Hi ha 149 lleis espanyoles que imposen el castellà en l’etiquetatge dels productes que es venen a Catalunya. En canvi, hi ha una única llei (restringida a productes catalans amb segells de qualitat o d’origen) que obliga a etiquetar almenys en català, i no es compleix en molts casos. Les 149 lleis impositives del castellà s’acompleixen sistemàticament, per por de les sancions –poca broma, amb el poder de l’Estat–, i abasten gairebé tots els productes comercials.
Cal insistir que fins i tot des de la perspectiva constitusional les competències en consum són de la Generalitat de Catalunya. I doncs, el règim d’excepcionalitat legal que pateix la llengua catalana en matèria d’etiquetatge és voluntat del govern català, que no sols no és capaç de fer complir ni tan sol la seva única llei sinó que tampoc és capaç de fer-ne de noves que contrarestin les espanyoles. O encara que fos només replicar-les: «allà on diu “castellà”, hi ha de dir “català i castellà”».
Aquesta informació ha estat distribuïda per la Plataforma per la Llengua, amb la qual col·laboro. Els comentaris són meus. Em direu: això és sagnant. Contesto: sí. Ezelqueià.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 31 de maig del 2008
Que es pot preguntar?
Açò que segueix és la minienquesta que el Govern d’Euskadi vol fer a les basques i als bascos el 25 d’octubre d’enguany:
a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?
(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)
Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.
Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?
I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?
He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?
(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)
Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.
Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?
I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?
He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Menteixen
Publiquen estadístiques del CIS, les comparen amb els resultats electorals i treuen conclusions falses. Menteixen. Les enquestes s’han de comparar amb les enquestes. Si ara segons el CIS el PSOE obtindria a Espanya el 43,6% del vots, la xifra s’ha de comparar amb el 40,2% de l’enquesta del febrer; i si el CIS diu que el PP trauria ara el 37,6%, la xifra s’ha de comparar amb el 38,7 de l’enquesta anterior. O sigui, segons el CIS, el PSOE puja 3,4 punts i el PP baixa 1,1 punts. I no com han dit tots els diaris, que el PSOE es manté i el PP baixa 2,5 punts. Enquestes són enquestes, i resultats són resultats.
No dic que amb això vulguin afavorir o perjudicar ningú. Dic senzillament que de facto manipulen les dades. I que ho saben. No sé què pretenen, perquè no puc jutjar intencions: només fets.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No dic que amb això vulguin afavorir o perjudicar ningú. Dic senzillament que de facto manipulen les dades. I que ho saben. No sé què pretenen, perquè no puc jutjar intencions: només fets.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 28 de maig del 2008
Demà és 29 de maig
Fa 55 anys. «Neu en males condicions. Base avançada abandonada el 29 i esperant millora. Tothom bé.» És el missatge que el 29 de maig del 1953 James Morris, l’únic periodista occidental que anava amb l’expedició, va donar a un xerpa perquè anés a Namche Bazar i el telegrafiés a The Times, a Londres. El missatge informava que Hillary i Tenzing havien coronat l’Everest aquell mateix dia. «Neu en males condicions» volia dir que havien fet el cim, «Base Abandonada» era Edmund Hillary i «Esperant Millora» el xerpa Tenzing. Gràcies a aquell codi prèviament pactat, The Times va ser el primer mitjà de comunicació que va donar la notícia al món, i no hi va haver perill que la informació fos interceptada a Katmandu pels voltors dels altres diaris occidentals que esperaven que d’alguna manera Morris o algú altre els faria arribar la nova de l’èxit de l’expedició i que llavors la podrien transmetre al mateix temps. Els que no havien corregut cap risc van quedar-se, en aquell cas, amb un pam de nas, gràcies a la murrieria (mai més ben dit) de Morris. I The Times va senyalar amb un nou èxit el seu ja llegendari full de serveis.
Suposo que avui aquesta història de gestes periodístiques epopeiques no té cap sentit. Quan jo estudiava era la pera, el non plus ultra de la professió. Gent com en Morris eren els nostres herois.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Suposo que avui aquesta història de gestes periodístiques epopeiques no té cap sentit. Quan jo estudiava era la pera, el non plus ultra de la professió. Gent com en Morris eren els nostres herois.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 24 de maig del 2008
Desengan(x/y)at del futbol
Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.
Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.
El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.
Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.
Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.
El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.
Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.
Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 21 de maig del 2008
Coses que em fan ràbia
No em fa plorar però sí que em fa ràbia l’extraordinària i desproporcionada difusió de determinades produccions suposadament artístiques o d’actuacions ciutadanes que només cerquen provocar i que per fer-ho es carreguen la història, les obres clàssiques de literatura, de música, de teatre, la religió, el cànon de la bellesa. El que em fa ràbia no és que existeixin els provocadors, que s’han de guanyar la vida i mira, han trobat això, sinó el fet que moltes d’aquestes actuacions són molt justetes i en canvi les esbomben i aplaudeixen a cor què vols els mitjans de comunicació i determinades patums que fins ara jo considerava més serioses, simplement pel fet que transgredeixen l’establert i asseguren que causen sensació. Dic «l’establert» perquè això és el que afirmen els provocadors o els altaveus, però en realitat tot allò ja no ho estableix ningú que mani, el que anomenen «establert» ja és excepcional i gairebé hauria de valorar-se i protegir-se especialment, pel perill d’extinció que corre. Em fa ràbia la riallada nerviosa davant el vòmit, la difusió injustificada, no sé si ingènua o potser poruga –«que no em diguin purista ni pusil·lànime ni encongit ni cuca de forat ni, sobretot, rosegaaltars»–, de l’escàndol gratuït. És inevitable el mal gust i que hi hagi gent que l’aplaudeixi pensant que és divertit i prou, però a mi això em fa ràbia, perquè a banda de no divertir-me crec que embruteix objectivament la societat. Una cosa és comprovar que Hobbes tenia raó («l’home és llop per a l’home») i una altra que no fem cap cas al mateix filòsof quan proposa autoregular la llibertat amb la regla d’or: no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu... encara que ja t’ho hagin fet. O sigui, no facis coses que saps que molesten; i si altres les han fetes, i fins i tot te les han fetes a tu, no t’hi tornis.
És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.
(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)
Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)
És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.
(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)
Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)
divendres, 16 de maig del 2008
Les raons de la perversitat
He continuat rumiant sobre el mal.
Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Slavenka Drakulić en un assaig* sobre els criminals de guerra i els genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims.
Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.)
La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.**
En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.
És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.
Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.
------
* Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). El pare d’Elisabeth Fritzl no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.
* Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho.
Curiosament –o potser no– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»
S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.
La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència.
Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Slavenka Drakulić en un assaig* sobre els criminals de guerra i els genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims.
Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.)
La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.**
En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.
És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.
Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.
------
* Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). El pare d’Elisabeth Fritzl no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.
* Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho.
Curiosament –o potser no– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»
S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.
La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència.
dilluns, 12 de maig del 2008
Qüestions de llengua (XXVII): Imposar la llengua
He llegit el llibre de Moreno Cabrera, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). El resum és que l’estratègia més reeixida històricament per fer triomfar una llengua sobre un territori –un territori amb unes persones que parlaven altres llengües– segueix una sèrie d’etapes ben clares: primer, l’annexió o la conquesta política del nou territori, o la confederació de tots dos –no és descartable que la cosa comenci amistosament–; segon, la implantació per força de la nova llengua en aquell territori; tercer, la declaració de superioritat de la nova llengua respecte a l’antiga. Aquestes tres etapes solen tenir lloc en situacions absolutistes o extrademocràtiques, i sovint s’han imposat amb la força de les armes.
Llavors, arribats a l’època democràtica, en comptes de fer marxa enrere, s’adopta una posició de fets consumats i fins i tot de victimisme per part del dominador, i, sense cap mena d’autocrítica per les etapes anteriors, continua l’evolució: quart, si la llengua antiga encara no ha desaparegut, des del poder es declara que hi ha una situació de «bilingüisme natural»; cinquè, es defensa des del mateix poder central –els poders autònoms, si n’hi ha, en realitat no són autònoms ni, per tant, poders–, amb tots els mecanismes al seu abast, el desenvolupament de la llengua estatal en aquell territori, ja que ara, amb la democràcia, es troba «en perill»; sisè, es combat qualsevol mecanisme de defensa de la llengua antiga del territori, acusant-la d’anar contra el progrés, contra l’entesa universal i contra la llibertat dels que parlen la llengua nova en aquell territori; setè, hi ha una etapa més o menys llarga en què la llengua antiga es conserva al costat de la nova, però en què cada cop més l’antiga s’utilitza només en determinats àmbits o és vista com un fenomen merament folklòric; vuitè, la llengua antiga desapareix, si no és que ha assolit, amb prou temps per poder recuperar-se, uns mecanismes de defensa que tinguin almenys la mateixa força política que empara la llengua fins ara considerada nova, ja hegemònica –o sigui, si no és que ha recuperat la independència que va cedir o perdre en el seu dia.
És això el que l’imperi espanyol va fer amb les llengües ameríndies i ha fet en els territoris que han acabat formant part de l’actual Espanya, és això el que es fa a la Xina des de fa dues generacions. El que van fer els Estats Units amb les altres llengües del nord d’Amèrica no va ser això: va ser directament el genocidi, l’eliminació de les persones. Morta la cuca, mort el verí (el verí de la llengua).
Moreno Cabrera és catedràtic de filologia a la Universitat Autònoma de Madrid. No és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques. És, doncs, ell sí, un espanyol no nacionalista. A cada generació en surt un. El problema és que a aquesta mena de gent clarivident només els fem cas els perifèrics, als quals no ens fa falta que diguin el que diuen –tot i que ens consola– perquè ja ho sabíem o almenys ja ho intuíem. Són tan estranys, que els seus connacionals no els fan cap cas, com si fossin espanyols bords. O sigui, nosaltres ens posem contents perquè hi ha algú a Madrid que ens entén; però els que li haurien de fer cas fan com si sentissin ploure. Més ben dit: ni tan sols el senten.
Llavors, arribats a l’època democràtica, en comptes de fer marxa enrere, s’adopta una posició de fets consumats i fins i tot de victimisme per part del dominador, i, sense cap mena d’autocrítica per les etapes anteriors, continua l’evolució: quart, si la llengua antiga encara no ha desaparegut, des del poder es declara que hi ha una situació de «bilingüisme natural»; cinquè, es defensa des del mateix poder central –els poders autònoms, si n’hi ha, en realitat no són autònoms ni, per tant, poders–, amb tots els mecanismes al seu abast, el desenvolupament de la llengua estatal en aquell territori, ja que ara, amb la democràcia, es troba «en perill»; sisè, es combat qualsevol mecanisme de defensa de la llengua antiga del territori, acusant-la d’anar contra el progrés, contra l’entesa universal i contra la llibertat dels que parlen la llengua nova en aquell territori; setè, hi ha una etapa més o menys llarga en què la llengua antiga es conserva al costat de la nova, però en què cada cop més l’antiga s’utilitza només en determinats àmbits o és vista com un fenomen merament folklòric; vuitè, la llengua antiga desapareix, si no és que ha assolit, amb prou temps per poder recuperar-se, uns mecanismes de defensa que tinguin almenys la mateixa força política que empara la llengua fins ara considerada nova, ja hegemònica –o sigui, si no és que ha recuperat la independència que va cedir o perdre en el seu dia.
És això el que l’imperi espanyol va fer amb les llengües ameríndies i ha fet en els territoris que han acabat formant part de l’actual Espanya, és això el que es fa a la Xina des de fa dues generacions. El que van fer els Estats Units amb les altres llengües del nord d’Amèrica no va ser això: va ser directament el genocidi, l’eliminació de les persones. Morta la cuca, mort el verí (el verí de la llengua).
Moreno Cabrera és catedràtic de filologia a la Universitat Autònoma de Madrid. No és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques. És, doncs, ell sí, un espanyol no nacionalista. A cada generació en surt un. El problema és que a aquesta mena de gent clarivident només els fem cas els perifèrics, als quals no ens fa falta que diguin el que diuen –tot i que ens consola– perquè ja ho sabíem o almenys ja ho intuíem. Són tan estranys, que els seus connacionals no els fan cap cas, com si fossin espanyols bords. O sigui, nosaltres ens posem contents perquè hi ha algú a Madrid que ens entén; però els que li haurien de fer cas fan com si sentissin ploure. Més ben dit: ni tan sols el senten.
divendres, 9 de maig del 2008
«Esta joventut de hui de per en dia»
He llegit una novel·leta romàntica, Banat al-Riyadh («Noies de Riad»), de Rajaa al-Sanea (2005). L’original és en àrab. No ha sortit encara en català, però s’ha publicat en idiomes propers (la teniu en anglès a Penguin i en italià a Mondadori). L’he llegida perquè em van assegurar que era una manera pràctica d’entendre el que passa ara en aquests països. I ja que no havia estat capaç de llegir fins ara assaigs sobre la qüestió –sempre hi ha lectures més urgents o més atractives– i el tema m’interessava, he decidit que una novel·la senzilleta podria ser una bona via d’accés al món islàmic actual. També és veritat que potser ni això hauria fet si no fos perquè em van regalar el llibre per Sant Jordi, però no estic gens penedit d’haver-lo llegit.
És una història que parla de joves àrabs de bona posició social, però em fa l’efecte que no t’equivoques molt si, amb prudència, extrapoles el que es desprèn de les seves aventures amoroses a la resta d’aquella civilització. Quan dic «aventures amoroses» no penseu en res del que coneixem per ací. Són episodis molt lights: estan a anys llum del nostre costum actual de ficar-nos al llit amb la xicota el primer dia. (I per mi, en aquest punt fan ben fet de prendre-s’ho amb calma: crec que els nois i les noies nostres han d’aprendre a esperar més abans de lliurar-se a algú que no coneixen prou, com si el coit fos una etapa més després de deixar-se mútuament els apunts de classe. Després, a més, vénen les corredisses, i un error porta a l’altre. I, sobretot, sense saber-ho s’han fet mal en la seva capacitat d’estimar i d’entregar-se de debò quan arribarà el moment que tots dos hi estaran preparats. Quan trobes la parella de la teua vida ja no li tens un tresor per lliurar, sinó les restes de diversos naufragis. Frase bonica per posar fi al sermonet barat d’un que cinquanteja.)
És clar que allà tot és molt més extremat, perquè quan les jóvens protagonistes reivindiquen que se’ls permetin les «relacions prematrimonials» volen dir poder enraonar amb el xicot almenys alguna vegada abans del casament. I les famílies de les quals es parla són de les anomenades «liberals», o sigui que ja veieu el pa que s’hi dóna. Ací això ho vam superar ja fa unes quantes dècades. El cas és que aquest llibre ha causat un escàndol sense precedents i ha estat prohibit a l’Aràbia saudita –el país on transcorre l’acció– i en altres estats, perquè mostra una actitud del jovent amb idees pròpies respecte a la generació dels seus pares, tot i que no qüestionin els costums religiosos bàsics de la seva cultura –el Ramadà, per exemple– ni tampoc la dependència de la casa paterna fins a la majoria d’edat. Sí que discuteixen el clan omnipotent i la predestinació matrimonial –d’això va la novel·la–, que creuen que formen part d’una concepció antiga que no necessàriament ha de conservar-se.
O sigui, per a una aproximació superficial a l’actualitat sociocultural dels àrabs, us recomano aquest llibre.
(La frase que encapçala l’article, tot i que en l’estructura bàsica no sé si és de paternitat espanyola, em fa molta gràcia i la considero ben nostrada quan la sento de llavis d’una parella de saforencs amics meus.)
És una història que parla de joves àrabs de bona posició social, però em fa l’efecte que no t’equivoques molt si, amb prudència, extrapoles el que es desprèn de les seves aventures amoroses a la resta d’aquella civilització. Quan dic «aventures amoroses» no penseu en res del que coneixem per ací. Són episodis molt lights: estan a anys llum del nostre costum actual de ficar-nos al llit amb la xicota el primer dia. (I per mi, en aquest punt fan ben fet de prendre-s’ho amb calma: crec que els nois i les noies nostres han d’aprendre a esperar més abans de lliurar-se a algú que no coneixen prou, com si el coit fos una etapa més després de deixar-se mútuament els apunts de classe. Després, a més, vénen les corredisses, i un error porta a l’altre. I, sobretot, sense saber-ho s’han fet mal en la seva capacitat d’estimar i d’entregar-se de debò quan arribarà el moment que tots dos hi estaran preparats. Quan trobes la parella de la teua vida ja no li tens un tresor per lliurar, sinó les restes de diversos naufragis. Frase bonica per posar fi al sermonet barat d’un que cinquanteja.)
És clar que allà tot és molt més extremat, perquè quan les jóvens protagonistes reivindiquen que se’ls permetin les «relacions prematrimonials» volen dir poder enraonar amb el xicot almenys alguna vegada abans del casament. I les famílies de les quals es parla són de les anomenades «liberals», o sigui que ja veieu el pa que s’hi dóna. Ací això ho vam superar ja fa unes quantes dècades. El cas és que aquest llibre ha causat un escàndol sense precedents i ha estat prohibit a l’Aràbia saudita –el país on transcorre l’acció– i en altres estats, perquè mostra una actitud del jovent amb idees pròpies respecte a la generació dels seus pares, tot i que no qüestionin els costums religiosos bàsics de la seva cultura –el Ramadà, per exemple– ni tampoc la dependència de la casa paterna fins a la majoria d’edat. Sí que discuteixen el clan omnipotent i la predestinació matrimonial –d’això va la novel·la–, que creuen que formen part d’una concepció antiga que no necessàriament ha de conservar-se.
O sigui, per a una aproximació superficial a l’actualitat sociocultural dels àrabs, us recomano aquest llibre.
(La frase que encapçala l’article, tot i que en l’estructura bàsica no sé si és de paternitat espanyola, em fa molta gràcia i la considero ben nostrada quan la sento de llavis d’una parella de saforencs amics meus.)
dimarts, 6 de maig del 2008
Llegir sense voler
«Cada dia, sense voler, llegeixes l’equivalent a 4 pàgines.» És un anunci de la conselleria de l’honorable Tresserras amb la idea d’animar la gent a llegir volent, i a gaudir de la lectura. Està bé, no és una mala pensada (tot i que jo hauria escrit espontàniament «l’equivalent de 4 pàgines»; però també és correcte amb a).
Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.
Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.
Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.
Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.
Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 3 de maig del 2008
Lesbianes de 13 anys
Ho copio perquè ja m’està bé, en general, el que diu l’autora i no cal que m’esforci a dir-ho de manera diferent, tot i que no sé si les noies de 13 anys són ara tan nenes com ella afirma. Em penso que l’autora no té en compte que a 13 anys ja és legal tenir relacions sexuals. Vull dir que en aquest país es considera que a 13 anys les relacions sexuals ja poden ser consentides. A mi la veritat és que m’espantaria bastant assabentar-me un dia que una filla meva de tretze anys ha tingut relacions sexuals consentides amb un noi, per exemple, de divuit, o de vint-i-cinc, o de quaranta-tres, però això és el que tenim.
No és aquesta la temàtica exactament. L’autora crida l’atenció sobre una qüestió de fons, i en això hi estic d’acord: la denúncia de la qual parla no va tenir efecte fins que la mare va especificar les possibles raons de les agressions. És això el que no pot ser.
Diu Clara Sanchis: «Quan la mare de la nena de 13 anys denuncià a la regidoria d’Educació que la seva filla patia agressions per part de les companyes, no va dir que era lesbiana. Segons sembla, el regidor no va reaccionar fins que no li van explicar que era un cas d’homofòbia. “Em va dir que a la carta no li deia que la meva filla era lesbiana –explica la dona–, però una agressió és una agressió.” Que la mare no al·legués que les suposades raons de les vexacions que la filla ha patit durant cinc mesos estiguessin relacionades amb les seves inclinacions sexuals és un punt de seny en aquest afer dolorós. Parlar de les inclinacions sexuals d’una criatura de 13 anys, un més de dotze, amb l’ós de peluix a la cantonada, no té gaire sentit. Però el resum de la notícia, en força mitjans, no deixa dubtes. “Una adolescent és agredida a l’institut per ser lesbiana”, informen. Per ser lesbiana. No és debades que un col·lectiu d’alliberament sexual va convocar una manifestació davant el centre educatiu. De manera que amb la lloable intenció de defensar-la i solidaritzar-nos amb un col·lectiu fràgil que necessita suports, és possible que ens estiguem obcecant a parlar en un idioma que no ve a tomb. Hi ha nenes lesbianes i nenes heterosexuals? Quina seria la diferència? Pot ser que algú sàpiga, a la primera adolescència, definir el seu territori eròtic? L’aigua se’ns escapa entre els dits. Com un elefant en una vidrieria, potser estem aplicant aquí, amb traç gruixut, paraules d’adults massa concloents.
»A la seva edat, el més probable és que la nena de Sabadell estigui investigant les infinites possibilitats de la seva sexualitat. O potser simplement explora els racons dels seus afectes. Les emocions que es desfermen en l’adolescència, amb els seus tels, no hi entenen en fronteres i gaudeixen d’una exuberant llibertat en estat semisalvatge. Les noies, concretament, tenim costum d’estimar-nos molt en aquesta edat. Ens petonegem, ens bescanviem el xiclet, ens toquem o ens estirem els cabells. Després serem lesbianes o no. Després començarem a marcar ratlles o trinxeres al voltant del que ens sembli més o menys un territori propi. I segurament sentirem la necessitat de posar-li nom, com si haguéssim assolit la fi d’una exploració que potser ja és massa dir que s’arribarà a esgotar mai.» (Extracte adaptat d’un article de Clara Sanchis Mira a La Vanguardia, 25 abril 2008).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No és aquesta la temàtica exactament. L’autora crida l’atenció sobre una qüestió de fons, i en això hi estic d’acord: la denúncia de la qual parla no va tenir efecte fins que la mare va especificar les possibles raons de les agressions. És això el que no pot ser.
Diu Clara Sanchis: «Quan la mare de la nena de 13 anys denuncià a la regidoria d’Educació que la seva filla patia agressions per part de les companyes, no va dir que era lesbiana. Segons sembla, el regidor no va reaccionar fins que no li van explicar que era un cas d’homofòbia. “Em va dir que a la carta no li deia que la meva filla era lesbiana –explica la dona–, però una agressió és una agressió.” Que la mare no al·legués que les suposades raons de les vexacions que la filla ha patit durant cinc mesos estiguessin relacionades amb les seves inclinacions sexuals és un punt de seny en aquest afer dolorós. Parlar de les inclinacions sexuals d’una criatura de 13 anys, un més de dotze, amb l’ós de peluix a la cantonada, no té gaire sentit. Però el resum de la notícia, en força mitjans, no deixa dubtes. “Una adolescent és agredida a l’institut per ser lesbiana”, informen. Per ser lesbiana. No és debades que un col·lectiu d’alliberament sexual va convocar una manifestació davant el centre educatiu. De manera que amb la lloable intenció de defensar-la i solidaritzar-nos amb un col·lectiu fràgil que necessita suports, és possible que ens estiguem obcecant a parlar en un idioma que no ve a tomb. Hi ha nenes lesbianes i nenes heterosexuals? Quina seria la diferència? Pot ser que algú sàpiga, a la primera adolescència, definir el seu territori eròtic? L’aigua se’ns escapa entre els dits. Com un elefant en una vidrieria, potser estem aplicant aquí, amb traç gruixut, paraules d’adults massa concloents.
»A la seva edat, el més probable és que la nena de Sabadell estigui investigant les infinites possibilitats de la seva sexualitat. O potser simplement explora els racons dels seus afectes. Les emocions que es desfermen en l’adolescència, amb els seus tels, no hi entenen en fronteres i gaudeixen d’una exuberant llibertat en estat semisalvatge. Les noies, concretament, tenim costum d’estimar-nos molt en aquesta edat. Ens petonegem, ens bescanviem el xiclet, ens toquem o ens estirem els cabells. Després serem lesbianes o no. Després començarem a marcar ratlles o trinxeres al voltant del que ens sembli més o menys un territori propi. I segurament sentirem la necessitat de posar-li nom, com si haguéssim assolit la fi d’una exploració que potser ja és massa dir que s’arribarà a esgotar mai.» (Extracte adaptat d’un article de Clara Sanchis Mira a La Vanguardia, 25 abril 2008).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 2 de maig del 2008
La moral és que no facis servir targetes de crèdit?
Fa ara tot just quatre anys, la policia de Hampshire (Anglaterra) va trucar a la porta d’un enginyer informàtic de 46 anys, casat i pare de dues filles. El van detenir, el van interrogar i el van acusar de pederàstia: havia accedit amb la seva targeta de crèdit a una web de pornografia infantil. Casa seva i el despatx de l’empresa d’informàtica on treballava i on tenia un càrrec executiu van ser escorcollats. Els investigadors es van emportar ordinadors i cedés. L’enginyer va ser acomiadat de l’empresa. Els seus pares i alguns dels seus germans van tallar les relacions amb ell.
La seva dona i les filles, gairebé només elles, se’l van creure. Sabien que ell era un home net, en tots els aspectes.
Les gestions policíaques eren lentes i l’enginyer va començar a investigar pel seu compte. Va descobrir que algú havia accedit a les dades d’una de les seves targetes de crèdit, amb la qual feia sobretot les compres per internet en un supermercat. Les dades robades havien estat venudes a un pederasta. Quan l’FBI i les policies de diversos països van llançar una de les habituals operacions antipederàstia, les dades de l’enginyer, juntament amb les d’altres ciutadans d’arreu del món, anaven en el mateix paquet que les dels transgressors reals. L’enginyer va passar a formar part d’una llista de delinqüents, delinqüents especialment perversos i mal vistos per tothom. La pederàstia, ni que sigui només virtual, està considerada amb raó un dels crims més imperdonables de la humanitat.
L’enginyer va aconseguir provar finalment –pel seu compte!– que el número de la targeta robada havia estat utilitzat per accedir a un portal pornoinfantil dels Estats Units des de Jakarta, just en el mateix moment en què ell feia ús del mateix número en un restaurant de Londres.
Diu la policia que el robatori d’identitats per obtenir diners, mercaderies o material delictiu augmenta cada dia. Tot és qüestió de preus. El problema és que, sabent-ho, es facin públiques les dades dels presumptes implicats abans de comprovar que són culpables. I el problema és que hagin de ser els interessats els qui demostrin la seva innocència, i no a l’inrevés. Una investigació recent ha mostrat que un de cada quatre britànics ha patit les conseqüències d’aquesta mena de frau (robatori d’identitat financera, en podríem dir). Només l’any passat n’hi va haver 185.000 casos (un 8% més que el 2006). Per a algunes víctimes les conseqüències són devastadores. Hi ha molts suïcidis per aquest motiu.
En el cas d’aquest enginyer, al cap de sis mesos –sis mesos!–, la policia el va informar que no li havia trobat als ordinadors cap mena de pornografia ni infantil ni de l’altra i va admetre que no havia estat ell qui havia utilitzat la targeta de crèdit. Va trigar sis mesos més a trobar una nova feina, on guanya el 25% del sou que tenia abans. Els seus hàbits de consum han canviat. De les compres a internet no en vol tornar a sentir parlar. Ara prefereix passar pel banc, retirar diners i pagar en metàl·lic en lloc de fer servir targetes de crèdit. «Les he destruïdes totes», diu.
L’enginyer espera encara, quatre anys després, la sentència dels tribunals sobre una demanda que va presentar contra el supermercat que no va saber protegir-li les dades. Això –que les seves dades van sortir del supermercat– són fets comprovats, però la justícia no els persegueix d’ofici. Ets tu qui ha de presentar la demanda.
L’ensenyament del cas és que és millor fer com l’enginyer, no comprar mai res per internet ni amb targeta de crèdit?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La seva dona i les filles, gairebé només elles, se’l van creure. Sabien que ell era un home net, en tots els aspectes.
Les gestions policíaques eren lentes i l’enginyer va començar a investigar pel seu compte. Va descobrir que algú havia accedit a les dades d’una de les seves targetes de crèdit, amb la qual feia sobretot les compres per internet en un supermercat. Les dades robades havien estat venudes a un pederasta. Quan l’FBI i les policies de diversos països van llançar una de les habituals operacions antipederàstia, les dades de l’enginyer, juntament amb les d’altres ciutadans d’arreu del món, anaven en el mateix paquet que les dels transgressors reals. L’enginyer va passar a formar part d’una llista de delinqüents, delinqüents especialment perversos i mal vistos per tothom. La pederàstia, ni que sigui només virtual, està considerada amb raó un dels crims més imperdonables de la humanitat.
L’enginyer va aconseguir provar finalment –pel seu compte!– que el número de la targeta robada havia estat utilitzat per accedir a un portal pornoinfantil dels Estats Units des de Jakarta, just en el mateix moment en què ell feia ús del mateix número en un restaurant de Londres.
Diu la policia que el robatori d’identitats per obtenir diners, mercaderies o material delictiu augmenta cada dia. Tot és qüestió de preus. El problema és que, sabent-ho, es facin públiques les dades dels presumptes implicats abans de comprovar que són culpables. I el problema és que hagin de ser els interessats els qui demostrin la seva innocència, i no a l’inrevés. Una investigació recent ha mostrat que un de cada quatre britànics ha patit les conseqüències d’aquesta mena de frau (robatori d’identitat financera, en podríem dir). Només l’any passat n’hi va haver 185.000 casos (un 8% més que el 2006). Per a algunes víctimes les conseqüències són devastadores. Hi ha molts suïcidis per aquest motiu.
En el cas d’aquest enginyer, al cap de sis mesos –sis mesos!–, la policia el va informar que no li havia trobat als ordinadors cap mena de pornografia ni infantil ni de l’altra i va admetre que no havia estat ell qui havia utilitzat la targeta de crèdit. Va trigar sis mesos més a trobar una nova feina, on guanya el 25% del sou que tenia abans. Els seus hàbits de consum han canviat. De les compres a internet no en vol tornar a sentir parlar. Ara prefereix passar pel banc, retirar diners i pagar en metàl·lic en lloc de fer servir targetes de crèdit. «Les he destruïdes totes», diu.
L’enginyer espera encara, quatre anys després, la sentència dels tribunals sobre una demanda que va presentar contra el supermercat que no va saber protegir-li les dades. Això –que les seves dades van sortir del supermercat– són fets comprovats, però la justícia no els persegueix d’ofici. Ets tu qui ha de presentar la demanda.
L’ensenyament del cas és que és millor fer com l’enginyer, no comprar mai res per internet ni amb targeta de crèdit?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)