«[Zooey a Franny:] El que no m’agrada gens és aquella vida privada de màrtir amb cilici que menes allà a la universitat, aquella absurda petita croada que et penses que menes contra tothom. I no vull dir allò que tu et penses que vull dir, o sigui que més val que no m’interrompis per ara. Interpreto que principalment dispares contra el sistema d’ensenyament superior. I no te’m tiris al damunt, encara; en general, estic d’acord amb tu. Però detesto la mena d’atac a l’engròs amb què ho resols. En aquest assumpte estic d’acord amb tu en un noranta-vuit per cent. Però l’altre dos per cent em fa una por terrible. Quan jo era a la universitat tenia un professor excel·lent (només un, t’ho concedeixo, però era bo, bo de debò), el qual [...] era un gran erudit molt modest. I el que és més, no crec haver-li sentit dir mai res, ni a l’aula ni fora, que no em semblés contenir un trosset de saviesa real, i de vegades un tros ben gros. Què li passarà, a ell, quan tu engegaràs la teva revolució? No vull pensar-hi. Val més que canviem de conversa. Aquella altra gent de la qual deies penjaments són figues d’un altre paner. [...] N’he tingut a dotzenes, de professors així, com tothom, i estic d’acord amb tu que no són inofensius. En realitat són terriblement mortífers. I tant! Tot el que toquen, ho fan terriblement acadèmic i inútil. O bé, i és encara pitjor, cultural. Per a mi, són ells els principals responsables dels ramats d’ases amb diplomes que cada juny són deixats anar dins el país.»[...] Però el que no m’agrada [...] és la teva manera de parlar-ne, d’aquesta gent. És massa refumudament personal, Franny. T’ho dic de debò. Hi ha una mena de llumeneta realment assassina en la teva mirada [...]. Tu no t’hi has de ficar per res, en allò que fa amb els seus cabells. No hi hauria res a dir, en certa manera, si pensessis que les seves manies tenen un costat divertit. O bé si li tinguessis una mica de llàstima perquè està tan poc segur de si mateix que ha de buscar la manera de donar-se una mica de refumut i patètic glamour. Però quan me’n parles (i ho dic ben seriosament, ara) ho fas com si els seus cabells fossin uns refumuts enemics personals teus. Això no està bé, i tu ho saps. Si has decidit d’entrar en campanya contra el Sistema, dispara les teves salves com una noia com cal i intel·ligent; fes-ho perquè allà hi ha l’enemic i no perquè porta els cabells tallats d’una manera antipàtica o perquè no t’agrada la seva refumuda corbata.»
J.D. Salinger, Franny i Zooey, ed. Proa, Barcelona, 1970 (trad. de Jordi Sarsanedas; t.o.: Franny and Zooey, 1955-1961)