La crisi de la forma clàssica de família no significa, de cap manera, la fallida actual de la família, si bé és cert que les seves formes d’organització han experimentat fluctuacions. Les enquestes mostren que la família és un dels valors que més aprecien els ciutadans, i afegeixen que el seu prestigi creixent ve donat per l’augment de necessitat psicològica que en tenim. Però ja no hi ha una Família amb majúscula, amb un patró normatiu únic, sinó una pluralitat de famílies amb minúscula, formades per persones que hi creuen i que s’organitzen segons el seu lleial saber i entendre.
Avui dia, el matrimoni no és l’única forma d’accedir a la família, ja que –en l’obstinada dinàmica dels fets– la família ha deixat de ser una realitat institucional rígida, d’accés exclusiu a través del contracte matrimonial. A la família també s’hi accedeix mitjançant la possessió d’estat que genera la unió estable de parella. I, així mateix, en ocasions, es donen situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme. Així, doncs, veiem com s’està passant ràpidament de la família institucionalitzada a la família individualitzada. De la família a les famílies, caracteritzades totes elles per constituir un àmbit de solidaritat primària. L’únic àmbit en el qual s’estima algú pel que és; no pel que té, ni pel que sap, ni pel que pot. Sembla que tot passa, però l’essencial es manté.
(Juan José López Burniol, «Dues famílies de pel·lícula», El Periódico, 16 abril 2009; disculpeu l’idioma híbrid de la traducció automàtica que gasten en aquest diari.)
Llegeixo això i encara entenc menys aquella dèria política i social de fa un temps, que va tenir èxit, per encabir dins del matrimoni nous tipus de parelles que volien ser considerades també gent d’ordre. Dèria política i servilisme lingüístic, que és el que aquí vull tractar: el IEC va dir de seguida que cap problema, que «donde hay patrón [PSOE] no manda marinero [català]». Però si fem cas del que diu el senyor notari i seguim aquest camí fins al final haurem d’anomenar també matrimoni totes les «situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme». O què?Era exactament això el que alguns discutíem, no pas els drets dels homosexuals a fer la seva vida, ni els drets de cap altre col·lectiu. Però no se’n podia parlar, ni ara tampoc. Algú creu de debò que López Burniol s’ha tornat homòfob per fer aquest discurs que fa, del qual es desprèn de manera immediata, em sembla, això altre que dic ara? Doncs jo us asseguro que tampoc ho sóc. I més d’un i d’una homosexual amb una certa consciència sociolingüística m’han donat la raó, en públic i en privat: que ells en tenen prou de ser considerats genèricament «família» (i la immensa majoria no vol cap benedicció de l’estat –ni cap control ni cap registre, fuig!– per sentir-se lliure), i amb això no es fa cap mal a la llengua. No cal forçar el llenguatge: mare no és un mot discriminatori si es refereix només a les dones, ni pare si es refereix sols als homes, ni matrimoni si es refereix al conjunt format per un home i una dona i a la seva teòrica capacitat comuna de procrear.
Passa res pel fet que canviïn aquestes coses? Evidentment no, no s’enfonsa el món. I és ben clar, ja que hi som, que és molt pitjor una guerra –posant per cas, la guerra a l’Iraq que van beneir els altres– que no pas això. Però hi perd el llenguatge, que esdevé menys precís. Perquè ara matrimoni és ‘unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals’ (DIEC). I em fa l’efecte que en aquesta definició hi caben moltes coses, és molt menys precisa que les que (encara) manté el diccionari d’Enciclopèdia: 1, ‘unió legítima d'un home i una dona’, i 2, ‘marit i muller’. Jo vaig a cal notari amb el meu fill secret Gabriel-Gustavo (ai, aquella veneçolana) o amb la meva tia Pepa (la de l’anunci de xampany) i fem tots dos un pacte per viure a la mateixa casa, i segons la definició actual som un matrimoni. I qui diu aquestes, diu mil combinacions més.
Si de cas, si volguéssim ser més precisos i definir amb més exactitud el que sembla que es vol definir en aquest cas, podríem dir que el matrimoni és, ara, una ‘parella humana orientada a l’intercanvi sexual’, no?, i deixar la carcassa de les «unions legítimes», la «vida en comú» i les «formalitats legals» per a coses més serioses. O menys, segons com, que això va al gust de cadascú.
No sé per què em fa l’efecte que quan passi la febrada i transcorri el temps –força temps, és clar, perquè encara hi anem, i mig món es deleix pel progressisme i per la gosadia imparables dels nostres líders en matèria legislativa i oral (parole, parole)– farem marxa enrere, almenys els diccionaris oficials. I llavors, el que proclamin en el futur els Obama, els ZP i els altres sants dels nostres altars laics de cada dia, això ho considerarem alta política, però no haurà de tenir necessàriament res a veure ni amb la llengua ni, molts cops, amb la mateixa realitat. Continuarà essent part, com ara, d’una altra dimensió.
Com? Perdó? Ah, que no he entès res? Que es tractava de fer pedagogia i d’educar la ciutadania? Llavors disculpes, em sap greu, no he dit re. És veritat, teniu raó, quan anava a doctrina ja em van ensenyar que la catequesi no es discuteix, es creu i prou. De vegades me n’oblido, quin poc cap que tinc.
(És el mateix López Burniol qui dóna la clau de tot plegat: «Conclusió: maniobres de distracció massiva. [És] un estil de fer política, que concep aquesta com una representació –política espectacle–, sense més horitzó que l’electoral ni més objectiu que la conquista o la preservació del poder. No obstant, seria injust atribuir a l’actual Govern l’exclusiva de la fórmula. És una xacra de tots els partits» [El Periódico 19 abril 2009].)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)