Llibres que llegeixen els que compten

La Vanguardia va fer una cosa interessant el dia de Sant Jordi, si més no original. Va encapçalar gairebé totes les pàgines del diari de paper amb els llibres que recomanen els mateixos protagonistes habituals de les notícies –o que odien, com és el cas del senyor president de França. Això requereix una preparació important, perquè has d’acumular tot de dades a la rebotiga i tenir-la ben proveïda, i al final no tot el que has aplegat et farà servei.

Ara he ajuntat totes aquestes dades, per conservar-les. I ací teniu la llista dels llibres més destacats, i entre parèntesis la gent que mana (o que compta per al diari esmentat) i que diu que els ha llegit:

- Nelson Mandela’s Favorite African Folktales (Nelson Mandela, heroi mundial)
- La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette (l’odia el xicot de la Carla Bruni)
- Estrela solitária, de Ruy Castro (Luiz I. Lula da Silva, extreballador del Brasil)
- Elogi de la follia,* d’Erasme de Rotterdam (Silvio Berlusconi, pallasso molt ric)
- Sunset Song, de Lewis Grassic Gibbon (Gordon Brown, escuder de l’emperador)
- Bíblia,* d’autors diversos (George W. Bush, exemperador del món més aviat curtet)
- Team of Rivals, de Doris Kearns Goodwin (Barack Obama, emperador i profeta a qui se li comencen a veure els trucs)
- Las armas de ayer, de Max Marambio (Fidel Castro, encara, Cuba)
- Meditacions, de Marc Aureli (Wen Jia-bao, cappare xinès)
- Poesia, d’Omar Jayyam (Vladimir Putin, cappare rus)
- Anatomía de un instante, de Javier Cercas (José Luis Rodríguez Zapatero, fetiller sud-europeu)
- El caballero de Alcántara, de Jesús Sánchez Adalid (Mariano Rajoy, aspirant a fetiller sud-europeu)
- Incerta glòria,* de Joan Sales (Josep Antoni Duran i Lleida, ministrable, i Àlex Rigola, teatrer)
- Misteriosament feliç, de Joan Margarit (José Montilla, president de la cosa)
- El silenci, de Gaspar Hernàndez (Artur Mas, emprenyat aspirant a presidir la cosa)
- Les palmeres salvatges, de William Faulkner (Iñigo Urkullu, basc també emprenyat)
- Tan lluny com els peus em portin,* de Josef Martin Bauer (Joan Puigcercós, marcapaquetam d’esquerres)
- Los Baldrich, d’Use Lahoz (Joan Herrera, noi sostenible)
- L’última trobada,* de Sándor Márai (Alicia Sánchez-Camacho, nacionalista unionista, pobreta)
- Brújula para navegantes emocionales, d’Elsa Punset (Albert Rivera, fillol de Boadella)
- L’edifici Iaqubian, d’Alaa al Aswany (Ariane Arpa, Intermón-Oxfam, i si no faig bromes vol dir que és gent seriosa)
- Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano (Javier Bonomi, Fedelatina)
- Eben,* de Ryszard Kapuscinski (Esther Giménez-Salinas, URL)
- Xarxes complexes, de Ricard Solé (Eudald Carbonell, antropòleg)
- Anna Karènina,* de Lev Tolstoi (Josep Baselga, oncòleg, i Maria Eugènia Alegret, jutgessa en cap)
- L’origen de les espècies,* de Charles Darwin (Juan Carlos del Olmo, WWF, i Jordi Portabella, el més bell de l’ajuntament de BCN)
- La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole (Jordi Basté, radiofonista líder)
- L’estàtua sense rostre, de Miquel Arguimbau (Alfons Arús, comediant de TV)
- Camí de sirga,* de Jesús Moncada (Toni Soler, polac màxim)
- Un home a les fosques, de Paul Auster (Queco Novell, el doble de Maragall)
- D’A a X, de John Berger (Isabel Coixet, cineasta espanyol(ist)a)
- La Ilíada,* d’Homer (Jordi Hereu, alcalde post22@; Santiago Auserón i també Juan Perro; Rafael Ribó, síndic, s’estima més la Introducció a la Ilíada, de Jaume Pòrtulas)
- Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson (Xavier Trias, metge de l’ajuntament de BCN; Gemma Mengual, sirena que a Madrid anomenen Chema; Nani Roma, home del desert)
- Rutas de Barcelona, de César Alcalá (Alberto Fernández Díaz, un dels inefables de la família reial pepera barcelonina)
- Respect in a World of Inequality, de Richard Sennet (Ricard Gomà, el més roig de l’ajuntament de BCN)
- Description de l’Egypte, de diversos autors (Jordi Clos, hoteler epiptòleg)
- El práctico, de Rabasso i Aneiros (Ferran Adrià, inventor de menges)
- La riquesa de les nacions, d’Adam Smith (Miquel Valls, cambrer)
- Diari d’un fotògraf,+ d’Agustí Centelles (Joaquim Nadal, exalcalde i exprofessor)
- La soledad del mánager, de Manuel Vázquez Montalbán (Joan Delort, superpoli)
- La carretera,* de Cormac McCarthy (Claudia Llosa, l’última cineasta triomfadora)
- Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss (Albert Sánchez Piñol, escriptor i mediàtic)
- Tractat d’urbanitat a l’ús de les joves generacions, de Raoul Vaneigem (Bartomeu Marí, museista)
- El ball,+ d’Irene Némirovsky (Sol picó, ballarina)
- La impaciència del cor,+ de Stefan Zweig (Mònica López, actriu)
- Todos mis hermanos,* de Manel Estiarte (Joan Laporta, al loro)
- La ciudad de las bestias, d’Isabel Allende (Rafael Nadal, forçut manacorí)
- Nunca más: Informe Sábato, d’Ernesto Sábato (Mauricio Pochettino, salvador de l'equip més espanyol de Barcelona, ara de Cornellà)
- La pilota no entra per atzar, de Ferran Soriano (Xavier Sala i Martín, model)
- El juego del ángel, de Carlos Ruiz Zafón (Ricky Rubio, que ara saltarà el toll)
- Hurry Down Sunshine, de Michael Greenberg (Juan Antonio Flecha, cicloperiodista)
- El vuit, de Katherine Neville (Xavier Pascual, un altre entrenador revelació de la casa)
- El secret, de Rhonda Byrne (Maria Vasco, destrossacamesimalucs)
- El soci, de John Grisham (Pol Amat, núm. 1 del món amb un bastó)
- La rebel·lió d’Atles, d’Ayn Rand (Alan Greenspan, que s’ho mirava quan ens ficàvem al forat on som)
- La crisis ninja, de Leopoldo Abadía (Enric Reyna, senyor del totxo)
- Crònica de la independència,* de Patrícia Gabancho (Salvador Alemany, senyor de les autopistes de pagament)
- Honor among Enemies, de David Weber (Reinaldo Rodríguez, controller de Madrid)
- Winning, de Jack Welch (Josep Mateu, assegurador de vehicles)
- The Road to Serfdom, de F. A. von Hayek (Juan Rosell, portaveu d’empresaris)
- El número de Dios, de José Luis Corral (Maravillas Rojo, coresponsable de l’atur)
- Viure per la ciència, de Sydney Brenner (Montse Vendrell, Biocat)
- Bhagavad Gita, anònim (Ferran Rodés, empresari de la comunicació, tampoc no ens va avisar)
- L’elegància de l’eriçó,+ de Muriel Barbery (Núria Basi, empresaria del tèxtil)
- Intel·ligència emocional,* de Daniel Goleman (Gabriel Masfurroll, hospitalari)

Escric el títols en català, si em consta que estan traduïts, o si no en l’idioma original. He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir. Crec que no es poden treure gaires conclusions de les coincidències meves amb uns lectors o amb uns altres, ni de les coincidències entre ells mateixos (el cas Duran-Rigola em sembla prou significatiu). Potser n’he llegit algun més a banda dels senyalats, però si no hi he posat un * és perquè no els recomano. I, com diria aquell, no hase falta disir nada más.

Anècdota montserratina

Rèiem del conseller Baltasar i de la Moreneta salva-sequeres i vet ací que l’altre dia m’expliquen aquesta.

Una parella jove d’Extremadura arriben a Catalunya fa uns quants anys. Ell ha treballat d’aprenent de mecànic i entre els dos tenen uns estalvis, amb els quals decideixen obrir un taller de reparacions a E., on s’han instal·lat a viure. Al cap d’unes setmanes, la cosa va molt malament, perquè només han tingut un client i el lloguer del local els colla. Un dia van tots dos amb les escombraries a un contenidor i, quan són a punt d’abocar-les-hi, veuen que hi ha una marededéu, molt malmesa, al damunt de tot. Encara que ni ell ni ella no són creients, els fa una llei de cosa llençar les escombraries al damunt d’aquella imatge. L’agafen. Ella diu d’endur-se-la a casa i se l’enduen. Un cop a casa, diu ella de col·locar-la al taller, en un racó, i de posar-li una llàntia al costat, perquè vinguin clients. Ho fan. I des de l’endemà diuen que comencen a anar-hi clients, i que no han parat fins ara –diuen. Aviat algú els explica que aquella marededéu és la de Montserrat. Llavors agafen el costum d’anar a Montserrat de tant en tant. Ara són més catalanistes que ningú, i sobretot montserratins, i tot i que continuen sense creure en gaire res no es descuiden d’encendre una llàntia cada dia a la seva verge.

A mi, que encara crec en alguna cosa, aquesta religiositat tan bàsica, primitiva, utilitària, no em fa gaire el pes, tot i que no criticaré qui s’hi repengi si li fa servei, perquè tampoc no li veig cap efecte negatiu. Aviam, em fan molt de respecte les devocions pures, desinteressades, les que surten del cor, però cal reconèixer que hi ha una mena de manifestacions religioses que estan massa a prop de les supersticions, pel meu gust, que és fàcil que posin la marededéu de cara a la paret o que la tornin a llençar al poal de la brossa si un dia els deixa de funcionar. Perquè, evidentment, l’estratègia religiosa utilitarista no sols no funciona sempre –si bé encara es veuen santpancraços en moltes botigues, i si els tenen deu ser que estan convençuts que els funciona–, sinó que és molt probable que funcioni amb la mateixa regularitat que l’atzar o el ritme que mana l’estadística. Ara, torno al que deia abans, quin mal hi ha que s’anomeni providència a la casualitat?

I encara, cal reconèixer que aquests suports psicològics poden donar ànims per enfrontar-se a la vida, al desconegut i, com en el cas dels nostres amics, a la impotència. Vist així, no crec que faci més mal creure en això que creure en loteries, cupons i rifes, que de vegades també toquen –per excepció. (Ara que hi som, no veig que els apòstols tipus Dawkins, Tree, Savater i companyia ataquin les rifes amb tant de fanatisme i tant d’afany proselitista com combaten les manifestacions religioses o pseudoreligioses. Ací els ho deixo, per si volen considerar la idea.)

L’anècdota, en qualsevol cas, m’ha semblat interessant com a reflex d’una manera concreta d’entendre la vida, i com que me l’han contada de primera mà, per això us l’explico.

I l’acompanyo amb aquesta citació de Fritz Schumacher (1869-1947) que crec que hi va bé:

La primera etapa humana és la de la religió primitiva. Tot és miraculós, hi ha el déu Sol, la deessa Lluna, els altres déus, el déu venjatiu i controlador dels judeocristians, etcètera. Llavors es produeix, en la modernitat, un primer gran salt, quan la humanitat passa a l’estat del realisme científic, l’anomenat estat de l’home modern. Més endavant, però, n’hi ha que se senten insatisfets del realisme científic, les deficiències del qual se’ls fan patents, i descobreixen que darrere els fets i les ciències hi ha alguna cosa més. Aquesta gent, que no renuncia al realisme científic, es troba en un tercer estat, diferent del segon i del primer. Un primer problema és que aquest tercer estat no és reconegut pel segon ni pel primer: vist des del segon estat, el tercer estat és exactament igual que el primer; vist des del primer, el tercer estat és només un maquillatge del segon. Per tant, des del segon estat es contempla els del tercer com a víctimes d’un trastorn mental o d’una regressió a la infància. O sigui, només els que es troben en el tercer estat són capaços d’entendre la diferència entre ells i els del primer estat. I un altre problema és que tots tres estats conviuen ara en aquest mateix temps, i molts del primer estat no fan res, ans al contrari, per avançar cap al tercer, ja que per fer-ho han de passar pel segon i abandonar les seves seguretats irracionals.

(Apunts de la conferència d’E.F. Schumacher, «Les tres etapes del desenvolupament», BBC, Londres, maig 1957)

Avui és la Mare de Déu de Montserrat i estic més aviat content, tot i que sigui dilluns.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ensurt en un Madrid oníric

Em truca al despatx no sé qui i em diu que vagi a Madrid que m’han nomenat director general de Cultura, internament dic que ni parlar-ne [gràcies, subconscient] però vaig a Madrid perquè no em donen cap opció i també perquè no entenc res i vull saber com és que m’han nomenat cap cosa si no em coneixen, arribo a Madrid amb avió i a l’aeroport agafo un taxi, quan ens acostem a la ciutat li demano al taxista què pensa de la nova ministra i ell es gira i amb un somriure barroer i masclista em diu «En fi, és una dona, no?», li dic indignat [bé!] que aturi el taxi que baixo, li canvia la cara i diu que no pot parar a l’autopista però li contesto que si no sap qui sóc [merde de subconscient] i que pari ara mateix, s’atura i baixo, passa un altre taxi i l’agafo i de seguida li demano ansiós al taxista què sap de la nova ministra, em diu «Vostè és el nou director general, no?» i jo «Com ho sap?» i ell «Perquè últimament arriben molts directors generals nous i tots ens demanen què sabem del ministre», arribem a La Moncloa i em diuen que ara em rebrà la ministra i llavors tinc la sensació de punt de no-retorn perquè allà hi ha tota la faramalla preparada per als juraments i li dic a la primera persona que passa que jo no vull ser director general [si senyor!] i que a veure com s’ha d’arreglar, em diu que no hi ha precedents d’una negativa com la meva i fa cara de circumstàncies i diu que la cosa és greu i que no sap què pot passar però que ho consultarà, començo a suar de valent mentre allò s’arregla o no s’arregla...

Per sort sona el despertador i em desvetllo xop de suor.

No conservo gairebé mai els somnis a la memòria, i quan al llevar-me en recordo alguna cosa s’esvaeix de seguida, fins i tot quan penso que era interessant i que en podria treure algun relat i tot, o un article absurd com aquest, si fos capaç de prendre notes a primera hora. En aquest cas no sé per què el somni m’ha quedat més o menys viu al cap fins ara, que ja fa ben bé un parell d’hores que bellugo. La vivència era molt més rica de com l’he descrita aquí, però crec que n’he reflectit en essència els detalls principals.

Com haig d’interpretar tot això? Hi ha cap Daniel (Daniel 2, 17-49) o cap Pepa Freud de guàrdia que em pugui orientar?

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«La cosa aquesta de Spanair»

Ramon Aymerich va escriure l’altre dia la peça que reprodueixo a sota. Abans, però, una mica d’informació prèvia: la companyia aèria d’origen espanyol Spanair –el nom ja ho diu tot– darrerament estava controlada per la danesa SAS, però l’estat espanyol i la seva companyia «de bandera» Iberia, ara en mans d’amics fidels del govern de Madrid, hi tenien una opció preferent de compra i havien dit que la utilitzarien. Però SAS volia tancar l’empresa si no la hi compraven de seguida i el procés de compro - no compro s’eternitzava. Spanair s’anava morint d’inanició per manca d’inversions i fins i tot de l’adequada política de manteniment, sense que ni Madrid ni Iberia ni ningú altre dels que podien intervenir-hi fessin res per impedir-ho, tot i les promeses segons les quals amb Spanair es competiria internacionalment des de Barcelona –cal no descartar, és clar, la possibilitat que els obstacles vinguessin del fet d’haver promès justament això. Llavors, un grup d’empresaris catalans, amb el suport sobretot moral de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, recullen diners, avals i préstecs, s’endeuten fins a les orelles i decideixen rescatar l’empresa en el darrer moment, per mirar de convertir-la en una mena de «companyia de bandera» de l’aeroport de Barcelona. De seguida, Iberia i determinats poders fàctics, mediàtics i econòmics de Madrid, que vol dir Espanya, es queixen de la participació pública en l’operació. Increïble però veritat: Espanya que clama pels ajuts públics a empreses privades... quan són catalanes o sembla que vulguin fer un servei específic a Catalunya.

I en aquest punt se situa l’article d’Aymerich:

Avui, quan llengües i territoris ja no coincideixen i les migracions modifiquen de manera permanent el paisatge humà, quan la mobilitat del capital fa que la gent se senti més vulnerable, poques coses recorden a quin país pertany cadascú. Entre aquestes poques coses hi ha les banderes, les seleccions de futbol i, una mica menys, les línies aèries. Durant el segle XX, tenir línia de bandera va ser signe de riquesa i poder per a un país. Després va arribar la liberalització. I les línies de baix cost, que es mouen en terra de ningú. Però així i tot, les aerolínies encara desvetllen sentiments extrems. La prova és Spanair: mai un projecte havia aixecat tantes (i tan infundades) sospites ni havia desvetllat tants (i tan absurds) recels.

Les motivacions semblen clares. En un moment que les grans ciutats passen per damunt de nacions i estats com a subjectes d’inversions empresarials, heus ací una gran aglomeració, Barcelona i tot el que l’envolta, que veu com s’esvaeix el seu potencial de connexió internacional perquè una aerolínia privada (Iberia) decideix que el futur de l’aeroport del Prat ha de subordinar-se al de Madrid. I perquè el gestor aeroportuari de Barcelona no es deu tant a la viabilitat de les pròpies instal·lacions com a un organisme superior i estatal. Llunyà.

El que ve després ja és conegut. Per què no comprar una aerolínia que tingui com a base Barcelona? Però qui? Les institucions financeres, no. A diferència de Madrid –on la comunitat utilitza la seua caixa d’estalvis per a apuntalar Iberia i Barajas– les entitats se’n desentenen. La burgesia local, tampoc: perquè l’entorn financer és pèssim, perquè destacats membres d’aquest col·lectiu s’han cremat en projectes semblants, perquè el projecte dóna una visibilitat i comporta un risc que no volen assumir o simplement perquè no, perquè no ho veuen. Qui acudeix a la crida? Una coalició de gestors que es mouen amb habilitat entre el món privat i el públic; un grup d’empresaris-gestors menys pudorosos i amb una mica més d’ambició que les generacions anteriors, i grups directament afectats, com els hotelers. I per postres, un president que teoritza sobre la gestió empresarial aplicada al futbol.

És una combinació heterodoxa? Sí, però per a això hi ha la història, per a canviar-la. I fins i tot és possible que la fórmula s’obri camí. Que hi ha els poders públics darrere? Poc, però hi són. Els aeroports són poder i seria un error gravíssim que no s’haguessin mogut per salvar la causa de l’aeroport. Però d’aquí a dir que es malbaraten diners públics hi ha molta distància. Amb prou feines supera el 3% del capital compromès. Pot acabar malament l’operació? Per descomptat, no hi ha res segur en aquesta vida tret de la mort. És objectable el moment de la compra? És clar. Però imagini’s de què parlaríem ara si no s’hagués comprat Spanair.

(Ramon Aymerich, periodista, La Vanguardia 18 abril 2009)

És important que missatges d’aquest estil, sense complexos, vagin apareixent a La Vanguardia. Perquè és decisiu per al nostre futur que la gent que llegeix La Vanguardia des de tota la vida i que sempre mirava cap a Madrid pensant-se que allà anaven de bona fe descobreixin, ni que sigui de mica en mica i amb comptagotes, la realitat dels fets: Madrid no estima Catalunya i a Madrid no li interessa gens que Barcelona pugui competir amb la capital espanyola en cap àmbit internacional d’abast estratègic. Per a molta gent poderosa, sens dubte, això és una veritat dura, difícil de pair, però es va imposant de manera incontrovertible a mesura que transcorre el temps i passen coses. A poc a poc van lligant caps.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Catalunya ja és independent

«Catalunya ja és independent, de fet, a internet.» Saül Gordillo, a qui vaig sentir ahir a Tradicionàrius, a la vila de Gràcia, en el 10è aniversari del Racó Català, té tota la raó. I qui diu «Catalunya» diu els anomenats «països catalans», els territoris que estem units per una mateixa llengua, tot i que hi hagi gent entestada a fer insalvables les (mínimes) distàncies geopolítiques. Els països catalans, certament, també són una realitat constatable, viva, a internet.

Els protagonistes de la part acadèmica, diguem-ne, de la celebració van ser Alfons López Tena, Titot Ribera, l’esmentat Gordillo, Víctor Alexandre, i l’amic Joan Camp de mestre de cerimònies, incansable com sempre. D’aperitiu, la presentació de la nova web del Racó, espectacular com a portal de participació i interactivitat, que en pocs dies estarà en funcionament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diagnòstic de la família

El notari Burniol feia abans-d’ahir un bon diagnòstic, gairebé una constatació òbvia, de la situació de la família actual:

La crisi de la forma clàssica de família no significa, de cap manera, la fallida actual de la família, si bé és cert que les seves formes d’organització han experimentat fluctuacions. Les enquestes mostren que la família és un dels valors que més aprecien els ciutadans, i afegeixen que el seu prestigi creixent ve donat per l’augment de necessitat psicològica que en tenim. Però ja no hi ha una Família amb majúscula, amb un patró normatiu únic, sinó una pluralitat de famílies amb minúscula, formades per persones que hi creuen i que s’organitzen segons el seu lleial saber i entendre.

Avui dia, el matrimoni no és l’única forma d’accedir a la família, ja que –en l’obstinada dinàmica dels fets– la família ha deixat de ser una realitat institucional rígida, d’accés exclusiu a través del contracte matrimonial. A la família també s’hi accedeix mitjançant la possessió d’estat que genera la unió estable de parella. I, així mateix, en ocasions, es donen situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme. Així, doncs, veiem com s’està passant ràpidament de la família institucionalitzada a la família individualitzada. De la família a les famílies, caracteritzades totes elles per constituir un àmbit de solidaritat primària. L’únic àmbit en el qual s’estima algú pel que és; no pel que té, ni pel que sap, ni pel que pot. Sembla que tot passa, però l’essencial es manté.

(Juan José López Burniol, «Dues famílies de pel·lícula», El Periódico, 16 abril 2009; disculpeu l’idioma híbrid de la traducció automàtica que gasten en aquest diari.)

Llegeixo això i encara entenc menys aquella dèria política i social de fa un temps, que va tenir èxit, per encabir dins del matrimoni nous tipus de parelles que volien ser considerades també gent d’ordre. Dèria política i servilisme lingüístic, que és el que aquí vull tractar: el IEC va dir de seguida que cap problema, que «donde hay patrón [PSOE] no manda marinero [català]». Però si fem cas del que diu el senyor notari i seguim aquest camí fins al final haurem d’anomenar també matrimoni totes les «situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme». O què?

Era exactament això el que alguns discutíem, no pas els drets dels homosexuals a fer la seva vida, ni els drets de cap altre col·lectiu. Però no se’n podia parlar, ni ara tampoc. Algú creu de debò que López Burniol s’ha tornat homòfob per fer aquest discurs que fa, del qual es desprèn de manera immediata, em sembla, això altre que dic ara? Doncs jo us asseguro que tampoc ho sóc. I més d’un i d’una homosexual amb una certa consciència sociolingüística m’han donat la raó, en públic i en privat: que ells en tenen prou de ser considerats genèricament «família» (i la immensa majoria no vol cap benedicció de l’estat –ni cap control ni cap registre, fuig!– per sentir-se lliure), i amb això no es fa cap mal a la llengua. No cal forçar el llenguatge: mare no és un mot discriminatori si es refereix només a les dones, ni pare si es refereix sols als homes, ni matrimoni si es refereix al conjunt format per un home i una dona i a la seva teòrica capacitat comuna de procrear.

Passa res pel fet que canviïn aquestes coses? Evidentment no, no s’enfonsa el món. I és ben clar, ja que hi som, que és molt pitjor una guerra –posant per cas, la guerra a l’Iraq que van beneir els altres– que no pas això. Però hi perd el llenguatge, que esdevé menys precís. Perquè ara matrimoni és ‘unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals’ (DIEC). I em fa l’efecte que en aquesta definició hi caben moltes coses, és molt menys precisa que les que (encara) manté el diccionari d’Enciclopèdia: 1, ‘unió legítima d'un home i una dona’, i 2, ‘marit i muller’. Jo vaig a cal notari amb el meu fill secret Gabriel-Gustavo (ai, aquella veneçolana) o amb la meva tia Pepa (la de l’anunci de xampany) i fem tots dos un pacte per viure a la mateixa casa, i segons la definició actual som un matrimoni. I qui diu aquestes, diu mil combinacions més.

Si de cas, si volguéssim ser més precisos i definir amb més exactitud el que sembla que es vol definir en aquest cas, podríem dir que el matrimoni és, ara, una ‘parella humana orientada a l’intercanvi sexual’, no?, i deixar la carcassa de les «unions legítimes», la «vida en comú» i les «formalitats legals» per a coses més serioses. O menys, segons com, que això va al gust de cadascú.

No sé per què em fa l’efecte que quan passi la febrada i transcorri el temps –força temps, és clar, perquè encara hi anem, i mig món es deleix pel progressisme i per la gosadia imparables dels nostres líders en matèria legislativa i oral (parole, parole)– farem marxa enrere, almenys els diccionaris oficials. I llavors, el que proclamin en el futur els Obama, els ZP i els altres sants dels nostres altars laics de cada dia, això ho considerarem alta política, però no haurà de tenir necessàriament res a veure ni amb la llengua ni, molts cops, amb la mateixa realitat. Continuarà essent part, com ara, d’una altra dimensió.

Com? Perdó? Ah, que no he entès res? Que es tractava de fer pedagogia i d’educar la ciutadania? Llavors disculpes, em sap greu, no he dit re. És veritat, teniu raó, quan anava a doctrina ja em van ensenyar que la catequesi no es discuteix, es creu i prou. De vegades me n’oblido, quin poc cap que tinc.

(És el mateix López Burniol qui dóna la clau de tot plegat: «Conclusió: maniobres de distracció massiva. [És] un estil de fer política, que concep aquesta com una representació –política espectacle–, sense més horitzó que l’electoral ni més objectiu que la conquista o la preservació del poder. No obstant, seria injust atribuir a l’actual Govern l’exclusiva de la fórmula. És una xacra de tots els partits» [El Periódico 19 abril 2009].)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Èxits i fracassos

Dels 11 als 13 anys –o sigui, del 1969 al 1971– vaig fer judo un cop cada vuit dies. Feia les classes en un esplai que hi havia al carrer d’Anglí, a Barcelona. Hi anava sol en tornar de l’escola, no recordo quin dia de la setmana, i en acabat el judo, que devia ser una hora si fa no fa, tornava cap a casa també sol. Crec que llavors era més normal que ara anar sol per la vida a partir dels set o vuit anys. Després em vaig cansar del judo o em va atraure una altra activitat que feien al mateix esplai, avions d’aeromodelisme, tirada que em va durar un any més. I llavors, l’any 72, em vaig aficionar a l’atletisme, potser emmirallant-me en una persona que jo admirava molt llavors –i encara ara– que s’hi dedicava. I com que en aquell esplai només feien activitats d’interior (vull dir indoor), vaig anar a una escola esportiva que hi havia a la Guineueta –per descomptat, també sol– un parell de dies per setmana, orientat per aquella persona que he dit que admirava i continuo admirant. Allò va durar quatre anys més.

Tot això era per emmarcar l’anècdota. Quan feia judo, recordo com si fos avui un dia que va aparèixer el meu pare a la classe. Mon pare en aquell temps viatjava molt sovint, gairebé cada setmana, i no era fàcil poder compartir amb ell estones tots dos sols. Com que també l’admirava molt en aquella època, una cosa que feia era mirar d'estar amb ell soletes algun dissabte a la tarda –al matí encara anàvem llavors a l’escola– quan ell no era de viatge: l’acompanyava al despatx, a la Via Laietana –el dissabte a la tarda no hi havia ningú més–, ell treballava i jo escrivia no sé quines bestieses a màquina, que m’agradava molt també, i ens hi estàvem fins a mitja vesprada, que plegava. Llavors em convidava a berenar una coca d’arengada –ell en deia «una arengada»– que venien a la Baixada de la Llibreteria, cantonada amb Trompetes de Jaume I (aquests noms són encisadors, però ben reals). Recordo com si fos ara l’olor que feia el despatx, tan característic, i la flairança de l’arengada.

Mon pare aquell dia del judo em va veure actuar en un combat, no sé si era per canviar d’obi (cinturó). Tot i que em sembla que vaig perdre, suposo que no ho devia fer malament del tot i que vaig tirar almenys una vegada el contrincant a terra, potser de manera no del tot ortodoxa. Quan vaig tornar de la dutxa, el pare m’esperava somrient. Em va acompanyar amb cotxe –anava amb un 600 blanc– cap a casa. Pel camí em va dir que havia parlat amb el professor de judo, un home gros, fort, que es deia Ramon, i que en Ramon li havia dit que a mi em caracteritzava sobretot la «acometivitat» (empenta).

Aquell dia vaig ser feliç i el goig em va durar molts dies, setmanes, mesos. Jo no hauria suportat que el pare o la mare vinguessin cada setmana a veure’m al judo –i hauria estat impossible, tanta colla com érem–, però el fet que vingués ell un dia, que em veiés, que enraonés amb el professor interessant-se pels meus progressos i que em portés a casa amb cotxe va ser molt important per a mi durant un quant temps.

Per sort, anècdotes com aquesta, quan passen els anys, es fan més grosses i dominen i apaguen altres records –inevitables en una relació llarga– potser no tan plaents, i potser no d’aquell mateix temps.

* * *

Un dia d’aquests, fa quatre anys –l’últim de la seva vida–, la mare em va demanar que l’acompanyés a veure la M., una amiga comuna a la qual jo anava a visitar tot sovint. La mare, per diverses circumstàncies, feia anys que no li havia anat a fer visita, segons em va explicar. Hi vam anar amb el cotxe d’ella –jo ja no en tenia–, un Twingo. Era un dissabte al matí, cap a les deu. La casa de la M. era a tocar del port, a Ciutat Vella. Vam arribar al barri i, en una primera volta, no hi havia lloc per aparcar. Havíem de trobar-lo relativament a prop de la casa de la M., perquè la mare caminava ja força malament. Una segona volta i tampoc. Una tercera volta i re. No em demaneu per què no vam tenir més paciència o per què no... Va anar així. Vam tornar cap a casa que a tots dos se’ns escapava la llagrimeta al cotxe.

Tot i que dinàvem junts molts caps de setmana, era la primera vegada que fèiem una eixida els dos plegats fora de casa des de feia mesos, potser anys. I ja no en vam fer cap més.

* * *

Avui fa anys que es van casar els pares i suposo que estic tou.






(Aquesta fotografia no és dels meus pares, ni cap dels dos nens de dalt de tot sóc jo quan feia judo, ni l’avís de no aparcar [«ni 5 minuts, ni 2 minuts, ni un moment»] és de Ciutat Vella [gràcies per la foto, A.]. Són recursos gràfics que faig servir per il·lustrar el text i prou. Ja sé que no calia que ho avisés, però ho faig perquè se m’ha acudit que era un bon exemple sobre el que us vaig dir l’altre dia de les imatges publicitàries. El mateix que deia llavors cal aplicar-ho a les il·lustracions dels articles d’opinió, ja siguin de ficció o, com en aquest cas, de no-ficció.)

Sorprenent

Vaig coincidir l’altre dia a l’hora de dinar, en un bar del carrer Borrell, amb el senyor R., primer executiu dins l’Estat d’una multinacional de les més potents d’Europa. Jo seia en una taula amb un amic-client i el senyor R. era a la barra. Jo dinava més aviat del compte, i gairebé mai no dino allà perquè casa meva és a tocar, però aquell dia tenia un compromís. Ell, en canvi, el senyor R., m’ha semblat que tenia ben apamat el terreny, que el coneixien i que coneixia el personal del bar, i no semblava que tingués pressa. O sigui, pot molt ben ser que això ho faci sovint. Ha pagat pel seu dinar cinc euros i mig (entrepà, truita de patates i vi, per a postres iogurt).

Vaig pensar: potser l’han despatxat? No, ho he comprovat: continua sent el primer executiu d’aquella empresa. No li fa res dinar allà, on pot coincidir amb molts treballadors dels esglaons més baixos de la seva companyia. Penses: podent dinar al Via Veneto o al Mercès, que fan perfectament per a ell fins i tot per anar-hi cada dia, o encara que sigui al Tramonti o al Daps, que són tots prop d’allà, no és significatiu que un senyor com aquest dini, ni que sigui un dia, en aquell bar? (i ja he dit que no semblava cosa d’un dia).

O potser, els dies que pot perquè no té compromisos, ha decidit escapar-se del seu ambient de dinars i sopars elitistes i passar inadvertit en un baretó de cantonada? Tot pot ser.

Sigui com sigui, m’ha semblat exemplar.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Lliçó magistral

No sé valorar la música clàssica. De fet, no la sabria ni definir: quan comença i quan acaba? Presley, Armstrong, Streisand, Franklin, The Beatles, el primer –el segon segur que no– Oldfield són ja música clàssica? Si no ho són, a partir de quin any ho seran?

Però no us volia atabalar (com sempre) amb els meus dubtes, sinó explicar-vos que he estat testimoni, a casa meva mateix, d’una experiència molt i molt interessant, única. Vam veure la reproducció d’una gravació audiovisual feta l’any 1960 d’una jornada de feina en una orquestra simfònica amb un director carismàtic. La clau de l’assumpte –el fet que m’interessés tant i que ho trobés absolutament original– és que no era ni un assaig, sinó una sessió de treball. O sigui, no interpretaven l’obra, sinó que treballaven la manera d’interpretar-la. I és ací on hi ha l’originalitat. Jo era la primera vegada que assistia al procés creatiu d’uns músics intèrprets.

Perquè el director no para de parlar, d’actuar, de bellugar-se: explica als músics què s’han d’imaginar en cada moviment per interpretar-lo bé –ara un riu, ara uns gossos de caça, ara el bosc, ara una festa popular, ara la muntanya, i descriu cadascun d’aquests espais i contextos amb una riquesa de detalls absolutament encisadora, poètica–, els anima a dialogar entre ells com si fessin música de cambra –que l’instrument que toca cadascú dialogui amb l’altre instrument que ha de sonar en aquell mateix moment–, els explica acudits –com aquell de què diu un arc de santmartí a un altre arc iris que troba darrere seu–, els proposa fer una petita trampa a la partitura i interpretar tal moviment d’una altra manera, renya delicadament el segona flauta perquè s’ha deixat una nota, el segona flauta s’hi torna amablement i diu que li sembla que les ha tocades totes, el director li demana que ho torni a fer, ho fa i el torna a renyar amb un somriure i ho deixen córrer, els diu que toquin tal moviment amb més alegria, que són joves i que viure és molt bonic,* reprodueix amb la boca els sons de tots els instruments amb el timbre i ritme que desitja que facin a cada moment, assegura que els pizzicati dels violins per acompanyar clarinets i flautes no cal tant que vagin exactament compassats com que encertin el to del pessic de la corda, diu al percussionista que si la partitura assenyala una intervenció «elegant» del triangle no cal que ell li rebli què vol dir «elegant», anima els violins en determinat moment a deixar anar l’arc, com si se’ls escapés de la mà i l’haguessin de recuperar al vol...

En fi, una experiència única: l’artista en el moment creatiu. I tot això amb aquella alegria, de manera que tothom somriu, es fan comentaris en veu fluixa i es nota que, tot i l’exigència, se la passen d’allò més bé. I demostren que en la música és tan important la creació com la interpretació. O si més no, totes dues coses són o poden ser Art amb majúscula de manera aïllada, si es pot parlar així –o sigui, com dos processos creatius diferents.

- Protagonista principal: el director hongarès Ferenc Fricsay (1914-1963).
- Intèrprets: l’Orquestra Simfònica de la Südfunk de Berlín (Berlín occidental).
- Peça assajada: el poema simfònic «El Moldava», de l’obra La meva pàtria (1879), del txec Bedrich Smetana (1824-1884).
- Data de la gravació: 14 de juny del 1960.

Si trobeu aquesta peça al videoclub –n’hi ha DVD amb subtítols–, mireu de fer l’experiència. És una sensació artística realment nova.

*Fricsay, llavors director de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, estava força malalt (càncer) l’any 1960. Havia patit ja dues operacions i justament la nit del 13 al 14 de juny la va passar d’allò més malament, de manera que va estar a punt de suspendre’s la gravació. Es va morir tot just tres anys després, abans de fer els cinquanta anys.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

‘¡Ausente!’

Deia La Vanguardia del 29 d’octubre del 1964: «Se inaugura hoy en Barcelona un monumento dedicado a exaltar y a perpetuar la figura de José Antonio Primo de Rivera. Muchas veces en esta columna editorial de La Vanguardia se ha rendido homenaje de respeto y de admiración al conmovedor ejemplo humano de este español excepcional que legó a las generaciones de hoy una de las más altas lecciones de nobleza y de sacrificio que registra la historia contemporánea de España.»

El monument va ser inaugurat, efectivament, aquell dia (foto de dalt, de Pérez de Rozas, a LV del 30 d’octubre de 1964), i durant 45 anys la ciutat de Barcelona ha mantingut aquest homenatge públic al senyor Primo de Rivera, fundador del partit (?) Falange Española, al capdamunt de l’actual avinguda de Josep Tarradellas, a tocar de la Diagonal, molt a prop de la plaça Francesc Macià (a la banda oposada d’on arrenca l’exclusiu carrer Pau Casals). Tot just fa unes setmanes es va començar a enderrocar.

N’hi havia que deien que «la gent ja no recorda la història del monument, no cal tocar-lo», però el fet cert és que hi ha persones que sí que la recordaven, i més en aquell barri, que és zona nacional. «–¿Has visto que se han cargado nuestro monumento? –Sí, ¡qué vergüenza!» Són exclamacions que vaig sentir a un parell de senyores, en un to de crispació i ràbia, fa tot just vuit dies, el 27 de març del 2009. Per a elles, tots aquests carrers deuen tenir els noms «de sempre»: Infanta Carlota (Tarradellas) Calvo Sotelo (Macià), Generalísimo Franco (Diagonal) i General Goded (Pau Casals). O sigui, sí, calia enderrocar-lo.

He cercat per tota la xarxa per veure si trobava alguna fotografia recent de com havia acabat allò. Ni una. Ni una foto. Centenars d’imatges d’abans, del temps de tots els ex esmentats, i unes quantes (foto segona) del dia que el senyor alcalde actual es va fer fotografies davant tota la premsa –com el seu predecessor Porcioles l’any 1964–, ara per declarar inaugurat l’enderroc. Tot just aquell dia es van desmuntar unes quantes escultures –plagiades, diuen, d’un monument feixista italià. O sigui, podria haver passat que l’ajuntament hagués inaugurat l’enderroc i després ho hagués deixat tot tal com estava. Sembla que ningú no s’ha preocupat de si allò s’enllestia realment o no. Els mitjans de comunicació –i els blocaires, ai– en tenen prou dient el que diu l’ajuntament.

Doncs bé, perquè a internet quedi alguna constància que l’enderroc ha arribat gairebé al final, aquí us deixo en exclusiva un parell de fotografies posteriors, de com ha anat la continuació. Va estar uns dies com en la foto tercera, però després van continuar la feina. Simplement, s’havien descuidat alguna màquina, o no havien calculat prou el pressupost, o...

Ara només hi queda la piscina i mig pam de la base de formigó del mòdul principal que conformava el monument. Si ho deixen així i d’aquí mil anys encara hi ha algú viu a la Terra i grata per la zona, potser farà teories sobre l’estrany costum dels catalans del final del segle XX de rentar-se els peus en públic (la piscina no dóna per a més, fa trenta centímetres de fons) després de fer un riu, potser cerimonial, davant del que podria haver estat una mena de monòlit negre (perquè ja deveu saber que molta gent pixava al monument, i segur que al subsòl hi han quedat restes imperibles de milers d’ADNs perquè se’n meravellin, perplexos, els arqueòlegs de l’avenir).

L’home ho va deixar tot lligat i ben lligat, però algunes coses simbòliques sí que cauen. I ja els costa, acabar de caure.

(Gràcies per les fotos 3 i 4, T.)

Pel seu interès històric, afegeixo un extracte d’una crònica periodística (?) que es publicà l’endemà de la inauguració a La Vanguardia, en concret una peça apareguda a la pàgina 5 del diari titulada «Asistencia de altas personalidades» (que es devia entendre com un «passar llista»... i ai dels absents!). La Vanguardia va dedicar a l’acte tres pàgines: la portada sencera (la primera foto d’aquest article està treta d’aquella portada) i les pàgines 5 i 6 (les pàgines 2, 3 i 4 eren de publicitat). Vet ací la peça:

En la tribuna presidencial, colocada junto al monumento, acompañaban al ministro secretario del Movimiento, don José Solís Ruiz, el Capitán General de Cataluña, don Luis de Lamo Peris; gobernador civil, don Antonio Ibáñez Freiré; alcalde, don José María de Porcioles; presidente de la Diputación, marqués de Castell-Florite [Joaquín Buxó Dulce de Abaigar]; presidente de la Audiencia, don Elpidio Lozano; los gobernadores civiles de Gerona, Tarragona y Lérida, señor Hellín, Serrano Montalvo y Fernández Martínez, respectivamente; vicario general de la archidiócesis doctor Pech; jefe del Sector Naval, almirante Jáudenes; jefe del Sector Aéreo, general Rodríguez Benamur; delegado de Hacienda, señor Ossorio; ingeniero jefe de la Delegación de Industria, señor García Martí; delegado de la Vivienda, señor Martorell; delegado de Trabajo, señor Mendoza; jefe superior de Policía, señor López Ballesteros; coronel Cortés, por el jefe de la Segunda Zona de la Guardia Civil; señor Rodríguez Martín, por el delegado regional de Telecomunicación; y otras personalidades. Estaban igualmente presentes los consejeros nacionales señores Sancho Dávila, Calviño y Santa Marina; procurador en Cortes, conde de Godó; director de LA VANGUARDIA, don Xavier de Echarri; directores de los diarios y emisoras barcelonesas; los ex ministros señores Serrano Súñer, Arrese y Fernández Cuesta; vicesecretario general del Movimiento, señor Herrero Tejedor; delegada nacional de la Sección Femenina, Pilar Primo de Rivera; delegado nacional de Educación Física y Deportes, don José Antonio Elola, y otras personalidades y representaciones. Ocuparon un lugar preferente los sobrinos del Fundador de la Falange, don José Antonio y don Francisco Perche Primo de Rivera, y don Miguel Primo de Rivera y Urquijo. En otras tribunas situadas en las calzadas laterales de la avenida Infanta Carlota, figuraban miembros del Consejo Provincial de F. E. T. y de las J O. N S., de la Vieja Guardia, Sección Femenina, alcaldes y mandos políticos de pueblos de las cuatro provincias catalanas. Un numeroso público rodeaba totalmente la zona donde se halla enclavado el monumento y las calles que afluyen a aquel tramo de la avenida Infanta Carlota. Comenzó el acto con la bendición del monumento a José Antonio. La efectuó el vicario general, doctor don Alejandro Pech, quien representaba al prelado [Modrego Casaus], que se halla en Roma. [...] (La Vanguardia Española, 30 octubre 1964)

Afegitó juny 2010. Han acabat d’arreglar del tot el tram de Josep Tarradellas. Finalment no han enderrocat la piscina, sinó que l’han tapada amb rocs i sorra. I a la resta del passeig, asfalt, que és fàcil de mantenir i el senyor alcalde no s’embrutarà de pols les sabates cada cop que vingui per aquí a... a... la veritat és que ve de tant en tant, el veig, però no sé mai del cert què ha vingut a fer exactament. Deu tenir amics al barri, amic que treuen a passejar el gosset, perquè pixi i cagui de gust al passeig dels vianants, i de passada a parlar amb l’alcalde si se’l troben. Hi ha gent molt friqui, n’hi ha, com deia aquell, que han nascut perquè hi hagi de tot. De manera que passarà allò que deia: d’aquí un segle o dos... Tant de bo fos així, però no: serà d’aquí uns mesos, màxim un parell d’anys: l’ajuntament no para d’obrir i reobrir amb qualsevol excusa tot el que ha tapat amb qualsevol altra excusa, no hi ha cap mena de coordinació de les obres que es fan en cada lloc concret. Però, en fi, fem política ficció: suposem que d’aquí dos segles obren l’avinguda i es troben la piscina i el peu del monument. Què pensaran els que facin la descoberta? Quines teories s’empescaran sobre la gent del segle XX, si és que determinen l’edat de la instal·lació? Pensaran que era una bassa, com havíem dit, per rentar-s’hi els peus?

Afegitó juliol 2016. Ara fa un any van acabar les obres de remodelació del tram de Josep Tarradellas que va de l’avinguda de Sarrià fins a Francesc Macià. Ha quedat molt maco. Efectivament, com es va avançar aquí, van obrir-ho tot, van posar al descobert la piscina i els altres elements que havien quedat soterrats, els van eliminar del tot i no va quedar ni rastre del que hi havia hagut. I a tot el tram esmentat hi han plantat arbres joves i bancs, han pintat a les bandes del passeig un parell de carrils bici que no molesten els vianants i han fet del tot nou el passeig, de manera que ara s’hi està realment bé. Sobretot al cap d’un any, que els arbres nous han tret fulles i han començat a crear zones d’ombra generosa. D’altra banda, hi han posat tants bancs que ningú en troba a faltar. Perfecte. Ara sí que la millora és més que evident –si fins i tot han ampliat les voreres!–, i aquelles senyores que es queixaven, si és que encara són vives, segur que ja no es queixen. O no tant. I ningú més, a part d’elles, no recorda què hi havia, si no és l’avi quan explica contes a la vora del foc, que no se sap mai si ja fa catúfols o si conta històries de veritat. Aquí teniu un parell de fotos fetes aquests dies:

On hi ha el senyor del barret, exactament, hi havia l'element principal del monument a José Antonio. Algú el troba a faltar? Al revés. I fa quatre dies (foto VF, des del mig de l'av. de Sarrià).

El mateix espai, vist des de l'altra banda. La font del primer pla és la que a l'altra imatge apareix darrere del senyor del barret. La moto i els cotxes del fons són els que pugen per l'av. de Sarrià (foto VF).

Perles (15): Llums i ombres

«En el Dant el desagradable [...] només es completa i s’explica a l’últim cant del Paradís... la contemplació de l’horrífic, el sòrdid, el repugnant per part de l’artista és l’aspecte negatiu necessari que l’impulsa a perseguir la bellesa.» (T.S. Eliot, 1920)