Les raons de la perversitat

He continuat rumiant sobre el mal.

Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Slavenka Drakulić en un assaig* sobre els criminals de guerra i els genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims.

Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.)

La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.**

En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.

És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.

Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.

------

* Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). El pare d’Elisabeth Fritzl no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.

* Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho.

Curiosament –o potser no– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»

S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.

La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència.