Vacances extraordinàries

No sabia si escriure això, sobretot perquè V. ho llegirà i el que jo diré pot afectar la seva modèstia o el seu sentit d’intimitat, però finalment he decidit que no ve d’aquí si ho llegeix o no, tinc necessitat d’escriure-ho i ho escric. (A més, ja he trobat algú que es pensava que jo duia una mena de vida misantròpica, sempre pel meu compte, i que per tant les vacances les feia entotsolat amb mi i prou, i vull desmentir-ho. No, els que em coneixeu més sabeu que no és així. Ho confesso: em fa l’efecte que no sabria anar sol per la vida gaire més enllà de les primeres 24 o 48 hores, que segurament podria sobreviure com qualsevol adolescent quan s’escapa de casa i s’embafa de cocacoles, entrepans de formatge amb quètxup, crispetes, danups i cinema de centre comercial. Després, com a la majoria dels mateixos adolescents, m’hauríeu de recollir amb pala. Ara exagero, sí, però val més que toquem de peus a terra, que toquem ferro i que toquem tot el que calgui tocar.)

V. és una persona fora de sèrie amb la qual he compartit aquestes vacances d’estiu. Ha fet enguany els quaranta i viu amb una bomba atòmica al bell mig del cap. Ho sap. Té un càncer al capdamunt de la columna vertebral, tan arrelat que no es pot operar. Si no passa alguna cosa excepcional, V. es morirà aviat. No hi ha res a fer.

Conec V. des de fa molt de temps i encara no me’n sé avenir.

V. va cada quinze dies a l’hospital i li inoculen productes químics durant tres o quatre hores per mirar de controlar el creixement del tumor. Hi va amb una mica de prevenció, perquè la quimioteràpia l’afecta força, i en torna, efectivament, amb mareigs i basques, cansament profund, tot el cos alterat. Però V. no es fica al llit, diu que no hi està bé –no està bé enlloc–, i tant per tant s’estima més viure i morir dempeus. Al cap de dos dies de la quimio és el pitjor moment. Però llavors passen dos o tres dies més i diu que ja torna a estar «normal».

La feina l’apassionava, però ja no pot treballar. Durant hores, seu en una butaca i llegeix. A poc a poc. Entre pàgina i pàgina de llibre, mira i reposa i medita sobre la vida. La vida. De tant en tant s’adorm lleugerament. Tampoc no aguanta gaire estona de conversa continuada, es cansa. Sí que li agrada escoltar música, però que no cridin. Després d’anar provant-ho tot, ha arribat a la clàssica: Bach, Chopin, Vivaldi, Beethoven.

V. camina com si fos un autòmat, et recorda C-3PO però amb més rodoneses. No controla els moviments facials, per això els sons li surten que sembla com si li faltés un bull. Ha d’anar amb compte de no mossegar-se la llengua. La vista se li creua, de manera que duu sempre un ull tapat. Un dia vam anar a la piscina i es va estar a la part poc fonda, cap problema, però va voler-se remullar el cap i gairebé s’ofega perquè es va equivocar: va inspirar en comptes d’espirar. Si recordes la seva figura d’abans, alta, forta, contundent, fins i tot dominadora, el que veus ara no hi té gaire relació. Però de seguida li descobreixes l’ànima, i llavors t’oblides completament de com era el cos fa només un any i mig.

No té gaire gana, però menjar menja de tot. Beure no, només aigua i llet. Ni cafè, ni alcohol, ni altres coses que li serien doblement tòxiques.

V. no diu bestieses, no parla per parlar. Però les poques coses que diu, les justes, tenen sempre trellat. Habitualment és optimista, alegre. Quan li expliques qualsevol bajanada que se t’ha acudit, diu «molt bé» o «és clar que sí». Continua essent molt intel·ligent, com sempre: ràpid de reflexos racionals, punyent, profund. Viu.

Pot mirar la tele, si el mareig que té de manera habitual no és absolut. És per això que ens hem empassat junts tota la sèrie de Planet Earth, de la BBC, amb locució de Richard Attemborough, i hem gaudit d’allò més amb el desenrotllament prodigiós de les plantes i els arbres, dels animals coneguts i desconeguts, de la natura sàvia i a vegades esquerpa i cruel, de la vida filmada arran. També ens hem mirat les tres pel·lícules de Bourne: The Bourne Identity, The Bourne Supremacy, The Bourne Ultimatum. Bourne sempre se’n surt, per difícil que sigui. Bourne sobreviu. Ja les havíem vistes però ens van tornar a enganxar. Jo vaig dir que m’agradaven molt perquè els malvats són tots homes, no hi ha dones dolentes: les dones (Franka Potente [Marie], Julia Stiles [Nicky], Joan Allen [Pam Landy]) són amigues de Jason Bourne, el protagonista, o almenys miren d’ajudar-lo. És clar que per a les dones, vaig afegir en un rampell mascloproteccionista (s’ha d’escriure així, suposo) segurament incorrecte, deu ser complicat no ser amigues de Matt Damon, perquè Damon, a més a més de ser un bon actor, i atractiu, és una gran persona –en això vam coincidir tots dos–, tal com es demostra en els continguts extres dels devedés, que també ens vam mirar.

V. té un compte obert a Facebook i se’l mira cada setmana o cada quinze dies si fa no fa. Allà explica de manera molt continguda i sòbria, sense gaires detalls, les seves aventures casolanes, mèdiques i hospitalàries, i rep dotzenes de missatges de tota mena de gent que l’admira, perquè la valentia i la serenor davant les contrarietats –i quines contrarietats!– sempre són admirables.

V., jo també t’admiro. M’has ajudat molt. Gràcies per tot. I perdona’m si he parlat més del compte. Em calia explicar que havia passat unes vacances extraordinàries.


(Afegitó del 22 febrer 2010: V. s’ha mort aquest matí. Ha estat conscient fins ben poques hores abans. Et trobaré a faltar. Un bon cel. Reserva-m’hi lloc.)

Fotografies antigues (2): Can Massana ca. 1920

Can Massana circa 1920

Hi ha lectors i lectores d’aquest bloc que no cal que els expliqui ni a on és ni què és Can Massana, però a altres sí.

És un casalot antic d’origen noble –per això can i no cal, diuen– que domina el coll anomenat justament de Can Maçana, el qual tanca per l’extrem nord-occidental la serralada de Montserrat i en el qual s’uneix la carretera principal –antic camí ral– de Manresa al Bruc amb la de que ve de Montserrat tot resseguint la serra pel nord –la de Santa Cecília–, que al Bruc enllaça amb la que ve d’Igualada i Lleida i va cap a Barcelona. Can Massana va ser durant segles, almenys des de la Guerra del Francès i fins a la Guerra del 36, un punt clau de comunicacions i també estratègic en les diverses maltempsades bèl·liques que va patir el país. Se sap que durant els segles XVIII i XIX, almenys fins a les guerres carlines, la casa era possessió del monestir de Montserrat.

Aquesta fotografia, pels cotxes que s’hi veuen, la pinta de la gent que hi surt i l’estat de la casa, deu ser de cap a l’any 1920. El cotxe negre podria ser un Ford T –fabricat entre els anys 1908-1927–, però em desconcerta l’ornament que sembla que duu a la part davantera (un parell d’ales?, que podrien ser el símbol de Bentley, Chevrolet, Adler, Hispano Suiza... o també un tap de radiador que l’amo del Ford va comprar-se pel seu compte perquè el cotxe lluís més). L’autocar podria ser un Hispano Suiza 12-15 HP, del 1909 (amb carrosseria de Mayoral, d’Igualada, com el que va fer servei de Capellades a Piera fins als anys 60?), però les finestres arrodonides per la part de dalt són més del Fiat 15 TER, un cotxe molt semblant de la mateixa època o una mica posterior. O sigui, que no estic gens segur de res. Si hi ha cap expert a la sala, ja ho dirà. Però la fotografia crec que no pot ser de gaire més tard del 1915-20.

Can Massana era llavors un lloc d’aturada segura per als viatgers que anaven de Manresa a Igualada i no diguem per als que anaven de Manresa a Barcelona pels Brucs. A banda de prendre una mica la fresca i reposar de les batzegades d’aquells cotxes antics, batzegades que no devien ser gaire diferents de les que produïen fins ben pocs anys abans els cotxes de sang, sovint calia reomplir el radiador del cotxe. Força conductors feren de l’aturada a Can Massana un costum, i van continuar fent-la durant molts anys més, encara que ja no necessitessin omplir el radiador ni res. Simplement, s’aturaven allà, saludaven, de vegades demanaven aigua, mostraven curiositat per saber què es feia a la casa i qui hi vivia, potser es pensaven que hi podrien fer un mos...

Sota mateix de la carretera, darrere la casa, que a la foto es veu tancada, barrada i fins i tot amb finestres tapiades, hi havia una font de clot* –que passà a anomenar-se la font del Clot i després va quedar cegada, crec, en ampliar-se la carretera–, d’on es podien proveir d’aigua vehicles i viatgers. Era aigua bona també per a beure, encara que contingués capgrossos (o justament per això: si era bona per als capgrossos...)

Can Massana també es troba escrit sovint, com heu vist, Can Maçana, tant en documents antics com moderns, i aquesta segona denominació segurament va més d’acord amb l’etimologia, ja que el nom de l’indret i del cognom que hi devia correspondre sembla que ve de mançana ‘poma’, i aquest del llatí mattiana. L’Institut Cartogràfic de Catalunya i la Gran Enciclopèdia de Catalunya, entre d’altres, aposten per la grafia Can Maçana.

(La fotografia ha estat presa d’El Bruc, de Gemma Estrada Planell i Pere Redon Trabal, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona 1996; teniu una altra foto i més explicacions sobre Can Maçana aquí.)

* Qüestió de llengua: font de clot, que no trobo als diccionaris, és (era?) una manera d’anomenar les deus que ragen de terra; no de dalt a baix, un rajolí que vessa d’un lloc més elevat, sinó de baix a dalt. Però em desconcerta que no en diguin res ni l’Alcover-Moll ni el Fabra (ni, per descomptat, els diccionaris més moderns).

Fotografies antigues (1): Selmella, ca. 1925

Selmella, circa 1925

Vam començar les vacances amb Selmella i les acabem amb Selmella, encetant un nou serial de fotos antigues. Aquestes tres setmanes he tingut l’oportunitat de remenar una biblioteca amb materials vells i hi he rescatat unes quantes imatges relacionades d’alguna manera amb la història, real o suposada, de la família. A mesura que tingui temps i ganes d’elaborar una mica el text que les ha d’acompanyar les aniré penjant aquí.

Selmella, 2008

En aquest cas, si compareu la fotografia de Pere Català Pic –pare del cèlebre Francesc Català Roca– amb una fotografia de MSS-2 de l’any passat feta si fa no fa des del mateix indret, comprovareu que les cases que es veuen a la foto antiga encara s’aguantaven ben dretes –el castell no, l’havien abandonat de feia molt de temps. Quan es va fer aquella fotografia diuen les estadístiques que encara quedava una família a Selmella, però segurament no era al mateix nucli del poble, sinó en una de les masies que en depenien territorialment, potser Cal Batlle.

La fotografia es pot datar entre el 1915 i el 1928, temps en el qual Pere Català i Pic (1889-1971) va exercir com a fotògraf professional a Valls. Després va córrer món i, a partir de la fugida dels Borbons (1931), es va instal·lar a Barcelona fins al final de la guerra, que es va haver d’exiliar.

Històries dels Saumell (3): Nova hipòtesi sobre Selmella

L’any passat escrivia:

Ens podem imaginar que just després d’algun episodi significatiu del poble, fa uns tres-cents cinquanta anys (potser quatre segles, però no més) marxessin de Selmella una o dues parelles, tal vegada tres, totes plegades, emparentades entre elles si eren més d’un matrimoni. També podien ser dos o tres germans encara fadrins, que anessin a córrer món plegats i a cercar parella... o bé que fugissin. Van anar possiblement cap al nord-est (Vilafranca), o cap al nord-oest (Montblanc). [...] Solia passar que en cas de tenir problemes, la gent dels pobles petits marxava cap a ciutats més grans, per mirar de passar més desapercebuts. El que és important és retenir la dada que, si eren més d’un, fossin els qui fossin els que van marxar van estar junts el temps suficient com perquè se’ls conegués a tots plegats com «el(s) de Selmella» (o «el(s) de Saumella», com veurem tot seguit) i que continuessin junts el temps suficient per perdre tots plegats la a final del seu sobrenom, cosa que devia passar en pocs anys.

Torre de defensa del castell de Selmella

A Selmella hi havia castell. De fet, el «castell de Selmella» era i és més conegut que el mateix poble. Amaga cap secret aquest castell? Els nostres protagonistes, vivien al castell? Us recordo que parlem d’uns fets esdevinguts fa tres-cents cinquanta anys, o quatre-cents. L’època, doncs, de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la guspira de la qual va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Van tenir alguna cosa a veure aquelles guerres amb els nostres protagonistes? [...]

Ara tinc noves dades, que potser poden resoldre la incògnita que em plantejava: per què una família (i sembla clar que ha de ser una, només una) comença a anomenar-se Selmella/Saumell?

Vegem-les:

Al llarg del XIII, el monestir [de Santes Creus] continua incrementant els drets sobre el terme de Selmella, tot i que la senyoria pertany a Ramon Alemany de Cervelló. De mitjan segle XIV daten el fogatges que ens aproximen a la població dels termes castrals. Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família [Alemany de] Cervelló. Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI.

(Marina Miquel i Vives, Josep Santesmases i Ollé, Dolors Saumell i Calaf: Els castells del Gaià, Editorial Cossetània, Valls 1999; el text reproduït és de Dolors Saumell)

Campanar de Sant Llorenç de Selmella vist des de la part baixa del poble; al fons, el castell

Tenim segurament, doncs, en les dades que exposa aquesta investigadora (Dolors Saumell) després de les corresponents recerques, una possible solució al cas que plantejàvem: una única família amb prou motius per conservar el nom del poble. Les frases que he marcat amb negreta ofereixen una base suficient per explicar com es devia crear el cognom. Se’ns diu que hi havia un propietari de Selmella que es deia Alemany, senyor de Cervelló, i que en algun moment entre el segle XVI i el segle XVII (potser una mica abans, però no necessàriament, de l’època que dèiem quan fèiem hipòtesis gairebé a partir del no-res) la propietat passà a la família Armengol, de Rocafort. I també se’ns diu que a final del segle XV només quedava una família al poble (que no eren els Alemany, evidentment, sinó masovers seus, o uns parcers de la terra).

Església de Selmella vista des del castell

La hipòtesi és doble: la primera, molt feble, seria que aquella branca de la família Alemany, despitada per la pèrdua de la propietat, decidís conservar el nom de Selmella com a substitut fins i tot del seu cognom. És una hipòtesi estranya, perquè el cognom Alemany de Cervelló és considerat noble i Selmella, si bé d’origen noble, era de segona categoria. L’altra, molt més versemblant, és que la família que quedava a Selmella, parcers o masovers dels Alemany, fos obligada a marxar pels nous propietaris, els Armengol, que tenien els seus propis plans per repoblar el lloc. De fet, hi va haver una repoblació, perquè es reconstrueix Selmella i hi van a viure mitja dotzena de famílies.

Església de Sant Llorenç de Selmella

La tesi meva d’ara, doncs, a partir de les dades de la professora Saumell, és que aquella família que va haver de marxar, per despit o com a signe de reivindicació, van decidir conservar el nom del poble en el cognom propi: «Nosaltres som els [que van fer fora] de Selmella.» O bé els van donar aquest renom la gent de l’indret on van anar a parar: «Són els de Selmella.» La hipòtesi em sembla, sens dubte, ben factible.

Altres dades esparses sobre Selmella que han arribat al far aquest darrer any:

1. Al peu del castell, per darrere, es veu que hi havia un lledoner grandiós, de molts segles, diuen que visible fins i tot des de Santa Maria. De manera que els que s’anomenen Lledó, Lladó, Llidó, Lladró, Lledró o Lliró també tenen motiu per mirar de bon ull aquell indret, perquè pot ser origen d’alguna família antiga (més antiga fins i tot que la del que duu el cognom Saumell): «els [del castell] del lledó». Cal saber que no tots els Lledó, Lladó, etc. vénen del poble de l’Alt Empordà o del del Baix Aragó (Lledó d’Algars). L’extensió del cognom fa pensar més aviat en una multiplicitat de provinences. I el lledó de Selmella, pel que diuen, era ben conegut a tota la comarca.

2. Segons Planas de Martí, la despoblació de la Selmella moderna (la repoblada a partir del segle XVII) al final del segle XIX no va ser total, ja que hi va continuar vivint una família fins almenys l’any 1932, contràriament al que vaig dir que el poble havia quedat abandonat del tot entre 1890 i 1900. (Ignasi Planas de Martí, L’Alt Gaià, entre la Segarra i el Camp, Cossetània Edicions, Valls, col·lecció «Azimut» n. 4, 1999)

3. D’acord amb les darreres excavacions arqueològiques, fetes a començament d’aquest segle, el mateix indret on és el castell, situat a 830 m d’altitud, ja va ser assentament d’ibers uns quants segles abans de Crist.

4. Ja a la nostra era, el castell de Selmella fou un dels darrers enclavaments a resistir l’avenç d’Almansur, aleshores de la conquesta de la península pels àrabs (segle VIII dC). Després, el Gaià va ser un temps línia de frontera de la mal anomenada Marca Hispànica –la Gòtia, segons Ramon d’Abadal i el consens actual–, però el castell de Selmella, a l’oest d’aquest riu, va formar durant anys una falca aïllada dins els límits enemics. El territori, molt valorat per la seva història, fou conquerit per Ansulf o Assolf (+990), senyor de Gurb (Osona) i repoblador de l’alt Gaià, que va arribar a ser senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí. Un fill d’Ansulf, Hug, es casà amb Eliarda de Gelida, filla única i hereva d'Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló i besnebot del comte Guifré I de Barcelona (Guifré el Pilós). Fou així com la família d’Hug adquirí el nobilíssim cognom Cervelló, ja que casar-se amb la pubilla Bonfill implicava renunciar al cognom propi (Montagut). El segon fill d’Hug i Eliarda, anomenat Alemany, en fou l’hereu en morir el seu germà gran Bonfill. I així va néixer el llinatge Alemany de Cervelló, senyors de Selmella fins al segle XVI (o XVII?).

5. Altres teories sobre el cognom Saumell:

- Hi ha un llibret del segle passat sobre els suposats orígens dels cognoms catalans –una d’aquelles publicacions divulgadores que s’anomenaven Biblioteca Popular Catalana, sense més pretensió que la de fer castells, i mai més ben dit, a partir de quatre dades mal comptades i amanides amb grans dosis d’intuïció imaginativa; serveixen, això sí, per passar l’estona– que aventura que Saumell podria venir de s’omella, és a dir, de l’omeda, ‘lloc on hi ha oms’. De fet existeixen els cognoms Omella (especialment a la Terra Alta, a tocar de la ratlla del Matarranya) i Omelles (ja a l’Aragó), i a Catalunya hi ha Omedes i Om, tots del mateix origen etimològic. Però la fonètica històrica no explica com s’hauria pogut passar de la o de om al dígraf au de aum. El cas invers, de au a o, sí que és possible i de fet n’hi ha molts exemples, però el segon cas, passar de o a au requeriria recuperar primer la a prèviament perduda de l’article salat (sa omella), i això va en contra de l’evolució fonètica natural. Sí que seria possible teòricament, d’acord amb les regles de l’evolució fonètica, que de s’omella vingués el cognom Sumell... si no fos que la procedència de Sumell sembla (sembla) establerta com una derivació directa del cognom Saumell. Al Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, al volum XIII-XIV, publicat l'any 1994, s'explica que el senyal heràldic (un om) que acompanya alguns dels escuts dels Selmella ve d'aquesta suposada etimologia absurda, nascuda en un moment en què es va perdre l'etimologia àrab del mot.

- Mossèn Alcover, per la seva banda, aventurava que Saumell podia tenir l’arrel a sauma ‘somera’, amb un diminutiu que fa somerel·la, i que té també la variant saumer ‘biga que sosté la coberta de la casa’. Llavors emparenta el cognom amb el llinatge gascó Saumet, que en occità també vol dir ‘ruc’. Però la veritat és que informacions tan diverses fan pensar més en una arreplegada de dades sense criteri que en una investigació real. Com voler fer derivar Saumell d’un hipotètic alemany sau meier ‘porc de granja’, que ja serien ganes de fer teories sense base –aquesta alemanya, per exemple, me l’acabo d’inventar. De fet, el mateix diccionari d’Alcover-Moll diu que a l’època en què es van aplegar les dades per confegir el diccionari (abans de 1917*) el llinatge Saumell es podia trobar «a Barcelona, les Cabanyes [a les de l’Alt Penedès; no pas a Cabanyes, Baix Empordà], Font-rubí, Igualada, Jorba, Mediona, Pobla de Claramunt, Rubí, Artesa de Segre, Castelldans, Lleida, Fulleda, Aiguamúrcia, Alcover, Blancafort, Bràfim, Espluga de Francolí, Puigtinyós, Torredembarra, Valls, etc.» O sigui, si traiem Barcelona,** tot ens queda reclòs al Camp de Tarragona, la Conca, el Penedès, l’Anoia, les Garrigues i el Segrià. I doncs, és curiós que tenint aquestes dades els dos estudiosos mallorquins no haguessin tret immediatament la conclusió que el cognom no podia venir de cap manera dels països del nord. I encara, si per circumstàncies de la vida s’hagués traslladat un Saumet al sud, el cognom difícilment hauria evolucionat fins a Saumell: no seria el primer cas, ni molt menys, d’un diminutiu en -ell (baldell, cadell, xaloquell, tortell, pomell) però no és freqüent l’evolució -et cap a -ell, ni és normal que una derivació -ell sigui posterior a una altra en -et i no la complementi sinó que la substitueixi. A Catalunya estant, un cognom Saumet ja seria ben rebut com qualsevol dels nostres, encara que fos vist inicialment com francès. I una nova evolució, en tot cas, ens hauria donat Saumetell o Saumatell (de fet, existeix el cognom Aumatell), no Saumell.

*(L’any el trec en aquest cas del nom Puigtinyós que s’esmenta, ja que aquest municipi de l’Alt Camp passà a anomenar-se Montferri l'any 1917.)
**(Una altra dada que ens parla de l’antiguitat del cognom a Barcelona, sobre la qual no tenia prou informació quan vaig escriure l’article de l’any passat.)

Un dels murs exteriors del castell de Selmella

Tot indicava, doncs, que Saumell (i Saumells, i Sumell) havia de tenir un origen diferent, segurament toponímic. És a aquest repte que es va enfrontar Coromines, i no li va caldre gaire temps per arribar a la veritat quan va topar amb Selmella. Les seves investigacions van desautoritzar de rel totes les altres teories. Més recentment, les dades no estadístiques sinó reals de la distribució del cognom a Catalunya, en la mateixa línia de les dades d’Alcover-Moll esmentades abans però encara més precises, han donat la raó al savi de Pineda, tal com ja vaig explicar l’any passat:

En dues comarques de baixa demografia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, s’apleguen 411 Saumell (29,4% del total). Les altres dues comarques on el cognom Saumell es pot considerar significatiu (més del 0,05% de freqüència en la població) són l’Alt Camp (52 Saumell més) i l’Anoia (156 Saumell), dos territoris tampoc no gaire poblats. Així doncs, entre aquestes quatre comarques sumen 619 Saumell, prop de la meitat (44,3%) de tots els Saumell de Catalunya i segurament més d’un terç de tots els Saumell del món. [...]

Ara mireu on paren les quatre comarques i veureu que són quatre territoris junts, a tocar l’un de l’altre. Llavors, examineu en un mapa on és l’antiga població de Selmella, al terme municipal del Pont d’Armentera (teclegeu “Selmella” a la finestra de Google Maps), i veureu que és just al mig dels quatre: al nord de l’Alt Camp, a tocar de la Conca de Barberà i molt a prop de la ratlla que separa l’Alt Penedès de l’Anoia pel sud.

Fins aquí les recerques d’enguany, ja continuarem. Tenim pendent d’esbrinar com es deia originàriament la família dels parcers que van abandonar per força Selmella a cavall dels segles XVI i XVII. Com es deien de veritat els que a partir d’aleshores van ser coneguts com «els Saumell».

Que passeu un bon estiu. Tornaré l’última setmana d’agost.

(Les fotos aquí reproduïdes del poble de Selmella, de l’església de Sant Llorenç de Selmella i del castell són de MSS-2. I teniu una foto antiga de Selmella aquí.)

Hitler i l’alta societat

Ja fa setmanes que vaig acabar el llibre de Fabrice d’Almeida sobre la captació de les elits alemanyes pels nazis i els fonaments del nazisme: High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). El llibre explica els «motius que van dur tantes persones instruïdes a seguir el Führer i la manera com aquestes persones van acceptar fer part d’un règim criminal».

Parla especialment de la preparació de tot plegat, de les ambicions i projectes dels anys previs, a partir de 1924-25 i fins a l’esclat internacional final, els anys 1938-39, quan la bèstia s’havia fet tan grossa que ja era imparable, dins i fora d’Alemanya, fins i tot per als que havien contribuït a crear-la, que s’adonaven que havien estat només uns ximples útils. El que passa després ja no és tan important des d’aquest punt de vista: és simplement la conseqüència lògica de tot l’anterior.

La conclusió que jo n’he tret: Hitler hauria sigut un demagog emprenyador però segurament inofensiu si no hagués estat per la complicitat estreta de les elits del país –les excepcions, que n’hi ha, no són nombroses–, que es deixaren entabanar primer per despit amb Europa, amb la idea d’aixecar el país fos com fos després de la Gran Guerra; després, per ambició. Segona idea, extrapolable a altres escenaris: un dictador, per mantenir-se en el poder, necessita moltes complicitats.

Conceptes extrets durant la lectura, que donen una idea dels temes que tracta l’autor i de la manera com ha organitzat la informació disponible –la majoria, ja coneguda per altres fonts– per confegir aquesta perspectiva particular del fenomen nazi:

- Estructura piramidal: tothom queda implicat en qualsevol decisió, encara que no en sàpiga les raons ni com encaixa el seu paper en el conjunt; esperit de cos: en el propi àmbit sectorial i en l’àmbit general (a través del NSDAP).
- Sobrietat i exemplaritat social del Führer: no té parella sexual (oficialment), és vegetarià, afecta modèstia, és convidat a fer de padrí de baptisme de fills de nobles.
- Atenció exquisida als ambaixadors i cònsols dels països que es volen com a amics: «La recepció solemne del cos diplomàtic el 12 de setembre de 1934 constitueix una etapa clau [del III Reich], en part perquè confirma Hitler com a interlocutor totpoderós davant el cos diplomàtic i en part perquè exporta enllà de la frontera alemanya la imatge d’un Führer cerimoniós, legítim i confortant, fidel a les tradicions protocol·làries.»
- Les ajudes del banquer Kurt Schröder, dels propietaris de les empreses Thyssen (acer; fins al 1939), Krupp (acerers també), Porsche (automòbils), Daimler-Benz (automòbils), Heinkel (avions), IG (metal·lúrgia), AEG (electrodomèstics), Henkel (sabó Persil i altres), Allianz (assegurances), Reemstsma (tabac), Siemens (maquinària pesada)...
- Cerimònia, ritu, estètica, cortesia, etiqueta, manuals de bones maneres, higiene i neteja, urbanitat, codis i salutacions específiques, afany de superació i d’emulació, posicionaments públics, selecció a tots els nivells i exàmens d’ortodòxia, invitacions, cultura de l’afalac, favors i regals, cercles concèntrics d’influència, enveges, comparances, aspiracions, títols, ordes militars medievals, condecoracions, gratificacions i recompenses, fidelitats personals, cartes de recomanació, competència pels favors del líder (a tots els nivells), burocràcia i protocols, diplomàcia, «bon gust», festes, ostentació, faroneria (casament «imperial» de Göring*), recepcions, inauguracions, fires, aniversaris, exposicions, congressos (els del NSDAP com a paradigma).
- Luxe, xalets, grans mansions, habitacions de convidats, servei domèstic abundant (discreció, confidencialitat, fidelitat), rusticitat falsa (precedents del fenomen BoBo: burgesos bohemis), nostàlgia imperial.
- Les elits se sorprenen per la vehemència i simplicitat de les arengues nazis i per l’entusiasme que causen, i són incapaces de prendre-se-les seriosament (fins que ja va ser massa tard); n’hi ha que es pensen que tot plegat acabara en no res (qui amenaça no pega, com diu el refrany) i continuaren dient-ho fins l’any 43, o més enllà i tot. «Ni el saqueig d’Europa ni el genocidi de jueus i gitanos ni la guerra mateixa impedeixen les partides de caça, els balls i els grans tiberis.»
- Culte al cos: Jocs Olímpics, culturisme, esports d’elit (caça: el Consell Internacional de Caça nomena Göring president honorari), vela, esquí, pesca, boxa, concursos de velocitat (Mercedes vs. AutoUnion), masculinitat, virilitat, paternalisme, militarisme, verticalisme, delació de sospitosos, foment de l’orgull femení de ser abnegada, la dona com a trofeu que s’adapta a les necessitats de l’home (Eva Braun sap que el seu paper és un secret durant molts anys, fins i tot per als més propers, i l’accepta de gust).
- Control de la vida privada i la sexualitat, excepte de les elits (el règim ho sap tot de tothom, però a les elits les deixa fer), clubs exclusius, persecució de l’homosexualitat en el poble (posa en perill la continuïtat de la raça).
- Foment d’una moda pròpia (molts uniformes), sense menysprear l’estrangera si té «classe».
- Art: passió de nous rics per la pintura, l’escultura, el cine (Riefenstahl com a paradigma), l’arquitectura, el monumentalisme, les estrenes mundials (teatre i òpera); regalen art com si canviessin cromos.
- Música: família Wagner; dansa (vals); el jazz és perseguit («Negermusik»), igual com el swing, la rumba, la trompeta...
- Cultura gastronòmica (bons productes), guia Baedeker, enologia (vins, cerveses, sidres).
- Recerca de cavalls de pura raça (i intents amb vaques i bisons); precedents d’anorèxia en els joqueis (a la recerca del mínim pes); cultura d’hipòdrom, apostes.

Una citació de Bellow crec que va bé ací: «Tresors d’intel·ligència poden posar-se al servei de la ignorància si la necessitat d’il·lusió és profunda» (Saul Bellow, premi Nobel de Literatura 1976, citat per Emili Teixidor, Avui 30 maig 2009)

* La descripció del disseny, dels preparatius i del desenvolupament del «casament d’estat» de Hermann Göring, número 2 del règim (10 d’abril del 1935), fa pensar molt en un altre «casament d’estat» que hi va haver a Espanya, a El Escorial, el 5 de setembre del 2002.