Darrerament, no em fa vergonya dir-ho, tinc la llàgrima fàcil, deu ser cosa dels cinquanta anys. Llegeixo el diari i amb segons què, ploro. De debò. Em costa contenir les llàgrimes en determinats casos. Per exemple, aquelles dues noies palestines discapacitades a les quals algú de confiança va col·locar un cinturó explosiu al voltant del cos, les va fer anar cap a la multitud i les va fer explotar. Per exemple, els pares, tutors, mestres, familiars, capellans o adults en general que han abusat sexualment de menors o fins i tot de criatures. Per exemple, els homes que amenacen, que maltracten físicament i fins i tot que poden arribar a ferir o matar la dona i/o els fills. Per exemple, les xarxes de prostitució infantil presents arreu del món i també a casa nostra, i l’esclavisme sexual que abans s’anomenava tràfic de blanques i que ara s’hauria d’anomenar senzillament tràfic de dones i tràfic de menors. Per exemple, els segrestos, els casos de Natascha Kampusch i l’encara més esfereïdor –semblava impossible– d’Elisabeth Fritzl i els seus fills. Em fa plorar la crueltat, la malícia gratuïta, allò que no admet justificacions ni excuses de cap tipus. Perquè és senzillament perversitat.
dimarts, 29 d’abril del 2008
divendres, 25 d’abril del 2008
La moral és que no denunciïs res?
Un professor de matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili (URV) va passar la setmana passada 28 hores als calabossos de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) per un error informàtic. L’home va ser arrestat el diumenge 20 a la matinada en un hotel de Cornellà perquè, segons li van dir, hi havia contra ell una ordre de recerca i detenció dictada per un jutge de Lleida l’any 2001.
La festivitat va fer que la jutge de guàrdia de Cornellà decidís esperar fins dilluns per parlar amb el seu col·lega de Lleida. Fins al cap de 28 hores, doncs, la senyora Castilla no es va dignar a comprovar que l’ordre del 2001 estava destinada a una altra persona. Mentrestant, el professor continuava a la garjola.
L’error sembla que és que quan es va introduir en el sistema informàtic de la policia l’ordre de recerca, el funcionari va teclejar un codi numèric erroni, cosa que va provocar que la màquina identifiqués el delinqüent amb el professor, del qual també tenia una fitxa la policia. I per què tenien a la policia una fitxa del professor? Perquè un dia havia presentat una denúncia. Després, amb un clic erroni n’hi va haver prou.
L’ensenyament del cas és que és millor no col·laborar amb la policia ni denunciar mai res?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La festivitat va fer que la jutge de guàrdia de Cornellà decidís esperar fins dilluns per parlar amb el seu col·lega de Lleida. Fins al cap de 28 hores, doncs, la senyora Castilla no es va dignar a comprovar que l’ordre del 2001 estava destinada a una altra persona. Mentrestant, el professor continuava a la garjola.
L’error sembla que és que quan es va introduir en el sistema informàtic de la policia l’ordre de recerca, el funcionari va teclejar un codi numèric erroni, cosa que va provocar que la màquina identifiqués el delinqüent amb el professor, del qual també tenia una fitxa la policia. I per què tenien a la policia una fitxa del professor? Perquè un dia havia presentat una denúncia. Després, amb un clic erroni n’hi va haver prou.
L’ensenyament del cas és que és millor no col·laborar amb la policia ni denunciar mai res?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 24 d’abril del 2008
El túnel del temps
“Viel Glück im neuen Jahr” (“Molta sort per a l’any nou”). És el text d’impremta, sota una campana rosa ornada amb fulles verdes, de la felicitació de cap d’any que han trobat aquests dies a Naarden, prop d’Amsterdam, i que ha passat inadvertida durant més de 70 anys dins una capsa de postals en una llibreria de vell de la ciutat. Data de la tarja: 31 de desembre del 1937. Destinatària: Sanne Lederman. Remitent: Anna Frank. Darrere la felicitació, només hi ha la seva signatura i el nom i l’adreça de la seva amiga. Llavors Anna tenia 8 anys i no sabia que 5 anys després començaria a escriure un diari immortal, ni que al cap de 8 anys moriria al camp nazi de Bergen-Belsen, prop de Hannover. De la seva amiga Sanne no en coneixem més coses.
La tarja ha arribat, passant pel túnel del temps, als nostres dies.
Anna Frank, si hagués sobreviscut a l’Holocaust, no seria encara gaire velleta. Tindria 79 anys.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La tarja ha arribat, passant pel túnel del temps, als nostres dies.
Anna Frank, si hagués sobreviscut a l’Holocaust, no seria encara gaire velleta. Tindria 79 anys.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 23 d’abril del 2008
Qüestions de llengua (XXVI): Hom és útil?
Sovint m’he barallat (amigablement) amb amics lingüistes, mirant de fer-los veure que encara que en català tota la vida tal cosa s’ha dit de tal manera, això no lleva que ara sigui útil dir-ho també d’una altra manera. O sigui, una expressió no tan antiga i/o tradicional com l’anterior, o fins i tot nova de trinca, pot haver adquirit també carta de ciutadania per omplir un buit expressiu. Un buit que, d’acord, abans potser no existia, però és que el món i la societat evolucionen i, en fer-ho, creen noves necessitats.
Igualment, també discutim de vegades sobre si determinat mot antic o determinada expressió del català dels nostres avis ja no té cap sentit a hores d’ara, i jo sovint contesto que potser encara és útil, en tal situació o tal altra.
En resum, jo crec que cal plantar cara tant com es pugui tant a la resistència per acceptar novetats com, alhora, al desfici per substituir innecessàriament determinades paraules i expressions antigues, només per afany de modernitat. Les llengües es fan amb anys i segles, i tot és benvingut i tot, de bon començament, és bo i pot sobreviure, sempre que hi hagi algú que se’n cuidi i algú altre que entengui el que diu el curador.
Si un poca-solta diu: «L’incivisme s’identifica amb la immigració», de primer no sabrem si qui parla és un xenòfob que declara que incivisme i immigració són la mateixa cosa, o si és algú (poca-solta, en qualsevol cas) que simplement reprodueix el que es diu. I doncs, «s’identifica» pot voler dir les dues coses: que algú fa aquesta identificació o que la identificació existeix i el parlant la constata. Molt sovint, els xenòfobs i altres delinqüents ja busquen deliberadament l’equívoc, per espolsar-se cínicament la responsabilitat quan després algú els renya.
Però si la mateixa persona diu: «Hom identifica l’incivisme amb la immigració», llavors la declaració és més tolerable, perquè és molt probable que qui ho diu no estigui reproduint l’estereotip, sinó denunciant el qui diu la bestiesa. (Tot i que continua sent una frase perillosa, perquè hi ha coses que no s’han de dir si no és deixant molt clar que no s’hi està d'acord. En aquest cas es podria fer així: «Hi ha desgraciats que identifiquen irresponsablement l’incivisme amb la immigració.» Però ara ens apartem del tema.)
És per això que defenso la vigència de hom. Vull dir amb això que convé utilitzar hom en qualsevol frase pronominal? Ni de lluny. Però el fet cert és que a vegades és útil aclarir que quan «es diu» alguna cosa, el parlant sap que qui ho diu és algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable.
Mireu aquesta frase: «El sentit primitiu de la passiva pronominal no és ‘algú fa això’, sinó ‘això es fa (per si sol)’; en l’origen, quan diem que una fulla se separa és com si diguéssim que ella de per si es desprèn, encara que la construcció hagi acabat per usar-se en el sentit que ‘hom la separa’.» (Joan Coromines, «Converses filològiques», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989, p. 133). Ni que sigui com a estri per explicar el sentit exacte d’una frase (com aquí: Coromines ens vol explicar que hi ha casos en què «se separa» no vol dir el mateix que «hom separa»), hom és útil.
(Afegitó del 14 de maig del 2008) Ara trobo que a l’últim Llengua nacional (n. 62, p. 32), que encara no havia acabat de llegir, Albert Jané parla d’això mateix. Dos apunts ràpids. Un, que hom és útil quan es vol «despersonalitzar» una acció descrita amb un verb que ja és pronominal: per exemple, Hom es decanta (‘la gent es decanta’) es distingeix de Algú es decanta (una persona concreta); si el verb és pronominal, com que no és possible utilitzar dues vegades el pronom reflexiu es/se, cal usar altres fórmules, i la de hom és una bona solució que no hem de bandejar només perquè ens resulti anacrònica. Dos, que l’ús del pronom hom permet «expressar un cert grau d’identificació amb el que expressa, que no sabríem veure si resolia la seva frase amb el pronom es» (això ja s’assembla al que dèiem abans sobre «algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable»).
Igualment, també discutim de vegades sobre si determinat mot antic o determinada expressió del català dels nostres avis ja no té cap sentit a hores d’ara, i jo sovint contesto que potser encara és útil, en tal situació o tal altra.
En resum, jo crec que cal plantar cara tant com es pugui tant a la resistència per acceptar novetats com, alhora, al desfici per substituir innecessàriament determinades paraules i expressions antigues, només per afany de modernitat. Les llengües es fan amb anys i segles, i tot és benvingut i tot, de bon començament, és bo i pot sobreviure, sempre que hi hagi algú que se’n cuidi i algú altre que entengui el que diu el curador.
Si un poca-solta diu: «L’incivisme s’identifica amb la immigració», de primer no sabrem si qui parla és un xenòfob que declara que incivisme i immigració són la mateixa cosa, o si és algú (poca-solta, en qualsevol cas) que simplement reprodueix el que es diu. I doncs, «s’identifica» pot voler dir les dues coses: que algú fa aquesta identificació o que la identificació existeix i el parlant la constata. Molt sovint, els xenòfobs i altres delinqüents ja busquen deliberadament l’equívoc, per espolsar-se cínicament la responsabilitat quan després algú els renya.
Però si la mateixa persona diu: «Hom identifica l’incivisme amb la immigració», llavors la declaració és més tolerable, perquè és molt probable que qui ho diu no estigui reproduint l’estereotip, sinó denunciant el qui diu la bestiesa. (Tot i que continua sent una frase perillosa, perquè hi ha coses que no s’han de dir si no és deixant molt clar que no s’hi està d'acord. En aquest cas es podria fer així: «Hi ha desgraciats que identifiquen irresponsablement l’incivisme amb la immigració.» Però ara ens apartem del tema.)
És per això que defenso la vigència de hom. Vull dir amb això que convé utilitzar hom en qualsevol frase pronominal? Ni de lluny. Però el fet cert és que a vegades és útil aclarir que quan «es diu» alguna cosa, el parlant sap que qui ho diu és algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable.
Mireu aquesta frase: «El sentit primitiu de la passiva pronominal no és ‘algú fa això’, sinó ‘això es fa (per si sol)’; en l’origen, quan diem que una fulla se separa és com si diguéssim que ella de per si es desprèn, encara que la construcció hagi acabat per usar-se en el sentit que ‘hom la separa’.» (Joan Coromines, «Converses filològiques», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989, p. 133). Ni que sigui com a estri per explicar el sentit exacte d’una frase (com aquí: Coromines ens vol explicar que hi ha casos en què «se separa» no vol dir el mateix que «hom separa»), hom és útil.
(Afegitó del 14 de maig del 2008) Ara trobo que a l’últim Llengua nacional (n. 62, p. 32), que encara no havia acabat de llegir, Albert Jané parla d’això mateix. Dos apunts ràpids. Un, que hom és útil quan es vol «despersonalitzar» una acció descrita amb un verb que ja és pronominal: per exemple, Hom es decanta (‘la gent es decanta’) es distingeix de Algú es decanta (una persona concreta); si el verb és pronominal, com que no és possible utilitzar dues vegades el pronom reflexiu es/se, cal usar altres fórmules, i la de hom és una bona solució que no hem de bandejar només perquè ens resulti anacrònica. Dos, que l’ús del pronom hom permet «expressar un cert grau d’identificació amb el que expressa, que no sabríem veure si resolia la seva frase amb el pronom es» (això ja s’assembla al que dèiem abans sobre «algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable»).
dissabte, 19 d’abril del 2008
Ministra de la guerra
Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).
I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?
No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?
Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...
Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?
No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?
Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...
Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 16 d’abril del 2008
Balances fiscals
De vegades no saps explicar prou bé per què les balances fiscals que s’han publicat fins ara –les del BBVA, per exemple, una de les moltes empreses plantades a Madrid que no mossegaran mai la mà de l’amo– asseguren que qui fa més esforços fiscals és Madrid, i sols després, en efecte, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià. Bé, com que de vegades m’he entrebancat a l’hora d’explicar que això és mentida, ho copio de qui s’explica més bé que jo i així ho podré fer llegir a qui me’n demani raons: «És de preveure que a les balances aparegui Madrid com la comunitat més solidària, però això és degut a una metodologia que en sobreestima molt l’esforç fiscal, degut a l’efecte seu. Per entendre’ns, malgrat que Endesa no té cap client a Madrid, l’impost de societats que paga aquesta empresa computa com a esforç fiscal de la comunitat de Madrid. La metodologia també subestima molt la despesa que s’hi realitza. Per exemple, els sous dels funcionaris localitzats a Madrid, on gasten aquests sous i generen riquesa, es reparteixen com a despesa a tot el territori estatal. I té la seva lògica. Tothom sap que, per exemple, els funcionaris del ministeri de Foment porten un segle desvivint-se per mantenir les catenàries dels nostres trens.» (Josep M. Comajuncosa, professor d’Esade, Avui 11 abril 2008). Aquests dos exemples, amb ironia inclosa, són suficients per entendre el que passa, qui ho vulgui entendre.
Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.
(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)
Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.
(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)
dissabte, 12 d’abril del 2008
Una colla d’amics
Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.
En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.
O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.
Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»
Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.
De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.
O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.
Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»
Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.
De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 9 d’abril del 2008
En defensa de Baltasar
Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.
Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.
No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.
D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.
Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.
I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.
El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.
(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.
No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.
D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.
Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.
I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.
El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.
(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 5 d’abril del 2008
Sobreviure sense papers
He aconseguit arribar fins aquí sense haver-me tret el títol acadèmic oficial, el de llicenciat –llicenciat amb grau en el meu cas, perquè vaig fer també l’examen de llicenciatura, l’alternativa que hi havia llavors al que s’anomenava la tesina–, sense aquell paperot historiat que signa el Jefe del Estado i el Ministro de Educación y Descanso –calla, que em sembla que ara ja no es diu així. Vaig començar la carrera amb un Jefe del Estado i la vaig acabar amb el que va nomenar ell mateix com a successor seu, però no m’interessaven ni l’un ni l’altre ni cap dels seus ministres com a avaladors dels meus coneixements. Per això no vaig demanar el títol –ni el vaig pagar, és clar, tot i que el meu pare s’hi fa oferir– quan vaig acabar la carrera. I vint-i-set anys després, tot i que amb dificultats i incomprensions de tota mena, he arribat fins on sóc –no gaire amunt, d’acord– sense títol. He hagut d’apel·lar un munt de vegades a l’objecció de consciència per aquest motiu, i m’he trobat molt sol, com si fos un ésser estrany. Ho dec ser. Però al final no he mort de gana, ara tinc una bona feina i la gent que creu professionalment en mi suposo que hi creu per les meves habilitats –siguin poques o moltes–, no pels títols ni pels Jefes del Estado que em podrien avalar. Sóc estrany però estic satisfet.
També vaig viure més de vint anys sense fer servir el carnet d’identitat espanyol, però al final em vaig rendir, en part per cansament i en part per la incomprensió també absoluta de tothom. Molta gent del nostre voltant considerava que la normalització democràtica consistia a posar-se el nom en català en el carnet franquista i, un cop fet això, ja no calia res més (i si no feies això perquè no creies en la substància, en el fonament de l’assumpte, eres un espanyolista!). I doncs, tret dels quatre desgraciats que ens vam posar d’acord per actuar així i alhora prescindir dels avantatges dels ciutadans normals i corrents ben documentats, ningú no entenia el que preteníem. No volíem canviar tot un Estat, però sí viure més o menys d’acord amb nosaltres mateixos pel que fa a la nostra identitat. Pensàvem que l’Estat no era ningú per avalar qui érem nosaltres. Oi que no s’entén el que vull dir? Doncs, justament per això al final ho vam deixar córrer, després d’aconseguir en vint anys només un petit avenç en els assentaments del Registre Civil espanyol, que des de l’any 2005 van concedir que ja es podien fer en català (tot i que després es passen al castellà, que continua sent l’única llengua oficial del registre).
Per a nosaltres allò era la xocolata del lloro, però com que ja estàvem cansats de lluitar ens havíem dit que si aconseguíem aquella fita almenys quedaria una mica justificada la follia de tants anys perduts amb batalles absurdes contra tothom –fins i tot la gent més propera– per no res. A més a més, si no feies servir el carnet havies de mentir –mentides obligades per un sistema repressiu, i per tant no culpables–, perquè sovint havies de dir, perquè et fessin algun servei, que t’havies deixat el carnet a casa, i llavors t’obrien el compte o et feien la factura o el que sigui amb la promesa que hi aniries de seguida amb el carnet, per regularitzar la situació. I no hi anaves. El que fèiem no era il·legal, o sigui que no donàvem dades falses, perquè de carnet en teníem –era obligatori, te’l posaven a les mans a 14 anys–, sinó simplement que no el renovàvem –jo tenia el que em van fer l’any 1976– ni el volíem ensenyar, no ens donava la gana, no volíem col·laborar amb un instrument de control de matriu franquista. I ho és: el DNI es va implantar a l’Estat espanyol –ja ho he recordat ací mateix més d’un cop– l’any 1941, uns mesos després que Hitler fes el mateix a Alemanya i comencés a collar encara més els jueus.
La cara que va posar la funcionària del Ministerio quan vaig anar finalment a renovar el carnet i els vaig lliurar el de quan tenia 18 anys va ser gloriosa. Només per aquella cara ja van valer la pena tots els tràngols. En aquell moment, però, se’m va acudir una idea i li vaig dir a la senyora que acabava de recordar no sé quina cosa urgent i que ja hi tornaria, i me’n vaig anar amb el carnet antic sense lliurar els papers perquè em fessin el nou. I l’endemà hi vaig tornar i vaig dir en una altra finestreta que havia perdut el carnet i que a veure si me’n podien fer un de nou. I encara guardo el vell, com a testimoni dels anys de lluita inútil, amb el nom franquista i tot.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
També vaig viure més de vint anys sense fer servir el carnet d’identitat espanyol, però al final em vaig rendir, en part per cansament i en part per la incomprensió també absoluta de tothom. Molta gent del nostre voltant considerava que la normalització democràtica consistia a posar-se el nom en català en el carnet franquista i, un cop fet això, ja no calia res més (i si no feies això perquè no creies en la substància, en el fonament de l’assumpte, eres un espanyolista!). I doncs, tret dels quatre desgraciats que ens vam posar d’acord per actuar així i alhora prescindir dels avantatges dels ciutadans normals i corrents ben documentats, ningú no entenia el que preteníem. No volíem canviar tot un Estat, però sí viure més o menys d’acord amb nosaltres mateixos pel que fa a la nostra identitat. Pensàvem que l’Estat no era ningú per avalar qui érem nosaltres. Oi que no s’entén el que vull dir? Doncs, justament per això al final ho vam deixar córrer, després d’aconseguir en vint anys només un petit avenç en els assentaments del Registre Civil espanyol, que des de l’any 2005 van concedir que ja es podien fer en català (tot i que després es passen al castellà, que continua sent l’única llengua oficial del registre).
Per a nosaltres allò era la xocolata del lloro, però com que ja estàvem cansats de lluitar ens havíem dit que si aconseguíem aquella fita almenys quedaria una mica justificada la follia de tants anys perduts amb batalles absurdes contra tothom –fins i tot la gent més propera– per no res. A més a més, si no feies servir el carnet havies de mentir –mentides obligades per un sistema repressiu, i per tant no culpables–, perquè sovint havies de dir, perquè et fessin algun servei, que t’havies deixat el carnet a casa, i llavors t’obrien el compte o et feien la factura o el que sigui amb la promesa que hi aniries de seguida amb el carnet, per regularitzar la situació. I no hi anaves. El que fèiem no era il·legal, o sigui que no donàvem dades falses, perquè de carnet en teníem –era obligatori, te’l posaven a les mans a 14 anys–, sinó simplement que no el renovàvem –jo tenia el que em van fer l’any 1976– ni el volíem ensenyar, no ens donava la gana, no volíem col·laborar amb un instrument de control de matriu franquista. I ho és: el DNI es va implantar a l’Estat espanyol –ja ho he recordat ací mateix més d’un cop– l’any 1941, uns mesos després que Hitler fes el mateix a Alemanya i comencés a collar encara més els jueus.
La cara que va posar la funcionària del Ministerio quan vaig anar finalment a renovar el carnet i els vaig lliurar el de quan tenia 18 anys va ser gloriosa. Només per aquella cara ja van valer la pena tots els tràngols. En aquell moment, però, se’m va acudir una idea i li vaig dir a la senyora que acabava de recordar no sé quina cosa urgent i que ja hi tornaria, i me’n vaig anar amb el carnet antic sense lliurar els papers perquè em fessin el nou. I l’endemà hi vaig tornar i vaig dir en una altra finestreta que havia perdut el carnet i que a veure si me’n podien fer un de nou. I encara guardo el vell, com a testimoni dels anys de lluita inútil, amb el nom franquista i tot.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 1 d’abril del 2008
El bloc de Goethe
Què és sinó un bloc Die Leiden des jungen Werthers (1774), de Johann W. Goethe? Mireu, si no l’heu llegit o no us en recordeu:
«3 de setembre [del 1772]. A vegades no entenc com és que ella pot estimar ningú altre. No concebo com pot justificar aquest amor, sent com és que jo l’estimo d’una manera exclusiva, íntima i total. No conec res més que no sigui ella. No tinc cap més pensament ni posseeixo res més.»
O aquest altre post:
«15 de setembre. És indignant de veres que hi hagi persones que no percebin el sentit i el plaer de les poques coses que encara tenen valor a la terra. Sens dubte deus recordar aquelles nogueres sota les quals vaig estar assegut amb Lotte, al costat de la casa del bon rector de Saint... Quines nogueres tan meravelloses! Déu sap com han omplert el meu esperit [...] Les han tallades! Veient que la gent del poble, especialment els més grans, no hi estaven d’acord, els vaig demanar: “Com és que heu permès que les tallessin?” “Si l’alcalde vol tirar-ho endavant –van respondre–, què es pot fer?”»
Tot el llibre és així, des del començament: entrades de diari escrites pel protagonista, uns dies curtes, altres dies més extenses, en forma de carta o d’anotació, fins a l’epíleg, que explica –no tan succintament com m’hauria agradat: des del meu punt de vista la intervenció de «l’editor» és excessiva– el final de la història.
Si Goethe hagués viscut ara, hauria escrit sens dubte el Werther com un bloc d’internet. (I em penso que sense comentaris, si em permeteu la gosadia d’interpretar les seues preferències.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«3 de setembre [del 1772]. A vegades no entenc com és que ella pot estimar ningú altre. No concebo com pot justificar aquest amor, sent com és que jo l’estimo d’una manera exclusiva, íntima i total. No conec res més que no sigui ella. No tinc cap més pensament ni posseeixo res més.»
O aquest altre post:
«15 de setembre. És indignant de veres que hi hagi persones que no percebin el sentit i el plaer de les poques coses que encara tenen valor a la terra. Sens dubte deus recordar aquelles nogueres sota les quals vaig estar assegut amb Lotte, al costat de la casa del bon rector de Saint... Quines nogueres tan meravelloses! Déu sap com han omplert el meu esperit [...] Les han tallades! Veient que la gent del poble, especialment els més grans, no hi estaven d’acord, els vaig demanar: “Com és que heu permès que les tallessin?” “Si l’alcalde vol tirar-ho endavant –van respondre–, què es pot fer?”»
Tot el llibre és així, des del començament: entrades de diari escrites pel protagonista, uns dies curtes, altres dies més extenses, en forma de carta o d’anotació, fins a l’epíleg, que explica –no tan succintament com m’hauria agradat: des del meu punt de vista la intervenció de «l’editor» és excessiva– el final de la història.
Si Goethe hagués viscut ara, hauria escrit sens dubte el Werther com un bloc d’internet. (I em penso que sense comentaris, si em permeteu la gosadia d’interpretar les seues preferències.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)