Vull dir que vaig veure la segona representació de La nit dels assassins, gairebé un any després de la primera. Va ser l’1 de juny a L’Obrador de la Sala Becket, també a Gràcia. Una qüestió prèvia: de teatre no en tinc cap formació ni teòrica ni pràctica. Jo, relacionat d’alguna manera llunyana amb les arts escèniques, només en sé una mica de cine, de reportatges per a la televisió i de publicitat, que són tècniques força allunyades de les teatrals. Encara més, aquesta mica d’experiència en algun guió cinematogràfic, periodístic o publicitari pot haver fet malbé la meva percepció estètica pel que fa a les actuacions dramàtiques en viu.
En fi, esteu avisats.
Primer de tot, felicitacions caloroses a tots: Anna, Joan-Carles, Montse, Jordi, Vinyet, Sergi, Sílvia, Joel, Clara, Núria i Jesús. L’obra ha madurat. A mi em sembleu molt bons actors, de veritat, i amb un futur de ca l’ample. No ho dic per dir, ho dic sincerament. M’entusiasma veure-us actuar. És important que tingueu en compte que tot el que diré a continuació cal emmarcar-ho dins d’aquest context de felicitació. Faig crítica, però l’heu de veure com un intent d’ajudar a millorar el que ja és molt bo.
S’hi han fet petites adaptacions. Algunes potser massa explícites, pel meu gust. M’agradava més el cert aire de misteri que abans em sembla que era més accentuat, de manera que només fins més endavant no s’anava desvetllant prou clarament la trama. Però potser a mi m’agrada massa el misteri.
Com que la temàtica de l’obra es mou entre la “no-ficció” (els germans) i la “ficció” (els altres personatges que interpreten) els actors es van empescar una manera d’indicar al públic quan començava la ficció i quan acabava. En la meva opinió, aquest recurs no era necessari. Per mi, és important que el públic vagi entrant de mica en mica en el tema, no donar-li-ho tot mastegat. Pel meu gust, en aquesta obra no és tan important que l’espectador entengui tot el que passa a cada moment com que es fiqui de mica en mica en el drama que es representa davant d’ell. Quan contemples una tragèdia humana, i encara més si és una tragèdia familiar, segurament quedes enganxat a l’escena, no te’n pots anar, penses si potser necessitaran la teva ajuda, t’hi sents implicat com a part de la societat... però moltes de les coses que passen i que es diuen davant teu no saps de què van, et falten referents. Però t’és igual, no ve d’aquí que et passi això, la trama concreta no és el tret definitori de l’espectacle: l’important és la tragèdia. Jo entenc que Triana volia jugar sobretot amb aquesta percepció diguem-ne general del públic, era més que se’n fessin una idea sumària que no que en coneguessin tots els detalls. Per això no és tan important respectar la literalitat del text, enraonar amb molta claredat i respectar-se els torns de paraula com mantenir el crescendo de la tensió dramàtica.
Per mi és bàsic el ritme. Hi pot haver silencis, crec, en les parts de “no-ficció”, però no en les parts de “ficció”. O sigui, jo diria que no poden quedar callats ni un segon en les situacions corresponents a la “ficció”, han de ser interpretacions fins i tot apressades, febrils. Les representacions dramàtiques dels personatges que interpreten (fora dels tres germans) jo crec que han de tenir molt de ritme. Si queden tallats, si un actor queda en blanc (no sé si va passar algun cop, potser va ser una impressió falsa meva, induïda pel ritme que jo havia interioritzat de l’obra, i ja accepto que potser “el meu ritme” no és el ritme correcte, no cal dir-ho), diria que és millor acabar l’escena en aquell moment, passar a la següent. No sé, ja ho dic, si va passar això alguna vegada, o totes les pauses van ser buscades.
Com deia, des del meu punt de vista no importa tant respectar el text com respectar el ritme que crec que ha de tenir cada instant en aquesta obra. Cal descobrir en les poques acotacions de Triana les pistes necessàries per saber quan podem relaxar-nos una mica i quan hem de fer via. En la meva opinió, la manca d’acotació vol dir que cal avançar seguit seguit.
No em va agradar en algun moment la manera (un pèl massa estudiada, poc natural) de bellugar-se dels actors quan fan de germans (la part de “no-ficció”). Penso que no calen sobreactuacions –suposo que no és una paraula correcta en aquest cas: vull dir excessos dramàtics que puguin fer pensar a l’espectador que uns germans no es comportarien així– en aquestes parts de “no-ficció”. M’imagino més uns moviments senzills i naturals, fins i tot una mica improvisats, de tres germans que per una banda estan avorrits i cansats de fer sempre el mateix i per una altra banda necessiten desfogar-se, però que “no actuen” quan estan tots tres sols, només “actuen” quan fan un paper diferent del que els correspon com a germà o germana. Per mi, l’obra comença pausada, sense corredisses ni gestos que puguin semblar artificials. És de mica en mica que es va accelerant.
Montse, Anna, Joan-Carles, i també Jordi, i la resta: com que m’imagino que llegireu aquesta crítica, us repeteixo que no en tinc ni idea de teatre, o sigui que feu un cas molt relatiu del que dic. O cap cas si penseu que no us ajuda gens. I fareu santament, perquè si he escrit això és només pensant a col·laborar en la vostra tasca, tot i sabent que no estic qualificat per fer-ho.
I, per descomptat, si voleu fer cap precisió o matisació, digueu-m’ho, que no tindré cap inconvenient a modificar o rectificar el que calgui ni a afegir aquí a sota, si voleu, les vostres aportacions.