«A les mares no els passava mai res, perquè sempre estaven pendents de què ens passava als altres. Triaven el pitjor tall: la carcanada del pollastre, el préssec més macat i “els nens ja me’ls quedaré jo, perquè vosaltres pugueu sortir”. Cadascú es podia mostrar tal com era en una família. Les mares, no. Les mares tenien la responsabilitat que allò funcionés, en un moment en què el poder –també el familiar– era masculí. Quant sacrifici i quant amor les mares de la postguerra. I que poc que se n’ha parlat.» (1)*
«Podem aprofitar l’avinentesa per recordar tot allò que la nostra mare ha fet per nosaltres. En la majoria dels casos –no goso dir tots– les mares han fet infinitat de coses –moltíssimes més de les que creiem– que ens han passat desapercebudes i que no hem valorat; senzillament perquè les ha fet la mare. A qui tot se li exigeix, de la que sempre se n’espera més, i a la que rés se li reconeix. Alhora les que som mares no podem seguir pensant que fer de mare és no fer res. [...] S’ha acabat ja de no dir res o de deixar que es menystingui el valor cabdal que té “fer de mare”.» (2)
------
(1) Fragment de l’article publicat per Albert Om al diari Ara, 4 maig 2013, en homenatge a Montserrat Fontané, mare d’uns cuiners que [segons ha dit una revista de gastronomia] són els millors del món (naturalment, per si calia aclarir-ho, aquesta relativa relativització meva del premi als cuiners no té res a veure amb l’homenatge a la seva mare).
(2) Fragment de l’article publicat per Cristina Sánchez Miret al diari La Vanguardia, 5 maig 2013, en homenatge a Montserrat Fontané, mare dels mateixos cuiners, als quals «ella ha precedit en l’art de donar de menjar a forans», i als seus fills «encara els fa el dinar» (frases del mateix article).
(La foto és del blog de la Fira de Girona)
