M’agradaria parlar del que pot implicar per a Catalunya, per a la nostra autoestima i el nostre tarannà la previsió que ara fan algunes enquestes sobre la possible pèrdua de vots –important pèrdua– de José Montilla respecte a Pasqual Maragall a la primera i la segona corona de Barcelona, el que en temps de Franco se’n deia el «cinturón industrial». I no sols respecte a Pasqual Maragall, ans també respecte a Joaquim Nadal, Josep M. Obiols i fins i tot Joan Reventós. Montilla pot treure els pitjors resultats de la història dels socialistes a Catalunya. «Pot», dic «pot», que són enquestes no oficials, i les enquestes, com sap tothom, les carrega el diable.
M’agradaria parlar-ne sense embuts però me n’estic, perquè el que diria seria políticament incorrecte, és molt difícil d’explicar-ho. I a més, fins al dia dels difunts no sabrem res del cert, tot són hipòtesis. Ara, de moment, ningú no em prendrà el gust de pensar que pot ser veritat...
De manera continguda, doncs. Que consti que han estat ells mateixos els que amb mitges paraules han estat dient tota l’estona que el Pepe era «un català de Còrdova», que «ara és l’hora dels ciutadans normals i corrents», etc. O sigui, han jugat a presentar-se com a «fet diferencial» respecte al que hi ha hagut fins ara. Doncs mira, ja veurem què passarà. Potser una majoria de catalans vinguts de fora o fills dels que van venir de fora, no volen jugar a aquest joc. A veure. Gaudim del somni, si més no, durant un mes.
Ara, no us oblideu que l’opció bona per als ciutadans i ciutadanes responsables és una altra, eh? Jo vaig a la llista de Tarragona, em penso (ni ho he mirat: com la majoria, he caigut allà on m’ha tocat).
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 30 de setembre del 2006
dijous, 28 de setembre del 2006
El cas de Natascha Kampusch
Ja feia dies que volia tocar aquest afer, però no volia només tocar-lo i prou, volia reflexionar-hi. I no tenia temps. He anat escrivint aquesta nota a poc a poc.
Estic encara commocionat, com mig món, pel cas de Natascha Kampusch, segrestada per un malalt mental des dels 10 fins als 18 anys. Resulta molt difícil creure que tot plegat hagi passat i que al cap de quinze dies aquesta noia ja estigués en condicions de concedir entrevistes i d’aparèixer per la televisió. Resulta molt sorprenent la relació i els contactes tan peculiars que té aquesta noia amb els seus pares i amb els psicòlegs que l’atenen. Però em sembla obvi que si la història fos de veres, per poder sobreviure aquesta noia hauria hagut de tenir una relació també molt peculiar, però més o menys cordial, amb l’home que la va segrestar. Si no, a hores d’ara seria morta, o almenys estaria absolutament destarotada. I llavors, se’m fa difícil de creure que hagi continuat recordant qui era, que hagi estat capaç de fugir vuit anys després, sabent que la fugida implicava l’adéu definitiu, segurament la mort, de qui, encara que fos un delinqüent malalt, ho havia estat tot per a ella des dels deu anys: pare, mare, amic, confident... Era l’única persona amb qui s’havia relacionat –deixant de banda les trobades esporàdiques dels dramàtics «dies d’excursió»– durant vuit anys!
I justament perquè tot plegat sembla que no pugui ser, justament perquè resulta inversemblant, justament perquè si hagués estat un muntatge estaria més ben dissenyat, és per això que m’ho crec. Natascha Kampusch em sembla un cas admirable de supervivència en un medi hostil, i ara el contemplem en primera fila. Em sembla pornogràfic que s’especuli sobre el grau de consentiment de la noia: tot el procés està aviciat d’arrel, no es pot parlar de consentiments. Les preguntes que ens fem, però, són lògiques, tenint en compte que ens trobem davant un cas tan atípic que no s’hi poden aplicar esquemes preconcebuts. Els psicòlegs escèptics que diuen que la història no pot ser real perquè si ho fos tal i tal i tal, en realitat s’ho inventen, perquè no han tingut mai l’ocasió de trobar-se davant d’un cas com aquest. Ningú no sap com funciona. I segurament no hi hauria regles d’aplicació comunes ni tan sols en el cas que un segrest com aquest es repetís cada setmana: cada cas seria diferent. Què pot passar en vuit anys? Pot passar qualsevol cosa cada dia d’aquests vuit anys i, per tant, en multiplicar-se les possibilitats, al cap dels vuit anys poden haver passat milions i milions de coses diferents. No es poden fer estadístiques. Els que parlen de memòria sobre el cas són uns frescos, si no deixen clar de bon començament que tot el que diran és només una hipòtesi com n’hi podria haver cinquanta mil més.
Hi ha una cosa que em preocupa força, arran del cas Kampusch: pot ser que hi hagi en aquests mateixos moments altres segrestadors de nens que mantinguin amb vida les seves víctimes durant anys? Segurament sí –i tremolo de pensar-ho. Si és així, l’alliberament de Natascha Kampusch, quines conseqüències pot haver comportat per als altres petits segrestats que hi pugui haver a hores d’ara? Segurament, més vigilància, menys condescendència, menys complicitats per part dels segrestadors. Més mal rotllo. En alguns casos, el segrestador es pot haver espantat tant que potser ha decidit acabar l’aventura i matar-se i matar també la seva víctima. En altres casos, potser n’hi ha que han canviat d’estratègia i han decidit guanyar-se la víctima d’una altra manera, tal volta amb més murrieria i menys mà dura –recordem que segurament el segrestador de Natascha volia dissenyar una parella a mida, de tal manera que quan ella es fes gran l’estimés a ell tal com ell entenia l’amor, li fos una esclava submisa.
Suposo que la majoria de les coses que Natascha Kampusch ha dit als mitjans de comunicació són sobretot estratègies psicològiques dels seus assessors per anar deslliurant-se a poc a poc del terrible feix que aquesta noia deu tenir en la consciència, en la memòria, dins l’ànima. Són tantes vegades que deu haver somiat durant aquests vuit anys que s’escapava, que no s’hi atrevia, que li feien entrevistes a la premsa o que tothom l’havia oblidat, que la gent li anava al darrere, o que ningú no la creia, o que es tornava boja, o que esdevenia una estrella mediàtica... Tot això que ella ja havia viscut virtualment, suposo que els experts han pensat que d’alguna manera ho havia de viure en la realitat, per deixar de viure-ho per dins. Enfrontar-se a la realitat dels fets, encara que siguin durs... i encara que siguin espectaculars.
Entro en un punt concret del cas. Ja sabeu que a mi em preocupa bastant el problema de Déu, i per això, de tot el que he llegit d’aquest cas, m’he fixat en una temàtica que només sortia d’esquitllentes en una de les entrevistes publicades.
Una de les idees del llarg captiveri que ella ha aconseguit verbalitzar és un dubte que potser la va esclavitzar i torturar durant molts dies, sobretot al començament, el que fa referència a aquest punt que dic: Déu. Segurament abans del segrest els pares li havien explicat, pobreta, que Déu era bo, que tenia cura d’ella, que castigava els dolents i premiava els bons... Amb deu anys no és fàcil d’entomar el fet que et prenguin de sobte tots els arguments que t’han donat de manera progressiva, d’acord amb l’edat que tens, per ajudar-te a passar les petites crisis de la creixença.
»–Creu en Déu?
»–Això és molt ambigu. Sí, una mica.
»–Resava?
»–Al principi, sí, però després, no. A més a més, el delinqüent també resava. Això no pot ser. M’imagino que Fidel Castro també resa.
Crec que Natascha Kampusch posa el dit a la nafra. Tot i el seu aïllament durant gairebé la meitat de la seva curta vida –o justament pel seu aïllament– és capaç de plantejar-se fredament, amb només 18 anys, un dels grans problemes de la humanitat. Déu existeix? Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit? Com és que Déu permet el mal, la mort d’innocents, les catàstrofes? Si ens ha creat, per què no té cura de nosaltres? No pot fer miracles, si convé? I convé, no?
(Deixo de banda, perquè aquí em pareix anecdòtic, que aquesta fixació amb Fidel pot donar alguna pista sobre l'«educació» rebuda per aquesta noia i sobre la complicada patologia del segrestador... i la feina que tindrà la noia i els qui l'ajuden per tornar a una certa normalitat.)
Em sembla important saber fer-se preguntes difícils. I el que és difícil de debò és mirar de respondre-les, diguem-ho així, a fons i sense prejudicis. I llavors actuar en conseqüència. Amb por i amb dubtes, si voleu, però amb coherència.
Ens podria portar lluny, molt lluny, el cas de Natascha Kampusch, si només a partir de dues ratlles ja hem escrit tot aquest devessall d’idees. Tot el que em fa rumiar em sembla de primera, perquè m’esperona, em fa sentir viu.
Estic encara commocionat, com mig món, pel cas de Natascha Kampusch, segrestada per un malalt mental des dels 10 fins als 18 anys. Resulta molt difícil creure que tot plegat hagi passat i que al cap de quinze dies aquesta noia ja estigués en condicions de concedir entrevistes i d’aparèixer per la televisió. Resulta molt sorprenent la relació i els contactes tan peculiars que té aquesta noia amb els seus pares i amb els psicòlegs que l’atenen. Però em sembla obvi que si la història fos de veres, per poder sobreviure aquesta noia hauria hagut de tenir una relació també molt peculiar, però més o menys cordial, amb l’home que la va segrestar. Si no, a hores d’ara seria morta, o almenys estaria absolutament destarotada. I llavors, se’m fa difícil de creure que hagi continuat recordant qui era, que hagi estat capaç de fugir vuit anys després, sabent que la fugida implicava l’adéu definitiu, segurament la mort, de qui, encara que fos un delinqüent malalt, ho havia estat tot per a ella des dels deu anys: pare, mare, amic, confident... Era l’única persona amb qui s’havia relacionat –deixant de banda les trobades esporàdiques dels dramàtics «dies d’excursió»– durant vuit anys!
I justament perquè tot plegat sembla que no pugui ser, justament perquè resulta inversemblant, justament perquè si hagués estat un muntatge estaria més ben dissenyat, és per això que m’ho crec. Natascha Kampusch em sembla un cas admirable de supervivència en un medi hostil, i ara el contemplem en primera fila. Em sembla pornogràfic que s’especuli sobre el grau de consentiment de la noia: tot el procés està aviciat d’arrel, no es pot parlar de consentiments. Les preguntes que ens fem, però, són lògiques, tenint en compte que ens trobem davant un cas tan atípic que no s’hi poden aplicar esquemes preconcebuts. Els psicòlegs escèptics que diuen que la història no pot ser real perquè si ho fos tal i tal i tal, en realitat s’ho inventen, perquè no han tingut mai l’ocasió de trobar-se davant d’un cas com aquest. Ningú no sap com funciona. I segurament no hi hauria regles d’aplicació comunes ni tan sols en el cas que un segrest com aquest es repetís cada setmana: cada cas seria diferent. Què pot passar en vuit anys? Pot passar qualsevol cosa cada dia d’aquests vuit anys i, per tant, en multiplicar-se les possibilitats, al cap dels vuit anys poden haver passat milions i milions de coses diferents. No es poden fer estadístiques. Els que parlen de memòria sobre el cas són uns frescos, si no deixen clar de bon començament que tot el que diran és només una hipòtesi com n’hi podria haver cinquanta mil més.
Hi ha una cosa que em preocupa força, arran del cas Kampusch: pot ser que hi hagi en aquests mateixos moments altres segrestadors de nens que mantinguin amb vida les seves víctimes durant anys? Segurament sí –i tremolo de pensar-ho. Si és així, l’alliberament de Natascha Kampusch, quines conseqüències pot haver comportat per als altres petits segrestats que hi pugui haver a hores d’ara? Segurament, més vigilància, menys condescendència, menys complicitats per part dels segrestadors. Més mal rotllo. En alguns casos, el segrestador es pot haver espantat tant que potser ha decidit acabar l’aventura i matar-se i matar també la seva víctima. En altres casos, potser n’hi ha que han canviat d’estratègia i han decidit guanyar-se la víctima d’una altra manera, tal volta amb més murrieria i menys mà dura –recordem que segurament el segrestador de Natascha volia dissenyar una parella a mida, de tal manera que quan ella es fes gran l’estimés a ell tal com ell entenia l’amor, li fos una esclava submisa.
Suposo que la majoria de les coses que Natascha Kampusch ha dit als mitjans de comunicació són sobretot estratègies psicològiques dels seus assessors per anar deslliurant-se a poc a poc del terrible feix que aquesta noia deu tenir en la consciència, en la memòria, dins l’ànima. Són tantes vegades que deu haver somiat durant aquests vuit anys que s’escapava, que no s’hi atrevia, que li feien entrevistes a la premsa o que tothom l’havia oblidat, que la gent li anava al darrere, o que ningú no la creia, o que es tornava boja, o que esdevenia una estrella mediàtica... Tot això que ella ja havia viscut virtualment, suposo que els experts han pensat que d’alguna manera ho havia de viure en la realitat, per deixar de viure-ho per dins. Enfrontar-se a la realitat dels fets, encara que siguin durs... i encara que siguin espectaculars.
Entro en un punt concret del cas. Ja sabeu que a mi em preocupa bastant el problema de Déu, i per això, de tot el que he llegit d’aquest cas, m’he fixat en una temàtica que només sortia d’esquitllentes en una de les entrevistes publicades.
Una de les idees del llarg captiveri que ella ha aconseguit verbalitzar és un dubte que potser la va esclavitzar i torturar durant molts dies, sobretot al començament, el que fa referència a aquest punt que dic: Déu. Segurament abans del segrest els pares li havien explicat, pobreta, que Déu era bo, que tenia cura d’ella, que castigava els dolents i premiava els bons... Amb deu anys no és fàcil d’entomar el fet que et prenguin de sobte tots els arguments que t’han donat de manera progressiva, d’acord amb l’edat que tens, per ajudar-te a passar les petites crisis de la creixença.
»–Creu en Déu?
»–Això és molt ambigu. Sí, una mica.
»–Resava?
»–Al principi, sí, però després, no. A més a més, el delinqüent també resava. Això no pot ser. M’imagino que Fidel Castro també resa.
Crec que Natascha Kampusch posa el dit a la nafra. Tot i el seu aïllament durant gairebé la meitat de la seva curta vida –o justament pel seu aïllament– és capaç de plantejar-se fredament, amb només 18 anys, un dels grans problemes de la humanitat. Déu existeix? Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit? Com és que Déu permet el mal, la mort d’innocents, les catàstrofes? Si ens ha creat, per què no té cura de nosaltres? No pot fer miracles, si convé? I convé, no?
(Deixo de banda, perquè aquí em pareix anecdòtic, que aquesta fixació amb Fidel pot donar alguna pista sobre l'«educació» rebuda per aquesta noia i sobre la complicada patologia del segrestador... i la feina que tindrà la noia i els qui l'ajuden per tornar a una certa normalitat.)
Em sembla important saber fer-se preguntes difícils. I el que és difícil de debò és mirar de respondre-les, diguem-ho així, a fons i sense prejudicis. I llavors actuar en conseqüència. Amb por i amb dubtes, si voleu, però amb coherència.
Ens podria portar lluny, molt lluny, el cas de Natascha Kampusch, si només a partir de dues ratlles ja hem escrit tot aquest devessall d’idees. Tot el que em fa rumiar em sembla de primera, perquè m’esperona, em fa sentir viu.
dissabte, 23 de setembre del 2006
«Berenguera president»
Ja hi som, «Berenguera president» pertot arreu. Copio de la web oficial:
«Els partits no poden difondre propaganda electoral ni dur a terme actes de campanya electoral entre la data de convocatòria i el començament de la campanya electoral. Més informació: art. 53 de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.»
Algú pensa que aquests anuncis de «Berenguera president» demanen alguna altra cosa que no sigui el vot per a Berenguera i el seu partit? Llavors, per què incompleixen la llei? O, si no els agrada la llei i no estan disposats a complir-la, per què no la canvien, si són ells els que les fan? Si han fet fins i tot una presentació pública dels «cartells de precampanya»! Ja hi tornem a ser. Fan les lleis per als altres, no paren de collar-nos a tots ben recollats i ells sempre tenen una excusa per saltar-se els recollonaments.
No sé si «hi ha una manera decent de fer política». Però estic convençut que hi ha d’haver una manera més decent de fer política.
És per això, i per moltes altres coses, que us anuncio que els Escons insubmisos tornen a la càrrega en aquestes eleccions. Per mirar d’introduir una mica d’aire fresc i d’honradesa, de paraules clares, en l’ambient enrarit de la política catalana. En sentireu a parlar, almenys en aquest bloc ;-)
(Ja sabem, ho tenim ben assumit, que és molt difícil que els mitjans de comunicació es fixin en una pobra gent que no som pallassos i que l’únic que demanem és una mica de sisplau als polítics, a tots.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Els partits no poden difondre propaganda electoral ni dur a terme actes de campanya electoral entre la data de convocatòria i el començament de la campanya electoral. Més informació: art. 53 de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.»
Algú pensa que aquests anuncis de «Berenguera president» demanen alguna altra cosa que no sigui el vot per a Berenguera i el seu partit? Llavors, per què incompleixen la llei? O, si no els agrada la llei i no estan disposats a complir-la, per què no la canvien, si són ells els que les fan? Si han fet fins i tot una presentació pública dels «cartells de precampanya»! Ja hi tornem a ser. Fan les lleis per als altres, no paren de collar-nos a tots ben recollats i ells sempre tenen una excusa per saltar-se els recollonaments.
No sé si «hi ha una manera decent de fer política». Però estic convençut que hi ha d’haver una manera més decent de fer política.
És per això, i per moltes altres coses, que us anuncio que els Escons insubmisos tornen a la càrrega en aquestes eleccions. Per mirar d’introduir una mica d’aire fresc i d’honradesa, de paraules clares, en l’ambient enrarit de la política catalana. En sentireu a parlar, almenys en aquest bloc ;-)
(Ja sabem, ho tenim ben assumit, que és molt difícil que els mitjans de comunicació es fixin en una pobra gent que no som pallassos i que l’únic que demanem és una mica de sisplau als polítics, a tots.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 19 de setembre del 2006
Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Em crida l’atenció com a les escales mecàniques del metro la majoria de vegades els usuaris deixen lliure la part esquerra, perquè hi puguin circular els que tenen més pressa. Pot passar que un dia a algú li vingui de tres o cinc segons alguna cosa importantíssima que ha de fer? La veritat és que no entenc que es compleixi aquesta norma també quan l’estació, en hores punta, un cop que baixa la gent del tren, queda plena com un ou. En aquests casos, caldria dir als usuaris que ocupessin tota l’escala mecànica, perquè llavors hauria de ser prioritari que l’estació es buidés de seguida. I em crida l’atenció que no es faci així de manera espontània. Però la majoria de la gent no gosa eixir de la línia marcada. Molta gent està disposada a creure qui sigui per tal de no ser esbroncada o trobada en falta públicament. Deuen ser restes del nacionalcatolicisme, el fet d’haver après la religió com una obligació servil. Només algunes persones grans i alguns estrangers de països on no deuen seguir aquests costums disciplinats –o a on potser han arribat a l’estadi superior de considerar prioritari el desallotjament de l’estació– gosen aturar-se a la banda esquerra de l’escala. M’admira aquesta disciplina dels barcelonins, però no la comparteixo. Crec que ens ho hauríem de fer mirar. Sé que és molt difícil fer marxa enrera en un punt en què s’ha arribat a un cert grau de civilitat col·lectiva, perquè llavors podria ser que la gent relativitzés qualsevol altra norma social.
També pot ser que les estacions en què jo em bellugo més –Sagrada Família, Diagonal, Catalunya, Sants, Vallcarca, Barceloneta, Espanya, Drassanes– sigui majoritària la gent disciplinada i que en altres parades del metro les coses no funcionin precisament d’aquesta manera, sinó justament al contrari: que mai ningú no deixa lliure la banda esquerra de l’escala mecànica i que t’hagis d’emprenyar si un dia, excepcionalment, tens moltíssima pressa.
(Afegitó del 10 d'octubre: una amable lectora em diu que les estacions es buiden molt més de pressa si per les escales mecàniques hi ha una fila que camina. És clar, això seria així si hi hagués aquesta fila que camina. Però la meva admiració era de veure que molts cops només hi ha la fila que s'està quieta, la de la dreta, mentre que la part esquerra, la de caminar, es queda buida! Perquè la gent està cansada, perquè la gent ha arribat a la conclusió que no ve de tres o cinc segons, o pel que sigui. Llavors, és això el que jo discutia. S'entén, no?)
També pot ser que les estacions en què jo em bellugo més –Sagrada Família, Diagonal, Catalunya, Sants, Vallcarca, Barceloneta, Espanya, Drassanes– sigui majoritària la gent disciplinada i que en altres parades del metro les coses no funcionin precisament d’aquesta manera, sinó justament al contrari: que mai ningú no deixa lliure la banda esquerra de l’escala mecànica i que t’hagis d’emprenyar si un dia, excepcionalment, tens moltíssima pressa.
(Afegitó del 10 d'octubre: una amable lectora em diu que les estacions es buiden molt més de pressa si per les escales mecàniques hi ha una fila que camina. És clar, això seria així si hi hagués aquesta fila que camina. Però la meva admiració era de veure que molts cops només hi ha la fila que s'està quieta, la de la dreta, mentre que la part esquerra, la de caminar, es queda buida! Perquè la gent està cansada, perquè la gent ha arribat a la conclusió que no ve de tres o cinc segons, o pel que sigui. Llavors, és això el que jo discutia. S'entén, no?)
divendres, 15 de setembre del 2006
L’aeroport continuarà depenent de Madrid, que estrany
Els titulars d’avui són ben explícits:
–PSOE y PP votan unidos para impedir que El Prat se gestione en Catalunya (La Vanguardia)
–PSOE y PP rechazan que la Generalitat decida en la gestión de El Prat (El País)
–PSOE i PP tomben al Congrés una moció per cedir el Prat (Avui)
–El PSOE i el PP rebutgen una moció que demanava que la Generalitat sigui «decisiva» en el consorci de gestió del Prat (El Punt)
Hi ha gairebé unanimitat. I convé que hi sigui, perquè així tothom recordarà –si vol recordar-ho, és clar, perquè si no vol…– quins partits fan els pactes quan es tracta de parlar de temes seriosos, d’assumptes de país, de les qüestions en les quals ens juguem el pa.
Deia «gairebé» unanimitat. Perquè La Voz de su Amo, més papista que el papa (el papa, en aquest cas, és El País), titulava:
–Els nacionalistes rebutgen un pacte amb el PSOE sobre el Prat (El Periódico)
S’han de tenir grossos –els ossos– per fer un titular com aquest.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
–PSOE y PP votan unidos para impedir que El Prat se gestione en Catalunya (La Vanguardia)
–PSOE y PP rechazan que la Generalitat decida en la gestión de El Prat (El País)
–PSOE i PP tomben al Congrés una moció per cedir el Prat (Avui)
–El PSOE i el PP rebutgen una moció que demanava que la Generalitat sigui «decisiva» en el consorci de gestió del Prat (El Punt)
Hi ha gairebé unanimitat. I convé que hi sigui, perquè així tothom recordarà –si vol recordar-ho, és clar, perquè si no vol…– quins partits fan els pactes quan es tracta de parlar de temes seriosos, d’assumptes de país, de les qüestions en les quals ens juguem el pa.
Deia «gairebé» unanimitat. Perquè La Voz de su Amo, més papista que el papa (el papa, en aquest cas, és El País), titulava:
–Els nacionalistes rebutgen un pacte amb el PSOE sobre el Prat (El Periódico)
S’han de tenir grossos –els ossos– per fer un titular com aquest.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 14 de setembre del 2006
El seny masculí, a partir dels 50
Segons el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), els hòmens jóvens catalans que tenen contractada una assegurança de cotxe a tercers paguen 610 euros més que les dones, una diferència que es modera a mesura que augmenta l’edat dels conductors. En arribar a 50 anys, les dones paguen preus una mica més alts que els conductors masculins.
Els resultats de l’estudi constaten que el sexe dels contractants de l’assegurança influeix notablement en el preu d’aquests productes: els hòmens jóvens paguen de mitjana a Catalunya 1.493 euros per una assegurança a tercers, mentre que les dones jóvens paguen 883,75 euros per la mateixa modalitat, cosa que implica una diferència de 609,25 euros.
La diferència d’accidentalitat entre els conductors jóvens explica el suplement de preu que paguen els xics respectes a les xiques, indica l’estudi, ja que els hòmens jóvens tenen entre el 25% i el 40% més de sinistres que les dones jóvens. I alhora, els accidents dels nois solen ser més greus, la qual cosa fa que el cost mitjà d’aquests accidents sigui també més alt que el de les noies.
Segons el Servei Català de Trànsit, els conductors que tenen entre 18 i 30 anys, que sols representen el 23% dels conductors efectius, estan implicats en el 38% dels accidents que hi ha a Catalunya. En relació amb el sexe, els hòmens de 18 a 34 anys tenen més accidents mortals que les dones de la mateixa edat.
El que podem concloure de totes aquestes dades és ben clar: la majoria de les dones, almenys fins als 50 anys, són més prudents que els hòmens conduint. No tenen necessitat de demostrar res al volant, no han d’aixecar admiracions falses a còpia de fer el ximple, són més responsables, se senten més necessàries per a la gent que depèn d’elles. Són superiors, en fi.
Se sol dir que en l’adolescència les noies maduren abans que els xicots, cosa que és evident en el 99% dels casos. Amb aquest estudi, que tampoc no diu res que no sapiguem tots o que no intuíssim, el que sembla demostrar-se és que les dones continuen sent més madures que els hòmens almenys fins als 50 anys. Després, sembla que els hòmens comencen a posar una mica de seny. Si més no, això és el que pensen les companyies d’assegurances.
Jo ja estic a punt de fer els 50: me’n falten només dos. A veure si és veritat que posaré una mica més de seny. (De tota manera, com que no condueixo gaire, em penso que tampoc no ho podré demostrar.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Els resultats de l’estudi constaten que el sexe dels contractants de l’assegurança influeix notablement en el preu d’aquests productes: els hòmens jóvens paguen de mitjana a Catalunya 1.493 euros per una assegurança a tercers, mentre que les dones jóvens paguen 883,75 euros per la mateixa modalitat, cosa que implica una diferència de 609,25 euros.
La diferència d’accidentalitat entre els conductors jóvens explica el suplement de preu que paguen els xics respectes a les xiques, indica l’estudi, ja que els hòmens jóvens tenen entre el 25% i el 40% més de sinistres que les dones jóvens. I alhora, els accidents dels nois solen ser més greus, la qual cosa fa que el cost mitjà d’aquests accidents sigui també més alt que el de les noies.
Segons el Servei Català de Trànsit, els conductors que tenen entre 18 i 30 anys, que sols representen el 23% dels conductors efectius, estan implicats en el 38% dels accidents que hi ha a Catalunya. En relació amb el sexe, els hòmens de 18 a 34 anys tenen més accidents mortals que les dones de la mateixa edat.
El que podem concloure de totes aquestes dades és ben clar: la majoria de les dones, almenys fins als 50 anys, són més prudents que els hòmens conduint. No tenen necessitat de demostrar res al volant, no han d’aixecar admiracions falses a còpia de fer el ximple, són més responsables, se senten més necessàries per a la gent que depèn d’elles. Són superiors, en fi.
Se sol dir que en l’adolescència les noies maduren abans que els xicots, cosa que és evident en el 99% dels casos. Amb aquest estudi, que tampoc no diu res que no sapiguem tots o que no intuíssim, el que sembla demostrar-se és que les dones continuen sent més madures que els hòmens almenys fins als 50 anys. Després, sembla que els hòmens comencen a posar una mica de seny. Si més no, això és el que pensen les companyies d’assegurances.
Jo ja estic a punt de fer els 50: me’n falten només dos. A veure si és veritat que posaré una mica més de seny. (De tota manera, com que no condueixo gaire, em penso que tampoc no ho podré demostrar.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 9 de setembre del 2006
Jo també vull un estat propi
Si els espanyols en tenen un, nosaltres per què no? Jo també vull un estat propi. I a més a més, tenen la barra d'acusar-nos de nacionalistes? Jo també vull un estat propi. Que ens deixin ser el que nosaltres vulguem –jo també vull un estat propi–, i llavors ja parlarem de qui és més nacionalista. Jo sóc català, no m'agrada ser nacionalista, però jo també vull un estat propi. O, si sóc nacionalista, ho sóc per obligació, per pura ètica, per consciència, perquè estimo el meu país i la meva llengua. I doncs, jo també vull un estat propi. Perquè és l'única manera que tinc per defensar el que per a mi és el més important del món, després de la meva pròpia família. Per tot això, jo també vull un estat propi.
divendres, 8 de setembre del 2006
Fets diferencials (6): Madrid - Barcelona
El Teatro Español de Madrid, propietat de l’Ayuntamiento de Madrid, havia programat per al 19 d’octubre del 2006 una obra en castellà, “Lorca eran todos”, dirigida i interpretada pel senyor Pepe Rubianes. El senyor Rubianes es va cagar una vegada en els espanyols centralistes, en l’Espanya que va donar suport a la dictadura i en la que a hores d’ara tothom considera hereva de Franco –i ells també, perquè els seus representants més conspicus el defensen cada cop que se’n fa esment al Congreso de los Diputados espanyol. El senyor Rubianes es va disculpar pel que havia dit aquella vegada i va matisar molt matisades les seves invectives. Fins i tot el mitjà de comunicació des del qual va parlar Rubianes també es va disculpar. El senyor Rubianes parla gairebé sempre en castellà a Catalunya estant i a mi no em cau gens bé, per l’idioma i perquè moltes de les coses que diu no em fan gens de gràcia. Hi ha madrilenys i altres espanyols que han criticat l’Ajuntament de Madrid per donar suport a la iniciativa de convidar Rubianes a representar en espanyol una obra de temàtica espanyola al Teatro Español de Madrid. L’Ajuntament de Madrid ha cancel·lat finalment l’actuació de Rubianes. “Lorca eran todos” no es representarà al Teatro Español de l’Ayuntamiento de Madrid.
L’Ajuntament de Barcelona va decidir portar l’escriptora Elvira Lindo, andalusa criada a Madrid, a fer el pregó de la Festa Major el 24 de setembre del 2006, diada de la Mercè. La senyora Lindo s’ha cagat diverses vegades en públic contra els catalans nacionalistes, contra l’Estatut, contra el mal rotllo que diu que els catalans sembrem per tot l’Estat... (sí, els del mal rotllo som nosaltres, ja ho veieu: hauríem de demanar-los perdó d’existir encara més sovint). No recordo que la senyora Lindo hagi demanat mai cap mena de disculpes per les seves opinions sobre els catalans. Quan algú s’ha queixat, en la torna ha estat encara més crítica. Jo no li demano rectificacions, que quedi clar: que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ha protestat contra la decisió de l’Ajuntament de convidar aquesta senyora i arran d’aquestes protestes a Madrid una altra gent –o els de sempre– s’han posat les mans al cap contra els nacionalistes provincians que no la volen. A més a més, sembla que la senyora Lindo farà el seu pregó de Barcelona en castellà. Hi ha gent que també ho considera un desencert. Pot ser que ho sigui. Tampoc no li costaria gens fer un esforç i almenys dir unes quantes coses en la llengua pròpia de la ciutat que la convida, i potser ho farà. Però suggerir això, a Madrid es considera nacionalisme i provincianisme, una cosa intolerable. En qualsevol cas, la senyora Elvira Lindo farà el seu pregó el dia 24 (o la vigília, no ve d’aquí). Sí, segur, el farà.
No penso anar a escoltar la senyora Elvira Lindo a l’Ajuntament, tot i que ella no em cau malament com a artista –és una bona pallassa, més divertida que el senyor Rubianes–, però l'anècdota em fa concloure un cop més que fins i tot deixant de banda la qüestió nacional, m’estimo més pagar els impostos municipals a Barcelona que a Madrid.
L’Ajuntament de Barcelona va decidir portar l’escriptora Elvira Lindo, andalusa criada a Madrid, a fer el pregó de la Festa Major el 24 de setembre del 2006, diada de la Mercè. La senyora Lindo s’ha cagat diverses vegades en públic contra els catalans nacionalistes, contra l’Estatut, contra el mal rotllo que diu que els catalans sembrem per tot l’Estat... (sí, els del mal rotllo som nosaltres, ja ho veieu: hauríem de demanar-los perdó d’existir encara més sovint). No recordo que la senyora Lindo hagi demanat mai cap mena de disculpes per les seves opinions sobre els catalans. Quan algú s’ha queixat, en la torna ha estat encara més crítica. Jo no li demano rectificacions, que quedi clar: que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ha protestat contra la decisió de l’Ajuntament de convidar aquesta senyora i arran d’aquestes protestes a Madrid una altra gent –o els de sempre– s’han posat les mans al cap contra els nacionalistes provincians que no la volen. A més a més, sembla que la senyora Lindo farà el seu pregó de Barcelona en castellà. Hi ha gent que també ho considera un desencert. Pot ser que ho sigui. Tampoc no li costaria gens fer un esforç i almenys dir unes quantes coses en la llengua pròpia de la ciutat que la convida, i potser ho farà. Però suggerir això, a Madrid es considera nacionalisme i provincianisme, una cosa intolerable. En qualsevol cas, la senyora Elvira Lindo farà el seu pregó el dia 24 (o la vigília, no ve d’aquí). Sí, segur, el farà.
No penso anar a escoltar la senyora Elvira Lindo a l’Ajuntament, tot i que ella no em cau malament com a artista –és una bona pallassa, més divertida que el senyor Rubianes–, però l'anècdota em fa concloure un cop més que fins i tot deixant de banda la qüestió nacional, m’estimo més pagar els impostos municipals a Barcelona que a Madrid.
dimecres, 6 de setembre del 2006
Aire condicionat
Ja veig a venir que estaré tota la tardor, l’hivern, la primavera i fins i tot l’estiu que ve, fins que torni a agafar vacances, mig refredat, o del tot, perquè així com abans anava a la feina a peu, ara hi vaig amb metro. Com sabeu, dins les estacions del metro puja la temperatura respecte al carrer almenys cinc, sis o set graus, perquè lògicament els combois expulsen l’aire calent dels aparells no sols dins dels túnels, sinó pertot el recorregut. I a més faig transbordament. De manera que si al carrer estem a 25 graus, com passa aquests dies, a les estacions la temperatura puja a 32, arriba el metro i baixem a 20, deixes el metro i tornes a estar a 32, surts al carrer i estàs a 25, entres a l’estació altra vegada a 32, puges al metro i novament 20, en surts a 32, puges al carrer i en són 25. Deunidó, per als que som al·lèrgics als corrents d’aire i als canvis de temperatura. Vaig tot el dia que em pengen els mocs del nas i amb la gola enrogallada. Qui ho va dir, que els homes som més valents davant el fred i les dones més porugues? A casa, era la mare la que passava calor sempre, fins al pic de l’hivern. I jo també era així... fins que vaig fer els 40.
Encara sort que al despatx no hi ha aire condicionat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Encara sort que al despatx no hi ha aire condicionat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 2 de setembre del 2006
Vacances
Vacances a les Masies de Voltregà, comarca d’Osona. Ja fa sis anys que hi vaig. Havíem pensat d’anar a la Manga del Mar Menor, però al final, per les circumstàncies*, ens hem estimat més quedar-nos a prop. Tranquil·litat. No em vaig endur el mòbil i ara l’he trobat amb la bústia més que plena. Em sap greu per la gent de bona voluntat que ha intentat contactar amb mi, però no me’n penedeixo. Us demano disculpes, si llegiu açò, però necessitava desconnectar del tot, o gairebé. I l’any que ve em penso que faré el mateix, perquè m’ha anat molt bé. Tot al llarg d’aquestes tres setmanes, he connectat només un parell de vegades amb la xarxa, per mirar si hi havia res d’urgent al correu.
Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.
De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.
En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?
*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.
De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.
En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?
*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 1 de setembre del 2006
El català, segona llengua dels blocs segons NITLE
El National Institute for Techonology and Liberal Education (NITLE), una organització privada nord-americana de recerca tecnològica, ha publicat un estudi segons el qual el català era al final de l’any 2003 la segona llengua més utilitzada als blocs d’internet. L'estudi Nitle Blog Census constata que dels tres milions de blocs de tot el món que llavors tenien enregistrats –dels quals dos milions eren actius–, prop d’uns 123.000 eren en català. Per fer l'estudi sobre l'ús de la llengua dels blocaires, NITLE va tenir en compte només els blocs que havien estat actualitzats en el darrers 90 dies i que contenien, com a mínim, cinc-cents bytes de text.
D’acord amb aquest estudi de NITLE, els blocs en anglès en el moment de recollir les dades eren gairebé dos milions, n’hi havia gairebé tres-cents mil que eren massa breus perquè se’n pogués deduir la llengua en què estaven escrits –és a dir, eren blocs que s'havien obert recentment, dins els 90 dies anteriors a la recollida de les dades, però que només tenien un missatge d'obertura o salutació molt succint–, i a continuació hi havia els blocs en català, per davant dels escrits en francès, espanyol, portuguès, alemany, italià, xinès o farsi.
Malauradament, l’estudi té dades molt endarrerides, de fa gairebé tres anys, i no ofereix possibilitats de contrastar-les. A hores d’ara, que es calcula que hi ha a la xarxa uns 60 milions de blocs, segur que almenys els xinesos i molt possiblement també els escrits en espanyol i en francès superen els escrits en català, tenint en compte el conjunt de parlants d’aquests altres idiomes arreu del món. La mostra de NITLE no era completa perquè en el cens de base no s’havien inclòs tots els blocs que llavors hi havia a la xarxa, sinó sols els que constaven en diversos bancs de dades, en llistes de correu públiques i en subscripcions individuals al cens. Però també cal dir que el biaix d'aquestes dades respecte al català podia afectar igualment els blocs escrits en altres llengües.
I de tota manera, l’estudi de NITLE i moltes altres dades que s’han anat publicant en els darrers anys –com l’ús de la llengua catalana en els fòrums oficials europeus– constaten que el català no sols és la llengua proporcionalment més activa dins la xarxa amb relació al nombre de parlants, sinó també una de les més potents en xifres absolutes, tant pel que fa al nombre de planes web publicades, nombre de missatges publicats, nombre de grups de discussió actius, etc.
Que hi hagi aquesta gran quantitat de bitàcoles en català no vol dir que totes estiguin fetes a Catalunya, ni de lluny. Hi ha arreu del món una comunitat blocaire molt activa que escriu en català. Sense anar més enllà, i perdoneu la immodèstia, segons els comptadors de Blogger hi ha lectors del Vigilant del Far –uns 1.800 visitants periòdics diferents, a hores d’ara, amb una mitjana de dues visites mensuals i cinc pàgines descarregades cadascun– de més de 40 països dels cinc continents. Lògicament, molts d’ells deuen tenir els seus propis blocs en català. Ja vam dir que “el català és una llengua global”.
(Aquesta era la notícia més potent del mes d'agost per a la comunitat blocaire catalana de la qual formo part. Demà parlaré de les vacances i del canvi de pis... si em trec del damunt la pols, l'olor de pintura i vernís i l'estrès postvacacional que arrossego des del començament de setmana.)
D’acord amb aquest estudi de NITLE, els blocs en anglès en el moment de recollir les dades eren gairebé dos milions, n’hi havia gairebé tres-cents mil que eren massa breus perquè se’n pogués deduir la llengua en què estaven escrits –és a dir, eren blocs que s'havien obert recentment, dins els 90 dies anteriors a la recollida de les dades, però que només tenien un missatge d'obertura o salutació molt succint–, i a continuació hi havia els blocs en català, per davant dels escrits en francès, espanyol, portuguès, alemany, italià, xinès o farsi.
Malauradament, l’estudi té dades molt endarrerides, de fa gairebé tres anys, i no ofereix possibilitats de contrastar-les. A hores d’ara, que es calcula que hi ha a la xarxa uns 60 milions de blocs, segur que almenys els xinesos i molt possiblement també els escrits en espanyol i en francès superen els escrits en català, tenint en compte el conjunt de parlants d’aquests altres idiomes arreu del món. La mostra de NITLE no era completa perquè en el cens de base no s’havien inclòs tots els blocs que llavors hi havia a la xarxa, sinó sols els que constaven en diversos bancs de dades, en llistes de correu públiques i en subscripcions individuals al cens. Però també cal dir que el biaix d'aquestes dades respecte al català podia afectar igualment els blocs escrits en altres llengües.
I de tota manera, l’estudi de NITLE i moltes altres dades que s’han anat publicant en els darrers anys –com l’ús de la llengua catalana en els fòrums oficials europeus– constaten que el català no sols és la llengua proporcionalment més activa dins la xarxa amb relació al nombre de parlants, sinó també una de les més potents en xifres absolutes, tant pel que fa al nombre de planes web publicades, nombre de missatges publicats, nombre de grups de discussió actius, etc.
Que hi hagi aquesta gran quantitat de bitàcoles en català no vol dir que totes estiguin fetes a Catalunya, ni de lluny. Hi ha arreu del món una comunitat blocaire molt activa que escriu en català. Sense anar més enllà, i perdoneu la immodèstia, segons els comptadors de Blogger hi ha lectors del Vigilant del Far –uns 1.800 visitants periòdics diferents, a hores d’ara, amb una mitjana de dues visites mensuals i cinc pàgines descarregades cadascun– de més de 40 països dels cinc continents. Lògicament, molts d’ells deuen tenir els seus propis blocs en català. Ja vam dir que “el català és una llengua global”.
(Aquesta era la notícia més potent del mes d'agost per a la comunitat blocaire catalana de la qual formo part. Demà parlaré de les vacances i del canvi de pis... si em trec del damunt la pols, l'olor de pintura i vernís i l'estrès postvacacional que arrossego des del començament de setmana.)