L’
any passat escrivia:
Ens podem imaginar que just després d’algun episodi significatiu del poble, fa uns tres-cents cinquanta anys (potser quatre segles, però no més) marxessin de Selmella una o dues parelles, tal vegada tres, totes plegades, emparentades entre elles si eren més d’un matrimoni. També podien ser dos o tres germans encara fadrins, que anessin a córrer món plegats i a cercar parella... o bé que fugissin. Van anar possiblement cap al nord-est (Vilafranca), o cap al nord-oest (Montblanc). [...] Solia passar que en cas de tenir problemes, la gent dels pobles petits marxava cap a ciutats més grans, per mirar de passar més desapercebuts. El que és important és retenir la dada que, si eren més d’un, fossin els qui fossin els que van marxar van estar junts el temps suficient com perquè se’ls conegués a tots plegats com «el(s) de Selmella» (o «el(s) de Saumella», com veurem tot seguit) i que continuessin junts el temps suficient per perdre tots plegats la a final del seu sobrenom, cosa que devia passar en pocs anys.
Torre de defensa del castell de Selmella
A Selmella hi havia castell. De fet, el «castell de Selmella» era i és més conegut que el mateix poble. Amaga cap secret aquest castell? Els nostres protagonistes, vivien al castell? Us recordo que parlem d’uns fets esdevinguts fa tres-cents cinquanta anys, o quatre-cents. L’època, doncs, de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la guspira de la qual va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Van tenir alguna cosa a veure aquelles guerres amb els nostres protagonistes? [...]
Ara tinc noves dades, que potser poden resoldre la incògnita que em plantejava: per què una família (i sembla clar que ha de ser una, només una) comença a anomenar-se Selmella/Saumell?
Vegem-les:
Al llarg del XIII, el monestir [de Santes Creus] continua incrementant els drets sobre el terme de Selmella, tot i que la senyoria pertany a Ramon Alemany de Cervelló. De mitjan segle XIV daten el fogatges que ens aproximen a la població dels termes castrals. Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família [Alemany de] Cervelló. Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI.
(Marina Miquel i Vives, Josep Santesmases i Ollé, Dolors Saumell i Calaf: Els castells del Gaià, Editorial Cossetània, Valls 1999; el text reproduït és de Dolors Saumell)
Campanar de Sant Llorenç de Selmella vist des de la part baixa del poble; al fons, el castell
Tenim segurament, doncs, en les dades que exposa aquesta investigadora (Dolors Saumell) després de les corresponents recerques, una possible solució al cas que plantejàvem: una única família amb prou motius per conservar el nom del poble. Les frases que he marcat amb negreta ofereixen una base suficient per explicar com es devia crear el cognom. Se’ns diu que hi havia un propietari de Selmella que es deia Alemany, senyor de Cervelló, i que en algun moment entre el segle XVI i el segle XVII (potser una mica abans, però no necessàriament, de l’època que dèiem quan fèiem hipòtesis gairebé a partir del no-res) la propietat passà a la família Armengol, de Rocafort. I també se’ns diu que a final del segle XV només quedava una família al poble (que no eren els Alemany, evidentment, sinó masovers seus, o uns parcers de la terra).
Església de Selmella vista des del castell
La hipòtesi és doble: la primera, molt feble, seria que aquella branca de la família Alemany, despitada per la pèrdua de la propietat, decidís conservar el nom de Selmella com a substitut fins i tot del seu cognom. És una hipòtesi estranya, perquè el cognom Alemany de Cervelló és considerat noble i Selmella, si bé d’origen noble, era de segona categoria. L’altra, molt més versemblant, és que la família que quedava a Selmella, parcers o masovers dels Alemany, fos obligada a marxar pels nous propietaris, els Armengol, que tenien els seus propis plans per repoblar el lloc. De fet, hi va haver una repoblació, perquè es reconstrueix Selmella i hi van a viure mitja dotzena de famílies.
Església de Sant Llorenç de Selmella
La tesi meva d’ara, doncs, a partir de les dades de la professora Saumell, és que aquella família que va haver de marxar, per despit o com a signe de reivindicació, van decidir conservar el nom del poble en el cognom propi: «Nosaltres som els [que van fer fora] de Selmella.» O bé els van donar aquest renom la gent de l’indret on van anar a parar: «Són els de Selmella.» La hipòtesi em sembla, sens dubte, ben factible.
Altres dades esparses sobre Selmella que han arribat al far aquest darrer any:
1. Al peu del castell, per darrere, es veu que hi havia un lledoner grandiós, de molts segles, diuen que visible fins i tot des de Santa Maria. De manera que els que s’anomenen Lledó, Lladó, Llidó, Lladró, Lledró o Lliró també tenen motiu per mirar de bon ull aquell indret, perquè pot ser origen d’alguna família antiga (més antiga fins i tot que la del que duu el cognom Saumell): «els [del castell] del lledó». Cal saber que no tots els Lledó, Lladó, etc. vénen del poble de l’Alt Empordà o del del Baix Aragó (Lledó d’Algars). L’extensió del cognom fa pensar més aviat en una multiplicitat de provinences. I el lledó de Selmella, pel que diuen, era ben conegut a tota la comarca.
2. Segons Planas de Martí, la despoblació de la Selmella moderna (la repoblada a partir del segle XVII) al final del segle XIX no va ser total, ja que hi va continuar vivint una família fins almenys l’any 1932, contràriament al que vaig dir que el poble havia quedat abandonat del tot entre 1890 i 1900. (Ignasi Planas de Martí,
L’Alt Gaià, entre la Segarra i el Camp, Cossetània Edicions, Valls, col·lecció «Azimut» n. 4, 1999)
3. D’acord amb les darreres excavacions arqueològiques, fetes a començament d’aquest segle, el mateix indret on és el castell, situat a 830 m d’altitud, ja va ser assentament d’ibers uns quants segles abans de Crist.
4. Ja a la nostra era, el castell de Selmella fou un dels darrers enclavaments a resistir l’avenç d’Almansur, aleshores de la conquesta de la península pels àrabs (segle VIII dC). Després, el Gaià va ser un temps línia de frontera de la mal anomenada Marca Hispànica –la Gòtia, segons Ramon d’Abadal i el consens actual–, però el castell de Selmella, a l’oest d’aquest riu, va formar durant anys una falca aïllada dins els límits enemics. El territori, molt valorat per la seva història, fou conquerit per Ansulf o Assolf (+990), senyor de Gurb (Osona) i repoblador de l’alt Gaià, que va arribar a ser senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí. Un fill d’Ansulf, Hug, es casà amb Eliarda de Gelida, filla única i hereva d'Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló i besnebot del comte Guifré I de Barcelona (Guifré el Pilós). Fou així com la família d’Hug adquirí el nobilíssim cognom Cervelló, ja que casar-se amb la pubilla Bonfill implicava renunciar al cognom propi (Montagut). El segon fill d’Hug i Eliarda, anomenat Alemany, en fou l’hereu en morir el seu germà gran Bonfill. I així va néixer el llinatge Alemany de Cervelló, senyors de Selmella fins al segle XVI (o XVII?).
5. Altres teories sobre el cognom Saumell:
- Hi ha un llibret del segle passat sobre els suposats orígens dels cognoms catalans –una d’aquelles publicacions divulgadores que s’anomenaven Biblioteca Popular Catalana, sense més pretensió que la de fer castells, i mai més ben dit, a partir de quatre dades mal comptades i amanides amb grans dosis d’intuïció imaginativa; serveixen, això sí, per passar l’estona– que aventura que Saumell podria venir de
s’omella, és a dir, de
l’omeda, ‘lloc on hi ha oms’. De fet existeixen els cognoms Omella (especialment a la Terra Alta, a tocar de la ratlla del Matarranya) i Omelles (ja a l’Aragó), i a Catalunya hi ha Omedes i Om, tots del mateix origen etimològic. Però la fonètica històrica no explica com s’hauria pogut passar de la
o de
om al dígraf
au de
aum. El cas invers, de
au a
o, sí que és possible i de fet n’hi ha molts exemples, però el segon cas, passar de
o a
au requeriria recuperar primer la
a prèviament perduda de l’article salat (
sa omella), i això va en contra de l’evolució fonètica natural. Sí que seria possible teòricament, d’acord amb les regles de l’evolució fonètica, que de
s’omella vingués el cognom Sumell... si no fos que la procedència de Sumell sembla (sembla) establerta com una derivació directa del cognom Saumell. Al Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, al volum XIII-XIV, publicat l'any 1994, s'explica que el senyal heràldic (un om) que acompanya alguns dels escuts dels Selmella ve d'aquesta suposada etimologia absurda, nascuda en un moment en què es va perdre l'etimologia àrab del mot.
- Mossèn Alcover, per la seva banda, aventurava que Saumell podia tenir l’arrel a
sauma ‘somera’, amb un diminutiu que fa
somerel·la, i que té també la variant
saumer ‘biga que sosté la coberta de la casa’. Llavors emparenta el cognom amb el llinatge gascó Saumet, que en occità també vol dir ‘ruc’. Però la veritat és que informacions tan diverses fan pensar més en una arreplegada de dades sense criteri que en una investigació real. Com voler fer derivar Saumell d’un hipotètic alemany
sau meier ‘porc de granja’, que ja serien ganes de fer teories sense base –aquesta alemanya, per exemple, me l’acabo d’inventar. De fet, el mateix diccionari d’Alcover-Moll diu que a l’època en què es van aplegar les dades per confegir el diccionari (abans de 1917*) el llinatge Saumell es podia trobar «a Barcelona, les Cabanyes [a les de l’Alt Penedès; no pas a Cabanyes, Baix Empordà], Font-rubí, Igualada, Jorba, Mediona, Pobla de Claramunt, Rubí, Artesa de Segre, Castelldans, Lleida, Fulleda, Aiguamúrcia, Alcover, Blancafort, Bràfim, Espluga de Francolí, Puigtinyós, Torredembarra, Valls, etc.» O sigui, si traiem Barcelona,** tot ens queda reclòs al Camp de Tarragona, la Conca, el Penedès, l’Anoia, les Garrigues i el Segrià. I doncs, és curiós que tenint aquestes dades els dos estudiosos mallorquins no haguessin tret immediatament la conclusió que el cognom no podia venir de cap manera dels països del nord. I encara, si per circumstàncies de la vida s’hagués traslladat un Saumet al sud, el cognom difícilment hauria evolucionat fins a Saumell: no seria el primer cas, ni molt menys, d’un diminutiu en
-ell (baldell, cadell, xaloquell, tortell, pomell) però no és freqüent l’evolució
-et cap a
-ell, ni és normal que una derivació
-ell sigui posterior a una altra en
-et i no la complementi sinó que la substitueixi. A Catalunya estant, un cognom Saumet ja seria ben rebut com qualsevol dels nostres, encara que fos vist inicialment com francès. I una nova evolució, en tot cas, ens hauria donat Saumetell o Saumatell (de fet, existeix el cognom Aumatell), no Saumell.
*(L’any el trec en aquest cas del nom Puigtinyós que s’esmenta, ja que aquest municipi de l’Alt Camp passà a anomenar-se Montferri l'any 1917.)
**(Una altra dada que ens parla de l’antiguitat del cognom a Barcelona, sobre la qual no tenia prou informació quan vaig escriure l’article de l’any passat.)
Un dels murs exteriors del castell de Selmella
Tot indicava, doncs, que Saumell (i Saumells, i Sumell) havia de tenir un origen diferent, segurament toponímic. És a aquest repte que es va enfrontar Coromines, i no li va caldre gaire temps per arribar a la veritat quan va topar amb Selmella. Les seves investigacions van desautoritzar de rel totes les altres teories. Més recentment, les dades no estadístiques sinó reals de la distribució del cognom a Catalunya, en la mateixa línia de les dades d’Alcover-Moll esmentades abans però encara més precises, han donat la raó al savi de Pineda, tal com ja vaig explicar l’any passat:
En dues comarques de baixa demografia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, s’apleguen 411 Saumell (29,4% del total). Les altres dues comarques on el cognom Saumell es pot considerar significatiu (més del 0,05% de freqüència en la població) són l’Alt Camp (52 Saumell més) i l’Anoia (156 Saumell), dos territoris tampoc no gaire poblats. Així doncs, entre aquestes quatre comarques sumen 619 Saumell, prop de la meitat (44,3%) de tots els Saumell de Catalunya i segurament més d’un terç de tots els Saumell del món. [...]
Ara mireu on paren les quatre comarques i veureu que són quatre territoris junts, a tocar l’un de l’altre. Llavors, examineu en un mapa on és l’antiga població de Selmella, al terme municipal del Pont d’Armentera (teclegeu “Selmella” a la finestra de Google Maps), i veureu que és just al mig dels quatre: al nord de l’Alt Camp, a tocar de la Conca de Barberà i molt a prop de la ratlla que separa l’Alt Penedès de l’Anoia pel sud.
Fins aquí les recerques d’enguany, ja continuarem. Tenim pendent d’esbrinar com es deia originàriament la família dels parcers que van abandonar per força Selmella a cavall dels segles XVI i XVII. Com es deien de veritat els que a partir d’aleshores van ser coneguts com «els Saumell».
Que passeu un bon estiu. Tornaré l’última setmana d’agost.
(Les fotos aquí reproduïdes del poble de Selmella, de l’església de Sant Llorenç de Selmella i del castell són de MSS-2. I teniu una foto antiga de Selmella aquí.)
No sabia si escriure això, sobretot perquè V. ho llegirà i el que jo diré pot afectar la seva modèstia o el seu sentit d’intimitat, però finalment he decidit que no ve d’aquí si ho llegeix o no, tinc necessitat d’escriure-ho i ho escric. (A més, ja he trobat algú que es pensava que jo duia una mena de vida misantròpica, sempre pel meu compte, i que per tant les vacances les feia entotsolat amb mi i prou, i vull desmentir-ho. No, els que em coneixeu més sabeu que no és així. Ho confesso: em fa l’efecte que no sabria anar sol per la vida gaire més enllà de les primeres 24 o 48 hores, que segurament podria sobreviure com qualsevol adolescent quan s’escapa de casa i s’embafa de cocacoles, entrepans de formatge amb quètxup, crispetes, danups i cinema de centre comercial. Després, com a la majoria dels mateixos adolescents, m’hauríeu de recollir amb pala. Ara exagero, sí, però val més que toquem de peus a terra, que toquem ferro i que toquem tot el que calgui tocar.)
