Darrerament, no em fa vergonya dir-ho, tinc la llàgrima fàcil, deu ser cosa dels cinquanta anys. Llegeixo el diari i amb segons què, ploro. De debò. Em costa contenir les llàgrimes en determinats casos. Per exemple, aquelles dues noies palestines discapacitades a les quals algú de confiança va col·locar un cinturó explosiu al voltant del cos, les va fer anar cap a la multitud i les va fer explotar. Per exemple, els pares, tutors, mestres, familiars, capellans o adults en general que han abusat sexualment de menors o fins i tot de criatures. Per exemple, els homes que amenacen, que maltracten físicament i fins i tot que poden arribar a ferir o matar la dona i/o els fills. Per exemple, les xarxes de prostitució infantil presents arreu del món i també a casa nostra, i l’esclavisme sexual que abans s’anomenava tràfic de blanques i que ara s’hauria d’anomenar senzillament tràfic de dones i tràfic de menors. Per exemple, els segrestos, els casos de Natascha Kampusch i l’encara més esfereïdor –semblava impossible– d’Elisabeth Fritzl i els seus fills. Em fa plorar la crueltat, la malícia gratuïta, allò que no admet justificacions ni excuses de cap tipus. Perquè és senzillament perversitat.
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
