Supòs que no explic res que siga gaire nou, però els quioscs de premsa s’acaben, si més no el concepte de quiosc de premsa. No donen prou. Ja de fa una mica de temps, hi ha quiosquers que quan els toca jubilar-se, i fins i tot abans, tanquen la paradeta. Sens dubte, en el futur hi haurà punts de venda de premsa, però no com els coneixem ara: hi haurà màquines expenedores, hi haurà comerços –els de tot a cent, per exemple– que tindran premsa com una cosa més, i hi haurà altres fórmules. També hi haurà subscriptors, segur. Però el quiosc dedicat exclusivament a vendre premsa i revistes és un concepte esgotat. Tal volta en conservaran uns quants de subvencionats, com a record del passat.
De fet, ja deveu haver notat des de fa una bona colla d’anys que els quioscos cada dia tenen més productes. Han anat ampliant el catàleg per poder sobreviure. Sobreviure i prou. Però és clar, l’evolució no pot allargassar-se gaire més. Els quioscs tenen un problema d’espai consubstancial, irresoluble.
Hi ha quioscs que funcionen, sens dubte. Però em fa l’efecte que fins i tot aquests ho tindran pelut per sobreviure quan s’haurà completat la reconversió del sector.
Tot açò és fruit de converses que darrerament he tingut amb un parell d’amics que es dediquen al negoci de la distribució de premsa al detall. O siga, dos amics empresaris de quiosc, d’aquells que no els fa vergonya explicar-te fil per randa, sense adornaments, el que passa en el sector.
Les causes: el marge cada cop més menut de guany sobre vendes, l’esclavitud dels horaris, les condicions materials del lloc de treball, la duresa de la faena i, a l’últim, la competència que de cara als compradors passavolants ha comportat la premsa gratuïta: eixe ha sigut el colp de gràcia. Ja no hi ha gent que vaja al quiosc perquè se li acut de sobte que vol llegir el diari: és un tipus de client que per als quiosquers ha desaparegut quasi del tot.
Si teniu amics quiosquers, doncs, animeu-los... o doneu-los el condol, el que més adequat us parega en les seues circumstàncies.