No crec en la transcendència absoluta del fet de votar. Ens han venut aquesta història perquè no volen de cap manera que intentem controlar el que fan durant quatre anys, o durant cinc anys en les eleccions europees. Ens volen fer creure que hem signat un taló o un full en blanc i que la nostra signatura és transcendental. De fet, fins a les eleccions vinents ells no han de respondre a ningú per res del que facin, i et diuen que tot el que fan és al programa electoral o que tot es pot deduir del programa electoral. És fals, però ens ho diuen. I llavors, davant tanta unanimitat, i al no tenir aquest plantejament una resposta senzilla, callem i tirem endavant. Però votar no és tan important, sobretot perquè tots o gairebé tots votem a les palpentes i llavors el que fas molts cops és mirar d’evitar el pitjor, assegurar que aquells no, de cap manera, consolar-te amb el mal menor, enganyar-te amb el número 1 de la llista, que és tan de confiança –o el suposat número 1, que fins en això ens enganyen. Coses d’aquest tipus. Ens inculquen que votar és transcendental, que allò que fem en dipositar un paperet a l’urna marcarà els anys vinents, però no ens diuen que nosaltres no decidim res. La nostra responsabilitat, de fet, acaba en el moment que tanquen els col·legis electorals. Després, ens diuen, ja no et pots queixar: si has votat els que guanyen, no et pots queixar del que facin perquè tu has volgut fer-los confiança, malgrat que els altres candidats t’havien avisat que no votessis aquells, que eren poc fiables (el número 1 dels altres sembla bon jan, t’havien concedit els seus contrincants, però has de saber, et xiuxiuejaven també amb tot el cinisme, que aquell número 1 és només d’aparador, perquè qui porta les calces és el partit); si no has votat els que guanyen, no et pots queixar perquè així és la democràcia i només un pot guanyar (també et diuen que ells, els que han perdut, no tenen la culpa dels desastres que facin els que han guanyat); si no has votat, no et pots queixar que uns o altres facin el que els rota, perquè tu has renunciat a participar en la decisió. Tots –fins ara tots– són còmplices del sistema i tots els que algun cop han sortit escollits se n’han aprofitat quan han guanyat. I nosaltres, cornuts i a pagar el vermut.
Els partits d’aquí tenen segrestada la vida política catalana, espanyola i europea per la part que ens toca, i no hi ha res a fer almenys fins que no canviïn una mica les coses a casa nostra: representació proporcional, circumscripcions més pròximes, llistes obertes, comptes transparents de tots els calés públics, interacció amb els candidats electes al llarg de tota la legislatura, etcètera. Els partits se senten forts, perquè tal com està muntat el sistema n’hi ha prou que voti una persona sola perquè el partit al qual ha votat aquella persona ocupi tots els escons en joc. Si són dos els que voten i voten diferent, es repartiran toooot el pastís els dos partits als quals han votat aquells dos passerells. Si són tres, un terç per a cadascú. I així successivament.
No hi ha vot de càstig ni abstenció que els faci repensar-s’hi, ni vots de protesta que comptin, no es pot fer res des de fora. O sigui, perquè canviés alguna cosa haurien de posar-se d’acord ells mateixos. Com si quatre desgraciats diguessin als senyors feudals: ei, vosaltres, a veure si repartiu els vostres béns entre tots, i si no... votarem en blanc! Hahahahahahahahahahahahahaha! Que li llesquin el cap!! No, calla, no escapcis res, que quan es comencen a tallar caps... Farem com si fos un miratge. Tu has sentit res? Jooo?
Ara sí, després ells mateixos es queixen un dia –només un dia: l’endemà de les eleccions– que molta gent no vota o que alguns que voten voten coses estranyes. Un secret, polítics: sabeu què passa?, que molta gent rumia, fa comptes i conclou: vols dir que paga la pena?
Jo, de tota manera, sí que votaré, però m’asseguraré de no haver de penedir-me del que hauré votat.