Per mi és ben clar que un dels dos partits polítics espanyols més importants, i més de la meitat de l’altre, i jutges, i periodistes, i altra gent conspícua, i bastants espanyols del carrer, de dretes i també d’esquerres, tenen un cangueli, un escagarrinament, un terror més gran a un escenari basc sense ETA, en el qual calgui parlar «de tot», que no pas a un escenari com és l’actual, de kale borroka setmanal, atemptats semestrals i morts de tant en tant. No poden concebre que la seva Españñña es trenqui: antes roja (de sang) que rota.
Ara s’entén més allò que cantàvem fa temps mig de broma: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes.» Ja ho crec que sí. Potser no disparen –o sí, de tant en tant sí: continua havent-hi tortures–, o no disparen tant, o disparen sota l’empara de lleis iniqües, però fan tots els possibles perquè els trets no s’aturin, ja que si s’aturen caldrà parlar, segurament amb veu fluixa. I ells només saben cridar.
I no cal que em digau que la culpa de la sang és de qui posa bombes i mata, si us plau, que aquí ja hi arrib. Però davant els qui posen bombes hi ha actituds molt diverses, i passa sovint que els més valents, els més decidits a posar punt i final a l’assassinat, no són els que més criden «assassins!». De sempre m’han interessat molt més els que no criden i van fent (sovint davant la intransigència dels cridaners, que els sembla que no cridar ja és sospitós).
Nihil novum sub sole, o com es diga.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 30 de gener del 2007
dissabte, 27 de gener del 2007
El miracle de Barcelona
(Nota prèvia: no llegiu aquest article en cas que hàgiu tingut una setmana dolenta per un cúmul de desgràcies, o si heu perdut recentment algun familiar o una amistat en un accident o a causa de la imperícia d’algú.)
Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.
Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.
Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.
(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.
Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.
Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.
(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 25 de gener del 2007
Retrat breu d’una depressió
Francesc-Marc Álvaro és un periodista que valoro força pel contingut humà d’alguns dels seus escrits. S’equivoca, crec, en el seu partidisme polític, perquè això li lleva prestigi i independència a l’hora de parlar d’altres qüestions socials, però quan parla d’afers més humans –no vull dir que la política no sigui humana, tot i que de vegades sembla, en efecte, que no ho és... ja m’enteneu– molt sovint hi toca força. Fa unes setmanes va escriure una peça que considero molt assenyada i exacta sobre les depressions. No sé si és que ho ha viscut ell mateix o li ho han explicat molt ben explicat, però trobo que està força ben descrit, i ho afirmo des de l’experiència que et dóna haver tocat el gènere molt de prop. Com que vull conservar aquest text i no sé on, el penjo ací. No és el primer cop que reprodueixo textos a Álvaro –per exemple, vegeu ací i aquí–, tot i que només el conec de vista. És un home del qual m’agradaria ser amic. Crec que ens entendríem força... si no parlàvem gaire de política.
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 23 de gener del 2007
Ségolène Royal, a favor de la independència de Catalunya
Copio:
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 20 de gener del 2007
Aventura en un gran magatzem
(Deixo només apuntada una qüestió de llengua: per què el plural «grans magatzems»? Voleu dir que no és per mimetisme amb el castellà? La proposta lingüística d’avui és, doncs, «gran magatzem», o «un magatzem dels grans».)
No penso dir-ne el nom, perquè ells el que cerquen és que la gent en parli, ni que sigui malament. Des de fa temps, intento evitar d’anar-hi, però aquest cop, que volia una cosa que no trobava enlloc i m’havien dit que allà hi era, no vaig poder resistir-m’hi. Una peça de roba d’esport. Hi vaig dilluns al vespre, en sortir del despatx. Milions de quilòmetres quadrats de peces d’esport similars, cosa que em mareja, m’atabala tant que ja em penedeixo d’haver-hi anat. Trobo la peça que cercava, però, relativament ràpid. Hi ha un rètol al capdamunt de l’expositor que hi diu ben clar: «Rebaixes / 19 €.». Són força rebaixades, perquè l’etiqueta diu 39 €. Vaig cap a caixa, satisfet. Diu la noia, molt joveneta, després de teclejar un munt de xifres: «Ui, deu ser un error, perquè la màquina em marca 24, no 19.» Dic jo: «Doncs, allà ho diu ben clar... Però bé, m’és igual. 24. Tingui, 25 euros.» Ella tecleja de nou, s’obre la caixa, em dóna el tiquet i... «Ui, no tinc canvi.» Jo: «No té canvi de 25? No té un euro?» Ella: «No, em sap greu. S’haurà d’esperar.» «Bé, m’espero.» Ella tanca la caixa i se’n va qui sap a on. Passen els minuts. Apareix mentrestant una altra noia: «Que l’atenen?» Jo: «Sí, però malament.» «I doncs?» Li explico la història i li dic que l’altra noia fa més de cinc minuts que ha marxat. Diu la segona noia: «Doncs això que diu del preu, crec que té raó, perquè si la peça era allà, la culpa és nostra i el client no ha de pagar els nostres errors. I jo crec que aquí sí que hi ha canvi, però amb monedes més petites. Les vol?» Jo: «Sí, però ara què fem? Hem d’esperar l’altra noia, no?» Noia segona: «Sí, hem d’esperar-la.» Se’n va la noia segona. Al cap d’onze minuts d’haver-se’n anat, arriba la primera. Li dic: «Onze minuts, eh?» Ella: «Sí, perdoni, és que han trigat molt... Ara li dono l’euro.» Jo: «No, ara m’ha de donar sis euros, perquè l’altra noia m’ha dit que és culpa de vostès...» I li explico el que ha dit l’altra. Noia primera: «Ui, això ho ha de decidir la supervisora.» Jo: «Doncs que vingui la supervisora, que ja no ve d’aquí.» Set minuts després –set minuts més!–, arriba la supervisora, acompanyada de les dues noies. «¿Qué quiere?» Textual. Jo, una mica sorprès pel to: «Doncs, que m’han dit que...» I li explico la història. La supervisora: «Ah, pues no puede ser. Eso debe [sic] ser algún cliente que lo ha dejado ahí, però ésta vale ahora, con las rebajas, 24.» Jo: «Però vostè creu que un client es dedicarà a traslladar unes quantes peces, totes iguals, d’un expositor a l’altre?» Supervisora: «No creo. Las otras son distintas, de 19. Usted se debe [sic] haber confundido.» Jo: «L’expositor és aquell d’allà al fons, però si vostè em diu que són diferents, me l’haig de creure. De tota manera, crec que ho hagi fet qui ho hagi fet, és un error de vostès que no han de pagar els clients. I jo fa vint minuts que sóc aquí, i estava disposat a passar per alt aquest error, però ara ja no. Vull el full de reclamacions.» Amb tot això, les altres noies que havien intervingut abans, ben mudes. Supervisora: «Ah, pues eso [sic] tendrá que ir a la planta de arriba, a Atención al Cliente.» «Molt bé, ja no ve d’aquí. Me n’hi vaig.» M’enduc la peça comprada –i pagada a 24. Quan vaig cap a l’escala mecànica per pujar a l’altra planta, passo davant l’expositor de «19 €» dels dallonses. Hi ha unes quantes peces exactament iguals com la meva, totes allà mateix. Això em confirma que ha estat un error de la casa. Sospito que les altres noies ho sabien, però han callat davant la supervisora. Miro enrere, per veure si encara hi ha la supervisora a la vista, però ja no hi és. Ara no vull tornar a buscar una persona que ja és veu que sembla que no té ordres de tractar bé el client, sinó al contrari. Per tant, perdríem més temps i no avançaríem. A més, jo ara ja no reclamo cinc euros, jo reclamo la meua dignitat. Vaig al pis de dalt, a «Atención al cliente», que també es diu «Atenció al client». Ara caic que la supervisora no ha baixat mai del castellà. Potser no m’ha entès? M’és igual, tenia el deure d’entendre’m (i fins i tot, penso, de parlar-me en català: la llengua del client, en aquestes situacions, hauria de prevaldre). Aparco, però, el tema de la llengua: em molestava més el to superbiós i prepotent de la dona que no pas el fet que parlés en castellà. M’atenen a Atenció al client. «Vinc a fer una reclamació...» Ho explico resumidament a una noia. Em dóna un paper que hi diu «Sugerencias». Li dic: «Potser no m’he explicat prou bé, no vull fer un suggeriment, vull fer una protesta, una reclamació, en un full oficial.» Em diu, encara: «És que aquests fulls són els que fem servir internament tant per a reclamacions com per a suggeriments...» I davant meu guixa la paraula «Sugerencias» i hi comença a escriure «Reclam...». Li dic: «Que no m’entén? Vull un full oficial de reclamacions!». Ella: «Ah! Un full oficial. És aquest.» I llavors, per fi, em dóna el full. Hi escric de pressa, perquè ja ha passat un munt de temps i m’esperen. Els deixo una còpia i me’n vaig. L’endemà no l’altre vaig a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (ronda de Sant Pau 43), que hi havia de passar per la vora, i els lliuro el full de reclamacions i una fotocòpia del comprovant de compra. Ja sé que no servirà de res –si serveix de res, ja us ho explicaré–, però un cop fet això m’he quedat una mica més tranquil. El que em sap greu és que si fan alguna cosa –potser la supervisora del magatzem encara riu en castellà de la meua dignitat ofesa, perquè sap que ella quedarà impune–, possiblement qui es carregui els neulers serà una de les dues noies, o totes dues, que poc o molt van intentar arreglar els problemes amb què es van trobar. L’obstacle gros d’aquell dia, dilluns passat, va ser la supervisora. Ella va provocar que jo m’enfadés de debò, en negar-se a complir el seu deure. Bé, ací us ho deixo, estic esgotat només d’escriure-ho.
(Afegitó de dilluns 22. Trobo al correu el missatge d'un lector atent: «Bona nit! Intueixo pel que dius que aquest gran magatzem no era Decathlon, on jo treballo, més que res per les escales mecàniques, ja que no n’hi ha. A més a més, tot això que t’ha passat, aquí no t’hauria passat. M’he fet un fart de veure la mateixa situació i, com hauria de ser normal, el client sempre s’emporta el producte al preu que ell ha vist i a vegades amb una diferència prou important! I això és tot, que vagi bé!»
Efectivament, la "gimcana de la dignitat" no va ser a Decathlon ;-))
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No penso dir-ne el nom, perquè ells el que cerquen és que la gent en parli, ni que sigui malament. Des de fa temps, intento evitar d’anar-hi, però aquest cop, que volia una cosa que no trobava enlloc i m’havien dit que allà hi era, no vaig poder resistir-m’hi. Una peça de roba d’esport. Hi vaig dilluns al vespre, en sortir del despatx. Milions de quilòmetres quadrats de peces d’esport similars, cosa que em mareja, m’atabala tant que ja em penedeixo d’haver-hi anat. Trobo la peça que cercava, però, relativament ràpid. Hi ha un rètol al capdamunt de l’expositor que hi diu ben clar: «Rebaixes / 19 €.». Són força rebaixades, perquè l’etiqueta diu 39 €. Vaig cap a caixa, satisfet. Diu la noia, molt joveneta, després de teclejar un munt de xifres: «Ui, deu ser un error, perquè la màquina em marca 24, no 19.» Dic jo: «Doncs, allà ho diu ben clar... Però bé, m’és igual. 24. Tingui, 25 euros.» Ella tecleja de nou, s’obre la caixa, em dóna el tiquet i... «Ui, no tinc canvi.» Jo: «No té canvi de 25? No té un euro?» Ella: «No, em sap greu. S’haurà d’esperar.» «Bé, m’espero.» Ella tanca la caixa i se’n va qui sap a on. Passen els minuts. Apareix mentrestant una altra noia: «Que l’atenen?» Jo: «Sí, però malament.» «I doncs?» Li explico la història i li dic que l’altra noia fa més de cinc minuts que ha marxat. Diu la segona noia: «Doncs això que diu del preu, crec que té raó, perquè si la peça era allà, la culpa és nostra i el client no ha de pagar els nostres errors. I jo crec que aquí sí que hi ha canvi, però amb monedes més petites. Les vol?» Jo: «Sí, però ara què fem? Hem d’esperar l’altra noia, no?» Noia segona: «Sí, hem d’esperar-la.» Se’n va la noia segona. Al cap d’onze minuts d’haver-se’n anat, arriba la primera. Li dic: «Onze minuts, eh?» Ella: «Sí, perdoni, és que han trigat molt... Ara li dono l’euro.» Jo: «No, ara m’ha de donar sis euros, perquè l’altra noia m’ha dit que és culpa de vostès...» I li explico el que ha dit l’altra. Noia primera: «Ui, això ho ha de decidir la supervisora.» Jo: «Doncs que vingui la supervisora, que ja no ve d’aquí.» Set minuts després –set minuts més!–, arriba la supervisora, acompanyada de les dues noies. «¿Qué quiere?» Textual. Jo, una mica sorprès pel to: «Doncs, que m’han dit que...» I li explico la història. La supervisora: «Ah, pues no puede ser. Eso debe [sic] ser algún cliente que lo ha dejado ahí, però ésta vale ahora, con las rebajas, 24.» Jo: «Però vostè creu que un client es dedicarà a traslladar unes quantes peces, totes iguals, d’un expositor a l’altre?» Supervisora: «No creo. Las otras son distintas, de 19. Usted se debe [sic] haber confundido.» Jo: «L’expositor és aquell d’allà al fons, però si vostè em diu que són diferents, me l’haig de creure. De tota manera, crec que ho hagi fet qui ho hagi fet, és un error de vostès que no han de pagar els clients. I jo fa vint minuts que sóc aquí, i estava disposat a passar per alt aquest error, però ara ja no. Vull el full de reclamacions.» Amb tot això, les altres noies que havien intervingut abans, ben mudes. Supervisora: «Ah, pues eso [sic] tendrá que ir a la planta de arriba, a Atención al Cliente.» «Molt bé, ja no ve d’aquí. Me n’hi vaig.» M’enduc la peça comprada –i pagada a 24. Quan vaig cap a l’escala mecànica per pujar a l’altra planta, passo davant l’expositor de «19 €» dels dallonses. Hi ha unes quantes peces exactament iguals com la meva, totes allà mateix. Això em confirma que ha estat un error de la casa. Sospito que les altres noies ho sabien, però han callat davant la supervisora. Miro enrere, per veure si encara hi ha la supervisora a la vista, però ja no hi és. Ara no vull tornar a buscar una persona que ja és veu que sembla que no té ordres de tractar bé el client, sinó al contrari. Per tant, perdríem més temps i no avançaríem. A més, jo ara ja no reclamo cinc euros, jo reclamo la meua dignitat. Vaig al pis de dalt, a «Atención al cliente», que també es diu «Atenció al client». Ara caic que la supervisora no ha baixat mai del castellà. Potser no m’ha entès? M’és igual, tenia el deure d’entendre’m (i fins i tot, penso, de parlar-me en català: la llengua del client, en aquestes situacions, hauria de prevaldre). Aparco, però, el tema de la llengua: em molestava més el to superbiós i prepotent de la dona que no pas el fet que parlés en castellà. M’atenen a Atenció al client. «Vinc a fer una reclamació...» Ho explico resumidament a una noia. Em dóna un paper que hi diu «Sugerencias». Li dic: «Potser no m’he explicat prou bé, no vull fer un suggeriment, vull fer una protesta, una reclamació, en un full oficial.» Em diu, encara: «És que aquests fulls són els que fem servir internament tant per a reclamacions com per a suggeriments...» I davant meu guixa la paraula «Sugerencias» i hi comença a escriure «Reclam...». Li dic: «Que no m’entén? Vull un full oficial de reclamacions!». Ella: «Ah! Un full oficial. És aquest.» I llavors, per fi, em dóna el full. Hi escric de pressa, perquè ja ha passat un munt de temps i m’esperen. Els deixo una còpia i me’n vaig. L’endemà no l’altre vaig a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (ronda de Sant Pau 43), que hi havia de passar per la vora, i els lliuro el full de reclamacions i una fotocòpia del comprovant de compra. Ja sé que no servirà de res –si serveix de res, ja us ho explicaré–, però un cop fet això m’he quedat una mica més tranquil. El que em sap greu és que si fan alguna cosa –potser la supervisora del magatzem encara riu en castellà de la meua dignitat ofesa, perquè sap que ella quedarà impune–, possiblement qui es carregui els neulers serà una de les dues noies, o totes dues, que poc o molt van intentar arreglar els problemes amb què es van trobar. L’obstacle gros d’aquell dia, dilluns passat, va ser la supervisora. Ella va provocar que jo m’enfadés de debò, en negar-se a complir el seu deure. Bé, ací us ho deixo, estic esgotat només d’escriure-ho.
(Afegitó de dilluns 22. Trobo al correu el missatge d'un lector atent: «Bona nit! Intueixo pel que dius que aquest gran magatzem no era Decathlon, on jo treballo, més que res per les escales mecàniques, ja que no n’hi ha. A més a més, tot això que t’ha passat, aquí no t’hauria passat. M’he fet un fart de veure la mateixa situació i, com hauria de ser normal, el client sempre s’emporta el producte al preu que ell ha vist i a vegades amb una diferència prou important! I això és tot, que vagi bé!»
Efectivament, la "gimcana de la dignitat" no va ser a Decathlon ;-))
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 18 de gener del 2007
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
El tema és també de llengua, però sobretot és de sentit comú i toca altres àmbits: consum, salut, comunicació... Us copio tal com raja un missatge que he rebut, amb el plantejament del problema i la solució ja feta:
«Hi ha una cosa que no sé on dir i se m’ha acudit de dir-te-la a tu. Has triat dedicar un temps al teu bloc, cosa que ni he triat, ni he decidit de fer, ni crec que sabés fer ni mantenir.
»És sobre el final dels anuncis dels medicaments, quan diuen “Llegiu les instruccions d’aquest medicament i consulteu el farmacèutic”. Si m’he de llegir les instruccions és que ja he comprat el medicament. I què vol dir “les instruccions”? M’expliquen com es munta el medicament? Ho he estat remenant una estona i a banda d’una referència clara en una pàgina de la Generalitat on especifica el cos de la lletra, el to del blau del fons, els pictogrames, els segons que ha de mantenir-se en pantalla, la locució (tot això amb faltes incloses)... ningú diu res sobre el missatge. O jo no ho he sabut trobar.
»Què ens volen dir? Que abans de comprar res en parlem amb el farmacèutic i que quan ja tinguem el producte que sembla que ens ha de curar ens llegim el prospecte, no fos cas que fóssim intolerants a la lactosa i que el medicament en portés, a més de saber com i quan l’hem de prendre, com l’hem de conservar, etc...
»No ho sé, sempre m’ha semblat que calia canviar el missatge per, per exemple: “Consulteu el farmacèutic i llegiu sempre els prospectes dels medicaments.”
»Ara ja ho he dit. Tu mateix, del que t’acabo de dir, fes-ne el que vulguis.
»I gràcies pel bloc. De debò.
»Fins aviat.»
Quin descans, veure que hi ha lectores i lectors que treballen per tu, que et fan la feina de franc... ;-)
(Un altre corresponsal del vigilant del far m’ha fet recordar ara [20 de gener] com era originàriament l’avís institucional sobre el qual raonava la comunicant de despús-ahir, i potser a partir d’aquí es pot explicar com és que en voler resumir-lo, el missatge ha perdut coherència. La versió original era si fa no fa així:
1. Aquest anunci és d’un medicament.
2. Llegiu detingudament les instruccions d’ús.
3. En cas de dubte, consulteu el farmacèutic.
I doncs, en perdre’s la introducció del punt 3 –«en cas de dubte...»– i quedar la consulta al farmacèutic penjada al final per inèrcia, el missatge grinyola. Les «instruccions» ja hi eren, però a mi la veritat és que no em sembla que sigui un mot mal utilitzat. Ara, l’ordre de les frases sí que caldria canviar-lo, tal com suggeria la comunicant primera.)
(Afegitó de diumenge 21 de gener, a tres quarts d'onze del matí: Tot comptat i debatut, tenint en compte que la condició expressada per la locució «en cas de dubte» sembla necessària en aquest context i que no és gens difícil, de passada, eludir un possible cas –per a alguns– de llenguatge suposadament sexista, la proposta (provisional) del Vigilant del Far per a aquest missatge és la següent: «Llegiu sempre els prospectes dels medicaments i si teniu cap dubte consulteu-lo a la farmàcia.»
La primera comunicant m'escriu arran d'aquest darrer comentari i em diu: «Trobo que és la frase més encertada que es podia trobar, ara que sabem d’on ve tot plegat, per dir el que segurament es pretén dir per part de l’anunciant del medicament: “Primer de tot compri’l, però sobretot no se’l prengui a la babalà, si té cap dubte vagi a la farmàcia i pregunti-ho.” Diria que és perfecta..., però segurament massa llarga, no sé com però s’hauria d’escurçar si s’ha de mantenir el format actual.»
De moment, doncs, sembla que la «qüestió de llengua» queda tancada... si ningú no diu res més. El vigilant no té cap inconvenient a anar completant aquesta nota, o altres, amb els comentaris dels lectors.)
«Hi ha una cosa que no sé on dir i se m’ha acudit de dir-te-la a tu. Has triat dedicar un temps al teu bloc, cosa que ni he triat, ni he decidit de fer, ni crec que sabés fer ni mantenir.
»És sobre el final dels anuncis dels medicaments, quan diuen “Llegiu les instruccions d’aquest medicament i consulteu el farmacèutic”. Si m’he de llegir les instruccions és que ja he comprat el medicament. I què vol dir “les instruccions”? M’expliquen com es munta el medicament? Ho he estat remenant una estona i a banda d’una referència clara en una pàgina de la Generalitat on especifica el cos de la lletra, el to del blau del fons, els pictogrames, els segons que ha de mantenir-se en pantalla, la locució (tot això amb faltes incloses)... ningú diu res sobre el missatge. O jo no ho he sabut trobar.
»Què ens volen dir? Que abans de comprar res en parlem amb el farmacèutic i que quan ja tinguem el producte que sembla que ens ha de curar ens llegim el prospecte, no fos cas que fóssim intolerants a la lactosa i que el medicament en portés, a més de saber com i quan l’hem de prendre, com l’hem de conservar, etc...
»No ho sé, sempre m’ha semblat que calia canviar el missatge per, per exemple: “Consulteu el farmacèutic i llegiu sempre els prospectes dels medicaments.”
»Ara ja ho he dit. Tu mateix, del que t’acabo de dir, fes-ne el que vulguis.
»I gràcies pel bloc. De debò.
»Fins aviat.»
Quin descans, veure que hi ha lectores i lectors que treballen per tu, que et fan la feina de franc... ;-)
(Un altre corresponsal del vigilant del far m’ha fet recordar ara [20 de gener] com era originàriament l’avís institucional sobre el qual raonava la comunicant de despús-ahir, i potser a partir d’aquí es pot explicar com és que en voler resumir-lo, el missatge ha perdut coherència. La versió original era si fa no fa així:
1. Aquest anunci és d’un medicament.
2. Llegiu detingudament les instruccions d’ús.
3. En cas de dubte, consulteu el farmacèutic.
I doncs, en perdre’s la introducció del punt 3 –«en cas de dubte...»– i quedar la consulta al farmacèutic penjada al final per inèrcia, el missatge grinyola. Les «instruccions» ja hi eren, però a mi la veritat és que no em sembla que sigui un mot mal utilitzat. Ara, l’ordre de les frases sí que caldria canviar-lo, tal com suggeria la comunicant primera.)
(Afegitó de diumenge 21 de gener, a tres quarts d'onze del matí: Tot comptat i debatut, tenint en compte que la condició expressada per la locució «en cas de dubte» sembla necessària en aquest context i que no és gens difícil, de passada, eludir un possible cas –per a alguns– de llenguatge suposadament sexista, la proposta (provisional) del Vigilant del Far per a aquest missatge és la següent: «Llegiu sempre els prospectes dels medicaments i si teniu cap dubte consulteu-lo a la farmàcia.»
La primera comunicant m'escriu arran d'aquest darrer comentari i em diu: «Trobo que és la frase més encertada que es podia trobar, ara que sabem d’on ve tot plegat, per dir el que segurament es pretén dir per part de l’anunciant del medicament: “Primer de tot compri’l, però sobretot no se’l prengui a la babalà, si té cap dubte vagi a la farmàcia i pregunti-ho.” Diria que és perfecta..., però segurament massa llarga, no sé com però s’hauria d’escurçar si s’ha de mantenir el format actual.»
De moment, doncs, sembla que la «qüestió de llengua» queda tancada... si ningú no diu res més. El vigilant no té cap inconvenient a anar completant aquesta nota, o altres, amb els comentaris dels lectors.)
dimarts, 16 de gener del 2007
Teoria sobre els diners negres
Ara fa cinc anys que l’euro va començar a funcionar. Jo ja feia els comptes en euros des del final del 99, o abans i tot, just des del moment que es va fixar que un euro valdria 166,386 pessetes, que ara no recordo quan va ser. Llavors feia pocs comptes, la veritat siga diga, de manera que no em va ser difícil.
El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 14 de gener del 2007
Por de les lesions
Això de tenir un bloc és fantàstic perquè pots escriure el que vulguis sobre el tema que et peti i publicar-ho sense cap problema. I avui, aquest matí que m'he quedat sol fins al migdia, em ve de gust parlar una mica de futbol, ja ho veieu. Una mica, no gaire.
Vaig veure el partit d'ahir a la nit, de l'Espanyol contra el Barça. I els del Barça, la primera mitja hora del partit, em van fer l'efecte que es menjarien els de l'Espanyol sense despentinar-se gaire. Però va ser la primera mitja hora i prou. Perquè els del Barça van acusar de seguida les contínues guitzes i travetes que els feien els altres, més jovenets i amb més empenta, i es van arronsar. Sobretot, Xavi i Ronaldinho –que ja té versió en català de la web i això és molt i molt important per a la nostra llengua perquè diuen que és el millor jugador de futbol del món, però ara parlem d'una altra cosa. O sigui, crec que el Barça va perdre perquè els del Barça, uns quants del Barça, van decidir que no pagava la pena arriscar les seues valuoses cames en un partit dur com aquell, i encara durant la primera fase del campionat. I van fer un pas enrere.
No he llegit les crítiques dels diaris, però m'hi jugo un pèsol que l'anàlisi de molts comentaristes anirà per aquesta línia.
Jo crec que els jugadors d'aquest nivell han de ser conscients que les guitzes que poden rebre en un partit, les vegi o no l'àrbitre, formen part del seu contracte. Si davant les puntades i les potades s'arronsen, vol dir que no són prou professionals. Escolteu, els trilions que us paguen, us penseu que són només per fer filigranes els dies que les coses us van de cara, o què?
I de futbol ja no en sé gaire més. Hi sóc aficionat, però com que vaig estar de baixa de l'afecció (de mirar-me'l) durant tots aquells anys horrorosos del final de l'era Núñez, Gaspart, Van Gaal, etc., vaig perdre pistonada, i ara m'ho agafo amb més calma. I dorm més bé, és clar. Aquesta nit he clapat com un xiquet, tot i els tres gols que ens va fer l'equip mig filial del Madrit (davant el Madrit, no van pas jugar com ahir, no, els pericos...)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vaig veure el partit d'ahir a la nit, de l'Espanyol contra el Barça. I els del Barça, la primera mitja hora del partit, em van fer l'efecte que es menjarien els de l'Espanyol sense despentinar-se gaire. Però va ser la primera mitja hora i prou. Perquè els del Barça van acusar de seguida les contínues guitzes i travetes que els feien els altres, més jovenets i amb més empenta, i es van arronsar. Sobretot, Xavi i Ronaldinho –que ja té versió en català de la web i això és molt i molt important per a la nostra llengua perquè diuen que és el millor jugador de futbol del món, però ara parlem d'una altra cosa. O sigui, crec que el Barça va perdre perquè els del Barça, uns quants del Barça, van decidir que no pagava la pena arriscar les seues valuoses cames en un partit dur com aquell, i encara durant la primera fase del campionat. I van fer un pas enrere.
No he llegit les crítiques dels diaris, però m'hi jugo un pèsol que l'anàlisi de molts comentaristes anirà per aquesta línia.
Jo crec que els jugadors d'aquest nivell han de ser conscients que les guitzes que poden rebre en un partit, les vegi o no l'àrbitre, formen part del seu contracte. Si davant les puntades i les potades s'arronsen, vol dir que no són prou professionals. Escolteu, els trilions que us paguen, us penseu que són només per fer filigranes els dies que les coses us van de cara, o què?
I de futbol ja no en sé gaire més. Hi sóc aficionat, però com que vaig estar de baixa de l'afecció (de mirar-me'l) durant tots aquells anys horrorosos del final de l'era Núñez, Gaspart, Van Gaal, etc., vaig perdre pistonada, i ara m'ho agafo amb més calma. I dorm més bé, és clar. Aquesta nit he clapat com un xiquet, tot i els tres gols que ens va fer l'equip mig filial del Madrit (davant el Madrit, no van pas jugar com ahir, no, els pericos...)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 13 de gener del 2007
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
«Abans de la llengua, la consciència», va dir algú sense gaire raó, o molta, segons com. Però avui sí que em va bé. O sigui, en aquesta nota, més avall, parlaré de la llengua, però abans parlaré de consciència ciutadana i ecològica. Dit d’una altra manera, primer l’obligació (cívica), després la devoció (filològica).
Vaig parlar de grues i no vaig dir res del que resta del turó del Putget, que al capdamunt de tot de moment no hi ha grues perquè encara hi estan foradant, però aviat n’hi haurà. (A la punta de tot no hi ha grues, però uns metres més avall, a tocar del cim, sí que n’hi ha: al capdamunt del carrer de la Costa, cantonada amb Ferran Puig.)
Perquè heu de saber, amigues i amics, que la part de dalt de tot del turó l’han tallada ara pel mig com si fos un formatge de teta gallega. I ara, a la banda muntanya, la que dóna al Tibidabo, hi plantaran cent-cinquanta aparcaments, i per dissimular diu que hi faran també un esplai d’avis i un altre d’infants, per allò que se’n conservin els usos socials o com es digui. Val la pena, si voleu plorar, que feu un volt pel Putget, passeu pel carrer Marmellà i mireu el que queda de la punta de la muntanya... si quan hi passeu en queda alguna cosa. Només de veure això ja et fas una idea clara de la sensibilitat ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, que diuen que és d’esquerres.
El que ha passat amb aquest turó del Putget és paradigmàtic: la part que s’ha salvat (de moment) és la banda que mira al mar, que era l’originàriament privada, propietat de la família Morató, segons les cròniques oficials. La finca es deia «Torre España» i va ser cedida a l’Ajuntament amb la condició expressa que es conservés el jardí. L’altra part, la que ara foraden, no tenia aquesta condició. Els textos oficials diuen que «des de les places superiors [del parc del Putget] es pot contemplar una vista extraordinària tant en direcció al mar, amb tota [sic] Barcelona estesa als peus del visitant, com cap a la serra de Collserola.» Ara aquesta segona part –«...com cap a la serra de Collserola»– l’hauran de suprimir, perquè s’hi veuran aparcaments. Aparcaments i unes llars d’infants i casals d’avis molt socials que, no cal dir-ho, no es podien fer enlloc més de Barcelona que al capdamunt de tot d’una de les sis elevacions bàsiques –Carmel, Peira, Rovira, Putget, Monterols, Creueta del Coll– que temps era temps clapaven la part alta de la ciutat amb pigues verdes. Ànims, Ajuntament i companyia, que al Carmel encara hi ha camp per córrer i per explotar. Llàstima que el Parc Güell sigui patrimoni de la humanitat, oi?
I ara, la llengua.
Un amable lector diu que el nom del turó hauria de ser «Puget», i no «Putget». I té tota la raó, perquè el nom, vingui d’una denominació popular del turó o vingui d’un antropònim (recordeu Un senyor de Barcelona, de Pla), ve de puig, que com se sap deriva amb g/j (pujol, pujar, puges...), ja que la i de puig té la funció d'assenyalar que la g cal pronunciar-la amb so fricatiu prepalatal sonor (perdoneu els paraulots, jo també he hagut de mirar-los a la gramàtica per recordar-los) i per tant amb el so que trobem a bogeria, pagès, gener o rajar. Si no, la gent que veiés «pug» pronunciaria la g com la de «reg», i la cosa sonaria gairebé com «puc».
D’on ha sortit, doncs, la t de Putget? Segurament, diu el meu comunicant, de la pronúncia popular, que és «putxet», per analogia amb la pronúncia del mot primitiu «puig» (que es pronuncia com si s’escrigués «putx»). Però és impossible de seguir un rastre fiable d’aquests topònims/antropònims (topònim és el nom propi d'un indret, antropònim el d'una persona), perquè quan tires 50-70 anys enrere ja trobes grafies impossibles. Abans de Pompeu Fabra, que ens va codificar la llengua, això era el caos. De tota manera, no té gaire sentit que el nom oficial sigui «Putget», perquè així no ho pronuncia ningú: la gent diu «Putxet». Per tant, algú hauria de fer un cop de cap i tornat al «Puget» original o, si es vol, a «Putxet». Però «Putget» no té cap raó a favor, crec: perquè ni és correcte ni ho diu gairebé ningú... tret dels quatre que s'hi han fixat i han acabat per pronunciar el mot, esforçant-s'hi, tal com el veien escrit.
Si algú en sap més i coneix el secret del «Putget», ja ens ho dirà.
Vaig parlar de grues i no vaig dir res del que resta del turó del Putget, que al capdamunt de tot de moment no hi ha grues perquè encara hi estan foradant, però aviat n’hi haurà. (A la punta de tot no hi ha grues, però uns metres més avall, a tocar del cim, sí que n’hi ha: al capdamunt del carrer de la Costa, cantonada amb Ferran Puig.)
Perquè heu de saber, amigues i amics, que la part de dalt de tot del turó l’han tallada ara pel mig com si fos un formatge de teta gallega. I ara, a la banda muntanya, la que dóna al Tibidabo, hi plantaran cent-cinquanta aparcaments, i per dissimular diu que hi faran també un esplai d’avis i un altre d’infants, per allò que se’n conservin els usos socials o com es digui. Val la pena, si voleu plorar, que feu un volt pel Putget, passeu pel carrer Marmellà i mireu el que queda de la punta de la muntanya... si quan hi passeu en queda alguna cosa. Només de veure això ja et fas una idea clara de la sensibilitat ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, que diuen que és d’esquerres.
El que ha passat amb aquest turó del Putget és paradigmàtic: la part que s’ha salvat (de moment) és la banda que mira al mar, que era l’originàriament privada, propietat de la família Morató, segons les cròniques oficials. La finca es deia «Torre España» i va ser cedida a l’Ajuntament amb la condició expressa que es conservés el jardí. L’altra part, la que ara foraden, no tenia aquesta condició. Els textos oficials diuen que «des de les places superiors [del parc del Putget] es pot contemplar una vista extraordinària tant en direcció al mar, amb tota [sic] Barcelona estesa als peus del visitant, com cap a la serra de Collserola.» Ara aquesta segona part –«...com cap a la serra de Collserola»– l’hauran de suprimir, perquè s’hi veuran aparcaments. Aparcaments i unes llars d’infants i casals d’avis molt socials que, no cal dir-ho, no es podien fer enlloc més de Barcelona que al capdamunt de tot d’una de les sis elevacions bàsiques –Carmel, Peira, Rovira, Putget, Monterols, Creueta del Coll– que temps era temps clapaven la part alta de la ciutat amb pigues verdes. Ànims, Ajuntament i companyia, que al Carmel encara hi ha camp per córrer i per explotar. Llàstima que el Parc Güell sigui patrimoni de la humanitat, oi?
I ara, la llengua.
Un amable lector diu que el nom del turó hauria de ser «Puget», i no «Putget». I té tota la raó, perquè el nom, vingui d’una denominació popular del turó o vingui d’un antropònim (recordeu Un senyor de Barcelona, de Pla), ve de puig, que com se sap deriva amb g/j (pujol, pujar, puges...), ja que la i de puig té la funció d'assenyalar que la g cal pronunciar-la amb so fricatiu prepalatal sonor (perdoneu els paraulots, jo també he hagut de mirar-los a la gramàtica per recordar-los) i per tant amb el so que trobem a bogeria, pagès, gener o rajar. Si no, la gent que veiés «pug» pronunciaria la g com la de «reg», i la cosa sonaria gairebé com «puc».
D’on ha sortit, doncs, la t de Putget? Segurament, diu el meu comunicant, de la pronúncia popular, que és «putxet», per analogia amb la pronúncia del mot primitiu «puig» (que es pronuncia com si s’escrigués «putx»). Però és impossible de seguir un rastre fiable d’aquests topònims/antropònims (topònim és el nom propi d'un indret, antropònim el d'una persona), perquè quan tires 50-70 anys enrere ja trobes grafies impossibles. Abans de Pompeu Fabra, que ens va codificar la llengua, això era el caos. De tota manera, no té gaire sentit que el nom oficial sigui «Putget», perquè així no ho pronuncia ningú: la gent diu «Putxet». Per tant, algú hauria de fer un cop de cap i tornat al «Puget» original o, si es vol, a «Putxet». Però «Putget» no té cap raó a favor, crec: perquè ni és correcte ni ho diu gairebé ningú... tret dels quatre que s'hi han fixat i han acabat per pronunciar el mot, esforçant-s'hi, tal com el veien escrit.
Si algú en sap més i coneix el secret del «Putget», ja ens ho dirà.
dijous, 11 de gener del 2007
L’estat prepotent
El dia 8 de gener d'enguany, o siga, dilluns passat, l’Estat espanyol m’ha retornat uns diners que em va obligar a pagar injustament durant l’any 2005, corresponents a la liquidació de l’IRPF de l’any esmentat. Jo sé que ara podria reclamar-los interessos pel retard, i segurament em donarien la raó, però el mal és que sóc jo qui haig de molestar-me a demanar la compensació, no és automàtica com quan és el ciutadà del carrer qui s’endarrereix en un pagament que havia de fer.
A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)
Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.
(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)
Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.
(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 9 de gener del 2007
11 grues
Molts dies quan dino prop del despatx en acabat faig un tomb per un del turons de la vora: el Putget, el Portell –on hi ha el Parc Güell– o la Creueta del Coll.
Avui m’he assegut una estona en una plana del Putget on em penso que encara no m’havia aturat mai i he comptat les grues dels voltants que es veien a través dels arbres, en un territori de dos-cents metres enviró meu: nou grues. Davant mateix fan un edifici que ja s’ha enlairat vuit pisos, i sembla que no han acabat. I encara unes altres dues grues una mica més amunt, ja a la falda de Collserola, en el fragment xicotet que des d’aquí puc veure de la muntanya on hi ha el Tibidabo.
Deunidó com vigila l’Ajuntament de Barcelona que no es construeixi allà on sempre ens pensàvem que no es podia construir, deunidó com vigilen els ecologistes que diu que hi ha a l’Ajuntament el poc que queda dels petits respiradors de Barcelona, deunidó com s’enfilen les grues per la muntanya, deunidó com creixen cada cop més els edificis en alçada, siguis on siguis de Barcelona. Tinc un amic arquitecte que diu que els de l’Ajuntament són molt estrictes... amb ell. Li he dit al meu amic que això és perquè no sap a quina porta ha de trucar. I l’he animat a no trucar-hi, si la descobreix.
Avui m’he assegut una estona en una plana del Putget on em penso que encara no m’havia aturat mai i he comptat les grues dels voltants que es veien a través dels arbres, en un territori de dos-cents metres enviró meu: nou grues. Davant mateix fan un edifici que ja s’ha enlairat vuit pisos, i sembla que no han acabat. I encara unes altres dues grues una mica més amunt, ja a la falda de Collserola, en el fragment xicotet que des d’aquí puc veure de la muntanya on hi ha el Tibidabo.
Deunidó com vigila l’Ajuntament de Barcelona que no es construeixi allà on sempre ens pensàvem que no es podia construir, deunidó com vigilen els ecologistes que diu que hi ha a l’Ajuntament el poc que queda dels petits respiradors de Barcelona, deunidó com s’enfilen les grues per la muntanya, deunidó com creixen cada cop més els edificis en alçada, siguis on siguis de Barcelona. Tinc un amic arquitecte que diu que els de l’Ajuntament són molt estrictes... amb ell. Li he dit al meu amic que això és perquè no sap a quina porta ha de trucar. I l’he animat a no trucar-hi, si la descobreix.
diumenge, 7 de gener del 2007
Retorn
Hola, ja sóc aquí, després de sis dies recarregant les piles –em sap greu pels que defugiu aquesta expressió, però em sembla molt gràfica, i universal– en una masia del terme de Torrelavit, prop de Sant Sadurní, davant per davant de la serra de Mediona –al fons i cap al nord, l’Ordal; a l’oest, Montserrat–, mirant amb molt d’interès el foc a terra, llegint una mica i escoltant el vent i la gent amb què m’estava –bona gent, amics de tota la vida.
Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.
Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.
Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)