a mots masculins.
En qualsevol cas, ja es veu que la llengua i els i les parlants no anem per la vida amb l’automàtic, amb regles fixes i immutables. Aquest argument, justament aquest, és el que m’he esforçat a repetir unes quantes vegades –i encara ho faré algun cop més– en tota aquesta llarga reflexió.
I ja em sap greu la pallissa, però em queden coses per dir.
