Avui copio de Juanjo Millás: «La pregunta davant la crisi (com hem arribat a això?) ha atret milers de respostes normals, respostes mascle, podríem dir, les pautes de les quals coneixem de sobres. Però aquestes respostes són improductives perquè equivalen a assenyalar que un quilòmetre té mil metres, i això ja era inclòs dins la pregunta. El que ens cal a hores d’ara és una resposta rara, inaudita, anòmala, una resposta original, que ens ajudi a entendre el desastre en el qual manotegem amb desesperació, i potser a eixir-ne. A veure si se li acut a algú. Mentrestant, espolseu-vos dels voltants del cap aquelles granotes mascle que han acudit a l’olor de les feromones i que cerquen el de sempre. Després, com és habitual, si t’he vist no et conec.» (El País 21 novembre 2008)
I ho completo amb el sociòleg Zygmunt Bauman, autor de la teoria de la modernitat líquida, que sempre diu coses interessants: «L’impuls de l’economia dels últims 30 anys, amb crestes de més opulència, es va basar en el crèdit. Avui tothom està endeutat. Segons sembla, el deute dels Estats Units és de set trilions de dòlars. Personalment, crec que aquesta crisi és el producte de l’èxit del sistema, no del seu fracàs. Un banc té èxit quan concedeix molts préstecs. I han convertit tota la població en una nació de deutors.» (El Periódico, 21 novembre 2008)
(O sigui, si algú es pensava que ara canviaria alguna cosa, quedarà ben lluït: perquè no hi ha prínceps gripau que puguin transformar el sistema –de l’Obama, sent realistes, no crec que n’hàgim d’esperar gaire més, i ja seria molt, que un canvi d’enfocament en les relacions internacionals, que no siguin del xèrif contra tothom– i perquè segons com es miri la crisi d’avui és només la constatació global d’un èxit espaterrant.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)