Arriba un dia que la secessió de Catalunya respecte a Espanya és un fet, que l’Estat espanyol, empès per la UE i/o l’ONU, hi consent. Però posa una condició: que les comarques de ponent continuïn pertanyent a Espanya. Com que la resta de Catalunya el que veu prioritari és fer el primer pas i no té cap força per negociar, s’accepta la condició a contracor i se signa. Demane: passarà gaire temps abans que a Lleida, o a Tàrrega, o a les Borges Blanques, o a Balaguer, o a Mollerussa, o a Tremp (o fins i tot a Fraga, vés a saber, en una situació com la descrita), o a totes aquestes poblacions alhora i a cada llogarret i masia, sorgeixi un grup fort d’independentistes que reclami, amb violència i tot, integrar-se al seu país natural, Catalunya? I passarà gaire temps més, si s’apaivaga la primera flama de rebel·lió, abans no sorgeixi una nova fornada de joves o no tan joves que alcin un altre cop el puny de la reivindicació? Jo no estic d’acord amb la violència, però és un fet que la injustícia i l’arbitrarietat engendren violència, agradi o no.
Doncs això és el que els britànics anomenen Irlanda del Nord i els irlandesos Els Sis Comtats Ocupats (dels nou que té l’Ulster), o sigui, el nord-est d’Irlanda. Les poblacions rebels es diuen Belfast, Derry, Armagh, Newry, Lisburn, Omagh...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)