Ja ho veieu, a l’hora de la veritat faig bondat i no escric barco. Sempre he sigut massa crèdul, massa obedient –potser és símptoma d’inseguretat, no ho sé, m’ho hauria de fer mirar.Ara es veuen els vaixells, o les barcasses, en què s’ha convertit la plaça Lesseps, tan esmentada aquí perquè la tinc a tocar del despatx. Es veu almenys una proa i una popa a cada extrem de la plaça (o dues proes, o dues popes, o bé la proa i la popa que encara suren d’un mateix vaixell trencat pel mig i enfonsat, però això potser seria una mica fort), les arboradures, les grues del port, les rescloses del canal de Suez que va dissenyar i construir el senyor Ferdinand de Lesseps ara fa 150 anys. Els diaris no en parlen, dels vaixells, suposo que en parlaran quan s’inauguri. De moment, estan massa ocupats a reproduir queixes de suposats veïns als quals no els agrada com queda la plaça. Parlen dels elements que dèiem abans, els que conformen els vaixells i el seu context històric, com d’escultures desproporcionades, incomprensibles i lletges. A mi sí que m’agrada. No del tot, hi trobo pegues, però crec que és una plaça correcta, original, està prou bé.
S’han perdut arbres, és veritat, però ara hi ha una plaça de ciutat, una plaça de la qual pots veure les dimensions, una plaça que no t’impedeix, com abans, situar-te de seguida i poder indicar als turistes i passavolants, amb un simple gest, per on han d’anar per arribar al parc Güell o per agafar la travessera de Dalt o Gran de Gràcia. És veritat que l’estructura principal del túnel que hi passa per sota només s’ha abaixat un metre i mig, però com que la resta de la plaça s’ha aplanat, el guany en visibilitat és enorme. Hi ha edificis interessants a la plaça que abans només podies observar des de davant mateix de la façana, i ara es poden veure amb perspectiva, de lluny estant –però a la banda mar n’hi ha dos d’enganxats, un de clàssic i un de suposadament modern, més alt el nou, que tots dos fan un conjunt d’anar directament a queixar-se al síndic de greuges. Abans, moure’s per la plaça i orientar-se, si no n’eres un expert, era com una gimcana: amunt, avall, ara per sota, després per aquest passadís rònec atapeït de captaires que hi viuen, adés pugi per aquestes escales, tombi a la dreta i torni a preguntar, etcètera. Caldrà veure què passa quan plogui de debò, per on correrà l’aigua de l’antiga riera de Vallcarca, tot i que n’hauria de baixar molta per saltar el talús del capdavall de l’avinguda. Però i la que baixarà per República Argentina, que recull tota la que cau al vessant nord-est del Putget, què farà quan trobi tot aquell bé de Déu de plaça inclinada, la convertirà en un tobogan de piscina?
En qualsevol cas els veïns, justament, em sembla que no poden queixar-se, almenys els que estan associats: diu que ells van poder veure els plànols i la maqueta del projecte abans que comencessin les obres. Ara s’han d’aguantar –la democràcia consisteix tot sovint en això: suportar allò que has votat o que entre tots s’ha votat o que han decidit els qui tu has votat i, si no t’agrada com ho fan, votar-ne uns altres la vegada següent– i, sobretot, han de ser més conseqüents. No poden dir que al plànol no es veien les enormes dimensions dels elements que conformen la plaça. Si no saben mirar plànols, no poden dirigir una comunitat de veïns.
Tot i que també pot ser que a mi em falti informació. Només tinc la que he recollit de visu, jo mateix. No he llegit argumentacions extenses ni dels uns ni dels altres, més que els resums apressats que han eixit als diaris, la immensa majoria –el senyor comte fa campanya contra l’ajuntament– contraris a la nova plaça. Com ho era jo mateix, o si més no escèptic, fins fa quatre dies. És fàcil rectificar quan només tens un bloc.
(Afegitó del gener del 2009: Oriol Bohigas defensa la plaça. Potser hauré de repensar-m’ho.)
(Afegitó del 30 abril 2009. Si algú sap com ha de ser Barcelona, aquest és el cronista oficiós de la ciutat, Lluís Permanyer. Coneix Barcelona com ningú. Lluís Permanyer ha parlat, causa finita: «Ha nascut una plaça. La plaça Lesseps era malauradament una ficció, malgrat les intervencions diverses i lamentables que havia sofert. Per fi ha nascut una plaça; i encara més: una plaça per estar-s’hi, en uns àmbits d’allò més variats. Els ciutadans, siguin veïns o no, ja han començat a fer-se-la seva. M’ha semblat sospitós que el resultat mereixés tanta desesperació com la manifestada; només es justificava pel desig de passar comptes, també polítics. N’és una bona prova que molt abans d’estar acabada ja es va provocar el debat. La plaça millorarà sensiblement quan estiguin culminats els punts encara sota el tràngol de les obres i sobretot quan l’arbrat assoleixi la dimensió prevista. L’arquitecte Albert Viaplana, autor del projecte amb el seu fill David, ha aconseguit fer anar dret un indret endimoniat, en el qual els agressius desnivells i les vies de circulació queden per fi minimitzats. I també aconsegueix dissimular el caòtic i mediocre entorn de façanes, perquè la mirada queda presa en les formes arquitectòniques que s’hi han aixecat, entre les quals destaquen les proes, el canal i les jardineres. La qualitat de les matèries és impecable. Es cus amb sensibilitat la trobada amb els espais residuals d’un entorn que ara s’incorpora per fi a la plaça, i l’enriqueix.» (La Vanguardia, 30 abril 2009)
(Afegitó del 25 maig 2009. Veig una foto del centre NEMO d'Amsterdam i jo diria que els vaixells de Lesseps n'han copiat la idea, o s'hi han inspirat. No em sembla malament, ho dic només com a curiositat.)