És d’aquells dies que dius: això de ser periodista és el non plus ultra, és una xamba i un orgull, és la caraba, que deia el meu pare (ja sé que és un castellanisme, ell el devia aprendre durant la guerra i se l’havia fet seu). Resulta que els corresponsals acreditats a Alemanya per seguir el Mundial de Futbol han votat el millor jugador del campionat i han escollit un francès que, durant un dels partits –concretament l’últim, amb una audiència calculada en més de 1.000 milions d’espectadors– va agredir un contrincant clavant-li un cop de cap al pit. Un cop de cap dels que poden fer molt de mal, poden trencar costelles, poden privar de respiració l’agredit. I no ho va fer com a conseqüència d’un xoc fortuït, no, ho va fer anant-lo a buscar, quan la pilota no estava en joc.
O sigui, l’important en un jugador de futbol és que faci gols i passades de gol ben boniques. Si en les estones lliures del partit fa caca al mig del camp, dispara contra el públic o mata l’àrbitre, això no té res a veure amb el futbol, això són manies o anècdotes o peculiaritats o extravagàncies que no s’han de tenir en compte. L’important és que quan tingui la pilota jugui bé, la resta són punyetes. Sí senyor, quina gran lliçó, que pedagògic.
Ja sento els meus companys: «És que a nosaltres no se’ns ha demanat que diguem qui és més bona persona ni qui és més assenyat, sinó qui juga a futbol més bé.» Hi torno: els partits duren 90 minuts, o només duren el temps que cada jugador té la pilota als peus? El cop de cap del jugador francès, no cal considerar-lo un «fet de futbol»? Els partits es divideixen en diverses activitats segons el que cada jugador faci al camp? Tot el que no sigui jugar amb la pilota dins dels 90 minuts cal considerar-lo «altres activitats» i no pas «partit de futbol»?
També n’hi ha que diuen: «És que el jugador agredit pel cop de cap abans havia insultat greument el “millor jugador del món”...» Llavors, si en un partit de futbol un agredeix i l’altre s’hi torna, només cal considerar transgressor el que ataca primer, no el que s’hi torna? Caldrà canviar les regles del futbol, doncs. Per descomptat que també em semblaria fora de lloc que nomenessin millor jugador del món l’insultador, encara que de fet fos l’únic que marqués un gol de jugada en tot el partit. Ni l’un ni l’altre, els insults i les agressions haurien de ser fets desqualificadors de manera radical.
Proposo als meus col·legues –als que han votat a favor d’aquest disbarat, que ja sé que n’hi ha que hi van votar en contra– que si mai han de triar el millor esportista de la història tinguin en compte també Mike Thysson, el boxejador que es menjava les orelles de l’adversari al ring (i els guanyava, és clar), o Ángel María Villar, que va ser l’únic defensa capaç d’anul·lar tot un partit Johan Cruyff (ho va fer clavant-li un cop de puny frontal a la cara), o les nedadores de l’antiga RDA, que més que nedar volaven sobre l’aigua (i guanyaven totes les curses), o determinats ciclistes del Tour, que pujaven el Tourmalet com una moto i feien etapes i tours com qui mastega xiclet, o l’atleta Ben Johnson, que corria els 100 metres més que ningú, o fins i tot Idi Amin Dada, un senyor d’Uganda que es veu que era molt bo als rings de boxa, una mica com l’amic Thysson. Els que li plantaven cara al ring, els convidava a dinar. I dinaven tots dos plegats, en efecte: un dinava i l’altre era dinat. De manera que la gent s’estimava més perdre al ring. Però Amin, com Johnson, com els ciclistes, com les nedadores, com Villar o com Thysson, eren realment molt bons boxant, corrent, nedant, defensant, pedalant... I quan es jutja un esportista cal deixar-se de punyetes: les extravagàncies «extraesportives» no compten, oblidem els puritanismes. És clar que sí.
Que bé, que content que estic.
(Mentre penjava aquesta felicitació als companys periodistes m'arriba la notícia que la guerra encetada pels EUA, RU i el RE dels senyors Bush, Blair i Adolf Aznar contra els àrabs ha tingut aquesta tarda un nou episodi sagnant a Bombai, a l'Índia. Tants innocents que moren... Quina pena i quina ràbia.)
(15 de juliol. Copio: "Zidane va ser un jugador genial. Va controlar la pilota més bé que ningú, però només va controlar la pilota. Massa vegades no es va controlar a si mateix. Ha estat trist que acabés així, ja que hem descobert la seva altra cara: no va saber resistir la provocació mesquina; no va voler acompanyar els seus companys derrotats en l'amarga entrega de medalles; no es va atrevir a enfrontar-se al veredicte de l'estadi en el seu últim adéu, i no ha volgut penedir-se públicament de la seva agressió. Deixa un demolidor missatge final: només va saber enfrontar-se a les paraules utilitzant els punys." Martí Perarnau, El Periódico 15 juliol 2006).
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
