«De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó...» i encara sense oblidar-nos de l’Alguer ni del Carxe murcià. Parle només de l’abast de la llengua, no de projectes polítics, que ningú no s’esvere. Vet ací el que m’explica –us en faig un extracte– un meu amic que treballa a Guardamar, Joan-Carles Martí i Casanova –sé que a ell no li importa que l’esmente, al contrari–, sobre la presa de possessió de l’alcaldessa, allà a baix de tot del domini lingüístic:
«L’alcaldessa de Guardamar del Segura es diu Marylène Albentosa i Russo. És filla i néta de guardamarencs, antics residents a l’Alger fins a la independència de 1962. (Per cert, presente el llibre Els valencians d’Algèria 1830-1962 al Casal Jaume I d’Elx el pròxim dia 29, el dia del teu sant, Pere.) El segon cognom és d’origen genovès, és descendent dels genovesos que repoblaren l’Illa (Tabarca) front a la costa d’Elx (Santa Pola) al segle XVIII. Marylène em recorda un quadre renaixentista italià.
»Anaren, però, a Montpeller, pàtria petita d’en Jaume I, on nasqué Marylène. Tornà a Guardamar quan tenia 8 anyets. És psicòloga i directora de l’Àrea de Cultura de Guardamar per oposició i, ara mateix, en excedència. És alcaldessa d’ençà el 2003. Marylène té un fill de 4 anys que va a línia en valencià. Per cert, a Guardamar, et fas amics que es diuen Puigcerver, Claramunt, Andreu o Senent de cognom.
»Vet aquí els versos de Salvador Espriu que trià ella per acabar el discurs, seleccionats de l’obra La pell del brau. Els he llegit ara i el qui s’ha emocionat he estat jo: de bon segur. Una petita advertència; l'alcaldessa em diu que ha aguardamarencat Espriu i on deia “ajudar” ella hi ha posat “aidar”, i també “eres” on Espriu deia “ets”. Aquestes deuen ser les grans diferències entre la llengua guardamarenca i el català comú.
»Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida de les paraules,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
Sense l’aida
de cap consol
No esperes mai
deixar record,
eres tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que pateix
per sempre són
els teus únics senyors.»
Açò, a 675 quilòmetres de Santa Coloma de Farners, d’on era fill Salvador Espriu (1913-1985), doctor honoris causa que fou per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc –325 quilòmetres al nord de la capital de la Selva– i renunciatari que fou també, per motius ètics, de la Cruz de Alfonso X el Sabio que li volien donar a Madrid l’any 1982.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)