«Abans de la llengua, la consciència», va dir algú sense gaire raó, o molta, segons com. Però avui sí que em va bé. O sigui, en aquesta nota, més avall, parlaré de la llengua, però abans parlaré de consciència ciutadana i ecològica. Dit d’una altra manera, primer l’obligació (cívica), després la devoció (filològica).
Vaig parlar de grues i no vaig dir res del que resta del turó del Putget, que al capdamunt de tot de moment no hi ha grues perquè encara hi estan foradant, però aviat n’hi haurà. (A la punta de tot no hi ha grues, però uns metres més avall, a tocar del cim, sí que n’hi ha: al capdamunt del carrer de la Costa, cantonada amb Ferran Puig.)
Perquè heu de saber, amigues i amics, que la part de dalt de tot del turó l’han tallada ara pel mig com si fos un formatge de teta gallega. I ara, a la banda muntanya, la que dóna al Tibidabo, hi plantaran cent-cinquanta aparcaments, i per dissimular diu que hi faran també un esplai d’avis i un altre d’infants, per allò que se’n conservin els usos socials o com es digui. Val la pena, si voleu plorar, que feu un volt pel Putget, passeu pel carrer Marmellà i mireu el que queda de la punta de la muntanya... si quan hi passeu en queda alguna cosa. Només de veure això ja et fas una idea clara de la sensibilitat ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, que diuen que és d’esquerres.
El que ha passat amb aquest turó del Putget és paradigmàtic: la part que s’ha salvat (de moment) és la banda que mira al mar, que era l’originàriament privada, propietat de la família Morató, segons les cròniques oficials. La finca es deia «Torre España» i va ser cedida a l’Ajuntament amb la condició expressa que es conservés el jardí. L’altra part, la que ara foraden, no tenia aquesta condició. Els textos oficials diuen que «des de les places superiors [del parc del Putget] es pot contemplar una vista extraordinària tant en direcció al mar, amb tota [sic] Barcelona estesa als peus del visitant, com cap a la serra de Collserola.» Ara aquesta segona part –«...com cap a la serra de Collserola»– l’hauran de suprimir, perquè s’hi veuran aparcaments. Aparcaments i unes llars d’infants i casals d’avis molt socials que, no cal dir-ho, no es podien fer enlloc més de Barcelona que al capdamunt de tot d’una de les sis elevacions bàsiques –Carmel, Peira, Rovira, Putget, Monterols, Creueta del Coll– que temps era temps clapaven la part alta de la ciutat amb pigues verdes. Ànims, Ajuntament i companyia, que al Carmel encara hi ha camp per córrer i per explotar. Llàstima que el Parc Güell sigui patrimoni de la humanitat, oi?
I ara, la llengua.
Un amable lector diu que el nom del turó hauria de ser «Puget», i no «Putget». I té tota la raó, perquè el nom, vingui d’una denominació popular del turó o vingui d’un antropònim (recordeu Un senyor de Barcelona, de Pla), ve de puig, que com se sap deriva amb g/j (pujol, pujar, puges...), ja que la i de puig té la funció d'assenyalar que la g cal pronunciar-la amb so fricatiu prepalatal sonor (perdoneu els paraulots, jo també he hagut de mirar-los a la gramàtica per recordar-los) i per tant amb el so que trobem a bogeria, pagès, gener o rajar. Si no, la gent que veiés «pug» pronunciaria la g com la de «reg», i la cosa sonaria gairebé com «puc».
D’on ha sortit, doncs, la t de Putget? Segurament, diu el meu comunicant, de la pronúncia popular, que és «putxet», per analogia amb la pronúncia del mot primitiu «puig» (que es pronuncia com si s’escrigués «putx»). Però és impossible de seguir un rastre fiable d’aquests topònims/antropònims (topònim és el nom propi d'un indret, antropònim el d'una persona), perquè quan tires 50-70 anys enrere ja trobes grafies impossibles. Abans de Pompeu Fabra, que ens va codificar la llengua, això era el caos. De tota manera, no té gaire sentit que el nom oficial sigui «Putget», perquè així no ho pronuncia ningú: la gent diu «Putxet». Per tant, algú hauria de fer un cop de cap i tornat al «Puget» original o, si es vol, a «Putxet». Però «Putget» no té cap raó a favor, crec: perquè ni és correcte ni ho diu gairebé ningú... tret dels quatre que s'hi han fixat i han acabat per pronunciar el mot, esforçant-s'hi, tal com el veien escrit.
Si algú en sap més i coneix el secret del «Putget», ja ens ho dirà.