«Castellanisme radical»

Em pareix tan clar i tan ben argumentat el que el dia de Sant Jordi explicava Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, que hui només copie.

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat. I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com l’anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

(Levante-EMV, 23 abril 2009)